dilluns, 29 d’agost del 2011

AVANÇAR ÉS MILLORAR. POC, PERÒ HO ESTIC FENT

Quan les coses surten com les havíem planificat, quan el resultat és aquell que esperàvem, aquell per al qual crèiem que estàvem preparats, sovint no el valorem prou. Ahir vaig córrer la Carrera Popular Villa de Sotillo de la Adrada (Ávila), per quarta vegada a la meva vida. Hi anava després d'haver anat millorant tant els temps d'entrenament com les referències que tenia de la temporada passada. El més normal és que a Sotillo també mantingués aquesta millora.

La cursa començava a les onze del matí, hora dolenta per a un 28 d'agost. Però ahir no era un dia gaire dolent i bufava un lleuger ventet que refrescava l'ambient. La sortida va ser lenta, per al grup capdavanter, que no tenia ganes de deixar-s'hi gaire la pell. Jo m'hi vaig mantenir al darrere, una mica més ràpid del que hauria hagut d'anar. Als cinc-cents metre, però, ja m'havia posat a to, en el que havia de ser la meva cursa. Molt centrat durant tota l'estona, vaig gaudir lluitant un deu mil amb l'atleta internacional Yesenia Centeno, campiona d'Espanya de 5.000 i 10.000, i sancionada dos anys per dopatge, després que l'any 2009 li van trobar anabolitzants en un control fora de temporada. Ahir anava sobrada, no tenia rivals que posessin en perill els 210 euros que rebia la guanyadora, així que no es va esforçar més del compte. I això va fer que la pogués guanyar. 

L'any passat havia acabat 22è, amb un temps de 36'06". Ahir vaig baixar la marca una miqueta, 35'37", i vaig entrar divuitè. Potser perque era el que esperava fer no vaig acabar gaire content. Avui ja ho valoro més. Segueixo el camí marcat i segueixen arribant els resultats. Ja em preocuparé quan no ho facin...

A Sotillo no hi vaig anar sol, vam ser una bona collla d'amics. Alguns es van presentar a la línia de sortida amb quinze minuts de retard...i van fer el que van poder. Qui més qui menys, la majoria ja ho hem viscut alguna vegada. De la resta, en Jerónimo va deixar clar que es troba en plena pretemporada (48'), mentre que la Paz (45'45") va millorar la seva marca, va fer novena en dones i es va endur el seu primer premi en metàl.lic en el món de l'atletisme (10 euros). Per cert, jo també em vaig endur un pessic (15 euros) per entrar entre els 20 primers. Córrer, així, mola encara una mica més, oi?

Gil, Antonio,Gudiño, Sebas, Jerónimo i Paz
Tots amb els peus ben talladets...
Aquesta setmana tornaré a augmentar la quilometrada (vaig tancar la passada amb 85) i, si tot va bé, tornaré a passar dels 100. Diumenge hi ha una cursa a El Pardo. Si m'hi puc escapar, tornaré a fer un altre test. El de debò, però, aquell que tinc marcat amb una "x", és el de la Cursa de la Mercè (18 de novembre). A Barcelona em faria il.lusió tornar a baixar de 35'.

dilluns, 22 d’agost del 2011

ESFORÇOS I RECOMPENSES

A partir dels cent ja són paraules majors. Aquests han estat els quilòmetres amb què he tancat la setmana i em fan sentir-me molt orgullós. En ple mes d’agost, amb la calor que està caient, ser capaç de posar-s’hi seriosament, té el seu mèrit. El mèrit és molt subjectiu, d’acord, però ja me l’atribueixo jo mateix...que sóc qui ho ha patit.
Ahir vaig anar a la Casa de Campo i ja vaig augmentar a quatre, les voltes al circuit. Les referències no són extraordinàries, però amb un temps de 62’09” milloro el que vaig fer la temporada passada, quan duia tres setmanes més d’entrenaments. El ritme, 3’53.0, encara és lluny del que necessito i els quilòmetres són pocs. Però les sensacions van ser bones, a excepció d’un flat que em va fer la guitza durant la tercera volta. Afortunadament en l’últim gir vaig poder anar més ràpid i vaig acabar a un bon ritme (3’47”). Els parcials van quedar així: 15’47”, 15’37”, 15’37” i 15’08”. El matí es va fer més distret, gràcies a la companyia. Encara que només vam córrer junts durant l’escalfament, he aconseguit enganyar la Paz Rodríguez i en Javier Gudiño i, cadascú buscant els seus objectius, s’estan enganxant a l’atletisme. L’una lluita per baixar de 45’ en un deu mil, l’altre busca el sub-55’. Tots dos ho aconseguiran abans del que es pensen. M’agrada comprovar que els seus esforços també obtenen recompenses.

