I m’alegro que se’m faci estrany, però és el que toca. Des del passat 10 d’agost, una setmana i mitja després de la Marató de l’Aneto que vaig fer amb en Javier Fran Sin, vaig entrar en un cercle encisadorament viciós, una dinàmica meravellosa d’anar a córrer cada dia i anar augmentant les tirades de forma progressiva.
Primer vaig enganxar 19 dies consecutius de rodatges, que van donar lloc a una jornada de descans, a continuació van ser 23, els entrenaments non stop, i ara n’he sumat 15 més. Un total de 57 dies seguits amb només dies de descans, fins avui...es mereixen una petita aturada.
Així que aquest matí m’ho he pres amb calma. Ha sonat el despertador, he obert el llibre de lectura que m’entreté i em distreu, i m’he posat a gaudir del plaer de no fer res. I no em sento malament, ni de conya. La setmana passada vaig sumar 111 quilòmetres, repartits de tal manera que vaig fer dos tests a la Casa de Campo, amb tirades de 20 kms, i una cursa, la primera de la temporada.
Ahir diumenge vaig competir a Getafe, localitat on (després de revisar notes) s’havien interromput les meves curses. Allà vaig córrer una Mitja Marató el passat 25 de febrer, en plena preparació per a la Marató de Barcelona. Poc després em vaig lesionar d’una lumbàlgia i vaig passar a “arrossegart-me” en curses d’ultradistància (Trailwalker, Isostar Desert Marathon...) que em permetien córrer sense haver de forçar. Tot i la càrrega del dia anterior, tenia ganes de prendre una primera referència competitiva. A més, havia pogut enganyar uns amics per anar-hi. En Mario i la Bea feia segles que no corrien, en Javi i l’Elisa ho fan de tant en tant, i la Paz ja fa temps que corre.
A mi, a més, em va servir per estrenar l’equipació d’Asics, la roba que vesteixen els professionals de l’Anima Sana In Corpore Sano. El disseny és espectacular i la samarreta no té costures que puguin provocar petites ferides pel fregament. Genial!!! Amb els pantalons, de cara a la marató, hauré de fer alguna cosa. Acostumo a córrer amb dos o tres gels, que guardo a les butxaques, però com els pross sempre tenen els seus assistents distribuïts pel recorregut, minimitzen el pes de la roba...així que no tinc espai on guardar-me’ls. Hi hauré de pensar.
En un 10K no em feien falta gels. Vaig sortir fort, d’inici (3’25/km), per veure com s’anava desenvolupant la cursa. Així que em vaig anar situant (...no hi havia gaire gent) a la novena posició!!! Aleshores el grupet en què estava va anar reduint el ritme. M’anava perfecte que s’endormisqués el tema fins a uns 3’40 que confiava poder aguantar. Quan vam començar a superar-los vaig veure que el grup no anava enlloc i que no podia quedar-me allà, rodant per rodar. Era el km. 3 i allà començava veritablement la meva cursa, el meu examen de forces, el meu test de capacitat de patiment, ja no només amb mi, sinó amb la resta de corredors que lluitaven en unes condicions semblants.
Aquesta història és buida d’anècdotes. Vaig augmentar el ritme i me’n vaig anar tot sol endavant. Vaig trigar dos quilòmetres a situar-me sisè i d’allà ja no em vaig moure. El cinquè era lluny i no clavava. El setè era lluny i no volava. Només alguna circumstància sorprenent podia alterar l’ordre de les coses i es va produir, a falta de 1500 metres...tot i que, afortunadament, només va ser a mitges. És el que passa en les curses de baix pressupost i dorsals de paper: la suor el va fer caure i vaig haver de recular per recollir-lo. El marge era llarg i me n’havia adonat bastant ràpidament. Quan vaig passar per l’arc d’arribada, a la pista d’atletisme, el rellotge em marcava 37’21”, molt a prop dels 37’30” que m’havia plantejat fer.
Si no m’he guanyat aquest dia de descans, que algú vingui i m’ho expliqui.
1 comentari:
Sebetes molt be un gran temps i ja tindre dificil superar te. El manel diu que no veu factible superar te. Jo crec que encara et puc superar, pero justet. Molta sort en els entrenos i salut desd la humitat laosiana.
Publica un comentari a l'entrada