dimarts, 27 d’octubre del 2015

CONEIXES EN JULIUS NJOGU?

TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO

És possible que aquesta imatge no et transmeti res, més enllà del que, aparentment, es veu: un esprint entre dos corredors, al final d'una cursa.
No seria res més si no s'hagués conegut la història que s'amaga al darrere.
Set del matí, rodalies de l'Estadi Nyayo. Sona el tret de sortida i milers d'atletes nerviosos, comencen a cremar l'adrenalina acumulada pels nervis previs a la sortida de la Marató de Nairobi. Seran 42 quilòmetres de repte, gesta, quimera o digues-li com vulguis. 42 quilòmetres de lluita contra un mateix, contra els elements, el temps i...els rivals.

Per al gruix de populars el màxim rival acostuma a ser el seu millor amic o el seu company d'entrenaments. En realitat, però, no varia gaire el fet d'acabar el 327è a fer-ho en la posició 328.

On sí que canvien les coses és en les posicions capdavanteres, on els triomfs donen prestigi...però, sobretot, diners. A la Standard Chartered Nairobi Marathon el guanyador s'embutxaca 13.400 euros; el segon, 5.800 i el tercer, 3.120. La xifra va resultar una temptació excessiva per al dorsal 388 de la fotografia superior. No es pot dir que en Julius Njogu estigui gras, en absolut. Però si el compares amb el dorsal 569, que va al seu darrere, i tens en compte que és a punt de creuar la línia d'arribada en menys de dues hores i quinze minuts, aleshores, potser sí que et cridarà l'atenció.

El que no va semblar normal als membres de l'organització va ser adonar-se que Njogu no havia suat. Després de 42 quilòmetres de patiment i d'un esprint en la recta final, Julius Njogu, de 28 anys, no mostrava senyals de cansament. Per això van començar a fer comprovacions, en les càmeres i els diferents punts de pas. No hi havia rastres de la seva cursa, el xip només havia registrat l'arribada. Un trampós Julius Njogu havia corregut, únicament, l'últim quilòmetre i, a més, havia tingut la poca vergonya d'esprintar al pobre Shadrak Kiptoo (dorsal 569), que no entenia d'on havia sortit aquel intrús.

Censuro l'actitud egoista i insolidària de l'Njogu però puc arribar a comprendre-la, com una reacció davant de la necessitat de sobreviure, de tirar endavant, en una vida difícil (que no sé si és el cas). El que no puc arribar a entendre, de cap manera, és que això passi a casa nostra, en curses populars sense premis econòmics. I, lamentablement, succeeix.

Coneixes algun Julius Njogu?





CONOCES A JULIUS NJOGU?

Es posible que esta imagen no te transmita nada, más allá de lo que, aparentmente, se ve: un esprint entre dos corredores, al final de una carrera.
No significaría nada más si no hubiésemos conocido la historia que esconde.
Siete de la mañana, aledaños del Estadio Nyayo. Suena el disparo de salida y miles de atletas, nerviosos, empiezan a quemar la adrenalina acumulada por los nervios previos a la salida del Maratón de Nairobi. Serán 42 kilómetros de reto, gesta, quimera o llámale como quieras. 42 kilómetros de lucha contra uno mismo, contra los elementos, el tiempo...y los rivales.

Para la mayor parte de los populares, el máximo rival suele ser su mejor amigo o su compañero de entrenamientos. En realidad, sin embargo, no varía mucho el hecho de acabar el 327o a hacerlo en la posición 328.

Donde sí que cambian las cosas es en la posiciones delanteras, aquellas en las que los triunfos generan prestigio...pero, sobretodo, dinero. En la Standard Chartered Nairobi Marathon el ganador se embolsa 13.400 euros; el segundo, 5.800, y el tercero, 3.120. La cifra resultó ser una tentación excesiva para el dorsal 388 de la fotografía superior. No se puede decir que Julius Njogu esté gordo, en absoluto. Pero si lo comparas con el dorsal 569, que va justo detrás suyo, y tienes en cuenta que está a punto de cruzar la línea de meta en menos de dos horas y quince minutos, entonces, quizás sí que te llamará la atención.

Lo que no pareció normal a los miembros de la organización fue darse cuenta de que Njogu no había sudado. Después de 42 kilómetros de sufrimiento y de un esprint en la recta final, Julius Njogu, de 28 años, no mostraba signos de cansancio. Por eso empezaron a hacer comprobaciones, en las cámaras del recorrido y en los diferentes puntos de paso. No había rastro  de su carrera, el chip sólo había registrado la llegada. Un tramposo Julius Njogu había corrido, únicamente, el último kilómetro. Y, además, había tenido la desfachatez de esprintar al pobre Shadrak Kiptoo (dorsal 569), que no entendía de dónde había salido aquel intruso

Censuro la actitud egoísta e insolidaria de Njogu pero puedo llegar a comprenderla, como una reacción ante la necesidad de sobrevivir, de tirar hacia adelante, una vida difícil (que no sé si es el caso). Lo que no puedo llegar a entender, de ninguna manera, es que esto pase en aquí en casa, en carreras populares sin premios económicos. Y, lamentablemente, sucede.

Conoces a algún Julius Njogu?



dijous, 22 d’octubre del 2015

QUAN ABANDONAR NO ÉS UNA OPCIÓ...PAULA NEWBY-FRASER

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Fa temps que ni corro ni vaig en bicicleta ni, tampoc, baixo al gimnàs. Estic intentant complir els quatre mesos sense fer exercici que em va recomanar Manolo, el curandero d'Arandei. M'agradaria accelerar el temps i que tot passés més ràpidament. Però no ho aconsegueixo.
Els dies de tardor es van escurçant però les hores alenteixen el seu pas. Em menjo el cap. Bé, de fet, m'ho menjo tot. "Ja ho cremaré, quan torni a córrer", em dic a mi mateix, intentant buscar el vessant positiu. Segur que n'hi ha un però, per descomptat, no és aquest.
El vessant positiu és la lectura. He llegit molt, darrerament. I aquesta setmana m'he endinsat en un llibre que m'està fent descobrir llegendes increïbles: Triatlón, de Matthew Baird, de l'editorial Lunwerg.
El que m'ha dut a tornar a escriure al blog és la fascinant gesta de Paula Newby-Fraser, la triatleta més gran de la història. Set vegades va guanyar el prestigiós Ironman de Hawaii, entre 1986 i 1994, i l'any següent es va presentar a Kona amb la pressió que només tenen els grans favorits. Només la victòria satisfaria les expectatives que havia generat. Era tan superior a les seves rivals que va arribar a la segona transició amb un avantatge de set minuts sobre la segona classificada. Però la marató es va convertir en un calvari. Va patir una davallada impressionant i el temut "mur" se li va presentar com una autèntica paret. A la sortida d'un dels avituallaments va xocar, de cara, contra un voluntari de  la cursa i va caure a terra, estabornida. Tot i l'impacte, es va aixecar i va continuar corrent.