Falten 14 setmanes per a Donosti’11, tres mesos i una setmana i veig que (toco fusta) tot va sobre rodes. L’evolució que sento setmana rere setmana és positiva. Crec que estic assimilant bé l’augment de quilòmetres. A mi m’agrada arribar a les últimes deu o dotze setmanes abans de la marató i estar fent 100 kms. Ara hi he arribat una mica abans.

La intenció, però, és marcar més les setmanes de descàrrega, de reducció del volum de quilòmetres. I aquesta que comença en serà una d’elles. Diumenge corro a Sotillo de la Adrada i m’agradaria arribar-hi relativament descansat. En aquest plantejament i replantejament constant que faig dels entrenaments, tinc en compte sempre què he fet anteriorment que m’hagi anat bé. En una d’aquestes revisions l’altre dia vaig adonar-me que l’any dels 2-35’58 vaig estar fent molts fartleks a la Quinta de los Molinos, un parc amb desnivell irregular que hi ha a l’est de Madrid. Doncs també hi tornaré i afegiré els canvis de ritme als tests de 5.000 o a les sèries que, d’altra banda, encara, no he començat a fer.

dimecres, 17 d’agost del 2011

ERA QÜESTIÓ DE TEMPS...I UNA MICA DE DESCANS

M'havia deixat tan amoïnat l'últim 5.000 que havia fet al Retiro (18'43"...set segons pitjor que l'anterior), que no havia gosat tornar-hi. Que m'he anat trobant bé ho vaig poder comprovar a la Cursa de Guadarrama, però tenint la referència tant a l'abast de la mà (visc a 2,8 kms. del parc) ja era una altra cosa. I no estic per decepcions. La millor solució va ser anar-me'n uns dies a Sant Sebastià i entrenar a la platja de la Concha. No té res a veure amb la marató que preparo, més aviat va ser aprofitar uns dies de descans que em donaven a la feina...abans del primer "clàssic" de la temporada. Allà no vaig fer res de ritmes elevats, tot va ser bastant pausadet. Vaig pujar l'Igueldo i vaig descobrir l'Ulía, la muntanya que hi ha sortint de Zurriola, en direcció a França. Allà hi passa el GR-121, que és preciós, que avança entre nombrosos penya-segats.

De tornada a Madrid vaig fer la primera visita a la Casa de Campo i el meu estimat circuit (4K). Allà hi vaig acompanyar un amic, durant un parell de voltes, i després vaig fer-ne una tercera a tot drap, 14'38" (+-3'39") que em va deixar unes molt bones sensacions. El positivisme d'aquests dies ha fet que avui hagi tornat al Retiro. Eren dos quarts de vuit del matí, els nanos de la JMJ encara no ocupaven carrers ni parcs, l'escenari era perfecte...però la temperatura ja era elevada (25ºC). He sortit fort, com si només hagués de fer un dos mil (3'34"-3'31"), bàsicament per evitar perdre temps que després seria irrecuperable. He mantingut el ritme com he pogut (3'35") fins que he pagat l'esforç en els dos últims quilòmetres (3'38"-3'38"). El temps final, 17'57" (+-3'35") supera amb escreix els 18'36" de fa dues setmanes i m'anima de cara al pròxim petit repte, la setmana que ve, al 10.000 de Sotillo de la Adrada (Ávila).

