AIXÒ S'ACABA, ELS PIRINEUS M'ESPEREN

Seguiré desconeixent les grans possibilitats que ofereix la serra de Collserola, però en aquesta curta estada de cinc dies a Barcelona he descobert molts més indrets que en d'altres ocasions. Quan un té la sort de córrer amb algú tan coneixedor del medi com la Mònica Aguilera. Ens va dur, a en Jordi Martí i a mi (una tripleta de Sables), pels camins de Collserola, en un matí en què vaig acabar fent 25 kms.
Córrer per camins estrets i baixar per corriols, ajupir-se per no menjar-te les branques, són circumstàncies que et produeixen unes sensacions especials. En moltes ocasions m'he plantejat córrer alguna cursa de muntanya, però no una cursa del tipus estàndard, com les que acostumo a fer, tinc ganes de córrer una cursa d'orientació. Cada mes de juny participo amb companys de feina en el Trofeu Desman, on una de les proves que cal afrontar és una sensacional cursa d'orientació. La meva aportació s'acaba limitant a fer de carregador de roba, aigua i aliments d'alguns membres de l'equip. El mapa no el miro per res, senzillament, no l'entenc. I ho vull canviar. Potser la propera primavera hi posi fil a l'agulla. El 14 d'abril tindrà lloc la Rogaine Collserola, una prova que organitza la Mònica. Per poc que pugui m'hi escaparé, a veure si aprenc a llegir mapes d'una vegada per totes...

L'entrenament el vaig acabar, seguint la tònica dels últims dies, amb un cinc mil en progressió (3'51", 3'44", 3'38", 3'37" i 3'27") divertidíssima. Una rebrincada al turmell esquerre, la segona en tres dies, m'ha deixat una mica fotut i aquest matí m'adono que no he acabat de fer net. Avui rodaré molt suau. Demà, a La Molina, torno a tenir divertiment.

FESTIVAL POPULAR A LES AIGÜES

Cada any hi ha més gent corrent el Dia de Nadal a la carretera de les Aigües. No sé si serà per la febre atlètica, pels desitjos de la gent de cremar neules i torrons de la Nit de Nadal, per no obrir els regals fins ben entrat el matí (...o per Ovrebo, UNICEF o la UEFA, com diria en Mou), però el cas és que ens hem ajuntat un munt de corredors al Pla dels Maduixers. Amb en Fàbregas i en Prats hem pujat a la muntanya, primer pels Bombers i després cap a Can Pasqual. Allà hem començat a tornar però en Josep Maria ens ha embolicat una mica per acabar gairebé al km.7 de les aigües...on hem acabat baixant per una trialera d'aquelles que no acaben sent trialera ni acaben sent res. Hem baixat caminant, intentant minimitzar l'efecte de possibles rebrincades. Ens hem trobat a mig camí de tornada amb el grup de l'Imanol i hem acabat fent un 5.000 ràpid de tornada. Amb gairebé 20 kms. a les cames l'he acabat en 17'43, que tampoc està malament. En Carles Soriano i en Josep Lop, que també hi eren, han millorat els temps de l'any passat. Pel Nadal del 2012 és de rebut que els exigim baixar de 20'. En resum, segona jornada a les Aigües, 2h5' i 23 kms. Demà crec que farem menys quilòmetres, això vol dir que (potser) tocarà patir. 

