dimecres, 27 de setembre del 2017

PATIMENT RECOMPENSAT EN EL CHALLENGE MADRID

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

I després de més d'onze hores i mitja del Challenge de Madrid, abandono la companyia del riu Manzanares i m'apropo a la Cuesta de la Vega, una pujada de nassos. No vaig ràpid, no. Ni lent, tampoc. A aquestes alçades de cursa, simplement avanço com puc, camí de la Puerta del Sol, on hi ha la línia d'arribada. El centre neuràlgic de Madrid, ple a vessar de gent, es rendeix a una prova esportiva. I allà m'espera en Nil, el meu fill.
Pessigolles a l'estómac, tremolor a les cames i una gran ràfega d'intenses bategades del cor.
Aquests moments i sensacions inoblidables, però, no els hauria pogut viure si no m'hagués llençat a l'aigua, en el pantà de Riosequillo, a primera hora del matí. Allà començava el meu debut en una prova de llarga distància de triatló.

Els que seguiu aquest blog ja sabreu que m'agrada nedar, però només si no tinc a gaire gent al meu voltant. Dit això, era evident que no em podia sentir còmode en la sortida del Challenge de Madrid. Els primers 500 metres van ser  una tortura. No feia braçada sense sentir una fiblada d'angoixa. Em costava respirar i no hi veia bé. Ansietat.
La cosa va canviar quan vaig conseguir controlar els nervis, em vaig apartar del grup i vaig intentar nedar a la meva, sense pensar en res més que en la referència de la següent boia. Vaig combinar el crol amb la braça i l'esquena (si hagués tingut ulls al clatell hi hauria anat més estona, així, amb el neoprè tenia tot el cos a la superfície i avançava bastant ràpidament). Quan em vaig plantar al final de la segona volta vaig sentir que allà començava un altre Challenge. I que aquell sí que em faria gaudir de debò.
[3.800 metres, 1 hora i 20 minuts]
Vaig sortir corrent de l'aigua i mentre em treia les mànigues del neoprè ja veia que allò seria diferent. Vaig passar a més de 10 triatletes abans d'arribar a les carpes per canviar-nos de roba. La gent s'ho premia amb molta calma. Jo, no. Ja havia perdut prou temps.

Coneixia tots els indrets del recorregut ciclista i havia recuperat tota la confiança. Avançar gent motiva i jo no parava de fer-ho. El primer port que s'havia de pujar era el de Canencia, molt suau en la primera part i amb només 3 quilòmetres una mica exigents. Plantar-me al cim va ser un primer punt d'èxtasi momentani.
Després tocava pujar a la Morcuera, el coll més dur dels tres, amb un desnivell mig del 6,8% i alguns trams del 12%. Vaig pujar còmode però la part final se'm va fer bastant més dura del que imaginava. Les forces no són eternes i aquella símptoma no era gens bona. En el descens semblava que m'havia recuperat, però la realitat em va colpejar en la pujada a Cotos. És un port més suau i no té pendents gaire pronunciats. Tot i així, el plat petit i el pinyó gran van ser la combinació ideal per arribar al cim.

A partir d'allà, 6 quilòmetres de pla fins al port de Navacerrada, on vaig aprofitar per menjar bé, i inici d'un llarg descens. Duia ja més de mitja cursa i pensar-hi em va encoratjar. Vaig revifar. Els quilòmetres passaven ràpidament, els pobles també. Guadarrama, El Escorial, Valdemorillo, Villanueva de la Cañada, Majadahonda, Boadilla del Monte. Enrere quedaven pobles...i també els corredors que m'anava trobant. No em va passar ningú. Vaig arribar a la Casa de Campo amb un enorme somriure. Ja només em faltava córrer una marató.
[169 kms, 6 hores i 22 minuts]
En les primeres gambades et sents estrany, les cames s'han d'acostumar al canvi de la bicicleta a córrer a peu. El procés, malgrat tot, va ser bastant ràpid i ben aviat em vaig posar en ritmes al voltant dels 4'50"/km. L'ambient a Madrid Río era espectacular, especialment en la zona central, on es podia veure els triatletes diverses vegades. Al pas per aquell punt els corredors poden caure en la temptació de deixar-se endur pels ànims i accelerar-se en excés. Jo vaig intentar controlar-me. Però no va ser suficient. I a partir del quilòmetre 20 vaig començar a tenir rampes als isquios. No duraven més de deu segons: m'aturava, estirava i tornava a córrer...fins a la següent enrampada. I així, quilòmetre a quilòmetre, avituallament a avituallament, volta a volta, vaig anar completant el que dies enrere només era un somni.
Abandonar la companyia del riu Manzanares va ser l'inici del final. Quan entrava a la calle Mayor, els pèls se'm van començar a posar de punta. Escoltava el meu nom per tot arreu. El duia escrit al dorsal i la gent m'animava amb insistència. L'empenta que sentia era real. Tan real com el meu fill, que era a pocs metres del final, esperant-me per creuar junts sota l'arc que hi havia a l'arribada.
[41 kms, 3 hores i 46 minuts] 
Bonus track-Agraïments
A en Mati, per la paciència i els quilòmetres d'acompanyament durant la marató (sempre des de fora del circuit). Va ser testimoni de les rampes.
A en Fabio, en Julián, en Jero, la Zaida, la Belén, la Soraya i l'Edén, pels seus ànims i el seu suport.
A en Juanan, que va agafar el timó d'aquest projecte, que un dia es va dir "Kilómetro 0" i que ara porta la firma "Challenge".
A en Rafa Prado, l'alma mater del club Flor de Triatló, al que pertanyo.
I a la Paz, estimada, companya, parella, amiga i mare.