La crisi definitiva però, encara havia d'arribar, en forma de deshidratació. A menys de 400 metres per l'arribada, sense forces, es va posar a caminar. La seva perseguidora, Karen Smyers, la va superar, al·lucinada, incrédula davant del defalliment que estava presenciant. Newby-Fraser tenia la boca seca i anava bevent tant com podia. Fins que no va poder més, ni caminar ni beure. I es va asseure a terra. I després es va estirar. Voluntaris, assitents, metges i centenars d'aficionats...D'entre tota la multitud, va aparèixer la seva parella, que va ser capaç de transmetre-li serenor i, a poc a poc, es va anar refent. No necessitava arribar. No necessitava demostrar res a ningú.  En els vint minuts que havia estat fora de combat la francesa Isabelle Mouthon-Michellys també la va avançar. La campiona sudafricana (zimbabuesa de naixement) es va aixecar i va tornar a caminar, intentant gaudir de cada pas. En els últims deu metres la brasilera Fernanda Keller, va esprintar per creuar la línia d'arribada abans que ella i robar-li un podi que, en qualsevol cas, tampoc hauria assaborit. Aquell dia, Paula Newby-Fraser va conèixer la cara més amargant del món de la competición i, fins i tot malgrat la crisi, va acabar en una més que meritòria quarta posició. L'any següent va tornar a Hawaii per treure's l'espina que li havia quedat clavada i va aconseguir la seva vuitena victòria, una fita que ningú ha pogut assolir. Una fita que, difícilment, ningú podrà assolir mai.

Només si has llegit l'article, mira el següent vídeo.


CUANDO ABANDONAR NO ES UNA OPCIÓN...PAULA NEWBY-FRASER

Hace tiempo que ni corro ni voy en bicicleta ni, tampoco, bajo al gimnasio. Estoy intentando cumplir los cuatro meses sin hacer ejercicio que me recomendó Manolo, el curandero de Arandei. Me gustaría acelerar el tiempo y que todo sucediera más rápidamente. Pero no lo consigo.
Los días de otoño se van acortando pero las horas ralentizan su paso. Me como la cabeza. Bueno, en realidad me lo como todo. "Ya lo quemaré cuando vuelva a correr", me digo a mí mismo, intentando buscar el lado positivo. Seguro que hay uno pero, desde luego, no es este.
La vertiente positiva es la lectura. He leído mucho, últimamente, y esta semana me he metido de lleno en un libro que me está permitiendo descubrir leyendas increíbles: Triatlón, de Matthew Baird, de la editorial Lunwerg.
Lo que me ha llevado ha volver a escribir en el blog es la fascinante hazaña de Paula Newby-Fraser, la triatleta más grande de la historia. Siete veces se impuso en el prestigioso Ironman de Hawai, entre 1986 y 1994, y el año siguiente se presentó en Kona con la presión que sólo tienen los grandes favoritos. La victoria era lo único que daría satisfacción a las expectativas que había generado. Era tan superior a sus rivales que llegó a la segunda transición con un margen de siete minutos sobre la segunda clasificada. Pero el maratón se convirtió en un calvario. Sufrió una pájara impresionante y el temido "muro" se le presentó como una auténtica pared. A la salida de uno de los avituallamientos se dio de bruces contra un voluntario de la carrera y cayó al suelo. A pesar del golpe, se levantó y continuó corriendo.

La crisis definitiva, sin embargo, todavía estaba por llegar, en forma de deshidratación. A menos de 400 metros para la llegada, sin fuerzas, se puso a caminar. Su perseguidora, Karen Smyers, la superó, alucinada, incrédula ante el desfallecimiento que estaba presenciando. Newby-Fraser tenía la boca seca e iba bebiendo tanto com podía. Hasta que ya no pudo más, de caminar ni de beber. Y se sentó en el suelo. Y, a continuación, se estiró completamente. Voluntarios, asistentes, médicos y centenares de aficionados...de entre toda la multitud, apareció su pareja, que le supo transmitir serenidad. Poco a poco se fue recuperando. No necesitaba llegar. No necesitaba demostrar nada a nadie. En los veinte minutos que había estado fuera de combate, la francesa Isabelle Mouthon-Michellys también la avanzó. La campeona sudafricana (zimbabueña de nacimiento) se levantó y volvió a caminar, intentando disfrutar de cada paso. En los últimos diez metros la brasileña Fernanda Keller, esprintó para cruzar la línea de llegada antes que ella y robarle un podio que, de todas maneras, tampoco habría saboreado. Aquel día, Paula Newby-Fraser conoció la cara más amarga del mundo de la competición i, aun así, acabó en una más que meritoria cuarta posición. El año siguiente volvió a Hawai para quitarse la espina que le había quedado clavada y consiguió su octava victoria, un hito que nadie ha podido alcanzar. Un hito que, difícilmente, nadie podrá alcanzar nunca.

Únicamente si has leído el artículo, mira el siguiente vídeo.


dimecres, 26 d’agost del 2015

DE VISITA AL CURANDERO D'ARANTEI...PER TORNAR A CÓRRER

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Aquestes coses no les prepares, ni tan sols te les planteges. Sorgeixen, cauen del cel, sense avisar. I, quan arriben, has de decidir si les prens o les deixes anar, si entres en el joc o si continues amb la teva vida i les teves circumstàncies. Tot va passar, fa uns dies, a la parròquia de Leirado (Pontevedra), el poble de la família de la Paz. En una de les tertúlies de capvespre, em van parlar d'en Manolo, el curandero d'Arantei.
Té uns 50 anys, una extraordinària fama guanyada a base d'anys rebent pacients i un petit imperi que s'ha construït al voltant de la consulta. No dóna cites ni atén al telèfon. Treballa de dos quarts de deu del matí a vuit del vespre i para dues hores per dinar. Quan obre la consulta, a la porta ja hi ha un munt de gent. De fet, n'hi ha a qualsevol hora. Qui el vol visitar ha d'anar a la consulta i demanar torn, com al mercar, i preparar-se per a una espera que acostuma a superar les quatre hores. En el meu cas van ser-ne cinc.
Perquè sí, vaig anar a visitar-lo.
Sense esperar res, sense fer-me gaires il·lusions, però encuriosit davant de la possibilitat remota, amb aquell "i si" que se'm menjava per dins.
Vam arribar a les 8:20 del matí, vaig agafar torn i me'n vaig tornar cap a casa. No sabia quanta gent hi havia al davant. Però sabia que el cinquè de la llista havia arribat...a les onze de la nit!!! Al pati de fora de la consulta, nombroses persones esperant. En Manolo, que la sap llarga, ha obert un bar, una botiga de roba i un petit supermercat, que fan més amena l'espera.

