dijous, 27 d’octubre del 2011

I MÉS, I MÉS, I MÉS...I ENCARA UNA MICA MÉS

La Mitja del Mediterrani em va posar a lloc. Ara mateix valc poc menys d'una hora i vint minuts, aquesta és la realitat. I amb aquests números segueixo treballant. Diumenge passat vaig arribar a la cursa carregat de quilòmetres, 94, i no tinc intenció d'afluixar. No pas ara. Aquest cap de setmana correré la Mitja de Ciudad Real, una altra prova on fan coincidir marató i mitja marató. El perfil de la cursa no és tan bo com al Mediterrani, però aspiro a fer un temps semblant...tot i els 16, 17, 22 i 23 quilòmetres que he fet des de dilluns (als que hauré d'afegir els 14 de demà i els 8 de dissabte).
Les sèries, fartleks o canvis forts de ritme, ara mateix, em generen lesions. L'alternativa que tinc és sumar quilòmetres i quilòmetres, i més, i més, i més...I no preocupar-me gaire pels temps parcials que vagi fent.
Em sento com un lent tren de mercaderies.
Però un tren que confio que arribi moooooolt lluny.
Per cert, encara no sé on anar. Pendent del correu electrònic per prendre una decisió sobre l'elecció de la marató. Panamá o Lisboa, that's is the question.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

FAUJA SINGH ES QUEDA SENSE RÈCORD

Fauja Singh va néixer l'1 d'abril del 1911. Com a mínim, això és el que posa al seu passaport, però només al passaport. I aquest és el problema. El Llibre Guinness dels Rècords només accepta rècords que es puguin provar i, en aquest cas, demana un certificat de naixement. El govern de l'Índia assegura que l'any 1911 no guardaven els certificats de naixement, així que malauradament, el veterà atleta centenari que fa dues setmanes va ser capaç de córrer la Marató de Toronto, invertint-hi més de vuit hores, es queda sense la glòria del Guinness. Ni tan sols una carta de la reina d'Anglaterra en què felicitava Singh pel seu 100 aniversari no va estovar els rectors del llibre de rècords. Tant de bo siguin sempre igual d'exhaustius.
La proesa, però, queda reconeguda. Fauja Singh, segueix sent un heroi i un exemple a seguir.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

NI FRED NI CALOR

Així és com m'ha deixat la Mitja del Mediterrani, que ha tingut lloc aquest matí. La cursa m'ha agradat, el recorregut és bastant ràpid i no ha bufat gaire vent. Tot i que feia caloreta i humitat s'hi podia córrer molt bé. El problema sóc jo, que no dono per a gaire més. Com a mínim últimament. Però tinc confiança.
He sortit clavant els temps que m'havia proposat, entre 3'45 i 3'50, bon ritme, amagat dins un grup, molt bé. Al pas pel vuit, el dorsal (de paper) empapat, ha decidit desprendre's de la samarreta i caure's a terra. Me n'he adonat a l'instant i m'he girat a buscar-lo. Anava a contra-corrent i he hagut d'esquivar alguns corredors, però no he pogut evitar relliscar i anar per terra. No ha estat res, tot ha anat molt ràpid. Només he perdut 22 segons. En el retorn a la cursa no m'he tornat boig per recuperar el meu grup, ho hauria pagat més endavant. He preferit anar posant-m'hi a poc a poc. Però no m'he tornat a trobar còmode i he perdut el ritme que duia. En la segona volta he mantingut la distància amb els corredors que duia tant al darrere com al davant i no ha estat fins al quilòmetre setze, que he competit de debò. Ens hem agrupat 7 corredors, dos de més forts i una colla d'"arreplegats". A tots ens anava bé un ritme més intens i quan no eren uns, érem els altres, hem mantingut una lluita interessant. Al pont de l'autovia, a falta de 1500 metres, he fet un canvi i me n'he anat, amb forces, a intentar posar fre a tant desgavell. Al final, 1.19.50, que em deixa satisfet, a mitges. La setmana ha estat llarga (118 kms., preferia acumular que arribar fresc al Mediterrani) i no podia aspirar a fer-ho gaire millor. Però a dins meu guardava una petita esperança de fer una bona cursa. Està clar que les flautes sonen quan han de sonar.
A la cursa hi he anat amb en Marc Fontanals, 1.17.20, va camí de fer una bona marató de Sant Sebastià, igual que el santpolenc Aleix Tornamorell, que ha arribat setè en 1.13.50, tota una fletxa.

