divendres, 31 de març del 2017

EN TRES MESOS, MÉS QUILÒMETRES QUE EN TOT L'ANY PASSAT

(Traducción al castellano al final del artículo)

És un bon senyal, no?
L'any passat a aquestes alçades tot just feia, amb sort, entrenaments de 6 quilòmetres. A poc a poc em vaig anar posant a to i vaig anar augmentant la distància de les sessions. Vaig acabar l'any acumulant 772 quilòmetres, una bona xifra que, ara, en aquests primers tres mesos de 2017, ja he superat amb escreix i ja en sumo 868. A tenir en compte, a més, la recentement estrenada paternitat que m'impedeix disposar de tot el meu temps (tot i que en aquest sentit cal reconèixer que la Paz m'ho està posant molt fàcil).

Preparo el Challenge Madrid, que es disputarà el 24 de setembre, un repte de dimensions totalment desconegudes per a mi, per al qual vaig robant temps al temps. Bàsicament, però, la feina que he pogut anar fent, fins ara, ha estat en la disciplina atlètica. Dues mitges maratons disputades (una tercera en un entrenament) i dues tirades de 25 quilòmetres em comencen a donar una mica de resistència.
En natació, els 3.800 metres els afronto com un terreny pantanós. Fins l'any passat mai havia nedat més de dos mil metres seguits. La setmana passada vaig arribar fins als 2.600 i,  a poc a poc, vull anar assaborint el que suposa superar l'hora a l'aigua...i els 3.000 metres. Però són paraules majors, que aniran arribant amb el temps.

El gran problema arribarà amb la bicicleta, que m'ocupa massa temps en desplaçaments i entrenaments efectius. En Mati em va deixar un "rodillo" però no el puc adaptar a les rodes amb frens de disc de la meva bicicleta. Així que no puc fer entrenament indoor. Dels normals, els que es fan a la carretera, només n'he pogut fer 6 en tot el 2017 i en només una ocasió vaig superar els 100 quilòmetres. Preocupant.

El millor de tot és que encara falten una bona colla de mesos.
El pitjor de tot és que no fa pinta que la meva vida actual em permeti, en un futur pròxim, gaires més aventures sobre les dues rodes. Intentaré aprofitar bé aquelles que vagin sorgint.


EN TRES MESES, MÁS KILÓMETROS QUE EN TODO EL AÑO PASADO

Es una buena señal, no?
El año pasado, a estas alturas de temporada sólo hacía, con suerte, entrenamientos de 6 kilómetros. Poco a poco me fui poniendo a tono y fui aumentando la distancia de las sesiones. Acabé el año acumulando 772 kilómetros, una buena cifra que, ahora, en estos tres primeros meses de 2017, ya he superado holgadamente y sumo 868. Hay que tener en cuenta, además, mi recientemente estrenada paternidad, que me impide disponer de todo mi tiempo (aunque en este sentido tengo que reconocer que Paz me está facilitando mucho las cosas).


Preparo el Challenge Madrid, que se disputará el 24 de septiembre, un reto de dimensiones totalmente desconocidas para mí, para el que voy robando tiempo al tiempo. Básicamente, hasta ahora he trabajado mucho la disciplina atlética. Dos medios maratones disputados (un tercero en un entrenamiento) y dos tiradas de 25 kilómetros me empiezan a dar un poco de resistencia.
En natación, los 3.800 metros los afronto como un terreno pantanoso. Hasta el año pasado nunca había nadado más de dos mil metros seguidos. La semana pasada llegué hasta los 2.600 y, poco a poco, quiero ir saboreando lo que supone nadar más allá de una hora...y llegar hasta los 3.000 metros. Pero son palabras mayores, que irán llegando con el tiempo.

El gran problema, ya lo veo venir, llegará con la bicicleta, que me ocupa demasiado tiempo en desplazamientos y entrenamientos efectivos. Mati me dejó un rodillo, pero no lo puedo adaptar a las ruedas con frenos de disco de mi bicicleta. Así que no puedo hacer entrenamientos indoor. De los normales, los que se hacen en la carretera, sólo he podido hacer 6 en todo el 2017 y únicamente en una ocasión superé los 100 kilómetros. Preocupante.

Lo mejor de todo es que todavía faltan un buen puñado de meses.
Lo peor de todo es que no tiene pinta de que mi vida actual vaya a permitirme, en un futuro próximo, muchas más aventuras sobre las dos ruedas. Intentaré aprovechar bien aquellas que vayan surgiendo.

dissabte, 11 de març del 2017

REPTES IMMEDIATS PER A CIRCUMSTÀNCIES ESPECIALS

(Traducción al castellano al final del artículo)

Proposar-se reptes i intentar complir-los ajuda a sentir-se viu. Amb el recent naixement del meu fill se'm fa complicat sortir a córrer de forma regular, així que he hagut de modificar l'abast d'aquests reptes. Ahir era un d'aquells dies en què podia fer alguna cosa divertida, llarga i exigent.  Disposava de dues hores per córrer, aprofitant una classe de lactància en què la Paz i el nen estarien ben ocupats.

Amb aquesta cara de son (me n'adono ara), fruit de les hores nocturnes mal descansades, vaig sortir de l'aparcament de l'ambulatori, al voltant de les onze del matí.
 I amb aquesta cara de cansat, suat fins al moll de l'os, vaig arribar, al voltant de l'una del migdia, després d'haver corregut 25 quilòmetres.
Sense parades, sense aigua, amb un sol espatarrant i amb moltes ganes d'apropar-me al límit de les meves forces. A finals de novembre de l'any 2013 vaig córrer l'Ultra Trail de Collserola, de 74 quilòmetres i la setmana següent vaig caure lesionat. Vaig trigar dos anys i mig a recuperar-me i des d'aleshores he fet diverses curses, triatlons i un parell de mitges maratons, però en tot aquest temps maig havia anat més enllà. 