La meva estada a la consulta no va durar més de tres minuts, va ser una cosa breu, molt senzilla, sense secrets ni sorpreses, ni conills sortint del barret. En Manolo, el curandero, em va dir que no hi podia fer res, que el meu és un clar cas que requereix una parada total de qualsevol pràctica esportiva...durant quatre mesos. Sense intents de córrer, sense sordides en bicicleta, sense caminades a la muntanya. Quatre mesos de repòs absolut amanits amb un complement farmacològic fet a base de sulfat de condroitina, anomenat Condrosan.
I què faig jo ara, paro o no paro? Què hi puc perdre? Ja fa temps que no estic corrent. La bici m'agrada, li he agafat el gust i em permet cremar adrenalina. Però no és el mateix que córrer. Si vull tornaracórrer ja va sent hora de parar del tot.
Avui he tornat cap a Madrid. I ho he fet després d'una tirada de 80 quilòmetres que podria ser l'últim gran esforç en els pròxims quatre mesos.


DE VISITA AL CURANDERO DE ARANTEI...PARA VOLVER A CORRER

Estas cosas no las preparas. Ni tan siquiera te las planteas. Surgen, caen del cielo sin aviso previo. Y cuando llegan, tienes que decidir si las tomas o las dejas ir, si entras en el juego o si continúas con tu vida y tus circunstancias. Todo sucedió hace unos días en la parroquia de Leirado (Pontevedra), la aldea de la familia de Paz. En una de las tertulias del atardecer me hablaron de Manolo, el curandero de Arantei.
Tiene unos 50 años, una extraordinaria fama ganada a base de años recibiendo a pacientes y un pequeño imperio que se ha construido alrededor de la consulta. No da citas ni atiende al teléfono. Trabaja de nueve y media de la mañana hasta las ocho de la tarde y hace un descanso de dos horas para comer. Cuando abre la consulta, en la puerta ya hay un montón de gente. De hecho hay gente a todas horas. Quien le quiere visitar tiene que ir a la consulta y pede cita, como en el mercado. La espera suele superar las cuatro horas. En mi caso fueron cinco.
Porque sí, fui a visitarle.
Sin esperar nada ni hacerme ilusiones, pero con la curiosidad que entraña la remota posibilidad de que cambie algo, con aquel "y si" que se me comía por dentro.
Llegamos a las 8:20 de la mañana, pedí turno y me volví para casa. No sabía cuánta gente tenía delante, sólo sabía que el quinto de la lista había llegado ...a las once de la noche!!! En el exterior de la consulta, numerosas personas esperando. Manolo, que es más listo que el hambre, ha abierto un bar, una tienda de ropa y un pequeño supermercado, que hacen más amena la espera.

Mi paso por la consulta no duró más de tres minutos, fue una cosa breve, muy sencilla, sin secretos ni sorpresas, ni conejos saliendo de la chistera. Manolo, el curandero, me dijo que él no podía hacer nada, que el mío era un claro caso que requiere poner fin a cualquier tipo de práctica deportiva durante...cuatro meses. Sin intentos de correr, sin sesiones de bici, sin caminatas por la montaña. Cuatro meses de reposo absoluto, aderezados con un complemento farmacológico hecho a base de sulfato de condroitina llamado Condrosan.
Y qué hago yo ahora, paro o no paro? Qué puedo perder? Hace tiempo que no corro. La bici me gusta, le he pillado el tranquillo y me permite quemar adrenalina. Pero no es lo mismo que correr. Si quiero volver a correr (tornaracórrer) ya va siendo hora de parar completamente.
Hoy he vuelto a Madrid. Y lo he hecho después de una tirada de 80 kilómetros que podría ser el último gran esfuerzo en los próximos cuatro meses.

diumenge, 19 de juliol del 2015

EL REPTE: MAD-BCN EN BICICLETA. DIA 3.

(Traducción al castellano al final del artículo)

L'últim dia vam sortir a l'hora correcta. Com a mínim, a una hora més adient que les dues jornades anteriors, les 7:15 del matí. Ho fèiem des de Calaceit (encara a la província de Terol) pel mateix lloc per on havíem arribat, la carretera N-420. El primer que em va sorprendre va ser l'altiplà que ens va rebre d'entrada a Catalunya. Em va servir per entendre, de forma immediata, per què la comarca de la Terra Alta duu aquest nom tan apropiat. De seguida vam baixar cap a Gandesa i vam continuar cap a Corbera i Móra d'Ebre. Un cop que vam haver creuat el riu vam començar a afrontar la dificultat més gran de l'etapa, el coll de la Teixeta, poc després de Falset. Des d'allà vam gaudir d'unes vistes privilegiades de la Serra de Montsant.
En el descens gairebé constant cap a Reus vam entrar, de forma involuntària, a la T-11. La carretera per on anàvem es va convertir en autovia. No hi havia cap rètol (o com a mínima no el vam veure) que indiqués que les bicicletes no hi poden circular. Però sí que em vaig adonar, en la primera entrada que vam trobar en el recorregut, del senyal de prohibició per a bicicletes i vianants. Vam sortir de l'autovia i vam haver de girar cua cap a Reus, i desfer part del camí que havíem fet. Ens va fer una gràcia... En el trajecte cap a Tarragona vam passar per un poble icònic pel rock català: Constantí ("...em fa patir").
Ja teníem el mar a tocar i les localitats per on anàvem passant se'ns feien molt més familiars: Altafulla, Torredembarra, Coma-ruga, Calafell, Cunit, Cubelles, Vilanova i Sitges. Allà va canviar tot. Arribàvem a les costes del Garraf i en Marc em tenia preparada una sorpresa. Es va a posar a tirar  a un ritme endimoniat, com si anéssim escapats en una etapa del Tour. L'atac em va agafar amb la guàrdia baixada i vaig haver de suar tinta per aguantar-lo. D'on va treure tantes forces? Tant s'havia anat reservant? O era l'adrenalina davant del final de l'aventura? Fos el que fos, ho vam haver de parar a Castelldefels per culpa d'una rebentada a la roda del davant. Després de més de 600 quilòmetres de ruta, havia de passar a la carretera més transitada, al costat de casa i amb una calor asfixiant... Allà es va acabar la festa.
En son de pau vam seguir pedalant fins a la plaça d'Espanya, on vam posar fi al REPTE: MAD-BCN EN BICICLETA.
Van ser tres dies genials, d'esport extrem, amb molta carretera i grans anècdotes al costat d'un gran amic.


