dimecres, 20 de juliol del 2016

RÈCORD D'ASCENS A LA MORCUERA

TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO

Parlar de calor a l'estiu és un tòpic. De què ens queixem? No estem tot l'hivern lamentant-nos del fred que fa i desitjant que arribin els mesos càlids? Doncs ja els tenim aquí. 
A mi sempre m'ha agradat més la calor que el fred. Sóc de juliol, vaig néixer entre les brases de l'estiu humit del Maresme. Jo no em queixo. El pateixo i punt. M'agrada la sensació de sequedat a la boca, la cremor dels braços pels rajos de sol i les gotes de suor regalimant-me per la barbeta. Són un senyal inequívoc que el meu cos està treballant de valent. Aquest esforç sempre val la pena.
Tot i aquest binomi amb la calor, ahir amb els triatletes d'Alcobendas ens en vam anar a la muntanya a mitja tarda, buscant el descens del mercuri en el termòmetre. 
Va ser un entrenament curt però intens: escalfament de pujada al Puerto de Canencia i test cronometrat a la Morcuera.
Amb en Janete, en Fer i en Jabi

En Fer i en Jabi van sortir embalats, de fet no podia creure que comencessin tan forts un port de 9 quilòmetres, però el cert és que la recta de sortida de Miraflores de la Sierra és gairebé en pla i cal treure'n profit. A en Janete i a mi ens va agafar una mica desprevinguts. A poc a poc vaig anar trobant el meu ritme. Les llargues rectes que hi ha al llarg de la pujada ajuden a mantenir una velocitat constant durant bona part del recorregut. En el tram final, el més exigent, vaig arribar a contactar amb en Fer. Però aquella va ser la meva sentència, el punt d'inflexió. Ell va recuperar el seu ritme i jo vaig perdre el meu. Tot i així vaig parar el cronòmetre en uns interessants 36'53", rècord personal. Les dues referències que tenia d'aquesta temporada (amb molts més quilòmetres a les cames, tot s'ha de dir) van quedar pulveritzades amb escreix (al mes de febrer vaig fer 44'54" i al maig, 41'20").
Si puc escapar-me...demà torno a apropar-me a la sierra!!!


RÉCORD DE ASCENSO A LA MORCUERA

Habla de calor en verano es un tópico. De qué nos quejamos? No nos pasamos el invierno entero quejándonos del frío y deseano que lleguen los meses cálidos? Pues ya los tenemos aquí.

A mí siempre me ha gustado más el calor que el frío. Nací en julio, entre las brasas del verano húmedo del Maresme. No me quejo. Lo sufro y punto. Me gusta la sensación de sequedad en la boca, los brazos ardientes por los rayos del sol y las gotas de sudor resbalando por la barbilla. Son una señal inequívoca de que mi cuerpo está trabajando bien. Y este esfuerzo siempre merece la pena.
A pesar de este binomio con el calor, ayer, junto a los triatletas de Alcobendas, me fui a la montaña a media tarde, buscando el descenso del mercurio en el termómetro.
Fue un entrenamiento corto pero intenso: calentamiento de subida al Puerto de Canencia y test cronometrado en la Morcuera.
Con Janete, Fer y Jabi

Fer y Jabi salieron embalados, sin perder un instante. De hecho no entendía que saliesen tan fuerte en un puerto de 9 kilómetros, pero también es cierto que en la primera recta, al salir de Miraflores de la Sierra, el terreno prácticamente no sube y hay que aprovecharlo. A Janete y a mí nos pilló un poco dessprevenidos. Poco a poco fui encontrando mi ritmo. Las largas rectas que hay a lo largo del ascenso ayudan a mantener una velocidad constante durante buena parte del recorrido. En el tramo final, el más exigente, llegué a contactar con Fer. Pero fue mi sentencia, el punto de inflexión. Él recuperó su ritmo alegre y yo perdí el mío. A pesar de ello, paré el cronómetro en unos interesantes 36'53", récord personal. Las dos referencias anteriores que tenía de esta temporada (con muchos más kilómetros en las piernas, todo hay que decirlo) quedaron pulverizadas con  un amplio margen (en febrero hice 44'54" y en mayo, 41'20").
Si puedo escaparme...mañana volveré a subir a la sierra!!!

dilluns, 18 de juliol del 2016

ALTS I BAIXOS

TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO

No va ser el cas, en absolut. Però si en algun moment se m'hagués passat pel cap la idea d'haver deixat enrede la lesió de forma definitiva...hauria estat molt equivocat. I la setmana passada m'hauria endut una gran decepció.
Tenint en compte que, d'alguna manera, ja m'imaginava que tard o d'hora arribaria un sotrac, quan ho ha fet no ha estat un cop tan dur.
He passat una setmana llarga a Catalunya. Nou dies en què vaig poder fer molt esport, però en què només vaig córrer un dia. El primer. Va ser arribar i moldre. Vaig córrer tres quarts d'hora i, posteriorment, ja en fred, sentir una fiblada als dos genolls. M'agrada buscar sempre el vessant positiu de les coses, especialment de les situacions adverses. En el cas que m'afecta en tinc dues de clares: 1) Avui ja he pogut tornar-hi, sis quilòmetres pel Parc Juan Carlos I, de Madrid. 2) Els dies que no vaig córrer a peu, sí que ho vaig fer en bicicleta.
Rutes diverses, amb companys diferents o en solitari, que m'han ajudat a combatre les ganes que tenia de córrer, així com a mantenir-me en forma.
La sortida més exigent, per a mi...va ser la més suau que van fer els "monstres" que m'acompanyen 
En resum, simplement una pedra en el camí.


