dissabte, 20 de juliol del 2013

REFUGIS DEL TORB, DESCOBRINT ELS PIRINEUS

Vam fer la travessa la setmana passada, una volta sencera que uneix dos llocs emblemàtics dels Pirineus, la vall de Núria i el cim del Canigó. L'alineació de sortida estava formada per Imanol Montero, Javi Esteban, Xavi Quintas, Pablo Amorós, Cesc Guim i Sebas Guim, i la idea era fer tot el recorregut en dues etapes. Vam sortir des del Pic de l'Àliga, on havíem passat la nit, a les fosques, de baixada cap a Núria. Allà vam iniciar el primer ascens, camí del coll de Noucreus. Hi vam arribar tot just quan sortia el sol i el panorama que allà ens vam trobar va ser d'aquells que et deixen fascinat.

El descens també era d'aquells que marquen. No saps ben bé si córrer o gaudir del paisatge. Cada cosa al seu temps...
 De premis n'hi va haver un munt. A l'estany Blau hi vam arribar poc després. És un d'aquells llocs, allunyats dels grans refugis, en què no hi veus ningú. I el temps s'atura. I les preocupacions se'n van. No hi ha res. Però hi és tot.
Tots sis teníem el llibret amb el mapa de la zona però, els uns pels altres, el vam deixar una mica de banda i al pas pel refugi del Ras de Carançà vam passar de llarg i vam errar el camí durant poc més d'un quilòmetre de baixada. Un quart d'hora que va ser comun toc d'atenció. Allà començàvem la segona etapa, fins a Mentet, un tram en què vam passar pel coll de Pal i la preciosa serra de Caret. La baixada final em va fascinar. En Quintas, que és qui estava millor, marcava els ritmes (sovint per damunt de les nostres possibilitats...) i en les baixades semblava que conegués cadascuna de les pedres. D'això se'n diu experiència a la muntanya...
A Mentet hi vam fer un entrepà i una beguda, va ser el moment de pausa de la primera jornada. Per a l'últim tram d'aquest primer dia farien falta forces...i ganes. El descens cap al Pi del Conflent i la Farga se'm va fer molt pesat. Potser pel tros d'asfalt, potser perquè començava a anar justet. Però vaig revifar quan, passat el coll de Jou, vaig començar a ensumar l'arribada. El cel va descarregar un xàfec impressionant que ens va deixar totalment xops i les ganes d'arribar em van fer accelerar. L'última mitja hora de pujada, a ritme exigent, sota la tempesta, va ser (per a mi) un dels millors moments de la travessa.
A Marialles hi vam fer nit...però encara era fosc quan vam sortir cap al Canigó. La pujada cap al que durant molts anys es va creure que era el cim més alt dels Pirineus és una extensió a la ruta dels Refugis del Torb, així que calia sortir d'horeta per evitar, després, arribar massa tard a Queralbs. I matinar va valer la pena. Moltíssim. Vam avançar a pas còmode però constant fins que vam topar-nos amb l'emocionant xemeneia.
És d'aquelles coses que n'has sentit a parlar però que t'hi has de trobar per saber ben bé com afrontar-les. A poc a poc i amb bona lletra vam agafar-noos fort a les roques i vam pujar i baixar en silenci, la processó la dúiem cadascú a dins seu...La caiguda que hi ha és impressionant!!!
Però, ai!!! Un cop al cim, tot es veu d'un color diferent. Al Canigó (2.784 metres) vam carregar de piles els pulmons. El cel encara era obert, però l'amenaça de pluja apaeixia en tots els comunicats de la méteo francesa.
 Després d'un breu descans de mitja hora a Marialles (on vam prendre'ns un entrepà de truita...que ens va costar una incomprensible reacció amb cara de males puces del responsable del refugi...li anava millor que compréssim una ampolla de vi, que no s'ha de cuinar!!!) vam reprendre la travessa, de tornada. Vam pujar cap al pla de Guillem i allà ens vam passar al voltant de quatre hores, caminant i corrent (sense perdre altitud) al voltant dels 2.200 metres. Les vistes eren impressionants...però la bateria de la càmera es va escaquejar abans d'hora.
 Com ja ens havien advertit a Marialles, vam tornar a patir tempesta, des del coll de la Marrana, passant per la Coma de Vaca (espectacular, molt recomanable) i en tot el descens fins Querabls. En aquests últims quilòmetres va ser on vaig patir una caiguda, de la qual encara n'arrossego conseqüències. Patinada a terra i fort impacte amb el cul, la mà dreta i el bessó de la cama dreta. Mig coix, i xop de dalt a baix, vaig arribar al cotxe.
Van ser dos dies intensos: nou hores dissabte i tretze diumenge, 43 kms el primer dia i 48 kms el segon. Dos dies de grans esforços i de patiment. Vam riure moltíssim i ho vam passar genial. L'únic però, més enllà de caigudes i rebrincades, va ser una petita falta d'entesa sobre el ritme que havíem de dur, sobre si ens separaríem, sobre quan ens esperaríem...No se'n va parlar prou. De tot se n'aprèn.
Fer els Refugis del Torb ha estat una experiència meravellosa que m'incentiva, encara més, a seguir buscant rutes i paratges nous a la muntanya.
Gràcies Cesc, Pablo, Imanol, Javi i Xavi, per convidar-me a compartir-ho amb vosaltres.

