dilluns, 31 de gener del 2011

QUI DEIA QUE ELS CAPS DE SETMANA SÓN PER DESCANSAR?

He tornat a tancar una setmaneta per damunt dels 110 kms, com si entrenés per a una marató...però a ritmes ridículament lents. Lamentablement no m'ha costat gaire acostumar-m'hi. Aquests dies ha fet molt fred a tot arreu, també a Madrid, on a primera hora del matí acostuma a estar tot glaçat i amb el glaç arriben les caigudes: dimecres vaig patinar pel carrer Alcalà i vaig caure de cul a terra (em reconforta saber que un grup d'estudiants va tenir tema per riure durant una estona, em reconforta més encara saber que cap d'ells em coneixia, així és més fàcil fer el ridícul), però no em vaig fer mal. En aquestes circumstàncies vaig arribar al cap de setmana, amb la intenció de donar-ho tot. Després de descansar divendres (descans actiu, 20 kms d'el.líptica), dissabte vaig rodar 20 kms pel Retiro, a 4'57", amb 6 kgs a l'esquena. Vaig veure un Sablero canyero...em va passar i no vaig poder ni apropar-m'hi, grrrrrrrrr. Quan vaig arribar a casa, després d'una dutxa gratificant, vaig vestir-me de muntanya i me'n vaig anar cap a Navacerrada. 4 horetes de marxa amb motxilla gran, cap al Cerro Minguete, em van deixar ben tovet. El camí, preciós, i les vistes, tot nevat, valien la pena. Diumenge al matí vaig anar-me'n cap a Getafe, on en Jerónimo Alonso, de Canal Sur, debutava en una mitja marató. El vaig acompanyar, ajudar, animar i apretar...i va acabar en 1h 45'57", genial. Una propineta em va dur fins als 29 kms. I una altra propina d'una horeta més sobre l'el.líptica van convertir-me en una entel.lèquia. Vaig acabar baldadíssim però és una bona manera de passar el cap de setmana...corrent, gaudint, patint.

dilluns, 24 de gener del 2011

CANSAT I AMB FERIDES, APARCO LA MOTXILLA UN PARELL DE DIES

Ha estat una setmana llarga i dura, agraïda però esgotadora. L'he acabat a la muntanya i això sempre et deixa una bona sensació: Dissabte vaig fer el Camino Schmidt, des de Navacerrada, anada i tornada, amb propina (22 kms/2h30') i ahir vaig anar al Monte El Pardo, a prop de la Zarzuela, així com de l'antiga residència d'en Franco. És al costadet de Madrid, tot i que resultava totalment desconegut per a mi, que no hi havia ant mai. Suposo que trobaré millors camins a mida que vagi tornant-hi, però els que vaig fer estaven prou bé. Van ser 20 kms. en dues horetes, amb els vuit quilos de rigor a l'esquena. Una ferida a la part de baix de tot de l'esquena em va matar el millor moment del dia, quan l'aigua de la dutxa va començar a caure-hi. Una coïssor d'aquelles que es recorden durant una temporadeta. Hauré de fer-hi alguna cosa, ja fa massa temps que arrossego aquesta ferida.

La primera mesura que he pres ha estat abandonar la motxilla un parell de dies. Aquesta setmana em tocaven 9 kgs. Els hi posaré, però serà a partir de dimecres. Avui, 18 kms, he anat lleuger i rapidet. Per cert, estic començant a posar en funcionament el Garmin que em vaig comprar a Barcelona. M'hi hauré de barallar una mica però ja em motiva poder veure ritmes, pulsacions, distàncies recorregudes...Quan em tregui el màster, si ho aconsegueixo algun dia, ja penjaré algun entrenament. 

dilluns, 17 de gener del 2011

GRAN DESCOBRIMENT AL TRAIL DE FONT-ROMEU

No hauria dit mai que se'm podia donar bé una cursa de muntanya, però ahir una nova realitat va aparèixer com per art de màgia. La Romeufontaine, de 25 kms., es disputa per damunt dels 1700 metres, amb un desnivell acumulat de mil metres. No és el meu hàbitat natural, a mi que l'altitud em deixa sec i les baixades em sentencien, mai he estat prou hàbil. El dia anterior, a més, havia corregut 1h 40' per Collserola amb 7 quilos de pes extra en la motxilla, entrenant-me per a Sables. Va ser un entrenament amb la Mònica Aguilera, guanyadora de la passada edició de la Marató de Sables, a més de moltes altres proves de muntanya, i consellera de cara a la meva aventura africana. Tenia intenció de repetir amb motxilla a Font-Romeu (sense tant de pes), però m'hi vaig fer enrere, afortunadament. Al final vaig decidir sortir únicament amb 3 petits gels i sense una trista camelback.