PRETEMPORADA A LA CARRETERA DE LES AIGÜES

Els últims dos dies a Madrid vaig prendre-m'ho amb calma i vaig rodar 10 i 11 quilometrets a ritmes moooolt suaus. Sabia que tan aviat com posés un peu a Barcelona no hi hauria treva. I no volia arribar-hi cansat. Aquest matí he començat a celebrar les festes nadalenques a la Carretera de les Aigües, com ha de ser. Estava preparat per allò que el meu cosí Cesc em tingués preparat. Corríem amb un amic seu, en Kilian, que m'ha sorprès cada cop que es referia al meu cosí amb el crit de "Guim", que jo creia que tenia reservat en exclusiva dins del meu entorn. M'encanta que hi hagi un altre Guim corredor...i que sigui un  crac del nivell d'en Cesc (d'aquí a uns mesets, a Barcelona, farà un pas de gegant, i s'aproparà als 2.32.00, segurament...). La sorpresa ha acabat convertint-se en una distància de 22 kms. per muntanya...amb final feliç, a un ritme per sota de 3'30"/km, l'últim mil. Per començar no està gens malament, oi? En Kilian i jo hem acabat traient el fetge per la boca...
Però les sensacions han estat immillorables. El bosc de Collserola, humit, fresc, amb els raigs del sol intentant buscar una escletxa per entre les branques...estava preciós. Impagable.
I una enorme quantitat de corredors entrenant-se, de pujada cap als Bombers o al llarg dels vuit quilòmetres de corda. Quin bon rotllo!!!
Ara ja puc començar a gaudir de la Nit de Nadal i de tots els grans àpats que m'esperen. I demà, sant Tornem-hi.

Bon Nadal a tothom.

Entrenem la força mental?

M'encanta llegir. I si són llibres sobre córrer, més encara. Feia temps que tenia ganes d'escriure sobre un llibre que m'ha obert els ulls i m'ha fet plantejar-me certs canvis en el meu sistema d'entrenament. Quan llegeixo sovint ho faig amb un paper i un bolígraf al costat. M'agrada apuntar-hi coses, frases fora de context, sense cap intenció. Passat un temps hi faig un cop d'ull i em fan pensar. En Matt Fitzgerald ha escrit molts llibres sobre plans d'entrenament...i passats uns anys ha reconegut que no eren tan òptims com ell mateix pensava. Ara ha escrit un altre llibre que es diu Correr. Entrenamiento de la fuerza mental, en què parla sobre estats d'ànim, sensacions, tipus d'entrenaments, lesions...i un munt de coses més.
Aquestes són algunes de les frases que em van despertar interès:
-L'entrenament ha de fer sentir el corredor que està preparat. Si ho sent així és perquè ho està. I si no ho sent, és perquè no ho està.
En aquest mateix sentit, en John Litei, maratonià kenià diu: "l'entrenament em dóna proves i no puc competir sense proves, em donen confiança".

-Fes aquell entrenament que més t'emocioni fer.

-Durant una competició o un entrenament dur, en el moment de major patiment, repeteix, com si fos un mantra la frase "aquí és on vull ser".
Sabem que haurem de patir, quan arriba el moment en què, de debò, ja toca patir, és quan hem de deixar-nos-hi la pell. Tota la feina prèvia l'hem feta per aquell moment, per superar aquell patiment.

-Sortir de la zona de comoditat pot convertir-se, paradoxalment, en una part d'una zona de comoditat més gran.
Estan bé els entrenaments suaus, però si en fem de més durs, si fem entrenaments que ens facin sentir "incòmodes", amb el temps els anirem assimilant i augmentarem la nostra "zona de comoditat"...Aleshores haurem de seguir treballant en nivells d'incomoditat, per continuar progressant.

-Si fas sèries o un fartlek a un ritme poc exigent ni el cos ni la ment en obtindran tot el fruit possible d'aquesta activitat
Tant el cos com la ment ho interpretaran com una sessió d'entrenament normal.

-Fer esprints breus en pujada (10x8") a la màxima velocitat, desenvolupa una força general a les cames i redueix, així, el risc de lesió.
No sé si el redueix, però té lògica, val la pena provar-ho.

Sobre el Nascuts per córrer, d'en Christopher McDougall, en parlaré un altre dia.