SUFRIMIENTO RECOMPENSADO EN EL CHALLENGE MADRID

Y tras más de once horas y media del Challenge de Madrid, abandono la compañía del río Manzanares y me acerco a la Cuesta de la Vega, una subida de narices. No voy rápido, no. Ni lento, tampoco. A estas alturas de carrera, simplemente avanzo como puedo, camino de la Puerta del Sol, donde está situada la línea de llegada. El centro neurálgico de Madrid, lleno a rebosar, se rinde a una prueba deportiva. Y ahí me espera Nil, mi hijo.
Mariposas en el estómago, temblor de piernas y una gran ráfaga de intensos latidos del corazón.
Estos momentos y sensaciones inolvidables, sin embargo, no habría podido vivirlos si no me hubiese tirado al agua, en el pantano de Riosequillo, a primera hora de la mañana. En ese lugar empezaba mi debut en una prueba de larga distancia de triatlón.

Aquellos que seguís este blog ya sabréis que me gusta nadar, pero sólo si no hay mucha gente a mi alrededor. Dicho lo cual, era evidente que no me iba a sentir cómodo en la salida del Challenge de Madrid. Los primeros 500 metros fueron una tortura. No daba una brazada sin sentir un pinchazo de angustia. Me costaba respirar y no veía con claridad. Ansiedad
La cosa cambió cuando conseguí controlar los nervios, me aparté del grupo e intenté nadar a mi bola, sin pensar en nada más que en la referencia de la siguiente boya. Combiné crol con los estilos de braza y espalda (si hubiese tenido ojos en el cogote habría ido más rato hacia atrás, el neopreno me mantenía todo el cuerpo en la superficie y avanzaba bastante rápidamente). Cuando me planté al final de la segunda vuelta sentí que ahí empezaba otro Challenge. Y que ese sí que me haría disfrutar de verdad.
[3.800 metros, 1 hora y 20 minutos]
Salí corriendo del agua y mientras me quitaba las mangas del neopreno ya me fui dando cuenta de que las cosas estaban cambiando. Avancé a más de 10 triatletas antes de llegar a las carpas para cambiarnos de ropa. La gente se lo tomaba con bastante calma. Yo, no. Ya había perdido bastante tiempo.

Conocía todos los lugares del recorrido ciclista y había recuperado toda la confianza. Superar a gente motiva. Y yo no paraba de hacerlo. El primer puerto que se subía era el de Canencia, muy suave en la primera parte y con sólo tres kilómetros un poco exigentes. Plantarme en la cima fue un primer punto de éxtasis momentáneo.
A continuación tocaba subir a la Morcuera, el puerto más duro de los tres, con un desnivel medio del 6,8% y algunos tramos del 12%. Subí cómodamente pero la parte final se me hizo bastante más dura de lo que imaginaba. Las fuerzas no son eternas y ese síntoma no era nada bueno. En el descenso parecía que me había recuperado pero la realidad me golpeó con fuerza en la subida a Cotos. Es un puerto más suave, sin pendientes pronunciadas. A pesar de ello, el plato pequeño y el piñón grande acabaron siendo la combinación ideal para llegar arriba.

A partir de ahí, 6 kilómetros de llaneo hasta el puerto de Navacerada, en los que aproveché para comer bien, e inicio de un largo descenso. Llevaba más de media carrera y pensarlo me llenó de coraje. Me reanimé. Los kilómetros pasaban rápidamente, los pueblos también. Guadarrama, El Escorial, Valdemorillo, Villanueva de la Cañada, Majadahonda, Boadilla del Monte...Atrás quedaban pueblos...y corredores. No me pasó nadie. Llegué a la Casa de Campo con una enorme sonrisa. Ya, solamente, me faltaba correr un maratón.
[169 kms, 6 horas y 22 minutos]
En las primeras zancadas te sientes extraño, las piernas tiene que acostumbrarse al cambio de la bici a correr a pie. El proceso, sin embargo, fue bastante rápido y muy pronto me puse en ritmos de 4'50"/km, aproximadamente. El ambiente en Madrid Río era espectacular, especialmente en la zona central, en la que se podía ver a los triatletas varias veces. Al paso por ese punto, los corredores pueden caer en la tentación de dejarse llevar por los ánimos y acelerarse en exceso. Yo decidí controlarme. Per no fue suficiente. Y a partir del kilómetro 20 empecé a tener calambres en los isquiotibiales. No duraban más de diez segundos: me paraba, estiraba y volvía a correr...hasta el siguiente calambrazo. Y así, kilómetro a kilómetro, avituallamiento a avituallamiento, vuelta a vuelta, intenté ir completando lo que días atrás sólo era un sueño.
Abandonar la compañía del río Manzanares fue el inicio del fin. Cuando entraba en la calle Mayor, se me empezaron a poner los pelos como escarpias. Escuchaba mi nombre por todas partes. Lo llevaba escrito en el dorsal y la gente me animaba con insistencia. El empuje que sentía era real. Tan real como mi hijo, que estaba a pocos metros de meta, esperándome para cruzar juntos el arco de llegada.
[41 kms, 3 horas y 46 minutos]
Bonus track-Agradecimientos
A Mati, por su paciencia y por los kilómetros de acompañamiento (siempre desde fuera del circuito). Fue testigo de los calambres.
A Fabio, Julián, Jero, Zaida, Belén, Soraya y Edén, por sus ánimos y su apoyo.
A Juanan, que cogió el timón de este proyecto, que un día se llamó "Kilómetro 0" y que ahora lleva la firma "Challenge".
A Rafa Prado, alma mater del club Flor de Triatló, al que orgullosamente pertenezco.
Y a Paz, amada, compañera, pareja, amiga y, ahora también, madre.