dilluns, 30 de maig del 2011

HO HAVIA DE FER

Arrossego un refredat que cada dia empitjora una mica. Tinc petits atacs de tos que m’impedeixen respirar amb normalitat (i m’envermelleixen la cara per moments...) Aquests últims dies ni he dormit gaire ni he descansat prou bé. Tot plegat es deu, en gran part, a la pujada de temperatures i la magnífica combinació que fem amb els aires condicionats. Arribava a diumenge amb una taula d’entrenaments molt trista, de 36 kms. repartits en tres sessions (el•líptica a banda). Quan se’m fica al cap alguna cosa és difícil que desisteixi a complir-la. Pensant en la cursa dels Monegros (i en les dificultats que tindré per preparar la prova), volia anar augmentant la quilometrada. La setmana anterior n’havia fer 64, així que per superar-ho havia de fer-ne un mínim de 29!!!


Després d’haver treballat durant la nit triomfant del Barça a Wembley, em vaig llevar tard, gairebé a les onze del matí...mala hora per començar una tirada llarga a finals del mes de maig (24-29ºC). Sense haver sopat i havent esmorzat una poma i dues taronges vaig sortir al carrer a veure si sonava la flauta i no queia desmaiat en qualsevol cantonada. Em feia mandra agafar el cotxe i anar a la Casa de Campo, així que vaig decidir fer una combinació de parcs de Madrid, per amenitzar les més de dues horetes de rodada (Breogán, Fuente del Berro i Retiro).

El resultat no va ser tan alarmant com temia. Vaig aguantar sense problemes una distància que tenia oblidada des de Sables (un gel d’Isostar també va tenir-hi alguna cosa a veure) i vaig aturar-me a casa amb 30 kms a les cames, a un ritme de 4’36”. És curiós, però el pitjor moment el vaig viure a l’ascensor, quan se’m va ennuvolar la vista un moment i vaig haver de parpellejar tres vegades seguides per tornar al món real.

I ara, tan a gust. Content, satisfet, orgullós, motivat, confiat i esperançat...no voldria pagar aquest sobreesforç durant els pròxims dies. No va ser un entrenament intel•ligent ni lògic. No entraria en els plans de cap entrenador. Però de vegades sents que necessites un cop d’efecte. El meu era aquest. Ho havia de fer.

divendres, 27 de maig del 2011

COM CANVIAR-LI LA CARA A UN DIA TRIST

No sóc d'aquells que pensen que en el món tot està interconnectat. Les coses passen perquè han de passar. I qui vol (i pot) en treu profit. Jo espero treure'n de la possibilitat que se m'ha obert amb el canvi de dates de l'ISOSTAR DESERT MARATHON, la primera edició d'una competició de resistència, per a ultramaratonians. Una cursa d'entre 110 i 120 quilòmetres pel desert dels Monegros, a prop de Fraga.S'havia de disputar el pròxim 9 de juliol però l'organització s'ha vist obligada a moure la competició una setmana i tindrà lloc el següent cap de setmana, del 16 al 17. Una setmana abans hauré tornat de Tanzània, on aniré a intentar pujar el Kilimanjaro, veure bèsties en un safari i descansar en alguna platja de Zanzíbar. 
Sóc conscient que ni estic preparat ara mateix, ni ho estaré quan arribi el moment. Simplement, sento que hi vull anar, vull viure aquesta bogeria, patir-la i seguir aprenent a moure'm en les llargues distàncies. L'etapa llarga de Sables (82 kms) em va deixar una mica tocat a nivell anímic.No estava preparat per allò. Va ser massa dur per a mi. Aquell dia vaig experimentar unes sensacions estranyes, semblants a les de la meva primera marató, l'any 96.
Després d'haver creuat la línia d'arribada vaig ser conscient de tot el que havia après en aquelles hores de patiment, d'un munt de coses que m'haurien fet millorar si les hagués tingut en compte abans de la sortida. No em refereixo a canviar el tipus d'entrenament sinó a detalls. Parlo de menjar, de beure, d'escollir bé quan has d'anar sol perquè ho necessites i quan no, de mantenir un ritme pausat (però mantenir-lo!!!). Són tantes coses que, tot i que no podré entrenar-me com correspon, vull comprovar si sóc capaç, si l'experiència viscuda em serveix per aconseguir-ho.
Avui a Madrid plou a bots i barrals, el dia és lleig i tot sembla tenir un to tristot. Amb aquesta decisió li canvio la cara a la jornada. Em motivo. I me'n vaig a córrer.