dissabte, 22 d’octubre del 2011

D'AQUÍ A UNES HORES, LA MITJA DEL MEDITERRRANI

Aquest matí m'he llevat a Barcelona, m'he calçat les vambes i he pujat a les Aigües. El primer que he fet ha estat mirar la ciutat. Eren les deu del matí però el dia no acabava de despertar-se. Un camp de núvols mantenia la ciutat ensopida. Al fons, però, prop de l'horitzó, un raig de sol es colava per una escletxa i baixava cap al mar. La imatge era preciosa. Amb el pas de les hores, els núvols s'han anat esvaint i al final la ciutat ha recuperat el to de llum habitual, alegre, ple de vida.
He rodat nou quilometrets, suaus, pensant en la difícil jornada que m'espera demà. La Mitja del Mediterrani és el primer test llarg en competició que faig de cara a la marató. No estic fort, ni llarg, ni ràpid, així que correré sense aquella pressió que ens autoimposem els corredors. Cadascú la seva. Dit això, no estaria malament anar a un ritme d'entre 3'45 i 3'50...i acabar al voltant de l'hora dinou. Només ho dic perquè m'agrada mullar-me. Sortir més ràpid només servirà per punxar més endavant. Hi haurà més curses.
Demà tindré ocasió de retrobar-me amb amics, companys de curses i vells coneguts. Segurament n'hi haurà molts. Al Mediterrani hi haurà 10k, mitja i marató...per a tots els gustos. Sort a tots aquells que hi aneu.

dimarts, 18 d’octubre del 2011

FAUJA VINGH, L'ATLETA ETERN

No som res. I no ens n'adonem. Ens queixem per tot, mai estem prou satisfets i, sovint, ens creiem aconseguim fites quan, veritablement, són qüestions que pot fer qualsevol. M'encanta córrer i com més corro més feliç sóc. Quan em proposo córrer una marató em motiva el fet de sortir cada matí a entrenar-me, pensant en el dia D. M'emociono. Ho visc. De vegades penso que m'agradaria córrer tota la vida, arribar a gran, a vell, i poder seguir corrent.
La història de Fauja Vingh és d'aquelles que agrada conèixer.
Va néixer a Punjab (Índia) l'any 1911. Diumenge passat, a Toronto (Canadà) es va convertir en el primer atleta de cent anys capaç d'acabar una marató. Un heroi, un exemple a seguir, una persona amb una quantitat enorme d'experiències vitals. Viu a Londres des de fa més de cinquanta anys i no va ser fins que va complir els 80 que va decidir-se a córrer. La tràgica mort de la seva dona i el seu fill el van empènyer a canviar. I Déu n'hi dó si ho va fer: des d'aleshores ha completat vuit maratons, l'última, en 8:25:16 (a una mitjana d'11'58" per quilòmetre).
Quan un s'atura a escoltar-lo es queda com hipnotitzat. En una entrevista a la cadena sikh Sangat Television, dóna tres consells a la gent gran, que podríem assumir aquells que no ho som tant:
-quan una persona s'enfada, l'únic perjudicat és un mateix.

-l'exercici és salut (Vingh camina quatre hores cada dia). La gent que es queda a casa, sense fer res, acaba el dia cansada, com ell. Però les seves cames estan més fortes, mentre que les dels sedentaris es van debilitant.
-amb el pas dels anys s'ha de menjar menys (tot i que un cos saludable permet digerir millor la ingesta d'aliments.

Fauja Singh mai s'ha pres cap medicament.

En aquest altre vídeo podeu veure una sessió d'estiraments amb Fauja Vingh

Es parla de Fauja com l'home dels rècords perquè es manté en dubte l'edat d'un altre gran veterà, el britànic Buster Martin, que va morir el passat mes d'abril. Martin va córrer la Marató de Londres de l'any 2008, quan tenia 94 o 101 anys, l'existència de dos certificats de naixement va generar un munt de disputes entre els especialistes. El cas de Martin és molt diferent al de Vingh, una dieta basada en carn i cervesa, acompanyada de tabac també li va permetre arribar molt lluny.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