diumenge, 7 d’agost del 2011

AIXÍ, SÍ: COM MOLA QUAN LES COSES SURTEN BÉ

Avui no m'he despistat a la sortida. Abans del tret inicial estava preparadíssim, allà on havia d'estar. El mateix error, dues vegades, el podria cometre...però no en la mateixa cursa, la Carrera Pedestre de Guadarrama, d'11 quilòmetres. O sí, això mai es pot dir. He esmorzat dues llesques de pa amb mantega i sucre, un suc de taronja i una mica de síndria. Poca cosa, valorant que ahir ja vaig sopar fort, uns bons espaguetis bolonyesa.
He començat la cursa tranquil, conscient que els primers quatre quilòmetres i mig pujaven progressivament. Tot i així he anat avançant corredors fins que hem canviat de carretera, al final de l'ascens, i el recorregut ha passat a ser més senzill. Allà, els dos corredors que tenia més a l'abast de la mà han fet un canvi i se n'han anat cap endavant. No els he pogut seguir, el ritme era excessiu per a mi, i tampoc m'he volgut passar de voltes. En el quilòmetre set i mig, a tres i mig per al final, m'ha passat un altre atleta, Carlos Barrera, i m'ha animat a enganxar-m'hi per intentar agafar els altres dos. Li he dit que no, però una estona després que ell els ha agafat, m'hi he anat apropant molt lentament.
Al km. 9 ja els tenia i m'he quedat a cua de grup, valorant les possibilitats. Al començament no em sentia gaire confiat, però m'he adonat que el ritme que duien m'estava resultant bastant còmode, així que he decidit tirar pel dret, buscar una millora del temps de l'any passat, arriscant una bona posició. Creia que els tres se'm posarien a roda però m'he sorprès quan dos d'ells (Pedro Mourin i en Barrera) es quedaven enrere, una mica ofegats. Jo anava còmode, el canvi de ritme no havia estat gens violent, i m'he crescut. Conec l'arribada molt bé, pel matí m'hi he fixat bé. No m'ho he pensat dues vegades i, a falta de 900 metres he apretat fort les dents i m'he escapat d'en Leandro Blanco (l'últim supervivent dels tres companys amb qui formàvem el quartet).
Satisfacció en la mirada 
Era gairebé un sprint...però tenia trampa. No duraria fins al final. Hi havia una pujada que s'acabava a tres-cents metres de l'arribada, allà havia d'arribar amb la posició sentenciada. I així ha estat. A partir d'allà ha estat un passeig, sense lluita. He parat el cronòmetre amb un temps de 41'32" (a 3'44"/km), 1'05"menys que l'any passat!!! Sensacional, enorme dosi de confiança per al futur proper. La posició final també m'ha fet una certa gràcia, setzè, tot i que sobre aquest aspecte no se n'ha de fer gaire cas: amb el mateix temps, l'any passat hauria arribat en la posició número 40. Sovint utilitzo l'expressió anglesa keep pushing per animar els amics. Avui m'ho aplico a mi mateix. Com deia fa anys un espot de la Generalitat de Catalunya, "la feina ben feta no té fronteres", el que cal és seguir treballant, seguir entrenant-se.

dijous, 4 d’agost del 2011

PARLO DE GUADARRAMA PER NO FER-HO DE DECEPCIONS

S'està convertint en un clàssic i no em sembla malament (com a mínim mentre duri la meva aventura madrilenya) començar la temporada a la Pedestre de Guadarrama, una cursa d'onze quilòmetres en el poble que dóna nom a la coneguda serralada on els madrilenys adinerats tenen la seva segona residència. El primer problema d'aquesta cursa és que el poble es troba a 981 metres d'altitud (i no s'hi corre igual, allà dalt). El segon inconvenient és que la meitat de la prova puja i l'altra meitat baixa. Hi he corregut unes quantes vegades i la temporada passada, en què vaig voler imitar Perico Delgado al Tour'89 (recomano lectura ridiculitzant d'aquest mateix bloc), vaig fer el millor temps, no oficial, of course, 42'37". El 2010 preparava la marató de Frankfurt, que era a finals d'octubre, així que a l'agost ja anava rodat. Com ara. Tot i que Donosti és a finals de novembre, el rodatge que porto a les cames m'hauria de deixar en uns temps semblants als de l'any passat.