La sortida la vaig fer des del darrere, tot just per davant de la colla d'en Víctor Patsi, amb qui vaig compartir l'experiència. Al llarg de tota la cursa vaig anar passant gent, això sempre motiva. De fet superava corredors només en els trams ascendents. Així que el terreny baixava una mica em passaven gairebé per tot arreu, i quan ho intentava evitar me n'anava a terra (fins a quatre vegades vaig relliscar per damunt del gel). Els cops no van ser dolorosos i la meva tossuderia va anar augmentant de forma inversament proporcional al que haurien hagut de suposar les relliscades.

A la muntanya és difícil que es formin grups, cadascú va al màxim i l'ombra del rival no ajuda gaire. L'estat d'ànim, en canvi, i té molt a veure. I el meu era sensacional. Mai abans havia pujat per una pista d'esquí i el debut, de tornada cap a l'arribada, no va estar gens malament. Amb un parell de corredors més ens vam distanciar d'un fotimer de patidors que se'ns havien anat acostant en el descens anterior. Vaig arribar a dalt de tot amb forces però també amb desconfiança. Allà començava a fer càlculs sobre el nombre d'atletes que em superarien fins al final. Però la gent anava un pèl justa i a mi encara em quedava un puntet més. Li vaig treure profit, me la vaig jugar i sense patir cap avançament em vaig presentar a l'arribada en una més que meritòria setzena posició, en 2h36'19".

CLASSIFICACIÓ ROMEUFONTAINE 2010


dijous, 13 de gener del 2011

ESOS LOCOS QUE CORREN

No coneixia Marciano Durán fins aquesta tarda, fa una estona, quan he rebut un e-mail amb aquest link:
Esos locos que corren - Marciano Durán
L'he obert, l'he escoltat, l'he vist, l'he sentit...I se m'ha guanyat.
Córrer és la meva passió, la meva vida, és una bogeria que es va apoderar de mi fa una pila d'anys. En aquest temps he tingut la sort de conèixer altres bojos com jo i compartir nervis, tensions, alegries, decepcions, aventures, patiments, viatges, nits d'insomni...i tantes altres experiències. M'agrada la malaltia que m'arrossega cada dia a sortir a entrenar-me, faci un fred que pela o una calor d'aquelles que conviden més a fer un capbussó a l'aigua. Amb tots aquests bojos, amics, no tan amics, coneguts i desconeguts, amb tots ells vull compartir el text d'en Marciano Durán.

D'altra banda, per no perdre bogeria, segueixo preparant Sables, motxilla a l'esquena. Aquesta setmana toquen 8 quilos de pes, que he carregat en les quatre sessions que he fet. 10, 12, 15 i 18 kms, a més d'un total de 50 kms d'el.líptica, a tres dies de prendre part en la meva primera cursa de muntanya (Matagalls-Montserrat i Cursa de Sant Pau, a Sant Pol de Mar, a banda), la Trail de Font Romeu http://www.traildefontromeu.com/, de 25 kms, que té un desnivell de 1.000 metres. Forma part de la preparació per a Sables, però encara no tinc clar si aniré amb pes a l'esquena o només amb el mínim necessari per a cobrir la distància, que ja és prou gran el patiment de córrer a l'alta muntanya...

dilluns, 10 de gener del 2011

PAIN IS INEVITABLE, SUFFERING IS OPTIONAL

Parafrasejar Murakami és sempre un recurs davant de qualsevol text que afrontem. Quan em vaig llegir el seu llibre sobre les sensacions que li produeix el fet de córrer (molt semblants a les que sentim tots aquells amants de l’atletisme en general i de les curses de fons en particular) se’m va quedar aquesta encertada frase que tan bé defineix certes circumstàncies: que el dolor és inevitable i el patiment és opcional és una gran veritat, que ens agrada patir, n’és una altra i que patim pensant en el dolor que ens pot causar una possible lesió, una altra veritat, en aquest cas, però, menys compartida pels atletes.


Potser perquè m’he lesionat en moltes ocasions la por de tornar a quedar inhabilitat sempre està present en el meu cap, sovint quan estic en un bon moment de forma, però més que mai, quan faig entrenaments a la muntanya. Tinc uns turmells que semblen de joguina i no necessiten de gaires imperfeccions en el terreny per doblegar-se cap allà on fa més mal. Sobre aquest dolor inevitable vaig anar pensant dissabte durant l’entrenament que vaig fer a la Sierra del Guadarrama. Pujava des de Cotos (1.829 m.) cap a Peñalara (2.429 m.), plovent, amb vent fort, boira espessa, zero graus de temperatura i terreny enfangat, primer, i nevat, després. A la motxilla hi duia els 6 kgs. que em van acompanyar la setmana passada, un excés de pes que dificulta una mica més els canvis bruscos de direcció o les frenades sobtades. En general les condicions eren idònies perquè em passés alguns cosa. Però no em va passar res. Vaig pujar a estones corrent, a estones caminant, vaig fer cim i vaig baixar, a diferència de tantes altres vegades, gaudint del descens. I sense por.