DE CRANC A TORTUGA

Sense sèries, sense fartleks i sense canvis de ritme. Descansant més, dormint més i menjant més. I també amb suport energètic i vitamínic. Així és com vaig afrontar l'esgotament de la setmana passada. Vaig intentar no fer-hi gaires voltes més. De vegades, com més ens hi capfiquem, pitjor.
I vaig passar a córrer molt lentament...però tots els dies. I a mida que van anar passant els dies vaig anar augmentant els quilòmetres. Tenint en compte que vaig coincidir amb en Marc Fontanals, a la llarga vaig acabar la setmana amb 120 kms, rècord de la temporada. D'aquesta manera, una setmana sense esforços exagerats es va convertir en una setmana llaaaaaarga, gaudint de rodatges a ritmes còmodes.
No estic fort. Però ja no em preocupa. No podent anar a Donostia, tant me fa el temps que pugui fer en la marató que acabi corrent (ara per ara, tot apunta que aniré a la Marató Internacional Ciutat de Panamà). Ja hi haurà altres ocasions.
I de cara a aquest proper cap de setmana, al Mediterrani...doncs tampoc ho tinc clar. Hi arribaré carregadot de quilòmetres, així que suposo que sortiré lent i conservador. És el que hi ha. Forma part de l'objectiu a llarg termini. No ho podem tenir tot. Oi que no?

dijous, 13 d’octubre del 2011

COM ELS CRANCS


Em pregunto per què i no trobo resposta. De vegades, el cos no respon de la forma com esperem i es comporta d’una manera inexplicable. Aleshores comencem a analitzar detalladament tot el que hem fet i intentem trobar explicacions que ens satisfacin i ens permetin reduir la decepció que sentim. La que vaig viure ahir, sense dubte, em va deixar preocupat. Era el dia indicat per fer les set voltes, el test que tantes ganes tenia de fer. Si divendres passat, que sortia amb la mateixa mentalitat, només en vaig fer cinc, ahir també em vaig quedar a una volta de completar l’entrenament.

Jo no sóc d’aquells que es fa el ronsa, m’agrada acabar les coses que començo. I més, si es tracta d’entrenaments. Però no ho vaig poder evitar. Va ser un dia desastrós. Per evitar pagar un ritme inicial excessivament ràpid vaig sortir lent, a 4’11” el primer quilòmetre, i el pas per la primera volta el feia en 16’16”. Si fallava no seria per un desgast prematur. En la segona em vaig posar les piles i vaig aconseguir un 15’45” que em feia veure que les coses rutllaven i que l’havia encertat de ple. Però estava molt equivocat. En la tercera volta anava tant còmode que creia que la lentitud del ritme que em marcava el rellotge era fruit d’una relaxació meva. Quan vaig intentar accelerar el pas, les cames no em van respondre, es van declarar rebels i em van abandonar a uns 15’53” que ja em feien intuir el calvari que em tocaria viure. Duia només 12 kms. de test, així que vaig seguir endavant. La mitjana va començar a superar els 4 minuts per quilòmetre, 16’06”, en la quarta. No em volia rendir. Com a mínim, no ho volia fer sense entregar-me una mica més que l’últim dia. La cinquena volta va ser per emmarcar (16’18”), però les penúltimes voltes sempre acostumen a tenir truc, ja que sovint em reservo una mica de cara a l’última. En aquest cas no m’havia guardat res i en la sisena i definitiva vaig estar a punt de batre tots els rècords negatius. Únicament l’orgull de l’últim quilòmetre (3’55”) va evitar que fos la pitjor volta de totes (16’12”). En total, 24 kms en 1h 36’30”, a una mitjana de 4’01”!!!

Totalment abatut, sense forces, assedegat i decebut, vaig arribar al cotxe. La ment era l’única cosa que funcionava i vaig ser capaç d’hidratar-me, menjar-me un plàtan i començar a fer estiraments...mentre m’anava preguntant per què. Explicacions o teories en tinc algunes (abans d’ahir vaig anar a que em fessin un massatge i em van deixar les cames toves; vaig anar a córrer tard i, casualment, la temperatura va pujar una bona colla de graus; dilluns vaig fer 20 quilòmetres, dimarts, 15 i el cos ho va pagar dimecres) però la realitat és que, tot plegat, em recorda massa a l’experiència que va viure en Joan Prats fa alguns anys. De la nit al dia es va trobar anèmic perdut i, per molt que corria, acabava fos, rendint molt per sota de les seves possibilitats. No sé si el que tinc realment és una anèmia, però intentaré posar-hi remei d’una o altra forma. El que no puc fer és continuar avançant enrere, com si fos un cranc.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

