dijous, 28 de juliol del 2011

M'ENCANTA COMENÇAR AIXÍ DE BÉ

De vegades ens agrada enganyar-nos a nosaltres mateixos. Jo ho intento, però sovint en sóc massa conscient. En el cas que us explicaré tinc claríssim que les dades no tenen importància. Tot i així, m'encanta tenir-les en compte. Aquesta setmana he començat els entrenament per a la Marató de Donostia i, en els canvis que vull fer, he començat a prendre'm referències a ritme. La primera va ser en el 5.000 que hi ha al Retiro. Dimarts vaig fer-lo en 19'12 i avui dijous, en 18'36. Tot i que es tracta d'un temps molt lluny de l'objectiu final, la millora considerable m'ha deixat un somriure als llavis que no m'acabo de treure.
Però tot plegat és un engany. A començaments de temporada el marge de millora és sempre molt gran i hi ha molts factors a tenir en compte: córrer després de dinar o fer-ho a primera hora del matí, sortir a veure-les venir o intentar millorar una referència anterior...
Demà divendres descanso i dissabte i diumenge correré a Barcelona (un 5.000 de tornada a les Aigües sí que caurà, i tant!!!), de cara al següent cap de setmana estaria bé trobar alguna cursa a Madrid o rodalies.

dimarts, 26 de juliol del 2011

ELS MONEGROS JA SÓN HISTÒRIA. DONOSTIAKO MARATOIA ÉS EL NOU OBJECTIU

Ha passat una setmana i mitja des de la disputa de la ISOSTAR DESERT MARATHON, el meu cos està recuperat i únicament arrossego unes molèsties al carp del peu esquerre. Muscularment no vaig quedar tant tocat com després d'una marató d'asfalt (el ritme lent i el terreny tou ajuden molt a reduir l'efecte dels impactes), anímicament ja és una altra cosa (el cansament, en aquest sentit, és molt més gran). Abans de deixar passar gaire temps, però, calia començar a córrer. La setmana passada vaig sortir quatre dies, pocs quilòmetres i molt lents, per sumar-ne un total de 33.

Aquesta setmana ja m'havia de posar les piles, no m'agrada deixar passar les setmanes, sobretot a l'estiu, quan tinc una marató de tardor a la vista. El proper mes de novembre torno a Sant Sebastià, una marató fetitxe. El repte és tornar a baixar de 2h40' (i si puc apropar-me als 2-38, millor...), així que, d'inici, necessito agafar una mica de ritme. Fa uns quants mesos que només preparo curses llarguíssimes on el més important és resistir, el temps era indiferent. Ara, no. Ara necessito posar les cames en moviment, però a una velocitat determinada, inferior als 3'48" durant 42 kms. Mentre ho escric hi penso una mica i em poso nerviós. Una salvatjada.

I qui és que es queda pensant que es tracta d'una salvatjada que no podrà fer (i més quan ja ho ha fet un munt de vegades) i no fa res per intentar aconseguir-ho? Per descomptat no sóc jo. Aquest migdia, a l'hora de dinar, he sortit cap al Retiro. Per primera vegada en aquests vuit anys que fa que sóc a Madrid m'he cronometrat el 5.000 que hi ha marcat. Vull que sigui una constant. Necessito noves referències, necessito canviar algunes coses dels meus entrenaments de temporades anteriors. El primer canvi que em ve al cap és el de les sèries i els fartleks o canvis de ritme. Fa uns quants anys que havia deixat de fer-ne. Els recuperaré. La primera referència no ha estat gaire esperançadora: 19'12 en 5.000 metres, suposen una mitjana de 3'50.4 cada quilòmetre. És a dir, que en 5000 metres he estat incapaç d'anar a un ritme que hauria de mantenir durant 42,195 kms.

Però és una circumstància normal. Tinc un gran marge de millora. A poc a poc m'aniré posant ràpid i en forma per a la distància de Fil·lípides. No en tinc cap dubte.

dilluns, 18 de juliol del 2011

SÓC CENTENARI. SÓC ULTRAFONDISTA?