FANTÀSTICA EXPERIÈNCIA A L'ASICS TRAIL SERIES DE CERCEDILLA

Primera cursa després de la Marató de Panamà. Era percipitat el retorn però en vaig quedar més que satisfet. La tradicional Cursa de Nadal de Cercedilla, ara dins del circuit Asics Trail Series, és una excel.lent prova per a tots aquells que es vulguin iniciar en el món de les curses de muntanya. No és ben bé el meu cas, però si en faig un parell més sóc capaç de convertir-me.

Cercedilla és a 1.200 metres d'altitud, que no és l'Aneto però si et poses a córrer i vens de la vall...ho notes. I tant. La cursa no és gaire llarga, només 13,5 quilòmetres, i no hi ha un gran desnivell positiu (no més de 500 metres), així que la pot fer qualsevol atleta amb un mínim de forma física. Però qui es pensi que superar aquest repte és com  bufar i fer ampolles va ben equivocat. Les curses, les fem més o menys dures els corredors, en funció del nivell d'exigència de cadascú.

En el meu cas se'm va accelerar el meu cor molt per damunt del que ho ha estat fent els últims mesos, en qualsevol entrenament o, fins i tot, en la mateixa marató. Es dispara a bategar i no hi ha forma de parar-lo. Bé, si: aturant-te a caminar. Però si puc evitar-ho, m'agrada seguir corrent. De sortida cal estar atent i intentar agafar un lloc més o menys capdavanter. Quan el terreny s'estreta es fa molt complicat d'avançar.

I és precisament quan s'estreta que gaudeixes de la cursa, amb els seus camins, els corriols, la vista de las Dehesas i la mateixa Cercedilla...Definitivament, una cursa amb molt d'encant. Vaig arribar 57è de la general, amb un temps d'1:00:58, a gairebé deu minuts del guanyador, Pablo Vega.



Aquestes dues imatges del moment final de la prova. Últimament sembla que m'agradi arribar sol per sortir a la foto. He de treure-m'ho del cap i no deixar escapar aquells que m'avancen en els últims quilòmetres...estic perdent esperit competitiu? Jo? M'ho hauré de fer mirar...

OPERACIÓ "MÀSTER", CONTRA EL DOPATGE EN L'ESPORT AMATEUR

No ha tingut el ressò d'altres però L'Operació "Màster" ha estat, sense dubte, una de les notícies de la setmana. No em canso d'alegrar-me dels avenços de la Guàrdia Civil en la seva lluita contra el dopatge. L'última operació ha tingut lloc a València, Cantàbria, Sevilla i Barcelona. 18 persones han estat detingudes i s'han incautat milers de dosis d'anabolitzants, clembuterol, hormostàncies del creixement i EPO, totes elles, evidentment, substàncies prohibides. El patetisme de la circumstància, una vegada més, és que els suposats destinataris no eren esportistes professionals. I, lamentablement, això ja comença a ser massa habitual. D'entre els detinguts en destaca un, l'exciclista professional Raúl Castaño, que fa dos anys ja va ser detingut en l'Operació Grial, aquella en què va estar implicat el marxador Paquillo Fernández (que va col.laborar amb les autoritats per veure reduïda la pena i tenir opcions d'anar a Londres'12). Dos empleats d'hospital i un altre d'una  residència d'ancians desviaven productes dels seus centres per a l'elaboració de les substàncies inacutades. L'Operació "Màster" s'ha produït arran de la denúncia presentada el 2010 pel ciclista català Xavi Tondo, mort el passat mes de maig en un accident a la sortida d'un aparcament.

No vull invertir gaire estona a analitzar el cas. Ni aquest ni cap altre dels 58 que s'han produït des del 2004. Simplement me'n faig creus, de pensar en tots aquells, pobrets ells, que volen aconseguir l'èxit per mitjà de dreceres. S'enganyen a ells mateixos i en són conscients, però sembla clar que els motiva més enganyar aquells que tenen al costat. A mi em sembla patètic i estúpid. Els planyo.

