dimarts, 14 de juny del 2011

RECUPERAT I AMB PILES PER ALS PIRINEUS

Van ser a un ritme lent, però van ser 37 quilòmetres. Fer-ne més hauria estat molt contraproduent per a la Desman, tot i que m'hauria anat genial de cara als Monegros. Estic enganyant uns amics perquè s'apuntin a la versió curta de la Isostar Desert Marathon (l'Starter, d'entre 40 i 45 kms.) i diumenge vam anar a fer una tirada tots tres. En Javier i l'Antonio no han corregut mai més enllà d'una mitja marató, així que el repte, per a ells, també és enorme. Com tots els que correm, per a ells crec que és important aprendre a escoltar el cos, les seves necessitats i les seves queixes. El meu cos s'està portant de meravella, últimament. No li he exigit gaires coses des que vaig tornar de Sables, però últimament he anat augmentant els ritmes als entrenaments i no m'ha costat gaire. Després d'una tirada llarga no he pagat el sobreesforç i he pogut seguir entrenant-me. Això és un bon senyal. Ahir i avui he baixat una mica les exigències (12 kms i 10 kms, respectivament) per recuperar-me en el mínim de temps i estar a punt per a la Desman, la prova d'aquest cap de setmana. Crec que hi arribo en millors condicions que fa dues temporades, quan un refredat, a falta d'una setmana, es va convertir en una grip el dia que començava la competició. El rendiment, no cal dir-ho, va ser bastant dolent. L'equip d'enguany,sense pretendre anar enlloc, és dels millors en què hauré pres part. Quim Robert (els braços de TV3), Josep Maria Puig (l'orientador fàcilment desorientable), mig Ferran Sòria (fa veure que s'ha lesionat per treure's pressió) i, la gran novetat, acabat de tornar de la Titan Desert, Ferran Moron. L'objectiu hauria de ser estar entre els 8 primers. Si no s'aconsegueix, tornarem a canviar de capità, com cada any.

dissabte, 11 de juny del 2011

A PUNT PER A LA DESMAN, PENSANT EN EL KILI, PREOCUPAT PER LA ISOSTAR DESERT MARATHON

Són moltes coses les que tinc al cap, últimament. La Desman és una prova que em motiva molt. Tres dies als Pirineus, amb companys de feina de Barcelona, disciplines diverses...En tinc ganes. Però també espero amb il.lusió el viatge a Tanzània. Fa un parell d'anys que hi penso i ja s'apropa el moment. L'altitud mai se m'ha donat gaire bé. A partir dels 4.500 metres el meu cos no s'adapta gens bé i els maldecaps són constants, no me'ls trec fins que no torno a nivells inferiors. Em costa respirar i m'ofego amb facilitat. I tot i així, hi torno.
Una cosa semblant és el que em passa amb el tercer repte de l'estiu, la Isostar Desert Marathon (IDM). A Sables, em va quedar clar que el desert i les distàncies llargues dels ultra-trails són molt diferents de l'asfalt i una marató. I el meu cos no hi està acostumat i no reacciona com jo vull que ho faci. Per això, la prova dels Monegros s'ha convertit en un gran repte per a mi. Ara, com a mínim, ja sé com reacciona el meu cos a aquestes circumstàncies. Tot i que tindré defalliment (o defalliments) vull experimentar una millor reacció que la que vaig tenir al Sàhara, començant per un plantejament de cursa molt més conservador. Ja he dit en més d'una ocasió que no hi arribaré ben preparat, físicament. Anímicament, però, crec que duré les bateries ben carregades. A il.lusió no m'ha de guanyar ningú. Falten cinc setmanes senceres per a la ISD. Ja és aquí. Demà diumenge ho celebraré com cal, amb una tirada llarga (la tirada llarga de la setmana, 35 quilòmetres, curta i insuficient sempre que pensi en els 120 del 16J). I a seguir endavant.

