dimarts, 10 de desembre del 2013

PRIMER DIAGNÒSTIC, BURSITIS AL GENOLL

(TRADUCCIÓN AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

Ni fred ni calor, la notícia no em produeix sensacions especials. Està bé, no tinc res greu. No està bé, hi ha una bursitis, no puc córrer.
A la UTCollserola vaig caure de morros dues vegades, però no tinc present que em fes cap cop fort al genoll. No ho recordo, però segur que va ser a la cursa. Això passa sovint, quan estàs tan cansat i ja et fa mal el cos per la quilometrada que portes, les sensacions són unes i la realitat, una altra de ben diferent. Que hi pugui haver alguna cosa més, a banda de la bursitis, ho sabré demà al vespre, quan visitaré el traumatòleg. Ahir, el meu amic Mario Navarro, de Fisioincorpore, em va fer aquest primer diagnòstic. El tractament a seguir és el següent: gel, el·líptica, uns dies de repòs de córrer, antiinflamatoris i...una mica de paciència. Jo, aplicat quan em convé, m'he posat mans a la feina.
I que sigui el que hagi de ser. Ara mateix, tot i que es tracta de qüestions incontrolables, tinc molta confiança. Estic gairebé del tot convençut que arribaré en condicions de fer de llebre a la Marató Costa Daurada, el pròxim 19 de gener.

PRIMER DIAGNÓSTICO, BURSITIS EN LA RODILLA
Ni frío ni calor, la noticia no me produce sensaciones especiales. Por una parte está bien, no tengo nada grave. Por la otra, no está bien, padezco una bursitis, no puedo correr.
En la UTCollserola me caí de bruces dos veces, pero no recuerdo haberme dado ningún golpe fuerte en la rodilla. Sin embargo, estoy convencido de que fue en la carrera. Estas cosas, en las carreras, pasan a menudo. Sobretodo cuando estás muy cansado y ya te duele el cuerpo por los kilómetros que llevas encima. Las sensaciones son unas y la realidad, otra bien distinta. Que pueda haber algo más, a parte de la bursitis, lo sabré mañana por la tarde, después de visitar al traumatólogo. Ayer, mi amigo Mario Navarro, de Fisioincorpore, me dio este primer diagnóstico. El tratamiento a seguir es el siguiente: hielo, elíptica, unos días de reposo de correr, antiinflamatorios y...una poco de paciencia. Yo, aplicado cuando me conviene, me he puesto manos a la obra.
Y que sea lo que tenga que ser. Ahora mismo, a pesar de que se trata de un asunto incontrolable, tengo mucha confianza. Estoy casi del todo convencido de que llegaré en condiciones de hacer de liebre en la Marató Costa Daurada, el próximo 19 de enero.

3 comentaris:

jordimascasas ha dit...

Ànims !! Segur que clavaràs les tres hores a Tarragona.

Xavi ha dit...

És admirable com t'ho prens de bé... Ànim !!

Sebas Guim ha dit...

Que m'ho prenc bé? Fa temps que no parlem, Xavi...;-)
Gràcies, Jordi Mas...això espero.