I amb això on vull anar a parar? A l’optimisme de seguir preparant-me per Sables fent entrenaments a la muntanya, posant a prova tot el que tinc, sense pensar en el possible dolor d’una caiguda o d’una torçada de turmell. El que és inevitable serà inevitable, quan arribi, si arriba. Del patiment en parlaré un altre dia...ocasions segur que no me’n faltaran...

divendres, 7 de gener del 2011

SERÀ UN INFERN

M’estic adonant que fins el pròxim mes d’abril, en què es disputa la Marató des Sables, coneixeré moltes circumstàncies noves, viuré sensacions desconegudes i, sobretot, patiré un munt. En aquest sentit, ahir vaig començar a fer-ho. Després d’uns dies iniciant-me en les sessions amb la motxilla a l’esquena, intentant millorar la distribució del pes i la tensió de les tires, ahir al matí, dia de Reis, me’n vaig anar a la Casa de Campo i m’hi vaig tirar dues horetes, 22 kms. amb sis quilets dins de la Salomon Raid Light. Vaig buscar pujades i baixades, terreny enfangat i zones amb arrels i troncs. La primera hora va ser molt bona i còmodament vaig anar guanyant quilòmetres, però a partir dels vint minuts de la segona l’esquena se’m va anar carregant i l’espatlla va passar a pesar-me una barbaritat. Des d’aquest moment i fins al final el patiment va ser una constant. Tinc clar que a Sables serà mil vegades pitjor, així que caldrà que em segueixi preparant, fins i tot amb més atenció. Hi haurà moltes claus, segur, però la resistència a la muntanya i la càrrega de pes seran vitals. Aquest cap de setmana pujo a Navacerrada amb la intenció de seguir creixent.

diumenge, 2 de gener del 2011

ANY NOU ENFOCAT EN LA MARATÓ DE SABLES

Com es prepara una competició que s'ha de disputar al mes d'abril, al desert del Marroc i a més de 45ºC de temperatura...quan vius envoltat d'asfalt i petits parcs, a menys de 10ºC? No en tinc ni idea. Però llegint en diferents blocs i parlant amb gent que ja ha pres part a Sables he arribat a la conclusió que el més important, ara per ara, és habituar-me a dur pes a l'esquena. En els dies que duri la cursa aniré carregat amb entre 14 i 18 kgs, aproximadament (o això és el que penso ara mateix). La calor, la son, les feridures, la manca d'aigua, etc, no seran res al costat del mal d'esquena provocat per les motxilles (en són dues, una al darerre i una altra al davant).

Avui m'he estrenat. L'he carregat amb 6 kgs. i he sortit al carrer a fer 10.000 metres, pel parc de Breogán. No ha estat senzill acostumar-s'hi, sobretot als impactes constants de la motxilleta davantera sobre l'estómac. Feia temps que no tenia flat així que quan he notat els primers símptomes n'he tingut clar l'origen. Després de 50 minuts de rodatge, el cert és que tot pesa una mica menys. Però tot i així, Déu n'hi dó.

El pla d'entrenament l'aniré variant d'aquí al mes d'abril, però intentaré anar augmentant el pes setmanalment i  córrer amb motxilla cinc dies a la setmana (i deixar-ne un o dos per a gaudir de la lleugeresa de l'atletisme al que he estat habituat fins ara). A banda, a l'el.líptica de casa segueixo fent 50 kms. setmanals. El canvi del 2011 en referència al 2010 és que ara també els faig amb pes. Ahir 30 kms. amb 11 kgs. i avui, a banda d'haver corregut a peu, 20 kms. amb 11 kgs. de propina.

La primera valoració d'aquests entrenaments és positiva. Tot i que el que tinc, ara mateix, és un dolor a les cervicals que, imagino, m'anirà acompanyant aquests propers tres mesos.

SAN SILVESTRE VALLECANA O EL PLAER DE CÓRRER PER CAP D'ANY

La xifra oficial d'atletes que van completar la cursa va ser de 27.162. La San Silvestre Vallecana és una  d'aquelles curses que tothom hauria de córrer alguna vegada. La del passat 31 de desembre era la meva tercera clàssica madrilenya i, un cop més, em va ajudar a passar el cap d'any amb bones sensacions. La baixada pel carrer Serrano és molt agraïda, com ho són també els passos per la Puerta de Alcalá o la Cibeles. Però, sobretot, el millor moment arriba quan t'endinses per Vallecas i comences a pujar per l'avinguda de l'Albufera, allà és ple de gent animant sense parar. Es fa emocionant. A nivell competitiu és una prova complicada, ja que per molt que intentis sortir al davant, sempre hi ha centenars de corredors sortits no-se-sap-d'on, que apareixen enmig del camí a un ritme de passeig. Les zigazagues són necessàries per seguir endavant i això, evidentment, altera el ritme de cursa. Vaig acabar el 96è de la general, amb un temps oficial de 35'38", lleugerament més ràpid que a Aranjuez fa quinze dies i bastant millor que a Sabadell, fa una setmana. Haver corregut l'últim dia de l'any motiva a seguir-ho fent l'any que comença. Aquesta és la meva idea. Espero que les lesions em permetin seguir gaudint del plaer de córrer.