EL RETO: MAD-BCN EN BICICLETA. DÍA 3

El último día salimos a la hora correcta. O, por lo menos, a una hora más oportuna que las dos jornadas anteriores, las 7:15 de la mañana. Lo hicimos desde Calaceite (todavía en la provincia de Teruel), por el mismo lugar por donde habíamos llegado, la carretera N-420. Lo primero que me sorprendió fue el altiplano con que nos recibió Catalunya. Me ayudó a comprender, de forma inmediata, por qué la comarca de la Terra Alta lleva este nombre tan apropiado. Pronto empezamos a bajar hacia Gandesa para continuar, posteriormente, hacia Corbera y Móra d'Ebre. Tras cruzar el puente sobre el río empezamos a afrontar la mayor dificultad de la etapa, el collado de la Teixeta, un poco más arriba de Falset, desde donde disfrutamos de unas vistas privilegiadas de la Serra del Montsant.
En el descenso casi permanente hacia Reus nos metimos, de forma involuntaria, en la T-11. La carretera por donde íbamos se convirtió en autovía. No había carteles (o no los vimos) que indicasen  que las bicicletas no podían circular. Los vimos posteriormente y, obviamente, abandonamos esa carretera. Tuvimos que dar media vuelta y retroceder hasta Reus, deshaciendo parte del camino que habíamos hecho. Nos hizo una gracia... En el trayecto hacia Tarragona pasamos por un pueblo irónico del rock catalán: Constantí ("...em fa patir").
Ya estábamos al lado del mar y los pueblos por donde íbamos pasando nos eran mucho más familiares: Altafulla, Torredembarra, Coma-ruga, Calafell, Cunit, Cubelles, Vilanova y Sitges. En esa última localidad cambió todo. Llegábamos a las costas del Garraf y ahí Marc me tenía preparada una sorpresa. Se puso a tirar como un poseso, a un ritmo de locura, como si estuviésemos escapados en una etapa del Tour de Francia. El ataque me pilló con la guardia baja y sudé tinta para no perder rueda. De dónde sacó tantas fuerzas? Tanto se había ido reservando? O era la adrenalina ante el final de la aventura? Fuese lo que fuese, tuvimos que pararlo en Castelldefels, por culpa de un pinchazo en la rueda delantera. Después de más de 600 kilómetros de ruta, tenía que suceder en la carretera con más tráfico, al ladito de casa y con un calor asfixiante... En ese punto se acabó la fiesta.

En son de paz, seguimos pedaleando hasta la plaza de España, donde pusimos fin al RETO: MAD-BCN EN BICICLETA.
Fueron tres días geniales, de deporte extremo, con mucha carretera y grandes anécdotas, al lado de un gran amigo.

divendres, 17 de juliol del 2015

EL REPTE: MAD-BCN EN BICICLETA. DIA 2

(Traducción al castellano al final del artículo)
Ens vam despertar d'hora, a l'hostal de Molina de Aragón. L'esmorzar estava inclòs en el preu, i vam voler aprofitar-lo...així que vam acabar sortint a les vuit del matí (una mica més tard del que hauríem volgut). L'etapa, visualment, era menys atractiva que el dia anterior. La manca de temps ens va obligar a traçar la línia més recta possible, que discorria per carreteres nacionals, sempre en sentir est (si haguéssim disposat de més dies, hauríem fet una petita volta per anar a buscar la Laguna de Gallocanta). 
Però no, havíem d'anar per feina. La major part del dia (uns 180 quilòmetres) vam avançar per la N-211. L'asfalt era excel·lent, tot i que de seguida ens vam adonar que seria un dia complicat. El vent bufava de cara i es feia molt pesat pedalar. Vam fer una parada llarga a Vivel del Río Martín (km. 97), on vam menjar un entrepà. La calor començava a apretar i amb ella, els seus efectes. Passades les tres de la tarda vam arribar a Alcanyís (km. 170) i ho vam fer amb alegria al cos, després d'haver gaudit de 25 quilòmetres amb el vent a favor. Però això del vent a favor també té trampa. Vas mirant com augmenta el velocímetre, et vas animant i et vas desgastant molt més del que penses...com ens va passar a nosaltres. Només ens faltaven 40 kms per arribar a Calaceit i crèiem que teníem ja la feina feta. Rotundament fals, estàvem totalment equivocats. A Alcanyís s'ajunten la N-211 i la N-232, que comparteixen traçat durant un tram, de pujada a un port que duu a Las Ventas de Valdealgorfa. No ens l'esperàvem, maleïda pujada!!! És d'aquells ascensos que sembla que no pugen gaire, però que no s'acaben mai. I amb el sol que queia...vaig arribar dalt gairebé mort. Després d'haver-me hidratat, ja recuperat, encara feia aquesta pinta. Va ser el meu pitjor moment en la Madrid-Barcelona.
Veure aquesta imatge, ara, em desperta una motivació que no podria ser més gran. De fet, quan vaig sortir de Madrid ho vaig fer convençut que n'hi hauria més, de moments com aquest. Afortunadament, no va ser així.
En Marc també va patir el seu calvario particular, també en la pujada a Las Ventas. El que li va passar a ell encara no m'ho acabo d'explicar, però vindria a ser com una mena de rampa a les mans, que l'impedia fer força i canviar, amb comoditat, tant de plats com de pinyons. No sé ben bé com ens ho vam fer però vam aconseguir arribar a Calaceit. Ho vam fer amb la pitjor mitjana dels tres dies i amb un cansament brutal. 
Això sí, l'encant del poble va mitigar les penúries passades. Un bon plat de pasta i unes croquetes, exquisides, també hi van tenir alguna relació.

EL RETO: MAD-BCN EN BICICLETA. DÍA 2

Nos despertamos temprano, en el hostal de Molina de Aragón. El desayuno estaba incluido en el precio de la habitación y quisimos aprovecharlo...así que acabamos saliendo a las ocho de la mañana (un poco más tarde de lo que habríamos querido). La etapa, visualmente, era menos atractiva que el día anterior. La falta de tiempo nos obligó a trazar la línea más recta posible, que avanzaba por carreteras nacionales, siempre en sentido este (si hubiésemos tenido más días habríamos dado un pequeño rodeo para ir a visitar la Laguna de Gallocanta). 
Pero no, teníamos que ir al grano. La mayor parte del día (unos 180 kilómetros) avanzamos por la N-211. El asfalto era excelente, a pesar de que muy pronto nos dimos cuenta de que sería un día complicado. El viento soplaba de cara y dificultaba mucho el pedaleo. Hicimos una parada larga en Vivel del Río (km.97), donde nos comimos un bocadillo. El calor empezaba a apretar y con él, sus efectos. Pasadas las tres de la tarde llegamos a Alcañiz (km. 170) y lo hicimos con alegría en el cuerpo, tras haber disfrutado de 25 kilómetros con el viento a favor. Sin embargo, esto del viento también tiene trampa. Vas viendo como aumenta el velocímetro, te vas animando y te vas desgastando mucho más de lo que piensas...como nos pasó a nosotros. Sólo nos faltaban 40 kms para llegar a Calaceite y creímos que ya teníamos el trabajo hecho. Rotundamente falso, estábamos totalmente equivocados. En Alcañiz se juntan la N-211 y la N-232, que comparten trazado durante un buen tramo, de subida al puerto que lleva a Las Ventas de Valdealgorfa. No contábamos con ella, maldita subida!!! Es de aquellas ascensiones que parece que no suben mucho, pero que no acaban nunca. Y con el sol pegando fuerte...llegué arriba muerto. Después de haberme hidratado, ya recuperado, todavía tenía esta pinta. Fue mi peor momento en la Madrid-Barcelona.
Ver ahora esta imagen, me despierta una motivación que no podría ser mayor. De hecho, cuando salimos de Madrid estaba convencido de que habría más momentos como ese.
Afortunadamente, no fue así.
Marc también sufrió su calvario particular, también en la subida a Las Ventas. Lo que le pasó a él todavía no me lo acabo de explicar, pero vendría a ser como un calambre en las manos, que le impedía hacer fuerza y cambiar, con comodidad, tanto de plato como de piñón. No sé muy bien como nos lo montamos pero al final conseguimos llegar a Calaceite. Lo hicimos con la peor media de los tres días y con un cansancio brutal. 
Eso sí, el encanto del pueblo mitigó las penurias pasadas. Un buen plato de pasta y unas croquetas deliciosas, también tuvieron algo que ver.