DESCANS VITAL...PER TORNAR A COMENÇAR

Després de tants mesos pendent del rellotge, el retorn als enternaments després de la Marató de Panamà no podia ser més agradable. Gambades curtes i lentes, baixa freqüència cardíaca, poca estona de rodatges, tranquil.litat absoluta...Passo a tenir temps per a d'altres coses, matinar ha deixat de ser tan transcendent. Vaig aguantar fins divendres per calçar-me les vambes i sortir al parc i en aquests cinc dies m'he limitat a córrer durant 5, 7, 10, 12 i 13 quilòmetres...I ja em sento amb ganes de començar a fer alguna cosa rapideta. Aquest cap de setmana (no tinc clar si m'hi deixaré la pell o només la gaudiré) aniré a Cercedilla a córrer una prova de les Asics Trail Series, en un circuit de mitja muntanya de 13 kms. De cara a la setmana que ve ja començaré a fer entrenaments específics amb el punt de mira posat en la Marató de Barcelona 2012.

Des que vaig tornar de Panamà no havia tingut una estona tranquil.la, fins avui, que ja he pogut agrupar totes les fotos que tinc de la cursa. Són una bona mostra del patiment que vaig sentir i la humitat que vaig haver d'afrontar. No són gens afavoridores, però són la realitat del que va ser.



Amb en César, mexicà de Runner's



Cares alegres abans de la sortida...nocturna

Al pas per la Mitja em deixo anar del grup

I m'enganxa en Nicolás García

Que m'arriba a avançar una estona

 

Poc després el passaria i em quedaria tot sol

Com un mussol aniria durant una bona estona

Uns quilòmetres que se'm van fer eterns

Vaig haver de treure el millor de mi

Al final, lluitant amb Ronan Pavoni

Em vaig haver de posar les piles per guanyar-lo



Indescriptible sensació d'alegria







No puc fer una passa més...



...i no puc sentir-me més orgullós




El podi final, regal inesperat



PETIT ÀLBUM DEL VIATGE A PANAMÀ

L'experiència panamenya m'ha aportat moltíssimes coses. Tenint en compte que feia un salt a l'Atlàntic per a córrer una marató en un país en què no hi havia estat mai, a banda de córrer, també vaig fer una mica de turisme. Sense haver tingut l'ocasió de desplaçar-me a l'arxipèlag de San Blas (que em queda pendent per a una pròxima visita) en aquest post vull mostrar algunes de les imatges que més em van agradar d'aquesta estada a l'istme de Panamà.

Skyline de la Badia de Panamà

Ciutat de contrastos

Qualsevol posta de lloc és un regal

Preciosa matinada amb un "tornillo" al final

 

I m'hi vaig anar apropant



Fins a la base de l'edifici

El Canal de Panamà, una visita obligada

Les escluses que fan possible la navegació pel canal

Creuer a Isla Taboga

La platja que connecta dues illes

Grans facilitats per a relaxar-se al final del viatge

Un viatge que no hauria estat el mateix sense la Khadine, la Leni i el César


En properes entrades afegiré altres fotografies, tornaré al motiu del bloc i penjaré algunes fotografies sobre la Marató de Panamà. De moment només puc dir que han passat quatre dies i encara no m'he estrenat a córrer...i aquesta seria la notícia. Ara bé, demà divendres se m'acaba el descans atlètic. Demà torno a córrer!!!

6è CLASSIFICAT A LA MARATÓ DE PANAMÀ

Estic en un núvol. I no vull baixar-hi. Tant me fa haver-me quedat a 20" de baixar de les tres hores, el temps no era important. He lluitat contra molts elements (sortida a les cinc de la matinada, a les fosques, amb una humitat superior al 95% i 25ºC (que s'han acabat convertint en 32ºC quan creuava la línia d'arribada...) i me n'he sortit. I no hi ha res que em pugui satisfer més que aquesta sensació. La sisena posició de la general és un premi excessiu per a un corredor popular com jo. Quan han disparat el tret de sortida només m'he plantejat una cosa: hidratar-me tant com em fos possible, conservar i acabar. La resta ha anat succeint. No deixaré de recomanar l'Energy Shot d'ISOSTAR abans de començar (gràcies per inventar-lo, senyors), avui també ha fet els seus efectes, juntament amb els tres gels que m'he anat prenent.