dijous, 18 de juliol del 2013

INNOCÈNCIA PERDUDA O RECORDS DE L'ALPE D'HUEZ

Tot i que de petit havia fet atletisme, els estius sempre els tenia ocupats muntat a la bicicleta de carretera. Sortia amb el meu pare, el meu germà i la gent del Club Ciclista Sant Pol per les carreteres del Maresme, la Selva i el Vallès Oriental. No anàvem gaire lluny, era aquell cicloturisme en què fer esport amagava l'excusa d'anar a esmorzar amb els amics...o així veia que ho entenien el meu pare i els seus amics. Per a mi era el descobriment d'un esport que em fascinava, sobretot en la muntanya, i que no se'm donava del tot malament. I me'n vaig enamorar.
Les tardes del mes de juliol me les passava enganxat a la tele, veient el Tour de França. Tenia les parets de l'habitació empaperades amb imatges de Pedro Delgado, Jean François Bernard, Greg Lemond, Stephen Roche...I somiava que algun dia correria a la ronda francesa.
Quan vaig fer disset anys, me'n vaig anar als Alps amb en Francesc Roura, un nano un xic més gran que jo (i molt millor preparat, en tots els sentits). Vam anar en tren fins Ginebra i allà vam fer el nostre Tour particular amb ascensions al Petit Sant Bernard, el Gran Sant Bernard, l'Iseran, la Croix de Ferro, el Télégraph, el Galibier...i l'Alpe d'Huez.
Tota l'aventura, al cap i a la fi, era una excusa per afrontar els mítics 21 girs de l'Alpe d'Huez. Una autèntica passada!!! L'ambient ciclista es vivia des de Bourg d'Oisans i així que anaves avançant se t'anaven introduint ben endins del cos petits bocinets de la història del Tour. Superar la línia d'arribada, que estava pintada, em va fer saltar llàgrimes d'emoció.

Així vivia jo el ciclisme, així sentia jo el Tour de França.
Sensacions que, malgrat el terrible entramat de dopatge que envolta aquest esport, estic convençut que tornaré a sentir aquesta tarda quan la popularment anomenada "serp multicolor" s'apropi a la mítica muntanya alpina. Intentaré no pensar en els macarrons o filets d'Irun que s'hauran pres els ciclistes. Intentaré pensar en la puresa de l'esport, tal i com la sentia quan era un xavalet.

divendres, 12 de juliol del 2013

DEL MONTNEGRE AL MONTSENY, AGAFANT FORMA

Fa uns dies que rondo per Catalunya i tot just avui és el primer que m'agafo de descans atlètic. La febre muntanyenca s'ha apoderat del meu cos i busco qualsevol excusa per pujar i baixar. Primer vaig començar amb petits rodatges però el gran divertiment va començar dimarts, quan vaig sortir pels voltants de Sant Pol de Mar. Pujada cap a Sant Cebrià i en direcció cap al corredor del Montnegre. Suada terrible, sense camelback, fonent-me per aquells camins de Déu. 22 quilòmetres el primer dia, tot sol, i 27 i mig el segon, amb en Joan Pera, tot un crack, que qualsevol dia abandona l'asfalt i es passa a la muntanya.
Un altre que ja s'hi va passar, fa temps, és en Jordi Martí, de Zamst i Spidertech. El vaig conèixer a la Marató de Sables, l'any 2011, i teníem un nivell molt semblant. Però no sé com s'ho haurà fet aquests dos últims anys (greu lesió al turmell inclosa) però ahir, pujant cap al Turó de l'home (no hi vam arribar), em va pintar la cara de dalt a baix. S'està preparant per l'Ultra Trail del Montblanc i està com una moto. Vam sortir de Montseny, el poble, i vam agafar el Sender dels Miradors o GR5 (camí preciós i molt recomanable), que va de Sitges a Canet. No l'havia fet mai però em va semblar una ruta a tenir molt en compte. Ens vam desviar cap al Turó de l'home i vam anar pujant a bon ritme...pèrò era massa tard per intentar fer el cim, així que vam girar cua quan vam arribar als 1.400 metres d'altitud. Després d'haver-me recuperat de la pallissa, el descens em va anar de meravella. Però quan algú estan en tan bona forma com en Jordi, no hi ha baixada amb descans, així que vam anar a tota bufa fins al cotxe. Sensacions espectaculars i convenciment que tot suma...sobretot els més de 1.150 metres de desnivell positiu. 
Avui he preferit descansar. Crec que el cansament acumulat d'aquests últims dies em va passar factura...i no voldria tornar a ser una rèmora aquest cap de setmana, que pujo cap a Núria amb una colla d'amics per fer els Refugis del Torb, la gran travessa entre Núria i el Canigó. Ens esperen 11 hores dissabte i 13 més, diumenge. Així que intentaré descansar aquestes últimes hores. 