BALANÇ D’UNA LESIÓ


Ja en tenia ganes, ja, de fer un test. Ara que m’he recuperat de la lesió vull iniciar la recuperació de la forma. Abans de caure en desgràcia amb la periostitis duia una evolució molt bona (més evident en els entrenaments que en les curses, però molt bona, al cap i a la fi) i era necessari calibrar l’estat de forma actual per treballar amb dades concretes. Per aquest motiu (i perquè ja ho trobava a faltar) divendres passat vaig tornar a la Casa de Campo. Molt agosarat, anunciava en aquest mateix bloc la intenció de fer un test de 7 voltes (28 kms.) a ritme progressiu. Havia de ser la primera tirada llarga de la temporada. Però la realitat va ser ben diferent: dotze dies seguits d’entrenaments progressius m’havien deixat tocat.

Vaig iniciar la prova a un ritme ràpid (3’50”) que, a poc a poc, vaig anar modificant. El pas per la primera volta, amb un temps de 15’43 em donava bon feeling, em sentia molt còmode i, fins i tot, m’obligava a anar-me frenant. En la segona volta vaig repetir el temps de la primera i en la tercera el vaig millorar quatre segons.Tot anava sobre rodes fins que vaig encarar la pujada en la quarta volta. Allà em vaig adonar que se’m faria llarg. L’aturada per la lesió m'havia obligat també a un descens en les tirades i l’entrenament de 32 kms. se’m feia molt coll amunt, així que vaig decidir retallar l’entrenament en dues voltes i fer una cinquena i última volta buidant-me totalment. Vaig fer-la en 15’12”, a una mitjana de 3’48”.

Fins aquí ho considero tot molt normal. Deixa de ser-ho quan obro la llibreta i trobo l’últim test de cinc voltes. En les cinc setmanes que han passat he fet un pas enrere de 41”. No en faré un drama, al contrari, ja m’hi he posat mans a la feina. Després de tancar la setmana amb 105 quilòmetres (la més llarga de la temporada), ahir vaig fer-ne vint i avui, quinze més. Un augment del quilometratge, amb descans i un plat de pasta aquesta propera nit (cosa que no vaig abans de l’últim test) i demà buscaré la revàlida. Aprofitant que no treballo confio que serà un bon dia per recuperar les bones sensacions.

La setmana que ve correré la Mitja Marató de Mediterrani, molt més que un test.

dijous, 6 d’octubre del 2011

PERIOSTITIS GAIREBÉ OBLIDADA

Una setmana després, no sé si cantar victòria, però ja corro. I quan ho faig no penso si em fa mal la cama o si no me'n fa. Simplement, corro i gaudeixo. No he deixat de fer-ho des de la setmana passada, amb un increment progressiu dels quilòmetres. El fisio em va deixar a punt, però m'ha posat una condició que m'ha trasbalsat una mica els plans: res de canvis de ritme, res de sèries.
No necessitava gaires excuses però aquesta em va de meravella, amb les poques ganes que tenia jo de fer sèries. L'únic inconvenient és que el fet de fer-ne era el canvi que creia que em duria a tornar a fer bons temps.
Havent perdut dues setmanes tampoc estic per a gaires marques...i menys encara quan no acabo de trobar una marató, que aquesta n'és una altra. M'havia fet il·lusions d'anar a Jamaica, Fukuoka, les illes Caiman o les Verges...i al final (si tinc sort) aniré a Lisboa.
El cas és que seguint les indicacions de l'Ángel Tiradas he tornat a fer volum i aquesta setmana sumo 17, 19, 17 i 16 quilòmetres. I demà divendres, que no treballo, me n'aniré a la Casa de Campo a fer les primeres set voltetes de la temporada (28kms progressius i 4 més d'escalfament i refredament per a un total de...32 kms.). Intentaré no cremar-me per poder anar evolucionant en les properes sortides.
Aquests dies gaudeixo de la companyia d'un mestre de l'atletisme, en Manel Alcalà. Mai és tard per aprendre d'un home que ha corregut maratons en 2h26'. Diverses lesions l'han impedit tornar a córrer a ritmes interessants però ha tornat del Perú més prim que mai...i amenaça de baixar de 34' en unes poques setmanes.