Ciutat de Panamà, a les sis del matí

De sortida he format un grup molt interessant, de quatre corredors, entre els quals hi havia Fernando Revuelta, atleta espanyol, de Valladolid, que fa uns quants anys se'n va anar a viure a Panamà. Ell ha estat la roda a seguir, i els seus consells, vitamina per seguir lluitant. El grup era compacte, tot i que dos dels corredors volien matar-nos a base de canvis de ritme. Al pas per la mitja, 1h'27'40, m'he quedat del grupet, havien apretat, no em sentia còmode amb el nou ritme i he preferit agafar el meu abans que buidar-me i pagar-ho més endavant. L'he encertada. El pas dels quilòmetres es feia cada cop més dur, però es feia dur per a tothom. A poc a poc m'he adonat que retallava temps als antics integrants del grup...i els he acabat superant. A tots, menys a en Revuelta que se m'havia escapat un parell de minutets i, tot i que ha patit molt en els últims quilòmetres, ha pogut mantenir-se per davant. La meva enhorabona també per a ell, que s'ha proclamat subcampió de Panamà de Marató. L'última mitja hora de cursa ha estat terrible: uns tobogans esgotadors, un sol que picava, les mans que em cremaven la cara cada vegada que intentava treure'm gotes de suor que regalimaven sense parar, les vambes xopes que disparaven microgotetes en cada gambada...i el cansament que ja suposa haver de córrer 42 kms.

Amb en Fernando Revuelta (n.98) i Fernando Blanco, celebritat atlètica de Panamà, després de l'arribada

Vull agrair el suport que m'han donat, sense coneixe'm de res, assistents d'altres corredors, que seguien la prova en bicicleta. Hi havia punts en què els avituallaments s'allargaven de forma excessiva i els glopets que m'han anat regalant han estat bàsics per evitar la deshidratació.

Quan anava arribant calculava que, probablement, aniria l'onzè o el desè. Però dec haver superat més atletes dels que havia calculat...quan m'han dit que he fet sisè no m'ho creia i he hagut de comprovar la classificació unes quantes vegades. A la posició hi he d'afegir un premi en metàl.lic de 800 dòlars que ni en els meus millors somnig hauria pogut imaginar. És cert el que deia en Marc Roig al seu bloc (ell va córrer a Panamà l'any passat), sobre les marques en cada temporada. Avui, diuen, les condicions han estat més dures que al 2010. Però també és evident que no hi havia corredors del nivell de l'any passat. Jo me n'he beneficiat, què hi farem...i el somriure que se'm dibuixa a la cara no me'l pot treure ningú.
Una altra marató finalitzada...i ja pensant en la propera: Barcelona o Sevilla.

NOU HORES I COMENÇA EL PATIMENT A LA MARATÓ DE PANAMÀ

Excel.lent dia, el que he viscut avui, jornada abans de la gran cita. No m'he cansat però, en canvi, he visitat més Panamà que no pas ahir. El Canal era una parada obligatòria i m'ha deixat impressionat. Poc en sabem, a Europa, de les històries que ha hagut de passar aquest país, al voltant del seu canal. Unir l'Atlàntic i el Pacífic no és bufar i fer ampolles...però no tinc temps d'allargar-me. Falten només nou horetes per al tret de sortida de la marató i he d'anar a fer l'últim àpat, uns espaguetis, abans d'anar a dormir. M'he comprat un parell de pomes, un plàtan, un iogur i cereals per demà al matí (matí, matí...a les 2:50 am).
Ho tinc tot preparat i ja conec el circuit. Realment la part final es farà complicada, la carretera puja i baixa en uns tobogans que ens donaran el toc de gràcia. Un cubanet, de 23 anys, debutant, és el màxim aspirant a la victòria (confia fer 2h15 i trencar el rècord de la prova).
Aquest matí m'he llevat a les 3:30, he esmorzat i he sortit a rodar mitja horeta. Veure sortir el sol per darrere del golf de Panamà és una experiència meravellosa (prometo penjar fotos en breu). Demà reviuré l'experiència, però sóc conscient que no ho gaudiré de la mateixa manera. Les emocions i la intensitat del moment hi tindran molt a veure.
Ah, i el cansament, potser, també.

