CAP DE SETMANA DE TIRADES LLARGUES A PEU I EN BICI

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Si vull arribar en forma al Challenge Madrid del 24 de setembre necessito fer quilòmetres, molts més dels que he estat fent fins ara. Durant aquestes vacances m'hi he posat una mica, però només queden 55 dies pel gran esdeveniment i ja li veig les orelles al llop. Per això aquest cap de setmana he decidit fer un punt d'inflexió en la preparació.

Ahir vaig fer un rodatge llarg de córrer, anant cap a la zona de Madrid Río, on es disputarà el sector atlètic. Vaig fer 30 quilòmetres, amb la solana que anava caient, a un ritme sostingut de 4'34/km. Sense patir. Satisfet. Tanco la setmana posterior a la Triatló de Pálmaces amb 84 quilòmetres a les cames. Súper satisfet!!!

Avui ha estat diferent. La bici em costa més agafar-la. I pujar a fer ports, encara més. Per això esperava amb ganes aquesta jornada, que he començat a Soto del Real, a tres quarts de vuit del matí. He pujat cap a Canencia, en solitari, i he tornat al punt de sortida, on a les nou havíem quedat amb la colla dels triatletes de l'Ecosport d'Alcobendas. Avui, un nombrós grup de 9 unitats (Mati, Jabito, Fer, Alberto Villaverde, Fabio, Janete, Samu i David Díaz) decidits a pujar Morcuera i Canencia (aquest últim port pel seu vessant nord, després de passar per Rascafría i Lozoya).

A mi m'encanta fer ports i sempre lluito per intentar estar als llocs capdavanters, però aquest matí no he pogut aguantar el ritme. Les cames m'han passat factura tant en el primer com en el segon. No ha estat cap sorpresa. Després de la pallissa d'ahir i de l'aperitiu que m'he marcat amb la primera ascensió a Canencia, tampoc podia esperar cap sorpresa. En Villa, a Morcuera, i en David, a Canencia, han estat els KOM (king of mountain) de la jornada.

A títol personal, he aconseguit l'objectiu de sumar desnivell positiu, 2.000, i sumar quilòmetres, 115. A més d'haver estrenat el casc i les ulleres Rudy Project.
La d'avui ha estat la vuitena vegada que passo dels 100 quilòmetres en aquest 2017. Me'n faran falta unes quantes més si vull arribar, amb garanties d'èxit, per finalitzar l'il·lusionant Challenge de Madrid.

FIN DE SEMANA DE TIRADAS LARGAS A PIE Y EN BICI

Si quiero llegar en forma al Challenge Madrid del 24 de septiembre necesito hacer kilómetros, muchos más de los que he estado haciendo hasta ahora. Durante estas vacaciones me he puesto, un poco, manos a la obra. Pero ya sólo quedan 55 días para el gran acontecimiento y empiezo a verle las orejas al lobo. Por ello, este fin de semana he decidido marcar un punto de inflexión en mi preparación.

Ayer hice un rodaje largo de correr y fui hacia la zona de Madrid Río, donde se disputará el sector atlético. Hice 30 kilómetros, con la solana que estaba cayendo, a un ritmo sostenido de 4'34/km. Sin sufrir. Satisfecho. Cierro la semana posterior al Triatlón de Pálmaces con 84 kilómetros en las piernas. Súper satisfecho!!!

Hoy ha sido distinto. La bici me cuesta más sacarla. Y subir a hacer puertos, todavía más. Es por ello que esperaba con ganas esta jornada, que he iniciado en Soto del Real, a las ocho menos cuarto de la mañana. He subido hacia Canencia, en solitario, y he vuelto al punto de salida, donde a las 9 habíamos quedado con el grupo de triatletas del Ecosport de Alcobendas. Hoy, más numeroso que nunca, con 9 unidades (Mati, Jabito, Fer, Alberto Villaverde, Fabio, Janete, Samu y David Díaz) decididos a subir Morcuera y Canencia (este último puerto por su vertiente norte, después de passar por Rascafría y Lozoya).

Me encanta subir puertos y siempre lucho para intentar estar en los puestos delanteros. Pero esta mañana no he podido aguantar el ritmo de los galgos. Las piernas me han pasado factura, tanto en la primera como en la segunda subida. No ha sido ninguna sorpresa. Tras la paliza de ayer y el aperitivo que me he marcado con la primera ascensión a Canencia, tampoco podía esperar ninguna sorpresa. Villa, en Morcuera, y David, en Canencia, han sido los KOM (king of mountain) de la jornada.

A título personal, he conseguido el objetivo de sumar desnivel positivo, 2.000 metros, y sumar kilómetros, 115. Además, he estrenado el casco y las gafas Rudy Project.

La de hoy ha sido la octava vez que supero los 100 kilómetros en este 2017. Necesitaré varias sesiones más como la de hoy si quiero llegar, con garantías de finalizar el ilusionante Challenge de Madrid.

CRÒNICA DE LA TRIATLÓ DE PÁLMACES

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Mare meva!!!

Quarta triatló de la meva vida, segona sense drafting. Això m'està enganxant, no en tinc cap dubte. Però...per què??? Per què m'entesto a continuar amb aquest esport que no se'm dona bé? Ara que torno a córrer sense dolor i sense patiments de lesionar-me...per què segueixo perseguint el repte triatlètic, de tres disciplines, en què en una d'elles sóc una autèntica rèmora? No es tracta de flagel·lar-me però nedo molt malament. I si al meu voltant hi tinc un parell de centenars de triatletes, cadascú amb els seus dos braços i les seves dues cames, amenaces per al meu poc acostumat cos, encara pitjor. D'això se'n diu donar aventatge als rivals. I tampoc es tracta d'això, oi?

