diumenge, 17 de maig del 2015

PRIMERA GRAN RUTA

(traducción al castellano al final del artículo)
Hi anava una mica a cegues. Em passa sempre que vaig amb ells, els triatletes. Sé que sortiré amb una colla que tira molt, però mai sóc del tot conscient de la ruta o el ritme que hauré de seguir. Divendres passat, abans de sortir, l'únic que tenia clar és que faria vent, un inconvenient afegit.
Vam quedar al final de Villaverde, un barri que està situat al sud de Madrid, justament allà on neix la carretera M-301. En Mati, en Javi, en Fer, en Fabio i en Samu eren els companys de fatigues, un grup força homogeni, amb dos animadors que sempre tenen ganes de gresca (en Mati i en Javi). De baixada tot pintava molt bé, però en el tram inicial cap a San Martín de la Vega, pel carril ciclista, ens vam enganxar amb un grup força nombrós. Primer ens hi vam enganxar, al darrere. Ells volaven i nosaltres ens n'aprofitàvem. Però després també ens hi vam enganxar...però en un altre sentit. A en Javi no se li va ocórrer altra cosa que fer una sèrie per provar el manillar de cabra. Els va passar i se'n va distanciar, el mínim necessari per esvalotar el galliner. I a poc a poc ens vam anar despenjant, pulsacions pels núvols, quan només dúiem vint minuts de rodatge. La idea era pedalar durant quatre hores...Un panorama fantàstic!!!
La cosa va canviar quan ens vam reagrupar. A partir de San Martín (el poble on hi ha el parc fantasma de la Warner Bross...no he conegut ningú que hi hagi anat (tot i que sí que recordo una amiga que hi treballava)) vam començar a avançar de forma més regular. En Javi, en Mati i en Samu es rellevaven al capdavant. La resta, simplement, dúiem la llengua fora. A la sortida de Morata de Tajuña hi havia la primera dificultat de la jornada (res a veure amb els ports de muntanya de la setmana anterior), un turonet que va perdent comoditat a mida que aquell que marca el ritme el va fent més dur. Però un cop s'arriba dalt del cim la satisfacció, com siempre, és plena.

De tornada, amb el vent de cua, vaig perdre contacte amb el grup. No volia. Però no ho vaig poder evitar. El vent bufaba fort, es van posar a tirar i en el moment en què es va obrar una petita escletxa... M'hi vaig deixar la pell. Quan ja anàvem a 46 kms/h, les cames van dir prou. M'era impossible seguir a aquella velocitat. No tenia força per moure aquell desenvolupament. Malgrat tot, en comptes de desanimar-me, vaig continuar pedalant amb ganes, gaudint d'aquella empenta eòlica que m'acompanyava. Va ser increïble. Seguiré aprenent i intentant millorar.
Resum de l'etapa
109K (907 metres D+)-3h59'
Recorregut: Madrid-San Martín de la Vega-Ciempozuelos-Titulcia-Villaconejos-Colmenar de Oreja-Valdelaguna-Morata de Tajuña-San Martín de la Vega-Madrid.


PRIMERA GRAN RUTA
Iba un poco a ciegas. Me pasa siempre que voy con ellos, los triatletas. Sé que saldré con un grupo que tira mucho pero nunca soy del todo consciente de la ruta o el ritmo al que me someterán. El viernes pasado, antes de salir, lo único que tenía claro es que haría viento, un inconveniente añadido.
Quedamos al final de Villaverde, un barrio situado al sur de Madrid, justo donde nace la carretera M-301. Mati, Javi, Fer, Fabio y Samu eran los compañeros de fatiga, un grupo bastante homogéneo, en el que siempre hay dos animadores con ganas de guerra (Mati y Javi). De bajada todo pintaba muy bien, pero ya en el tramo inicial hacia San Martín de la Vega, por el carril ciclista, nos pegamos a un grupo numeroso. Primero nos pegamos justo detrás del pelotoncito. Ellos volaban y nosotros nos aprovechábamos e íbamos de gorra. Pero la alegría no duró mucho y nos acabamos pegando...en otro sentido. Me explico. A Javi se le ocurrió hacer una pequeña serie para probar su manillar de cabra, no se lo tomaron muy bien y alborotó el gallinero. Una vez servido el zafarrancho de combate, poco a poco nos fuimos descolgando todos, pulsaciones por las nubes, cuando apenas llevábamos veinte minutos de rodaje. La idea era pedalear durante cuatro horas...Un panorama fantástico!!!
La cosa cambió cuando nos reagrupamos. A partir de San Martín (el pueblo donde está el parque fantasma de la Warner Bross...no he conocido a nadie que haya ido, aunque sí que recuerdo a una amiga que trabajaba en él) empezamos a avanzar de forma más regular. Javi, Mati y Samu se relevaban al frente del grupo. El resto, simplemente, íbamos con la lengua fuera. A la salida de Morata de Tajuña había un pequeño cerro (nada que ver con los puertos de montaña de la semana pasada). La comodidad de la subida va disminuyendo a medida que el que tira lava haciendo más dura. Pero una vez que se llega a la cima, la satisfacción, como siempre, es plena.

De vuelta, con el viento de cola, perdí contacto con el grupo. No quería, pero no lo pude evitar. El viento soplaba fuerte, se pusieron a tirar y en cuanto se abrió un pequeño hueco... Me dejé la piel en el intento. Cuando ya íbamos a 46 kms/h, las piernas dijeron basta. Me resultaba imposible seguir a esa velocidad. No tenía fuerza para mover ese desarrollo. Sin embargo, en vez de desanimarme, continué pedaleando con ganas, disfrutando de ese empuje eólico que me acompañaba. Fue increíble. Seguiré aprendiendo e intentando mejorar.
Resumen de la etapa
109K (907 metros D+)-3h59'

Recorrido: Madrid-San Martín de la Vega-Ciempozuelos-Titulcia-Villaconejos-Colmenar de Oreja-Valdelaguna-Morata de Tajuña-San Martín de la Vega-Madrid.