diumenge, 5 de febrer del 2017

FORT VENT A LA MITJA DE LES VIES VERDES D'ARGANDA

(Traducción al castellano al final del artículo)
Recuperar camins antics, buscar nous recorreguts i experiències diferents pels corredors.
 
La primera de les Vies Verdes que vaig descobrir, fa molts anys, va ser la gironina. El meu pare, que hi havia anat en bicicleta de muntanya, me’n parlava sovint. Per allà, recordo, hi vam celebrar el comiat de solter d’en Josep Maria Fàbregas. Va ser tota una festassa!!! 5 maratonians pedalant, sense descans, des de Ripoll fins a Girona, amb els amics de les Aigües (CDLA)...i tren de tornada, a la nit, cap a Barcelona. També l’he gaudit a peu, en les dues edicions de la Trailwalker en què he participat. Aquell Camí del Carrilet és preciós i és d’aquells indrets que enamoren.

Fa alguns anys va aparèixer el concepte de Marató de les Vies Verdes, una prova que es disputa en sis localitzacions diferents. Una d’elles és la d’Arganda del Rey, que segueix el camí d’una antiga línia ferroviària de la zona sud de Madrid, paral·lelament al riu Tajuña. No estic, actualment, preparat per afrontar una marató sencera, però em feia il·lusió conèixer aquesta via verda, per uns indrets que conec de les sortides ciclistes amb els amics triatletes de l’Ecosport d’Alcobendas.

Em vaig inscriure a la distància de 21K, que sortia des de Morata de Tajuña, a les nou del matí. Una hora abans, a Arganda del Rey, la tempesta que estava caient era escandalosa, pedregada inclosa i amb vents de més de 50 km/h. Afortunadament no feia gaire fred. I més afortunadament, encara, aquell fort vent s’ha endut els núvols cap al sud. No tan afortunadament, el vent no ha deixat de bufar.
 
Des de l’inici de la cursa ja hem pogut veure que ens tocaria patir. Pujada suau però constant fins al quilòmetre 11, amb vent fort (majoritàriament) de cara. El cap de cursa s’ha estirat ben aviat i, a poc a poc, cadascú s’ha hagut d’enfrontar en solitari, a la forta oposició eòlica. En el meu cas, en una interessant novena posició que he pogut mantenir fins al final (1.24’30”). La baixada cap a Arganda m’ha matxacat els bessons, que s’han convertit en bastons inflexibles fins a l’estadi d’atletisme.

Recorregut bonic, tot sobre asfalt, amb un final, sempre especial, sobre el tartan de la pista. I un cop superada la línia d’arribada, un generós avituallament, amb sorpresa agradable, en forma de botifarra a la brasa.
Boníssim!!!
Ara bé, caldrà tornar a córrer una mica per cremar aquestes calories de més, no?



Fuerte viento en el Medio Maratón de las Vías Verdes de Arganda

Recuperar antiguos caminos, buscar nuevos recorridos y experiencias diferentes para los corredores.
La primera de las Vías Verdes que descubrí, hace muchos años, fue la gerundense. Mi padre, que había ido en bicicleta de montaña, me hablaba a menudo sobre ella. Por ahí, recuerdo, también celebramos la despedida de soltero de Josep María Fàbregas. Todo un fiestón!!! 5 maratonianos dando pedales, sin descanso, desde Ripoll hasta Girona, con los amigos de les Aigües (CDLA)...y tren de vuelta, por la noche, hacia Barcelona. También lo he disfrutado a pie, corriendo, en las dos ediciones de la Trailwalker en las que he participado. Aquel Camino del Carrilet es precioso, es de aquellos lugares que enamoran.

Hace algunos años apareció el concepto de Maratón de las Vìas Verdes, una prueba que se disputa en seis localizaciones distintas. Una de ellas es la de Arganda del Rey, que sigue el camino de una antigua vía ferroviaria de la zona sur de Madrid, paralelamente al río Tajuña. No estoy, actualmente, preparado para afrontar un maratón entero, pero me hacía ilusión conocer esta vía verde, que conozco, de lejos, gracias a las salidas ciclistas con los amigos triatletas del Ecosport de Alcobendas.

Me apunté a la distancia de 21K, que salía Morata de Tajuña a las nueve de la mañana. Una hora antes, en Arganda del Rey, la tempestad que caía era escandalosa, con granizada incluida y vientos de más de 50 km/h. Afortunadamente, no hacía mucho frío. Afortunadamente, también, ese fuerte viento se ha llevado las nubes hacia el sur. No tan afortunadamente, el viento no ha dejado de soplar.
Desde el inicio de la carrera ya hemos comprobado que tocaría sufrir. Subida suave pero constante, hasta el kilómetro 11, con viente (mayoritariamente) en contra. La cabeza de carrera de ha estirado pronto y, poco a poco, cada uno, en solitario, hemos tenido que enfrentarnos en solitario a la oposición eólica. En mi caso, en una interesante novena posición, que he podido mantener hasta el final (1.24’30”). La bajada hacia Arganda me ha machacado los gemelos, que se han convertido en bastones inflexibles, hasta el estadio de atletismo.

Recorrido bonito, todo sobre asfalto, con un final, siempre especial, sobre el tartán de la pista. Tras la línea de meta, generoso avituallamiento con sorpresa en forma de plato de butifarra a la brasa.
Buenísmo!!! 
Eso sí, habrá que volver a correr un poco para quemar esas calorías de más, no?