dilluns, 15 de juny del 2015

ÀVILA-SALAMANCA, SALAMANCA-ÀVILA: DUES ETAPES IGUALS...PERÒ DIFERENTS

(Traducción al final del artículo)

Tant d'anada com de tornada. Va ser en dos dies consecutius, dissabte i diumenge, en les carreteres de Castella i Lleó. Hi anava per celebrar el comiat d'en Mauro, un amic, que se'n va a treballar a Dubai. Se'm va passar pel cap anar-hi en bicicleta, des de Madrid, però la gesta se m'escapava de les mans i no hauria gaudit de la celebració. L'aternativa que vaig acabar duent a terme va ser desplaçar-me en cotxe fins a Àvila i, des d'allà, en bicicleta a Salamanca.
Un mateix recorregut en els dos sentits de la marxa, però amb moltes més diferències en allò que envolta l'esforç de pedalar durant cent quilòmetres.
Divendres vaig sopar un enorme plat de pasta i me'n vaig anar d'hora a dormir, mentre que dissabte vaig sopar una hamburguesa i vaig agafar el llit bastant tard.
Dissabte al matí vaig esmorzar iogurt amb cereals i un parell de plàtans, mentre que diumenge no vaig menjar absolutament res (m'hauria pogut prendre una altra hamburguesa...però ja estava saturat de tanta carn (havíem fet una costellada per dinar)).
Em va fer vent a l'anada, me'n va fer també a la tornada.
El resultat és evident. El cronòmetre no menteix:


A l'anada em va semblar que volava. Tot i les dificultats que vaig tenir amb el vent, sempre vaig tenir un gram de força per entregar-lo a cada pedalada.
A la tornada, no.
I el pitjor moment va arribar a 25 kms d'Àvila, superat Muñico, quan tocava pujar un turó que el dia anterior no m'havia costat res. Pràcticament em vaig arrossegar, talment una serp, que gira i gira per seguir avançant cap al seu objectiu. I quan, al final, el terreny va començar a ser favorable i van aparèixer les muralles de la ciutat que va veure néixer la meva mare, allà vaig saber que ho havia tornat a fer. Una vegada més, repte aconseguit.

ÁVILA-SALAMANCA, SALAMANCA-ÁVILA: DOS ETAPAS IGUALES...PERO DIFERENTES
Tanto a la ida como a la vuelta. Fue durante dos días consecutivos, sábado y domingo., por las carreteres de Castilla y León. Iba a la ciudad del Tormes para celebrar la despedida de Mauro, un amigo que se va a vivir a Dubai. Se me pasó por la cabeza ir en bicicleta, desde Madrid, pero la hazaña se me escapaba de la manos y no habría disfrutado de la fiesta. La alternativa que acabé llevando a cabo fue desplazarme en coche hasta Ávila y, desde allá, en bicicleta a Salamanca.
Un mismo recorrido en los dos sentidos de la marcha, pero con muchas más diferencias en lo que concierne al esfuerzo de pedalear durante cien kilómetros.
El viernes cené un enorme plato de pasta y me acosté pronto, mientras que el sábado cené una hamburguesa y pillé la cama bastante tarde.
El sábado por la mañana desayuné yogur con cereales y un par de plátanos, mientras que el domingo no tomé absolutamente nada (quizás habría podido hacerme una hamburguesa...pero estaba saturado de tanta carne, por la barbacoa del día anterior.
Sopló el viento a la ida...y a la vuelta.
El resultado es evidente. El cronómetro no miente:


A la ida me pareció que volaba. A pesar de las dificultades que tuve con el viento, siempre mantuve un gramito de fuerza para entregar en cada pedaleo.
A la vuelta, ya, no.
Y el peor momento llegó a 25 kms de Ávila, tras dejar atrás Muñico, justo donde empezaba un cerro que el día anterior no me había costado nada subir. Prácticamente me fui arrastrándome, como una serpiente, que se retuerce a un lado y otro, para seguir avanzando hacia su objetivo. Cuando, al final, el terreno empezó a ser favorable y aparecieron las murallas de la ciudad que vio nacer a mi madre, en aquel momento super que lo había vuelto a hacer. Una vez más, reto conseguido.

2 comentaris:

Guillem ha dit...

22 minuts de diferència poden semblar poc o molt quan parlem de més de 3 hores. En el cas d'una marató seria anar 30'' més lent el quilómetre, però suposo que la bici és unaltre món…
Tenint en compte com vas preparar el dissabte i el diumenge, i que el 2n dia portaves els 100Km a sobre del dia d'abans, tampoc em sembla cap desastre…

Veig que amb la bici estàs trobant una nova motivació i que sembla que t'estàs enganxant. Que duri!!

Sebas Guim ha dit...

No es cap desastre, noooooo. I ara. Pensa que havíem anat de festa, a Salamanca...No em vaig allargar excessivament, però el cansament i la falta de son es van anar acumulan.
Gràcies Guillem!!!