diumenge, 22 de maig del 2011

NO SÉ QUIN HA ESTAT EL PUNT D'INFLEXIÓ

Però ha aparegut. Com si res. D'un dia per a un altre.
Fa dues setmanes vaig anar a veure l'Ángel Tiradas, el meu fisio, i des d'aleshores el genoll va decidir donar-me una treva. Al començament no m'ho vaig prendre seriosament, ja he viscut mil recaigudes i no les assimilo gaire bé. Però aquesta setmana vaig decidir fer un pas més enllà i vaig trencar la barrera dels 10 kms. Ahir en vaig fer 15, de meravella, i avui 17 més. Una distància que em torna a connectar a Sables. L'última etapa, la més curta, la senzilla, el passeig, era només de 17 kms. Avui, un mes i mig després, hi he tornat. A un ritme de 4'27", que encara fa riure (però menys), torno a sentir-me còmode i optimista.
La tiradeta d'aquest matí no es veurà ampliada en els pròxims dies, no. En quatre setmanetes hi ha la Desman i necessito fer pujades, a ritme, a tot drap. De les cinc proves que hi ha (cursa d'orientació, cross per relleus, kayac, rafting i btt), la que més m'agrada és el cross per relleus. S'acostuma a fer en una zona d'altitud (alguna vegada l'han fet al Pla de Beret), en un circuit molt explosiu. Per això necessito acostumar-me a les pujades. Si són d'un parell de quilòmetres, millor que no pas d'un. I si són a la Sierra, millor que en un parc. Circumstàncies obliguen, de moment les faig a la Fuente del Berro, Madrid, al costat dels estudis de TVE. Mentre no pugi a la muntanya, aquest serà el meu banc de proves.

dimarts, 17 de maig del 2011

HI HA ALGUNA MANERA D'ACABAR AMB AQUESTA FARSA?


S'ha acabat convertint en una situació normal. I fa fàstic. A mi, com a mínim, me'n fa molt.
Parlo del dopatge. Ahir la Policia va desarticular una xarxa internacional de tràfic de medicaments falsificats, en una operació en què es van intervenir 700.000 dosis de diferents productes, entre els quals destaquen 10.000 ampul·les d'EPO!!!
En un laboratori d'Elx (Operació Dama, l'han anomenat) preparaven i envasaven l'hormona de creixement, rebuda des de la Xina. Posteriorment es comercialitzava el producte a través d'internet. S'han produït 26 detencions.


[foto de la noticia]
Em preocupa, i molt, el destinatari de totes aquestes dosis, el trampós que es vol saltar les normes per aconseguir un èxit que, des del moment en què entra en el negoci del dopatge, ja sap que no es mereixerà. Tant me fan la nacionalitat de l'individu i l'esport que practica. Em fa fàstic. Esportistes somia-truites confien que la drecera de les drogues els pot conduir a algun lloc. L'únic que aconseguiran serà el ridícul més absolut quan la veritat, tard o d'hora, els esclati davant dels morros.
 
El dopatge existeix en l'esport d'èlit però, lamentablement, i cada cop més, també en l'esport amateur!!! On anirem a parar? I, a més per què? Per aconseguir un contracte publicitari milionari? Per guanyar una medalla olímpica? Per obtenir un reconeixement públic? Noooooooooooo. Per arribar entre els deu primers en una cursa de pà sucat amb oli...o per millorar marques personals. És molt trist. Que no veuen que s'enganyen a ells mateixos? O es deixen enganyar, tant me fa. Però ho saben. En són conscients. Tots. I em fa fàstic.
 
Crec que la lluita contra el dopatge, a Espanya, és a anys llum d'altres països. No s'ha de tapar la merda amb un drap i esperar que desaparegui tota sola. Tampoc s'ha de desviar l'atenció cap a temes polítics que no porten enlloc. La vida de l'esportista és molt curta. Ha de ser conscient que si la fa, l'haurà de pagar. No hi ha d'haver perdó. Ni reduccions de pena. Aquell que doni positiu en un control, aquell que superi els nivells màxims d'hematòcrit, aquell que trafiqui amb substàncies dopants, NO HAURIA DE PODER TORNAR A COMPETIR MAI MÉS. Per arribar a l'èxit hi ha molts camins possibles. Intentem ensenyar als més joves a diferenciar entre els bons i els dolents.
 