Em permeto la llicència de mirar enrere uns instants, la setmana en què s'ha emès el reportatge de la Marató de Sables al Temps d'Aventura  i s'ha publicat un altre reportatge (a la pàgina 32) a la revista Corricolari. M'ha agradat que veiessin la llum. M'ha agradat recordar les sensacions que vaig viure el passat mes d'abril. Tot plegat em motiva molt i em fa pensar en reptes a més llarg termini, aventures un esglaó més complicades que les que he fet o sóc a punt de fer. Però això, ara mateix, són figues d'un altre paner i ja en parlaré si sobrevisc als Monegros.









Per cert, ahir es va emeAhir es va emetre

dimarts, 7 de juny del 2011

QUÈ MÉS PUC DEMANAR?


Feia gairebé dos mesos i mig que no anava a Barcelona. I aquest passat cap de setmana hi vaig tornar. Ho feia amb moltes ganes, de retrobar-me amb els amics i de córrer a la carretera de les Aigües. És un goig, molt semblant (potser) a un luxe. En tres dies vaig acumular 62 quilòmetres. Encara que costi de creure, no estic cansat. He gastat molta energia. Però el plaer que n’he obtingut a canvi m’ha fet carregar les piles, més que qualsevol altra cosa. Físicament hauria de ser impossible. Anímicament és molt comprensible. Estic exultant.

Dissabte vaig començar amb bon peu. Inicialment es tractava de rodar suaument amb en Joan Prats i en Marc Fontanals, explicar-nos batalletes diverses, riure i suar. Ho vam fer tot, però jo (sobretot jo) vaig suar molt. Em van fer suar de valent. Sempre correm de forma progressiva però, quan ens hi posem, la progressió no té límit. Anàvem ja a un ritme viu, de 3’36” en el penúltim quilòmetre (de 15) i es van trencar les hostilitats. Sense dir-nos res, vam accelerar una mica més. Venia de rodades superiors a 4’20” durant molts mesos i les meves cames no estaven preparades per volar a aquelles velocitats. No m’agrada quedar-me enrere i ho vaig donar tot. Aquell últim mil va passar en un instant. Vaig treure el fetge per la boca, em vaig quedar sense aire. Els vaig haver de deixar anar. Millor dit...se’n van anar tots dos, com si res. Tenien un canvi més que jo (o més, mai ho sabré) i van arribar al pla dels Maduixers quatre segons per davant meu. Els 3’20” que em marcava el cronòmetre era un bon auguri del cap de setmana. Ells són uns “feres”. Jo no estic tan malament. L’efecte Sables, que creia que em deixaria molt lent, no ha estat tan greu. Tinc ritme a les cames. Puc somiar.

Diumenge vaig córrer amb en Fàbregas, Collserola amunt. Feia moltíssima humitat, havia plogut, les branques ens regaven el cap i els braços, cada cop que les tocàvem, avançant entre trialeres estretes. Tot plegat estava d’un verd màgic, preciós. Vam anar a l’ermita de Sant Medir i el vaig acompanyar de tornada cap a l’Arrabassada. La meva jornada tot just acabava de començar. Me’n vaig anar cap a Sant Cugat, on vaig continuar l’entrenament, al costat del meu germà i el meu nebot. En total 35 quilòmetres. A ritme baix, però 35.

I dilluns vaig córrer tot sol. Cansat després de la jornada anterior, vaig pujar a les Aigües amb la intenció de sumar una dotzena de quilometrets més, dutxar-me i iniciar l’última jornada de la meva estada barcelonina. Quan vaig arribar a la carretera de Vallvidrera i vaig girar cua, em vaig posar les piles per intentar una tornada per sota de quatre. La progressió va sortir sola: 3’55, 3’52, 3’51, 3’43...i en l’últim 3’23, per a un 5.000 final en 18’45 (+-3’45). En la preparació de qualsevol cursa seria una marca que em faria plorar. Ahir em va donar una alegria.

I amb aquest bon rotllo torno a Madrid, disposat a seguir corrent, sumar tirades llargues, combinar-les amb canvis de ritme i anar preparant el cos pels pròxims reptes.