A EL VALLE DE ANTÓN, APURANT PER A LA MARATÓ DE PANAMÀ

Vaig arribar-hi ahir i me'n vagi quan acabi d'escriure aquestes quatre ratlles. El Valle de Antón és un poblet nolt petit que es troba situat a l'oest de Ciutat de Panamà, a unes dues hores llargues en autobús. Com bñe diu el seu nom, el poble es troba situat en una vall entre muntanyes, en el que milions d'anys enrere era el cràter d'un volcà. Aquí hi passen els caps de setmana les famílies benestants de la capital. En aquestes 24 horetes m'ha donat temps per a llegir, fer un entrenament suau, una sessió de banys termals i una visita al Chorro Macho, una caiguda d'aigua de 35 metres, que és una de les grans atraccions turístiques de la localitat. Aquest matí n'he anat a buscar una altra: els conegudíssims "arbres quadrats". He seguit totes les indicacions que m'han donat (ja que no hi havia ni un cartell indicador), hi he passat dues vegades pel davant...però no els he arribat a veure. O sí, els he vist, però de quadrats no en tenen res.
No parlo de pluja però no perquè no n'hi hagi (baixant del Chorro Macho em va enganxar una tempesta...) sinó perquè he decidit canviar el xip i deixar de pensar en totes les nombroses adversitats que em trobaré denà passat. Estic preparat pel que faci falta...i que surti el que hagi de sortir. Pel que fa al jetlag no he tingut cap problema, a mñes, estic matinant de debò, intentant habituar el cos...encara que només sigui durant dos dies.
Al final vaig decidir que sortiré amb la samarreta de tirants de Catalunya. Tinc ganes de suar, de valent, les quatre barres.

CIUTAT DE PANAMA, PANAMA (...sense accents)

Surto de l'avio, a les deu de la nit (quatre de la matinada de Madrid), despres d'una llarga jornada d'interminables esperes, cues inacabables i controls policials exhaustius. Pero des que poso el peu a terra nomes passen cinc minuts, NOMES PASSEN CINC MINUTS!!!, fins que arribo al carrer. Ha estat la millor manera d'arribar a Panama. El primer contacte amb el pais m'ha deixat unes sensacions fantastiques.
La segona impressio no ho ha estat tant. Cop de calor i humitat bestial, una altra manera de dir...Benvingut a Panama!!!
Despres d'un trajecte en cotxe de 25 minuts, amb l'aire condicionat a tot drap, ja he pres la primera decisio important. Al llarg de la meva estada en aquesta terra prescindire dels aparells refrescants (millor m'anira com abans m'habitui a les condicions que em trobare el dia de la cursa).
Altres efectes de la humitat que hi ha per aqui els ha patit el meu telefon mobil. No li ha costat gaire tornar-se boig i en la primera hora panamenya ja s'ha connectat tot sol, ha marcat tres vegades un copi pin erroni...i se m'ha bloquejat. I ara, posa't a buscar el codi puk...Visca les pantalles tactils!!! De tota manera no tinc clar si, per a mi, aixo de no tenir mobil no es un inconvenient o un aventatge...
He dormit set horetes, molt be, molt descansat, i aquest mati me n'anire a El Valle, un poble que es troba situat enmig d'un antic crater, a les muntanyes. A descansar i a carregar bateries...les necessitare.