No era por el que sentia, tampoc estava tranquil. La sensació era una mica estranya. Al repte dels Monegros, a la Isostar Desert Marathon, m'hi havia ficat per treure'm una espina que em va quedar clavada a l'etapa llarga de Sables, però en podria haver sortit molt mal parat, amb un corona sencera, d'aquestes espines...Afortunadament, això últim, no va passar.


Hidratació necessària sempre. També, abans de la sortida

Habitualment, per córrer una marató, esmorzo fort, dues hores i mitja abans del tret de sortida. Dissabte passat, als Monegros, havíem de córrer 112 kms. Vaig fer un bon esmorzar, amb llet i cereals, també vaig prendre una mica de fruita. El secret del que després va ser l'èxit, potser, va estar en uns macarrons amb tonyina que ens vam prendre, una horeta abans de la sortida, sota la carpa del Campament Isostar. Tenint en compte el lent ritme de cursa que hauríem de mantenir, carbohidrats d'última hora no ens anirien gens malament.

Amb l'Andrea, incondicional
A les dotze en punt del migdia vam sortir cap a l'infern, a una temperatura superior als trenta graus. Ho vaig fer acompanyat d'en Joan Prats, que va elegir sortir conservador (al meu costat), enlloc d'embogir lluitant per les primeres posicions. El ritme inicial era d'entre 5'40" i 5'50", corríem amb molta comoditat, sempre pendents del Garmin, per intentar evitar accelerar-nos. Hi havia més gent preocupada pel ritme, però la gran majoria va sortir, crec, per damunt de les seves possibilitats. Cap al primer control de la prova ens trobàvem al voltant de la posició 45ena.


Bona cara i ritme còmode en els primers quilòmetres

Entre el CP2 i el CP3 vam passar un munt de corredors. Era un terreny complicat per córrer, per absència de camí i per la pujada intensa. El sol, a més, picava amb força. Un cop a la pista forestal, vam tornar a agafar ritme i quan vam arribar al refugi ens van dir que érem el sisè i el setè classificats. No ens ho acabàvem de creure, així que vam decidir descansar una mica més estona de l'habitual en el punt de control, no fos cas que tothom ho estigués fent i nosaltres ho haguéssim de pagar més endavant. Sembla que no va ser així: la calor s'estava cobrant les seves víctimes. Així que sortíem cap al CP4 va arribar en Víctor Manuel Román, a qui havíem passat pocs minuts abans. No el tornaríem a veure fins a quaranta quilòmetres més endavant. Quaranta quilòmetres, però, que van ser molt durs. El desgast per la pujada, pel sol, per la calor....(i per tot plegat, què carai!!!) ens estava matant.

