dijous, 18 de juliol del 2013

INNOCÈNCIA PERDUDA O RECORDS DE L'ALPE D'HUEZ

Tot i que de petit havia fet atletisme, els estius sempre els tenia ocupats muntat a la bicicleta de carretera. Sortia amb el meu pare, el meu germà i la gent del Club Ciclista Sant Pol per les carreteres del Maresme, la Selva i el Vallès Oriental. No anàvem gaire lluny, era aquell cicloturisme en què fer esport amagava l'excusa d'anar a esmorzar amb els amics...o així veia que ho entenien el meu pare i els seus amics. Per a mi era el descobriment d'un esport que em fascinava, sobretot en la muntanya, i que no se'm donava del tot malament. I me'n vaig enamorar.
Les tardes del mes de juliol me les passava enganxat a la tele, veient el Tour de França. Tenia les parets de l'habitació empaperades amb imatges de Pedro Delgado, Jean François Bernard, Greg Lemond, Stephen Roche...I somiava que algun dia correria a la ronda francesa.
Quan vaig fer disset anys, me'n vaig anar als Alps amb en Francesc Roura, un nano un xic més gran que jo (i molt millor preparat, en tots els sentits). Vam anar en tren fins Ginebra i allà vam fer el nostre Tour particular amb ascensions al Petit Sant Bernard, el Gran Sant Bernard, l'Iseran, la Croix de Ferro, el Télégraph, el Galibier...i l'Alpe d'Huez.
Tota l'aventura, al cap i a la fi, era una excusa per afrontar els mítics 21 girs de l'Alpe d'Huez. Una autèntica passada!!! L'ambient ciclista es vivia des de Bourg d'Oisans i així que anaves avançant se t'anaven introduint ben endins del cos petits bocinets de la història del Tour. Superar la línia d'arribada, que estava pintada, em va fer saltar llàgrimes d'emoció.

Així vivia jo el ciclisme, així sentia jo el Tour de França.
Sensacions que, malgrat el terrible entramat de dopatge que envolta aquest esport, estic convençut que tornaré a sentir aquesta tarda quan la popularment anomenada "serp multicolor" s'apropi a la mítica muntanya alpina. Intentaré no pensar en els macarrons o filets d'Irun que s'hauran pres els ciclistes. Intentaré pensar en la puresa de l'esport, tal i com la sentia quan era un xavalet.

2 comentaris:

Álvaro ha dit...

Muy bueno Sebas. Ves poniendo fecha para ir a subir Morcuera este verano. No es lo mismo que Alpe d'Huez, pero lo tenemos mas a mano. Abrazo

Sebas Guim ha dit...

Ahí queda pendiente ;-)