ALTIBAJOS

No fue el caso, en absoluto. Pero si en algún momento se me hubiese pasado por la cabeza la idea de haber dejado atrás la lesión de forma definitiva...habría estado muy equivocado. Y, además, la semana pasada, me habría llevado una gran decepción.

Teniendo en cuenta que, de alguna manera, ya imaginaba que tarde o temprano llegaría un bache, cuando ha llegado no ha sido un golpe tan duro.

He pasado una semana larga en Catalunya. Nueve días en los que pude hacer mucho deporte, pero en los que solamente pude correr un día. El primero. Fue llegar y besar el santo. Corrí 45' y, por la tarde, ya en frío, sentí pinchacillos en las dos rodillas. Me gusta buscar el lado positivo de las cosas, especialmente ante situaciones adversas. En el caso que me afecta, tengo dos aspectos claros en los que apoyarme: 1) Hoy ya he podido volver a correr, seis kilómetros por el Parque Juan Carlos I, de Madrid. 2) Los días en los que no corrí a pie, sí que lo hice en bicicleta. Rutas distintas, con diferentes compañeros o en solitario, que me han ayudado tanto a combatir las ganas que tenía de correr como a mantenerme en forma.
La salida más exigente para mí, fue la más suave que hicieron  los "monstruos" que me acompañan
En resumen, simplemente una piedra en el camino.

dimarts, 5 de juliol del 2016

RECUPERO LA VELLA LLIBRETA D'ENTRENAMENTS

TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO

Els últims mesos he viscut una evolució meravellosa que m'ha permès tornar a córrer. Des del dia que em vaig veure amb cor de provar de trotar durant un minut, he anat augmentant la distància i el ritme de les sortides. Diumenge passat en vaig fer una que, ara mateix, vull qualificar com "de qualitat": 13 quilòmetres al parc de la Dehesa de Navalcarbón, a Las Rozas, per sota de 4'40"/km. Els últims mesos he viscut una evolució meravellosa que m'ha permès tornar a córrer. Des del dia que em vaig veure amb cor de provar de trotar durant un minut, he anat augmentant la distància i el ritme de les sortides. Diumenge passat en vaig fer una que, ara mateix, vull qualificar com "de qualitat": 13 quilòmetres a la Dehesa de Navalcarbón per sota de 4'40" el quilòmetre. Ahir, amb lleugeres molèsties, vaig fer 50 km en bicicleta i avui he anat a la Casa de Campo per fer una tiradeta de 10.000 metres amb en Jerónimo Alonso i alguns Kamparredores. Suada interessant, la que hem acabat fent.
Em torno a sentir corredor.
Però la sensació no podia ser completa fins que no recuperés la meva llibreta fetitxe, aquella que vaig fer servir des del meu primer entrenament per a la meva primera marató, l'any 96. Allà hi ha apuntats tots els quilòmetres que he corregut els últims 18 anys...fins que el desembre de 2013 vaig lesionar-me. Vaig anar apuntant els intents de recuperació queanava fent, fins que vaig intentar acceptar que no tornaria a córrer.
Ara que veig llum al final del túnel, recupero la llibreta i hi tornaré a apuntar els entrenaments.
Sembla un jeroglífic però només són dades, fredes. Sembla que no diguin res, però amb la perspectiva dels mesos i anys, prenen tot el sentit.
Aquesta és, possiblement, la millor pàgina de la llibreta, corresponent a la tardor de 2006. Em porta uns records que no tornaré a viure, en sóc conscient.
Però també sé que viuré altres experiències que m'ompliran. Fins i tot més que les anteriors, ja que ara, després del calvari pel que he passat, valoro cada quiòmetre que corro.


RECUPERO LA VIEJA LIBRETA DE ENTRENAMIENTOS


Los últimos meses he vivido una evolución maravillosa que me ha permitido volver a correr. Desde el día en el que me atreví a intentar trotar durante un minuto, he ido aumentando la distancia y el ritmo de las salidas. El domingo pasado hice un entrenamiento que, en las circunstancias actuales puedo calificar como "de calidad": 13 kilómetros en el parque de la Dehesa de Navalcarbón, en Las Rozas, por debajo de 4'40"/km. Ayer, arrastrando unas ligeras molestias, hice 50 kilómetros en bicicleta y hoy he ido a la Casa de Campo, donde he hecho una tiradita de 10.000 metros con Jerónimo Alonso y un par de Kamparredores. Sudada interesante, la que hemos acabado haciendo.
Me vuelvo a sentir corredor.
Pero la sensación no podía ser completa hasta que no recuperase mi libreta fetiche, esa en la que hay apuntados todos los entrenamientos desde 1996, cuando preparé mi primer maratón. Esa que decidí guardar en el baúl de los recuerdos cuando me creí darme por vencido por la desesperación de la lesión.
Ahora que veo luz al final del túnel, recupero esa libreta y volveré a apuntar los entrenamientos.
Parece un jeroglífico lleno de datos fríos. Aparentemente no dicen nada, pero con la perspectiva del tiempo toman todo el sentido.
Esta es, posiblemente, la mejor página de la libreta y corresponde al otoño de 2006. Me trae unos recuerdos que no volveré a vivir, soy consciente de ello.
Pero también sé que viviré otras experiencias deportivas que también me llenarán. Incluso, quizás, más que las anteriores. Después del calvario por el que he pasado, ahora valoro cada kilómetro que corro.