Arribant al CP5, per la pista forestal

Érem dalt de la muntanya i tocava baixar, però em va arribar el primer buit. Tenia ganes de parar i caminar una estona. Bàsicament no tenia ganes de córrer. L'humor se'm va girar i va aparèixer la meva cara fosca. Vaig enviar en Joan a lluitar amb els lleons una i mil vegades, per tal de quedar-me sol i poder caminar sense haver de demanar permisos. Però en tots els casos es va quedar amb mi. Vam deixar de parlar. L'un bevia quan veia que l'altre ho feia. 
D'aquesta manera vam seguir aguantant un parell d'horetes. En el camí vam superar un murcià que anava trencat, amb pensaments de retirada. Després d'atendre la trucada de la seva dona ens va dir adéu. Es quedava enrere, a caminar. Més endavant vam arribar al sisè control. El sol es començava a amagar i la temperatura era més agradable. El meu cos, però, no ho interpretava així: l'estómac començava a queixar-se i el flat, a amargar-me la cursa. Sortint d'aquest CP6 ens vam retrobar amb en Víctor Román. El vaig veure tan fresc que li vaig dir a en Joan que se n'anés amb ell, per defensar la cinquena posició, i que jo necessitava anar a la meva. Se'n van anar tots dos i es va fer fosc.
L'encesa del frontal va anar acompanyada d'una caiguda, una ensopegada com una altra, sense conseqüències negatives. Ben al contrari, la maleïda pedra en el camí va aconseguir despertar-me els sentits. Va ser aleshores quan va començar una altra cursa, la de la lluita per tornar a córrer a un ritme decent. Faltaven menys de 20 kms. per a l'arribada i ho tenia a l'abast de la mà. Em vaig trobar fort, vaig anar augmentant el ritme i passats uns quants quilòmetres em vaig sorprendre per uns llums que se m'apropaven, pel davant. Eren els frontals d'en Joan i en Víctor, que tornaven després d'haver-se equivocat de camí. Tot i així, no vaig arribar a enxampar-los. Jo anava ràpid però ells volaven.
Quan vaig passar el quilòmetre cent (una bogeria, quan hi penso), després de l'últim control, vaig trobar-me en Víctor, que caminava. Estava entregat, desfet. El frec a frec amb en Joan l'havia fos. El vaig intentar animar, sense gaire èxit, i vaig seguir el meu camí. Només em faltava una última empenta, de menys de deu quilòmetres. Em sentia imparable. Quan el terreny acompanyava corria a cinc pelats. De tant en tant m'anava girant, però no se m'apropava ningú. I una estona després vaig veure el llum d'en Joan, que s'anava fent cada cop més visible. Quan el vaig atrapar, estava buscant senyals per decidir el camí a seguir. Ens vam alegrar de tornar a estar junts. Probablement, ell una miqueta més que jo. Si jo hagués estat qualsevol altre corredor li hauria tocat córrer de valent i patir una agonia fins al final.

El temps corre fins que no marques amb l'Sport Ident, el xip de l'IDM

Junts, en canvi, vam poder gaudir dels últims moments de la cursa més llarga de les nostres vides. Vam creuar la línia d'arribada, celebrant l'èxit que acabàvem d'aconseguir. Va ser un moment meravellós que mai oblidaré. Havíem sortit a les dotze del migdia i arribàvem gairebé tretze hores després. El que va passar aleshores era més que previsible. Ens vam asseure en unes cadires i va sortir tot el cansament. Esbufecs intensos, fred, set, gana, son, dolor...estàvem abatuts, però per damunt de tot, molta felicitat.

Un dels dos està cansat. L'altre, no
Ja sóc centenari, tot i que no em sento ultrafondista. Sóc maratonià. Vull tornar a córrer una bona marató, Sant Sebastià'11. I després, ja veurem.
Mil gràcies a l'Andrea i en Marc, que van seguir tota la cursa i que, a l'arribada, em van acollir i cuidar quan no tenia esma per fer-ho jo tot sol.
Mil gràcies també a en Joan. Per tot.

dijous, 14 de juliol del 2011

DEMÀ M’ESPERA EL PITJOR INFERN AL QUE MAI M’HAGI POGUT ENFRONTAR

I això m’ho he buscat jo, tot sol. Quan vaig disputar la Marató de Sables creia que ja ho havia vist tot. Però tot just se m’obria un nou ventall de competicions desconegudes per a mi. Unes proves de resistència en què l’important no és el ritme sinó el simple fet d’arribar. Benvingut al món de l’ultrafons, em vaig dir. I aquí sóc. Demà a les dotze del migdia es dóna la sortida a la primera edició de la Isostar Desert Marathon, una cursa d’entre 110 i 120 quilòmetres (l’organització no ho deixa clar) pel desert dels Monegros. Aquí no et pots plantejar, ni per un moment, la possibilitat de calcular els temps de pas per quilòmetre. La marca de marató no val res, ni tan sols a títol orientatiu. Ni parlar-ne. No té cap sentit.

Es tracta de sortir amb les bateries carregades, córrer molt més lentament del que creus que el teu cos pot aguantar i buscar el primer control. Aquell, i no cap altre, ha de ser l’objectiu. I després el segon i el tercer i així successivament. Es tracta de distreure’s pensant en tot allò que et passi pel cap. Gaudir del descans en els punts de control. Però sobretot, es tracta de beure i menjar...mentre no pares de córrer. I estar preparat per quan arribi el moment en què ho vulguis engegar tot a rodar.

