diumenge, 11 de setembre del 2011

ÉS ENGANYÓS PERÒ TORNO A UN PODI 5 ANYS DESPRÉS

És el que passa quan ens anem fent grans i abandonem la categoria senior per entrar en la de veterans. També és que el canvi no s’ha produït de la nit al dia, així com que cal que vagi acompanyat d’un bon estat de forma. Amb aquests ingredients, en dues setmanes he vist reconegut el meu esforç en dues curses. La setmana passada, a El Pardo, vaig haver d’anar-me’n a treballar sense saber quin lloc havia ocupat: tretzè de la general i segon de la meva categoria (em guarden un trofeu que passaré a recollir pròximament). Avui ha estat diferent, avui m’he quedat fins al final. La cursa de La Elipa la conec a la perfecció, l’any 2006, el millor de la meva vida, vaig arribar tercer de la general. Aquest matí he repetit posició al podi, però en categoria de veterans (a la general he ocupat la novena posició).

Em sento estrany, en una tarima sense podi

A la cursa es tractava de fer dues voltes a un circuit de poc menys de 5 quilòmetres. De sortida s’arrenca amb una pujada progressiva, així que m’ho he pres amb calma, volia anar de menys a més. Tot i així, no he remuntat gaire (al pas pel km. 3 anava onzè). La segona volta m’ha costat més del que em pensava (17’20, la primera; 17’40, la segona) i no m’he pogut enganxar al meu company de cursa en el moment en què ha decidit canviar de ritme. Ell s’ha mantingut ferm, ha anat passant alguns corredors i ha arribat cinquè, 20” abans que jo, novè.

Ara, ja en fred, tinc la sensació que podria haver-ho intentat una mica més i que per por que hagués fet, n’hauria obtingut recompensa. Però és més senzill pensar què podria haver estat, que no pas córrer més ràpid quan creus que el teu cos no dóna per més.

Els meus esforços per reclutar corredors a la feina i entre la colla d’amics està obtenint els seus fruits. Avui, tot i que hi ha hagut nombroses absències més o menys justificades, la Paz Rodríguez ha guanyat la cursa en la categoria senior. Ha arribat quarta de la general, amb uns prometedors 44’17”.


Amb copetes, sota el Drac de La Elipa

 Aquesta setmana he tornat a passar de 100 quilòmetres (101) i, posats a destacar coses, em va agradar molt l’entrenament de dimecres, quan vaig fer 16 kms, amb tres canvis de 1.000 metres, recuperant 2’: 3’46”-3’34”-3’30”, en el meu debut en sèries aquesta temporada.

La setmana que ve m’espera la Cursa de la Mercè, a Barcelona, amb un munt d’amics que tinc ganes de tornar a veure (i alguns, fins i tot, de tornar a guanyar).

6 comentaris:

Guillem ha dit...

Podries dir: Ens fem majors, però mantenim la forma, i això es tradueix en podis.
Potser és enganyós, però molt meritori no?

Amb tot, no sé com pots fotre aquestes curses després de cascar-te més de 100Km cada setmana...

Sort per la Mercè! Compartirem carrers!

MILA ha dit...

¡¡Ay los años!! Sin darte cuenta has pasado del junior al senior. Ya te digo yo que son 4 dias y 3 están lloviendo. Enhorabuena por el podio. Y que sigas gozando.

Andrea ha dit...

Veterà, ja?

M'agrada i comparteixo la reflexió del Guillem! Així doncs, res d'enganyós i molt merescut, moltes felicitats, Sebas!

Joan Castellà ha dit...

Un podi no es fa cada dia , i a qualsevol edat . La veritat es que es d´admirar , que un noi com tu que es fot un parell de ultres i ara es posa a fer curses rapides com si res , i sense fer series . Felicitats pel podi

Monica AgVi ha dit...

Que bé! Ja em diràs com t'ho fas per mantenir aquesta forma!!!!! Fins aviat

joan ha dit...

No vull creure que un d'aquests amics ocults a qui esperes guanyar sigui jo; ets com el Mouuuu, i ja tinc motivació extra. Ara, prepara't que t'ho posaré dificil, i la lapa dels Monegros tornarà, jajaja, i no hi haurà lleons que valguin.Canya i records a la Elipa.