Avui he descansat, després de dos dies interessants en què la realitat em va tornar a situar al meu lloc. Dimarts vaig fer un altre 5.000, tenint clar que no m'aproparia al temps fet a les Aigües, però confiant que milloraria el millor dels dos fets al Retiro. I no. No va ser així. 18'43, set segons pitjor. Va ser una decepció a mitges, perquè durant tot el test vaig anar per darrere el cronòmetre. Explicacions? Estava cansat? Havia menjat massa la nit anterior? Vaig creure que, sí o sí, ho aconseguiria i ho vaig deixar tot per a l'últim mil? Totes tres podrien valer. Però a mi em sonen a excuses de mal pagador. Així que no diré res. No va sortir i punt.

Això sí, la setmana que ve hi tornaré. Trenco el crono, n'estic segur.

dilluns, 1 d’agost del 2011

UNA DE BATALLETES...QUE JA M'AGRADARIA QUE N'HI HAGUÉS MÉS SOVINT

No és el mateix circuit, no és el mateix desnivell, no hi ha la mateixa combativitat. Tot va ser molt diferent. Però el cas és que córrer a Barcelona em va anar de meravella. Dissabte vaig quedar a les Aigües, amb en Joan Prats, en Marc Fontanals, en Josep Maria Fàbregas i l'Eugènia Miró. La idea era fer una anada tranquil.la i una tornada a ritme (cadascú al seu, però buscant-ne un de viu). En Fàbregas i l'Eugènia no van voler divertir-se, ens ho van deixar a en Marc, en Prats i a mi...
I va ser fantàstic: sortida a l'antiga (com quan aguantava el que volia i més...), a prop dels 3'20". Em van deixar uns metres de distància, conscients que m'estava equivocant i quan vaig arribar al 500 (1'42"), ja els tenia gairebé enganxats. Quan vam arribar al mil, ja m'havia situat (3'29") i sentia que, a aquell ritme, aguantaria bé fins al final. L'únic que ho faria seria en Prats, que va sortir com un llamp cap endavant i no el vam tornar a veure de prop fins que vam arribar a l'aparcament. Al darrere, passàvem el segon quilòmetre a 3'31", un pèl més lent, però mantenint. Sentia la respiració d'en Marc anar i venir, però no tenia clar si seguiria o es quedaria.
Seguia, seguia. Seguia enganxat a mi. Sobretot perquè el pas pel tercer quilñòmetre, als avions, va ser bastant més lent (3'35"). No volia que allò es convertís en el clàssic "he començat a tota castanya i acabo pagant una ronda a tothom...entregat a les circumstàncies". No podia permetre que el ritme continués en regressió, així que vaig apretar fort les dents i vaig aconseguir frenar la caiguda (3'33"), just abans de l'últim quilòmetre. Vaig mantenir el ritme fins l'últim 500, quan va emergir un Fontanals que encara no havia ensenyat les seves armes. S'havia estat reservant pel moment decisiu. Se'm va posar al costat, després va tirar una mica...i s'hi va repensar: el temps que anàvem a fer ja era prou interessant, no calia rematar-me tan aviat. Em va cedir el pas, amb la mà, com aquell que diu, "tira tu, que jo no vaig bé". Però no vaig picar l'ham. Tot i això, el 3'29" demostra que vam recuperar l'alegria en els metres finals. Vam tancar el 5.000 en uns molt agradables 17'40", que hauria firmat en qualsevol mes de juliol i en bona part de les últimes temporades.
17'40", mol millor que els 18'36" del Retiro (amb lleuger pendent, sense rivalitat...). Em queda la sensació que si entrenés a Barcelona, amb aquest parell de monstres, em divertiria molt més i, fins i tot, encara podria millorar les marques. O no, que això mai se sap. Que les marques que tinc, tant en 10K, com en Mitja i en Marató, les he fet entrenant-me a Madrid.