M'havien dit que la Triatló de Pálmaces (1,8/60/12) era una de les grans clàssiques del calendari i que l'ambient que s'hi viu és especial. Els meus informadors no estaven equivocats. Pálmaces de Jadraque és un petit poblet situar a l'interior de Guadalajara, on hi ha un pantà preciós.

Tal i com escrivia anteriorment, la natació em va costar força. Vaig pecar de passarell i no vaig dur el vestit de neoprè. L'aigua estava calenta. Però el termòmetre dels jutges va embogir i van decidir permetre l'ús del neoprè. Un cop a l'aigua, una mica d'ansietat i un bastant de manca de peus van fer que arribés a la T1 en la posició 132, després d'haver nedat a un ritme molt més lent que en els entrenaments.

La bicicleta ja va ser una altra cosa. Des que m'hi vaig pujar ja vaig tenir bones sensacions. El circuit era un seguit de tobogans, amb tendència ascendent fins al poble d'Atienza, on fèiem mitja volta i tornàvem cap a Pálmaces. Era curiós veure com les cabres em passaven a tota castanya en les baixades...però me les menjava amb patates en les pujades. En general vaig anar a un bon ritme (33 km/h), vaig recuperar moltes posicions, gràcies al fet que vaig aconseguir el 67è millor temps del sector.

I ja només faltava córrer. 

En tenia moltes ganes, especialment després del Du&Tri de la Casa de Campo (de mitja distància), en què vaig baixar de la bici sense forces i em vaig arrossegar durant 20 quilòmetres. No. A Pálmaces vaig regular millor, vaig menjar i beure més i les forces em van acompanyar fins al final, amb el 20è millor temps d'entre tots els participants.

Al final vaig creuar la línia d'arribada en la 71a posició, a pocs segons del Fabio Premoli. Amb ell, en Javi Gil, que va debutar en una triatló seriosa, les seves dones i fills, a més de amb la Paz i en Nil, vam passar un fantàstic cap de setmana. 

Gastronomia, família, casa rural, esport, salut, lleure...No ens va faltar res. 

"Per què?", em preguntava. Perquè sí, perquè m'agrada, perquè és un nou repte, tot un horitzó cap a on anar.

CRÓNICA DEL TRIATLÓN DE PÁLMACES

Madre mía!!!

Cuarto triatlón de mi vida, segundo sin drafting. Me está picando el gusanillo, no tengo ninguna duda. Pero...por qué??? Por qué me empecino en este deporte que nos e me da bien? Ahora que vuelvo a correr sin dolor y sin sufrimiento de posibles lesiones...por qué sigo persiguiendo  el reto triatlético, de tres disciplinas, en las que una de ellas supone, para mí, un auténtico calvario? No se trata de flagelarme pero nado muy mal. Y si a mi alrededor tengo a dos centenares de triatletas, cada uno con sus dos brazos y sus dos piernas, amenazas para mi poco acostumbrado cuerpo, todavía peor. Es lo que se llama dar ventaja a los rivales. Y tampoco se trata de eso, no?

Me habían dicho que el Triatlón de Pálmaces (1,8/60/12) era uno de los grandes clásicos del calendario y que el ambiente que se vive es muy especial. Mis informadores no estaban nada equivocados. Pálmaces de Jadraque es un pueblecito del interior de Guadalajara, en el que hay un pantano precioso.

Como escribía unas líneas más arriba, la natación me costó bastante. Pequé de pardillo y no me llevé el traje de neopreno. El agua estaba caliente. Sin embargo, el termómetro de los jueces se volvió loco y acabaron permitiendo el uso del traje. Ya en el agua, un poco de ansiedad y un mucho de falta de pies, hicieron que llegase a la T1 en la posición 132, tras haber nadado a un ritmo mucho más lento que en los entrenamientos.

La bicicleta ya fue otra historia. Desde el momento en el que me monté en ella ya tuve buenas sensaciones. El circuito era un sinfín de toboganes, con tendencia ascendente, hasta el pueblo de Atienza, donde dábamos la vuelta y volvíamos a Pálmaces. Era curioso ver como las cabras me pasaban a toda velocidad en las bajadas...pero como me las comía en las subidas. En general fui a un buen ritmo (33 km/h) y recuperé muchas posiciones, tras conseguir el 67o mejor tiempo en ese sector.

Únicamente me quedaba ponerme a correr.

Tenía muchas ganas, especialmente después del Du&Tri de la Casa de Campo (de mitja distància), en el que me bajé de la bici sin fuerzas...y me arrastré durante 20 kilómetros. No. En Pálmaces regulé mejor, comí y bebí más y las fuerzas me acompañaron hasta el final, con el 20o mejor tiempo de todos los participantes.

Al final crucé la línea de meta en la 71a posición, a pocos segundos de Fabio Premoli. Con él, con Javi Gil (que debutó en un triatlón serio), con sus mujeres e hijos, además de con Paz y Nil, pasamos un fantástico fin de semana. Gastronomía, familia, casa rural, deporte, salud, diversión...No nos faltó nada. 

"Por qué?", me preguntaba: Porqué sí, porqué me gusta, porqué es un nuevo reto, todo un horizonte hacia donde ir.