Tinc en ment participar en el Challenge de Madrid de triatló, el pròxim 24 de setiembre i per fer-ho he d'anar augmentant el volum de feina. La bicicleta i la natació, ara mateix, m'ocupen massa temps, així que he de centrar la feina en córrer. 

25 quilòmetres, aquest era el meu petit repte. I el vaig aconseguir. Caldrà seguir imaginant nous reptes adaptats a les meves noves circumstàncies especials. En vull meeeeeeeeeeés!!!


RETOS INMEDIATOS PARA CIRCUNSTANCIAS ESPECIALES

Proponerse retos e intentar llevarlos a cabo ayuda a sentirse vivo. Con el reciente nacimiento de mi hijo se me hace complicado salir a correr de forma regular, así que he tenido que modificar el alcance de estos retos. Ayer era uno de esos días en los que tenía la oportunidad de hacer alguna cosa divertida, larga y exigente. Disponía de dos horas para correr, aprovechando una clase de lactancia en la que Paz y el niño estarían ocupados.

Con esta cara de sueño (me doy cuenta ahora), fruto de las horas nocturnas mal descansadas, salí del aparcamiento del ambulatorio, sobre las once de la mañana.
 Y con esta cara de cansancio, sudado de arriba a abajo, llegué, a la una del mediodía, después de haber corrido 25 kilómetros.
Sin paradas, sin agua, con un sol veraniego y con muchas ganas de acercarme al límite de mis fuerzas. A finales de noviembre de 2013 corrí el Ultra Trail de Collserola, de 74 kilómetros y la semana siguiente caí lesionado. Tardé dos años y medio en recuperarme y desde entonces he participado en diferentes carreras, triatlones y medios maratones. Pero nunca fui más allá.

Tengo en mente participar en el Challenge de Madrid de triatló, el próximo 24 de septiembre y para hacerlo debería ir aumentando el volumen de carga. La bicicleta y la natación, ahora mismo, me ocupan demasiado tiempo, así que me estoy centrando en correr.

25 kilómetros, ese era mi pequeño reto. Y lo conseguí. Habrá que seguir imaginando otros retos, adaptados a mis nuevas circunstancias especiales. Quiero maaaaaaaaás!!!
















dimarts, 7 de març del 2017

EL SEBAS ATLETA I LA PATERNITAT

(Traducción al castellano al final del artículo)

Ja m'ha canviat la vida. Va arribar dijous passat i d'ençà que tot ha quedat en un segon pla. Importa el que importa. I, a continuació, el que importa és intentar dormir. Suposo que tot anirà variant amb el pas dels dies, cap a millor, òbviament. Tenir un fill és una cosa molt especial, que convé gaudir tant com es pugui. No em vull perdre res. Però tampoc vull abandonar aquelles coses que han estat importants en la consecució (i el manteniment) de la meva felicitar. Per això, he anat buscant forats per, com sempre em recorra el nom d'aquest blog, tornar a córrer.
Vaig esgarrapar una primera sessió de córrer poc abans de la sortida de l'hospital. Amb l'excusa d'haver d'anar a buscar el cotxe (lluito contra els aparcaments dels hospitals, que s'aprofiten dels nerviosos pacients) vaig fer quatre quilometrets. La son acumulada de tres dies sense dormir només em va permetre arrossegar-me fins a casa, però les sensacions van ser molt reconfortants.
Ahir vaig inventar-me una segona sessió, amb una altra excusa, anar a buscar la Shiva, a Alcorcón. Una estona en metro i l'altra corrent, em van sortir gairebé 10.000 metres.
La tercera, i última, ha estat la d'aquest matí. Ja sense excuses, en un moment en què tot semblava estar en calma, poc abans de dinar, he sortit a moure les cames durant una horeta, pel parc que hi ha al barri del Conde Orgaz.
Es tracta d'intentar robar temps al temps, per fer esport, però sense que ningú en resulti perjudicat.

EL SEBAS ATLETA Y LA PATERNIDAD
Ya me ha cambiado, la vida. Llegó el pasado jueves y, desde entonces, todo ha quedado en un segundo plano. Importa lo que importa. Y, a continuación, lo importante es dormir. Supongo que todo ira variando con el paso de los días, hacia mejor, óbviamente. Tener un hijo es algo muy especial, que  hay que disfrutar tanto como se pueda. No me quiero perder nada. Pero tampoco quiero abandonar aquellas cosas que han sido importantes en la consecución (y mantenimiento) de mi felicidad actual. Es por ello que he ido buscando huequecitos para, como siempre me recuerda el nombre de este blog, tornar a córrer (volver a correr).
Realicé una primera sesión de entrenamiento poco antes de la salida del hospital. Con la excusa de tener que ir a buscar el coche (lucho contra los aparcamientos de los hospitales, que se aprovechan de los nerviosos pacientes) hice 4 kilómetros. El sueño acumulado de tres días sin dormir sólo me permitió arrastrarme hasta casa, pero las sensaciones fueron muy reconfortantes.
Ayer me inventé una segunda sesión, con otra excusa, la de ir a buscar a Shiva, a Alcorcón. Un ratito en metro y otro corriendo...suficiente para que me saliesen casi 10.000 metros.
La tercera y última  ha sido la de esta mañana. Ya sin excusas, en un momento en el que todo parecía estar en calma, poco antes de comer. He salido a mover las piernas durante una hora, por el parque que hay en el barrio del Conde Orgaz.
Se trata de intentar robarle tiempo al tiempo, para hacer deporte, pero sin que nadie salga perjudicado por ello.