dimarts, 14 de juliol del 2015

EL REPTE: MAD-BCN EN BICICLETA. DIA 1

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Vam arribar fa uns dies. He tingut temps de descansar, gaudir del mal que em feien les cames i les cervicals. He intentat anar ordenant les idees del que van ser les tres etapes del REPTE (en majúscules perquè s'ho val) que vam fer per anar des de Madrid a Barcelona en bicicleta.
Sortida des de Madrid
A un quart de nou del matí del 2 de juliol, en Marc Fontanals i un servidor vam pujar-nos a les bicicletes. Començàvem a fer les primeres pedalades d'una aventura que ens havia de conduir fins a Barcelona, en tres o quatre dies. L'opció que fossin tres i no quatre passava per trobar-nos bé, físicament. La Cora, l'Eira, la Lara, la Coco i l'Álvaro (la família d'en Marc), des de La Molina, ens empenyien per seguir esforçant-nos en els moments més complicats. Bé, ho feien ells i també l'orgull d'intentar la salvatjada de sumar, durant tres dies, una quantitat de quilòmetres que jo no havia fet mai a la vida...i en Marc (Quebrantahuesos), una vegada.
Vam abandonar Madrid pel barri de Vicálvaro (sí, el lloc on es va produir la revolta històrica coneguda amb el nom de Vicalvarada, l'any 1854). Fa anys que va deixar de ser poble i es va convertir en un barri de la capital espanyola. D'allà vam anar a buscar la carretera de Mejorada del Campo. Es tractava de buscar alguna via amb poca circulació de vehicles, un aspecte que vam anar trempejant com vam poder. Tot i les altes temperatures, una colla de núvols baixos ens van anar acompanyant al llarg d'aquesta primera etapa. Breus parades per alleugerir pes, així com per carregar els bidons.
De Mejorada a Loeches i d'allà a El Gurugú, on vam enganxar al primer i únic ciclista amb qui vam compartir quilòmetres. Nosaltres, conservadors, ens vam enganxar al seu darrere fins al Pozo de Guadalajara, on ell havia quedat per prendre un cafè i fer mitja volta. Anàvem bé, tot rodat, bon ritme (30 kms/h de mitjana) i cames fresques. Quan vam arribar a la N-320, a Tendilla, vam entrar dins del poble, per comprar aigua. Allà vam conèixer el "Rubio, de los melones". Aquest simpàtic venedor de melons ens va explicar que anys enrere havia practicat ciclisme (tot i que era jove, relatava el record com a molt llunyà), damunt d'una bicicleta "que pesaba sólo 4 kilos". El Rubio ens va dir que si anàvem a Sacedón, que diguéssim que érem família, que en tots els bars hi tenia amics. Hi vam anar, a Sacedón, però no hi vam parar. Acabàvem de fer-ho al Mar de Castilla, un pantà del riu Tajo, amb els nivells d'aigua sota mínims.

Els nostres dipòsits també van començar a buidar-se quan a Alcocer vam canviar la N-320 per una comarcal sense aerbres ni vegetació de cap tipus. El sol picava fort i les rodes s'enganxaven a l'asfalt impedint-nos avançar de forma fluïda. A Villanueva de Alcorón vam parar a comprar aigua i un entrepà. En Marc va preferir passar. No entraré en detalls, però va ser el primer i únic dia que en la parada llarga no es va prendre entrepà.
Amb l'estómac ple (jo) i el cos reposat, vam seguir carretera amunt, cap a la conca del Tajo, un espai ideal per a fer-se un banyet. Meravellós, relaxant, fresc, solitari. Bé, solitari, no; que hi vam trobar una parelleta molt maca...que ens va acabar deixant les seves tovalloles per eixugar-nos.
Des d'allà fins a Molina de Aragón, el final d'etapa, va ser un tram difícil. Una pujada més llarga del que ens pensàvem i un descens sobre un asfalt despedaçat amb mil i un sots, ens van acabar de rematar. Això sí, una carretera oculta dins de la muntanya, per on no hi passava absolutament ningú. Un d'aquells llocs fantàstics, si algun dia et ve de gust perdre't i que ningú et trobi.
Una carretera oculta

A Molina hi havia civilització i un molt bon ambient. Però no hi vam trobar ningú que ens fes un plat de pasta per carregar els dipòsits d'hidrats de carboni. No el vam trobar...o que potser vam decidir canviar-lo per un excedent de proteïnes, amb un deliciós txuletón que encara, avui, assaborreixo. Amb l'estómac ple i cansats de cap a peus, ens en vam anar a dormir.

Resum etapa: 215 kms-7h50' (27,4 kms/h)

EL RETO: MAD-BCN EN BICICLETA. DÍA 1
Llegamos hace unos días. He tenido tiempo de descansar, disfrutar del dolor de piernas y de cervicales. He intentado ordenar las ideas de lo que fueron las tres etapas del RETO (en mayúsculas porque lo merece) que hicimos para cubrir, en bicicleta, la distancia que separa Madrid de Barcelona
Salida desde Madrid
A las ocho y cuarto de la mañana del 2 de julio, Marc Fontanals y un servidor nos montamos en las bicicletas y empezamos a dar los primeros pedaleos de una aventura que nos tenía que conducir hasta Barcelona, en tres o cuatro días. No teníamos claro en cuántas jornadas lo íbamos a hacer. De hecho, la opción de que fuese en tres tenía mucho que ver con el empuje  que Cora, Eira, Lara, Coco y Álvaro, la familia de Marc, hicieron desde La Molina. Esa motivación se convirtió en fuerza para seguir adelante en los momentos difíciles. Fue esa circunstancia y también el orgullo de intentar la salvajada de sumar, durante tres días, una cantidad de kilómetros que yo no había hecho jamás, anteriormente (...Marc, sí. Una vez, en la Quebrantahuesos).