dimarts, 2 de juliol del 2013

L'ALTRA REALITAT DEL TRAIL DE PEÑALARA

(VERSIÓN TRADUCIDA AL CASTELLANO AL FINAL DEL ARTÍCULO)

He passat una setmana genial, en un núvol, contentíssim, assaborint la victòria al Trail de Peñalara 80K del cap de setmana passat. He rebut nombroses felicitacions, de familiars, amics, companys, així com també de més o menys coneguts. I després d'haver-les llegit totes m'adono que hi ha una part d'aquesta victòria que no és del tot certa, hi ha una realitat que la gent no té en compte i que pot confondre aquells que creuen que sóc millor corredor que abans, millor corredor del que en realitat sóc.
M'explico.
És cert que vaig córrer el Trail de Peñalara. I també és cert que, de tots aquells que vam sortir amb un dorsal vermell (corresponent a la cursa de 80 quilòmetres), vaig arribar el primer.
Però no vaig ser l'atleta que menys va trigar a fer el recorregut que separava Navacerrada de La Granja, no. Quan jo vaig arribar al meu punt i final, altres nou corredors ja havien passat per aquell lloc. Nou corredors que no es van quedar allà, com jo, recuperant-se. Nou corredors que no van agafar el cotxe o l'autobús per tornar a Navacerrada...sinó que van seguir avançant, a peu, corrents, fins que van completar els 110 kms del Gran Trail de Peñalara. Són nou corredors que mereixen, amb escreix, molts més reconeixements que jo (i no tots els van rebre): Casey Morgan (que es va retirar al km.92, quan anava líder i que havia arribat a La Granja una hora abans que jo) Pedro Bianco, Iván Hernández, Daniel Hernando, John Tidd, Salvador Calvo, Alvaro Rodríguez, Miguel Mataix i Enric Lleti.
La veritat és que vaig tenir sort que decidissin córrer la versió llarga del GTP...
Tot i aquesta reflexió, mantinc l'estat d'alegria del moment en què vaig creuar la línia d'arribada. He hagut d'anar-me'n molt enrere per trobar la meva última victòria en una cursa: el 31 de gener de l'any 1998 vaig guanyar la Marxa de Sant Pau, a Sant Pol de Mar, per davant d'en Joan Serra i en Josep Maria Fàbregas. Han passat quinze anys. Ha plogut molt. He viscut molt. Però, afortunadament, segueixo fent allò que més m'agrada fer en aquesta vida. Córrer!!!


LA OTRA REALIDAD DEL TRAIL DE PEÑALARA
He pasado una semana, una semana en la que he vivido en una nube, contentísimo, saboreando la victoria en el Trail de Peñalara 80K del pasado fin de semana. He recibido numerosas delicitaciones, de familiares, amigos, compañeros, así como también de conocidos de más o menos proximidad. Y tras haberlas leído todas, me doy cuenta de que hay una parte de esta victoria que no es del todo cierta. Hay una realidad que la gente no tiene en cuenta y que puede confundir a aquellos que creen que ahora soy mejor corredor que antes, mejor corredor de lo que soy en realidad.
Me explico.
Es cierto que corrí el Trail de Peñalar. Y también lo es que de todos aquellos que salieron con un dorsal de color rojo (el que correspondía a la carrera de 80 kilómetros) fui yo el que llegó primero.
Sin embargo no fui el atleta que tardó menos en hacer el recorrido que unía Navacerrada y La Granja, no. Cuando yo llegué a mi punto de destino ya habían pasado por allá otros nueve corredores. Nueve corredores que no se quedaron recuperándose, como sí que hice yo. Nueve corredores que no volvieron a Navacerrada en coche particular o en el autobús de la organización sino que siguieron avanzando a pie, corriendo, hasta que completaron los 110 kms. del Gran Trail de Peñalara. Son nueve corredores que merecen un mayor reconocimiento del que tuvieron: Casey Morgan (que se retiró en el km.92, cuando iba líder...y que había llegado a La Granja una hora antes que yo), Pedro Bianco, Iván Hernández, Daniel Hernando, John Tidd, Salvador Calvo, Alvaro Rodríguez, Miguel Mataix i Enric Lleti.
La verdad es que tuve suerte de que decidieran correr la versión larga del GTP...
A pesar de esta reflexión, mantengo el mismo estado de alegría del momento en el que crucé la línea de llegada. Hacía mucho tiempo que no ganaba una carrera. Buscando en mis archivos he tenido que regresar hasta el siglo pasado para encontrar la última. El 31 de enero del año 1998 gané la Marxa de Sant Pau, en Sant Pol de Mar, por delante de Joan Serra y de Josep Maria Fàbregas. Han pasado quince años desde entonces. Ha llovido mucho. He vivido mucho. Pero, afortunadamente, sigo haciendo aquello que más me gusta en esta vida. Correr!!!