Podria estar-me hores escrivint consells que, probablement, no em serveixin ni a mi. El que tinc ganes, de debò, és que arribi el moment definitiu, el tret de sortida, aquell en què ja no valen les paraules sinó els fets. L’objectiu és acabar. Un cop ho aconsegueixi ja podrem parlar del “com”. El repte, sense dubte, s’ho val.

dimecres, 13 de juliol del 2011

EL KILIMANJARO NO M'ESPERAVA

Era jo (i no la muntanya), qui havia programat aquella cita. No li vaig consultar si em voldria rebre i acollir entre les seves glaceres. Vaig decidir provar-ho, anar-hi amb la millor de les intencions i veure què podia fer. Des que fa un munt d’anys vaig pujar a l’Aneto amb en Josep Beas i en Josep Maria Fàbregas (mai us ho podré agrair prou) el mal de cap m’ha fet companyia en totes i cadascuna de les expedicions d’altitud. El Tajumulco (Guatemala), el Misti i el Chachani (Perú) o el Khala Pattar (Nepal), no n’hi a cap que se’n salvi, tots m’ho han fet passar malament. Tot i això, sabent-ho i tenint-ho present, decideixo anar-me’n a Tanzània a intentar pujar el sostre d’Àfrica, el Kilimanjaro, de 5.895 metres. La pregunta és massa tòpica: per què. La resposta no ho és tant, de fet no tinc clar que en sigui la correcta: perquè confio que la meva facilitat a patir aquest tipus de dolors vagi minvant amb el pas del temps i l’augment d’experiència en la muntanya.


Des de baix no s'aprecia la bellesa del cim

El cas és que la muntanya era allà i jo la volia pujar. Vam contractar l’ascens en sis dies, per poder fer una mica d’aclimatació, en un ascens progressiu a través de la Ruta Machame. La porta d’entrada al Parc del Kilimanjaro és a 1.800 metres i la primera nit ja la vam passar a 3.000. Els primers símptomes ja apareixien, però un te calent, seguit d’un bon sopar, hi van posar remei amb facilitat. Les sensacions es van anar repetint dia rere dia: mal de cap durant la part final de la caminada, que s’esvaeix després de menjar a la tenda.

Una tenda que quan arribàvem al campament ens trobàvem ja muntada. Al Kili t’obliguen a contractar guia, cuiner i un mínim de camàlics, que carreguen el pes necessari perquè els turistes no ens cansem més del compte. Desmunten la tenda quan nosaltres ens posem a caminar, ens avancen pel camí i la tornen a muntar abans que puguem ensumar el final d’etapa. Realment, el gran mèrit de pujar (o no) al Kilimanjaro és el seu.


Tenda petita i somriure inicial

La rutina de l’ascens era cada dia la mateixa. Despertadors a les sis, esmorzar mitja hora més tard i sortida a les set. Dinàvem pel camí, arribàvem al campament, preníem un te amb crispetes (sí, sí, crispetes!!!) i descansàvem fins l’hora de sopar, que acabava sent sempre al voltant de les set. El menú no variava gaire: pasta amb salsa de tomàquet, pastanaga i ceba, mooolta ceba, una amanida (que jo no provava mai) i fruita. Després del sopar, en Robert, el guia, entrava a la tenda i ens feia el briefing del dia següent.

L’últim dia abans de l’atac al cim, però, tot va ser diferent. L’etapa va ser més llarga del normal i no vam arribar al campament fins les sis de la tarda, temps justet per a un soparet ràpid i descansar o dormir (per damunt dels 4.500 metres, aquesta darrera alternativa es presentava com una quimera per a mi). A les onze de la nit, toc de diana, i a la mitjanit sortíem abrigats amb un munt de roba que no havíem utilitzat fins aquell moment. Els -15ºC convertien en necessària qualsevol peça de roba extra.