Abandonamos Madrid por el barrio de Vicálvaro (sí, el lugar donde se produjo la revuelta histórica conocida como Vicalvarada, en 1854). Hace años que dejó de ser pueblo y se convirtió en un barrio periférico de la capital española. Desde aquel punto circulamos por la carretera de Mejorada del Campo. Se trataba de buscar alguna vía con poca circulación de vehículos, un aspecto que fuimos negociando como pudimos. A pesar del calor reinante, unas cuantas nubes bajas nos fueron acompañando durante buena parte de esta primera etapa. Breves paradas para aligerar peso, así como para recargar los bidones.

De Mejorada a Loeches y de ahí a El Gurugú, donde circulamos junto al único ciclista que encontramos en el camino (en nuestro sentido de la marcha). Increíble pero cierto. Junto a él sumamos una veintena de kilómetros, hasta el Pozo de Guadalajara, donde nuestro amigo dio media vuelta. Ibámos bien, a un ritmo genial de (30 kms/h de media) y con las piernas frescas. alcanzamos la N-320 poco antes de Tendilla, donde paramos a comprar agua. En ese pequeño pueblo conocimos al "Rubio, de los melones", un simpático vendedor de melones que años atrás hizo sus pinitos como ciclista, en una bicicleta "que pesaba sólo 4 kilos". El Rubio nos dijo también que, si íbamos a Sacedón, dijésemos que éramos familia, que en cualquier bar nos tratarían de maravilla. Sí que fuimos, a Sacedón, pero no nos paramos. Acabábamos de hacerlo en el Mar de Castilla, un pantano del río Tajo, con los niveles de agua bajo mínimos.

Los nuestros empezaron a vaciarse cuando, al llegar a Alcocer, abandonamos la N-320 y subimos hacia el norte por una pequeña comarcal, sin árboles ni vegetación. Sufrimos los efectos devastadores del sol. Las ruedas se pegaban al asfalto. En Villanueva de Alcorón volvimos a comprar agua y yo me tomé un bocadillo, las barritas y los geles acaban aburriendo). Marc prefirió pasar del bocadillo. No entraré en detalles, pero fue el primer y único día que en la parada larga no se pidió algo de comer.

Con el estómago lleno (yo) y el cuerpo reposado, seguimos adelante, carretera hacia arriba, en dirección a la cuenca del Tajo, un espacio ideal para un baño refrescante. Maravilloso, relajante, solitario....Bueno, no del todo. Nos encontramos con una parejita muy maja que nos cedió sus toallas para secarnos, antes de volver a montarnos en la bicicleta.
Desde ahí hasta Molina de Aragón, el final de etapa, fue un tramo difícil. Una subida más larga de lo que creíamos y un descenso sobre un asfalto destrozado, con mil y un agujeros, que nos acabó de rematar. eso sí, una carretera preciosa, oculta en la montaña, por donde no pasaba absolutamente nadie. Uno de esos lugares fantásticos para perderse, cuando uno no quiere que le encuentren.
Una carretera oculta

En Molina había civilización y un buen ambiente. Pero no fuimos capaces de encontrar un lugar donde nos hiciesen un plato de pasta para cenar. Eso...o que decidimos cambiarlo por un tremendo y delicioso txuletón. En lugar de hidratos de carbono, ingesta proteíca!!! Con el estómago lleno y cansados de pies a cabeza, nos fuimos a dormir.

Resumen etapa: 215 kms-7h50' (27,4 kms/h)

dilluns, 15 de juny del 2015

ÀVILA-SALAMANCA, SALAMANCA-ÀVILA: DUES ETAPES IGUALS...PERÒ DIFERENTS

(Traducción al final del artículo)

Tant d'anada com de tornada. Va ser en dos dies consecutius, dissabte i diumenge, en les carreteres de Castella i Lleó. Hi anava per celebrar el comiat d'en Mauro, un amic, que se'n va a treballar a Dubai. Se'm va passar pel cap anar-hi en bicicleta, des de Madrid, però la gesta se m'escapava de les mans i no hauria gaudit de la celebració. L'aternativa que vaig acabar duent a terme va ser desplaçar-me en cotxe fins a Àvila i, des d'allà, en bicicleta a Salamanca.
Un mateix recorregut en els dos sentits de la marxa, però amb moltes més diferències en allò que envolta l'esforç de pedalar durant cent quilòmetres.
Divendres vaig sopar un enorme plat de pasta i me'n vaig anar d'hora a dormir, mentre que dissabte vaig sopar una hamburguesa i vaig agafar el llit bastant tard.
Dissabte al matí vaig esmorzar iogurt amb cereals i un parell de plàtans, mentre que diumenge no vaig menjar absolutament res (m'hauria pogut prendre una altra hamburguesa...però ja estava saturat de tanta carn (havíem fet una costellada per dinar)).
Em va fer vent a l'anada, me'n va fer també a la tornada.
El resultat és evident. El cronòmetre no menteix:


A l'anada em va semblar que volava. Tot i les dificultats que vaig tenir amb el vent, sempre vaig tenir un gram de força per entregar-lo a cada pedalada.
A la tornada, no.
I el pitjor moment va arribar a 25 kms d'Àvila, superat Muñico, quan tocava pujar un turó que el dia anterior no m'havia costat res. Pràcticament em vaig arrossegar, talment una serp, que gira i gira per seguir avançant cap al seu objectiu. I quan, al final, el terreny va començar a ser favorable i van aparèixer les muralles de la ciutat que va veure néixer la meva mare, allà vaig saber que ho havia tornat a fer. Una vegada més, repte aconseguit.

ÁVILA-SALAMANCA, SALAMANCA-ÁVILA: DOS ETAPAS IGUALES...PERO DIFERENTES
Tanto a la ida como a la vuelta. Fue durante dos días consecutivos, sábado y domingo., por las carreteres de Castilla y León. Iba a la ciudad del Tormes para celebrar la despedida de Mauro, un amigo que se va a vivir a Dubai. Se me pasó por la cabeza ir en bicicleta, desde Madrid, pero la hazaña se me escapaba de la manos y no habría disfrutado de la fiesta. La alternativa que acabé llevando a cabo fue desplazarme en coche hasta Ávila y, desde allá, en bicicleta a Salamanca.
Un mismo recorrido en los dos sentidos de la marcha, pero con muchas más diferencias en lo que concierne al esfuerzo de pedalear durante cien kilómetros.
El viernes cené un enorme plato de pasta y me acosté pronto, mientras que el sábado cené una hamburguesa y pillé la cama bastante tarde.
El sábado por la mañana desayuné yogur con cereales y un par de plátanos, mientras que el domingo no tomé absolutamente nada (quizás habría podido hacerme una hamburguesa...pero estaba saturado de tanta carne, por la barbacoa del día anterior.
Sopló el viento a la ida...y a la vuelta.
El resultado es evidente. El cronómetro no miente:


A la ida me pareció que volaba. A pesar de las dificultades que tuve con el viento, siempre mantuve un gramito de fuerza para entregar en cada pedaleo.
A la vuelta, ya, no.
Y el peor momento llegó a 25 kms de Ávila, tras dejar atrás Muñico, justo donde empezaba un cerro que el día anterior no me había costado nada subir. Prácticamente me fui arrastrándome, como una serpiente, que se retuerce a un lado y otro, para seguir avanzando hacia su objetivo. Cuando, al final, el terreno empezó a ser favorable y aparecieron las murallas de la ciudad que vio nacer a mi madre, en aquel momento super que lo había vuelto a hacer. Una vez más, reto conseguido.

dimarts, 9 de juny del 2015

BENVINGUDES "AGULLETES"

(Traducción al castellano al final del artículo)

Va ser a finals de novembre de 2013. La meva última gran aventura com a corredor, l'Ultra Trail de Collserola. Després d'aquella més que maratoniana prova va arribar la fatídica lesió. Des d'aleshores no havia viscut sessions esportives tan intenses com les d'aquest cap de setmana.
Dijous era festiu a Madrid, es celebrava el Corpus Christi. I me'n vaig anar en bicicleta, amb els triatletes, a fer una ruta de muntanya. Fantàstica. Tres ports de muntanya (Canencia, Navafría i Navacerrada) i 143 quilòmetres. Va ser una tirada llarguíssima, amb diverses parades i molta calor. Vaig aguantar molt bé els dos primers ports, lluitant i patint. Però al tercer em vaig quedar sense forces. I, sense forces, no vaig voler lluitar més. Era l'únic dels tres colls que no havia fet cap vegada en bicicleta. Quan vaig perdre la roda d'en Mati i en Samu, ni tan sols em vaig aixecar del seient per intentar enxampar-los.
 
L'endemà va tocar muntanya, però per caminar. Amb la Paz. Un passeig per Cabeza de Lijar, molt guapo. Per aquells camins on, també durant aquella tardor de 2013, vaig competir a la Guadarrama Trail Race.
Dissabte hi tornava a haver ruta ciclista. Però en zona planera, per anar a buscar ritmes de vertigen. Anaven amb cabres, manillars i cascos de contra-rellotge i unes ganes de volar que encara no sé d'on treuen. Ni un trist relleu. No vaig ser capaç de fer-ne cap. 120 quilòmetres a més de 35 kms/h de mitjana no em permeten alegries. Va ser el dia de major patiment sobre la bici en molt de temps. Les cames no em donaven per moure aquells desenvolupaments durant tanta estona. Cada vegada que intentava menjar, gairebé m'ennuagava per algun canvi de ritme.
Això va passar al matí. Unes hores més tard me'n vaig anar a treballar, a gaudir del triomf del Barça a Berlín, anant-me a dormir tard...i sense sopar. Un descans pèssim per al meu cos, que vaig pagar l'endemà.
Diumenge va tocar la "integral" de la Pedriza, amb en Beni i l'Alba. Havia de ser una caminada a ritme viu per una de les zones més boniques de la serralada madrilenya. I es va convertir en una ruta de més de 9 hores. Duia 2 litres i mig d'aigua però la calor em va matar i vaig anar deshidratat des de les cinc hores de sortida. El cansament acumulat va obtenir una genial recompensa, en forma de banyet al riu.
Això sí, aquest dilluns l'he passat amb uns dolors musculars brutals, que gairebé m'havia oblidat que existien. Benvingudes "agulletes"!!!


BIENVENIDAS AGUJETAS

Sucedió a finales de noviembre de 2013. Mi última gran aventura como corredor, el Ultra Trail de Collserola. Después de aquella prueba llegó la fatídica lesión. Desde entonces no había vivido sesiones deportivas tan intensas como las de este fin de semana.

El jueves pasado era festivo en Madrid, se celebraba el Corpus Christi. Y me fui en bicicleta, con los triatletas, a hacer una ruta de montaña. Fantástica. Tres puertos de montaña (Canencia, Navafría y Navacerrada) y 143 kilómetros. Fue una tirada larguísima, con algunas paradas y mucho calor. Aguanté muy bien los dos primeros puertos, luchando y sufriendo. Pero en el tercero me quedé sin fuerzas. Y, sin fuerzas, no quise luchar más. Era la única de las tres dificultades montañosas que no había hecho nunca en bicicleta. Cuando perdí la rueda de Mati y Samu ni tan siquiera me levanté del sillín para intentar atraparles.
 
El día siguiente tocó montaña, pero para caminar. Con Paz. Un paseo por Cabeza de Lijar, muy guapo. Por aquellos mismos caminos por los que, también durante aquel otoño de 2013, competí en la Guadarrama Trail Race.
El sábado volvía a haber ruta ciclista. Pero por una zona de llaneo, para ir a buscar ritmos de vértigo. Iban con cabras, manillares y cascos de contrarreloj, y unas ganas de volar que no sé de doónde sacan. Ni un triste relevo. No fui capaz de dar uno solo. 120 kilómetros a más de 35 kms/h de media no me permiten alegrías. Fue el día de mayor sufrimiento sobre la bici en muchísimo tiempo. Las piernas no me daban para mover esos desarrollos durante tanto rato. Cada vez que intentaba comer algo, casi me atragantaba por algún cambio de ritmo de los outsiders del grupo.
Eso pasó por la mañana. Unas horas más tarde fui a trabajar, a disfrutar del triunfo del Barça en Berlín. Me acosté tarde y sin cenar. Un descanso pésimo para el cuerpo, que pagué el día siguiente.El domingo tocó la "integral" de la Pedriza, con Beni y Alba. Estaba previsto que fuera una caminata a ritmo vivo, por una de las zonas más bonitas de la sierra madrileña. Y se convirtió en una ruta de más de 9 horas. Llevaba 2 litros y medio de agua, pero el calor me mató y fui deshidratado desde las cinco horas de trayecto. Sin embargo, el cansancio acumulado obtuvo una genial recompensa, en forma de chapuzón en el río.

Me encantó quedarme sin fuerzas pero, eso sí, el lunes me lo pasé con unos dolores musculares brutales, que hacía tiempo que había olvidado que existían. Bienvenidas agujetas!!!

diumenge, 31 de maig del 2015

BALDAT...PERÒ MOLT CONTENT

TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO

Van passant les setmanes i el repte de l'aventura Madrid-Barcelona en bicicleta va prenent forma. Hi ha dues possibilitats: anar-hi sol o acompanyat. En el cas que es doni la primera opció, ho faré en més d'una setmana (vuit, nou o deu dies). L'alternativa de compartir-ho amb algú és força complicada, per combinació de dates, però si es dóna el cas por ser fantàstic. El company de fatigues seria un altre maratonià lisiat, en Marc Fontanals. Ell també té els genolls cascats, tampoc podrà tornar a córrer. Si fes el Madrid-Barcelona amb ell potser hauria d'aumentar la magnitud del repte a només tres o quatre etapes...que, òbviament, serien força més llargues.