Dit això, tots a entrenar-se!!!

diumenge, 15 de maig del 2011

SOBRE MUNTANYES REALS I VIRTUALS

El temps passa. Els dies que hem deixat enrere no els tornarem a recuperar ni a viure. I no només els dies, també les setmanes, els mesos, els anys...El món es mou a una velocitat de vertigen. I jo, a quina velocitat em moc? No en tinc ni idea. M'agradaria pensar que no estic deixant-lo escapar.
Sables va quedar enrere. Ara s'apropa la Desman (per passar-ho bé), després anirà el Kilimanjaro (un repte personal) i a finals de novembre una nova marató de Donosti (una altra vegada Donosti). Per squest últim objectiu es requereixen un mínim de dos cents entrenaments. En Mou diria que tornar a ser "sub-2h40" s'ha convertit en una obsessió per a mi. I jo li donaria la raó. Sé què cal fer per aconseguir-ho, però se'm fa una muntanya posar-m'hi.
Serà que estic cansat?
Tindré algun virus?
Necessito una mica de platja?
O què?
Segur que hi trobaré respostes.

dimarts, 10 de maig del 2011

MÒNICA AGUILERA, UN EXEMPLE A SEGUIR

Avui n'he fet 10, per sota de 5, la tirada més llarga i a millor ritme des que vaig tornar de Sables. Sembla una broma, oi? El genoll segueix millorant però no acabo de fer net, així que prefereixo anar amb compte. Quan parlo amb companys que van ser amb mi al desert, em reconforta veure que, la majoria, també estan fotuts. Dits, peus, turmells, genolls, quàdriceps...qui més qui menys, gairebé cadascú té alguna història. Però dic gairebé perquè també hi ha aquells que són diferents. La Mònica Aguilera, campiona femenina a Sables'10 i cinquena en aquesta últmia edició, és el millor exemple d'aquest grup reduït. Va acabar Sables fotuda i amb els mateixos mals que la resta, però no es va quedar de braços plegats, pensant el que hauria pogut ser.















Va iniciar la recuperació, entrenant-se damunt de la bicicleta, per evitar els impactes musculars que produeix córrer. Mentre la majoria anem recuperant-nos amb una calma exagerada, corrent mitja horeta un dia, 45 minuts l'altre i res de res els tres següents, ella, lluitadora i patidora com ben pocs, es va endinsar en una nova aventura, la Transvulcania: 83 quilòmetres d'una tirada, amb un desnivell acumulat superior als 4.000 metres. És un autèntic roc, incansable, duríssima. Tant, que es va imposar a la pròva de Canàries, demostrant que segueix estant allà i que val la pena seguir-hi confiant. Més detalls del seu triomf els trobareu a elblogdemonicaaguilera. Des d'aquí, només vull confessar-li la meva admiració, felicitar-la i animar-la a continuar.


dimecres, 4 de maig del 2011

GAIREBÉ UN MES DESPRÉS, RECUPERO LES GANES DE CÓRRER

Ahir va fer mes que vam començar a disputar la Marató de Sables, qui ho diria, sembla que fos ahir. Aquest últim mes ha estat un dels més intensos de la meva vida, tant per les emocions i el cansament viscuts al desert com per la feina que m'esperava a Madrid quan hi vaig tornar. Els quatre clàssics no són tan durs com una etapa non stop però també esgoten.
La tornada a la realitat ha estat paulatina. Al començament no sortia a córrer, a causa d'unes fortes molèsties al genoll dret, tot i això, he fet dues sortidetes a la muntanya, a respirar una mica d'aire pur, que "sempre va bé i clarifica les idees", com deia en Gerard Quintana. Amb el pas dels dies he anat agafant una lenta rutina de córrer, però no ha estat fins avui que he encadenat dues jornades seguides calçant-me les vambes. El dolor ha minvat però no ha desaparegut i això em comença a preocupar. La setmana que ve, sense falta, visitaré el fisio, a veure què m'hi troba.
Aquest cap de setmana tenia intenció de córrer una cursa, no per les ganes de tornar a competir (Sables encara s'està cobrant els excessos) com per una causa solidària: la Carrera Popular Hortaleza - Trofeo Menudos Corazones, que destinarà els beneficis a aquesta fundació d'ajuda als nens amb problemes de cor. El Sevilla-R. Madrid de dissabte, possible preludi d'un nou títol de lliga del Barça, em trasllada a la capital del Guadalquivir, així que el meu retorn a la competició es farà esperar una mica més.
Al llarg d'aquest temps, molts amics de Sables m'han preguntat si tenia intenció de passar-me al món dels ultra-trails i la veritat és que no negaré que la idea m'ha passat pel cap. Però no. M'agrada l'asfalt, és on m'he mogut sempre i on seguiré movent-m'hi. La primera idea de futur que tinc és córrer la Marató de Donosti, que ja fa anys que no hi vaig. Si no pot ser aquesta, en buscaria alguna altra a finals de la tardor. L'objectiu és tornar a baixar de 2h 40', marca fins fa alguns anys molt assequible però actualment impossible d'aconseguir.
Ara bé, hi haurà excepcions. Les sensacions viscudes al Marroc han estat tan bones, tan intenses, tan dramàtiques...que necessito repetir, no a Sables però sí alguna cosa d'un estil semblant. Fins ara no he tingut temps per capbussar-me a internet a buscar aventures, però tot arribarà.