El ritme de sortida va ser més lent que els dies anteriors i la resta de grups ens anaven avançant. Tot i que no m’agrada que em superi ningú, en aquest medi no m’importava. Em sentia fort, sobrat de cames i braços, però el maldecap de sortida anunciava una jornada complicada. Vaig anar bevent i menjant tant com vaig poder, sense tenir set ni gana. Però el malestar es generalitzar i, a més, no feia més que augmentar. Perillava l’èxit de l’aventura.

Després d’una parada per descansar i beure vaig patir el pitjor moment. Ens trobàvem per damunt dels 5.400 metres i sentia que el cap em podia esclatar en qualsevol moment. M’imaginava els meus companys recollint-lo en petits bocinets...Aleshores, però, vaig recordar una imatge que ho va canviar tot: un atleta japonès, a la Marató de Sables que, en l’etapa llarga (82 kms.) va arribar pràcticament arrossegant-se, recolzat sobre els seus bastons. El patiment d’aquest últim classificat d’una etapa mortal per a tothom, em va fer veure que sempre es pot anar més enllà, que sempre n’hi ha un que pateix més que tu i que el que cal fer és no donar-se per vençut.

Va ser en aquell moment quan vaig sentir que ho aconseguiria. Va ser aleshores quan unes llàgrimes escadusseres van començar a relliscar-me cara avall. No vaig canviar el ritme, no vaig modificar res, no tenia cap pressa. Els antecedents que m’acompanyaven havien fet que el Kilimanjaro no m’estigués esperant, tot estava escrit perquè em convertís en una de les seves víctimes. Però el cim no s’havia de moure i jo hi arribaria, n’estava convençut.

L’últim tram de pujada es va fer molt llarg. Els primers raigs de sol començaven a aclarir una mica el panorama. Érem damunt dels núvols, girava la vista enrere i la imatge feia tremolar. Tornava a fixar-la endavant i la motivació augmentava. L’adrenalina es va disparar a l’Stella Point, l’avantcim. Allà ja ho teníem, només quedava un passeig fins a l’Uhuru Peak. El passeig es va allargar durant gairebé tres quarts d’hora, en què el cap no va deixar de recordar-me que volia baixar, com més aviat millor.


Al cim de l'Àfrica, impossible amagar la felicitat que se sent

Abans però, vaig voler gaudir de l’èxit amb la Paz, la seva ascensió va ser per emmarcar, així com amb els dos guies que ens van acompanyar, en Robert i en Satur. Gràcies a tots ells vaig aconseguir el meu propòsit. Per culpa de tots tres, la idea de seguir pujant muntanyes seguirà neguitejant-me. Fins que en trobi una altra que em motivi prou. M’oblidaré dels maldecaps i m’hi llençaré. A patir, com sempre.

diumenge, 10 de juliol del 2011

PAM A PAM, PRIMER LA DESMAN

Ha estat gairebé un mes de silenci, però un silenci més que justificat.
M'acomiadava amb l'esperança que l'equip d'Esports de TV3 aconseguís un bon resultat a la Desman. Ens va costar un ull de la cara però vam certificar una meritòria setena posició. Per primera vegada, cap company va tastar les aigües del canal olímpic de la Seu, en la prova del caiac. En aquest sentit vam experimentar una millora rellevant (el relleu va ser dels que fan època...). En el rafting, però, vam patir una punxada històrica (penúltims!!!). Sort vam tenir que en les tres proves en què predomina una mica la resistència i l'esforç anaeròbic, per damunt de la tècnica (orientació, cross i btt), vam estar a l'alçada. Francesc Sòria, Quim Robert, Josep Maria Puig, Ferran Moron i jo mateix vam fer un equip competitiu, en què, per damunt de tot, vam gaudir d'un cap de setmana excepcional al Pirineu. Gràcies a tots ells. Companys de feina fent pinya, tots junts, és bonic de veure. Si a més això passa mentre es fa esport, encara més.