Avui he fet un pas més en la preparació. Aquest matí no hi havia grup de triatletes, així que he sortit tot sol. La idea era sumar quilòmetres, buscar trencar el meu límit en tirades llargues (el de sempre no el tinc clar, de petit vaig fer un Sant Pol de Mar-Saint Estève (Perpignan), amb el meu pare i el meu germà Llorenç, que supera els 160 quilòmetres) que era de 109 kms., fa dues setmanes. Ahir vaig mirar al mapa i vaig decidir fer una ruta circular, sortint des de casa, per les carreteres per on pasearé en la primera part del repte, és a dir, la zona est de Madrid, i el començament de Castella-La Manxa. Vaig dissenyar un roadbook casolà, que m'ha resultat molt efectiu.
He sortit bastant aviat. Per la caloreta i també perquè creia que així tindria més opcions de trobar algun grup amb qui compartir quilòmetres i seguir alguna roda. Els diumenges al matí les carreteres secundàries madrilenys es converteixen en un festival ciclista. Cada diumenge. Sempre. Menys avui. No sé què ha passat, però avui tothom se'n deu haver anat a la muntanya o vés a saber on. Però ningú seguia la meva ruta, ni poc ni molt.
Així que he anat pedalant, a bon ritme. No em volia passar, però tampoc volia que se'm fes etern. He passat per molts camps de blat, uns quants rius i alguns turons. He begut, he menjat i he parat dues vegades (dos minuts cada aturada). Quan ja duia 110 quilòmetres, em feien mal les cervicals i les cames m'anaven gairebé per inèrcia. Aleshores, en la pujada de Loeches, m'ha passat, com un llamp, un paio extremadament prim, tot fibrat. Un ciclista després de quasi quatre hores??? No podia deixar escapar l'oportunitat. He apretat les dents, he canviat un parell de pinyons, m'he aixecat del seient i he anat a per ell. M'ha deixat enganxar-lo. I, després, se m'ha posat a 40 kms/h. No tenia el cos jo, a aquelles alçades, per anar a aquells ritmes, però m'he buidat. Durant 20 quilòmetres m'he esforçat per seguir la seva roda (amb el permís pertinent) i quan s'ha desviat de la meva ruta, m'he anat arrossegant fins a casa.
Resum de l'etapa
143 kms. (1.153 metres D+)-5h6'. Mitjana: 28.0 kms/h.
Recorregut: Madrid-Mejorada del Campo-Velilla de San Antonio-Loeches-Torres de la Alameda-Valverde de Alcalá-Corpa-Pezuela de las Torres-Pioz-Loranca de Tajuña-Fuentenovilla-Olmeda de las Fuentes-Nuevo Baztán-Pozuelo del Rey-Torres de la Alameda-Loeches-Velilla de San Antonio-Mejorada del Campo-Madrid.

AGOTADO...PERO MUY CONTENTO

Van pasando las semanas y el reto de la aventura Madrid-Barcelona en bicicleta va tomando forma. Hay dos posibilidades: ir solo o acompañado. Si se da la primera opción, lo haré en más de una semana (ocho, nueve o diez días. La alternativa de compartirlo con alguien es mucho más complicada, por combinación de fechas, pero si surge la ocasión puede ser fantástico. El compañero de fatiga sería otro maratoniano lisiado, Marc Fontanals. Él también tiene las rodillas cascadas. Él tampoco podrá volver a correr. Si hago el Madrid-Barcelona con Marc, quizás tendría que aumentar la magnitud del reto a sólo tres o cuatro etapas...que, óbviamente, serían mucho más largas.

Hoy he hecho un paso más en la preparación. Esta mañana no había grupo de triatletas, así que he salido solo. La idea era sumar kilómetros, buscar romper mi límite en tiradas largas (el de siempre no lo tengo claro, de pequeño hice un Sant Pol de Mar-Saint Estéve (Perpignan), con mi padre y mi hermano Llorenç, que supera los 160 kilómetros), que era de 109 kms., de hace dos semanas. Ayer miré el mapa y decidí hacer una ruta circular, saliendo desde casa, por las carreteras por las que pasaré en la primera parte del reto, es decir, la zona este de Madrid, junto con el inicio de Castilla-La Mancha. Diseñé un roadbook casero, que me ha resultado muy efectivo.
He salido bastante pronto. Por el calor, pero también porque pensaba que así habría más opciones de dar con algún grupo con quien compartir kilómetros y seguir alguna rueda. Los domingos por la mañana las carreteras secundarias madrileñas se convierten en un estival ciclista. Todos los domingos. Siempre. Menos hoy. No sé qué ha pasado, pero hoy todo el mundo se debe haber ido a la montaña...o quién sabe dónde. Però nadie seguía mi ruta, ni mucho ni poco. Mi gozo en un pozo.
He ido pedaleando a buen ritmo. No me quería pasar, pero tampoco quería que se me hiciera eterno. He pasado por muchos campos de trigo, unos cuantos ríos y algunas colinas. He bebido, he comido y he parado un par de veces (dos minutos en cada parada). Cuando ya llevaba 110 kilómetros, me dolían las cervicales y las piernas se movían prácticamente por inercia. Ha sido en ese momento cuando me ha pasado, como un rayo, un tirillas muy fibrado. Un ciclista después de casi cuatro horas??? No podía dejar escapar la oportunidad. He apretado los dientes, he cambiado un par de piñones, me he levantado del sillín y me he lanzado a por él. Bueno, la verdad es que ha dejado que le pillase. Y, después, se me ha puesto a 40 kms/h. No tenía yo el cuerpo, a esas alturas, para ir a ese ritmo, pero me he entregado a tope. Durante 20 kilómetros me he esforzado para seguir su rueda (con el pertinente permiso) y cuando se ha desviado de mi rutas, me he ido arrastrando hasta casa.
Resumen de la etapa
143 kms. (1.153 metros D+)-5h6'. Media: 28.0 kms/h.
Recorrido: Madrid-Mejorada del Campo-Velilla de San Antonio-Loeches-Torres de la Alameda-Valverde de Alcalá-Corpa-Pezuela de las Torres-Pioz-Loranca de Tajuña-Fuentenovilla-Olmeda de las Fuentes-Nuevo Baztán-Pozuelo del Rey-Torres de la Alameda-Loeches-Velilla de San Antonio-Mejorada del Campo-Madrid.