dimecres, 28 de desembre del 2011

AIXÒ S'ACABA, ELS PIRINEUS M'ESPEREN

Seguiré desconeixent les grans possibilitats que ofereix la serra de Collserola, però en aquesta curta estada de cinc dies a Barcelona he descobert molts més indrets que en d'altres ocasions. Quan un té la sort de córrer amb algú tan coneixedor del medi com la Mònica Aguilera. Ens va dur, a en Jordi Martí i a mi (una tripleta de Sables), pels camins de Collserola, en un matí en què vaig acabar fent 25 kms.
Córrer per camins estrets i baixar per corriols, ajupir-se per no menjar-te les branques, són circumstàncies que et produeixen unes sensacions especials. En moltes ocasions m'he plantejat córrer alguna cursa de muntanya, però no una cursa del tipus estàndard, com les que acostumo a fer, tinc ganes de córrer una cursa d'orientació. Cada mes de juny participo amb companys de feina en el Trofeu Desman, on una de les proves que cal afrontar és una sensacional cursa d'orientació. La meva aportació s'acaba limitant a fer de carregador de roba, aigua i aliments d'alguns membres de l'equip. El mapa no el miro per res, senzillament, no l'entenc. I ho vull canviar. Potser la propera primavera hi posi fil a l'agulla. El 14 d'abril tindrà lloc la Rogaine Collserola, una prova que organitza la Mònica. Per poc que pugui m'hi escaparé, a veure si aprenc a llegir mapes d'una vegada per totes...

L'entrenament el vaig acabar, seguint la tònica dels últims dies, amb un cinc mil en progressió (3'51", 3'44", 3'38", 3'37" i 3'27") divertidíssima. Una rebrincada al turmell esquerre, la segona en tres dies, m'ha deixat una mica fotut i aquest matí m'adono que no he acabat de fer net. Avui rodaré molt suau. Demà, a La Molina, torno a tenir divertiment.

diumenge, 25 de desembre del 2011

FESTIVAL POPULAR A LES AIGÜES

Cada any hi ha més gent corrent el Dia de Nadal a la carretera de les Aigües. No sé si serà per la febre atlètica, pels desitjos de la gent de cremar neules i torrons de la Nit de Nadal, per no obrir els regals fins ben entrat el matí (...o per Ovrebo, UNICEF o la UEFA, com diria en Mou), però el cas és que ens hem ajuntat un munt de corredors al Pla dels Maduixers. Amb en Fàbregas i en Prats hem pujat a la muntanya, primer pels Bombers i després cap a Can Pasqual. Allà hem començat a tornar però en Josep Maria ens ha embolicat una mica per acabar gairebé al km.7 de les aigües...on hem acabat baixant per una trialera d'aquelles que no acaben sent trialera ni acaben sent res. Hem baixat caminant, intentant minimitzar l'efecte de possibles rebrincades. Ens hem trobat a mig camí de tornada amb el grup de l'Imanol i hem acabat fent un 5.000 ràpid de tornada. Amb gairebé 20 kms. a les cames l'he acabat en 17'43, que tampoc està malament. En Carles Soriano i en Josep Lop, que també hi eren, han millorat els temps de l'any passat. Pel Nadal del 2012 és de rebut que els exigim baixar de 20'. En resum, segona jornada a les Aigües, 2h5' i 23 kms. Demà crec que farem menys quilòmetres, això vol dir que (potser) tocarà patir. 

dissabte, 24 de desembre del 2011

PRETEMPORADA A LA CARRETERA DE LES AIGÜES

Els últims dos dies a Madrid vaig prendre-m'ho amb calma i vaig rodar 10 i 11 quilometrets a ritmes moooolt suaus. Sabia que tan aviat com posés un peu a Barcelona no hi hauria treva. I no volia arribar-hi cansat. Aquest matí he començat a celebrar les festes nadalenques a la Carretera de les Aigües, com ha de ser. Estava preparat per allò que el meu cosí Cesc em tingués preparat. Corríem amb un amic seu, en Kilian, que m'ha sorprès cada cop que es referia al meu cosí amb el crit de "Guim", que jo creia que tenia reservat en exclusiva dins del meu entorn. M'encanta que hi hagi un altre Guim corredor...i que sigui un  crac del nivell d'en Cesc (d'aquí a uns mesets, a Barcelona, farà un pas de gegant, i s'aproparà als 2.32.00, segurament...). La sorpresa ha acabat convertint-se en una distància de 22 kms. per muntanya...amb final feliç, a un ritme per sota de 3'30"/km, l'últim mil. Per començar no està gens malament, oi? En Kilian i jo hem acabat traient el fetge per la boca...
Però les sensacions han estat immillorables. El bosc de Collserola, humit, fresc, amb els raigs del sol intentant buscar una escletxa per entre les branques...estava preciós. Impagable.
I una enorme quantitat de corredors entrenant-se, de pujada cap als Bombers o al llarg dels vuit quilòmetres de corda. Quin bon rotllo!!!
Ara ja puc començar a gaudir de la Nit de Nadal i de tots els grans àpats que m'esperen. I demà, sant Tornem-hi.

Bon Nadal a tothom.

dimecres, 21 de desembre del 2011

Entrenem la força mental?

M'encanta llegir. I si són llibres sobre córrer, més encara. Feia temps que tenia ganes d'escriure sobre un llibre que m'ha obert els ulls i m'ha fet plantejar-me certs canvis en el meu sistema d'entrenament. Quan llegeixo sovint ho faig amb un paper i un bolígraf al costat. M'agrada apuntar-hi coses, frases fora de context, sense cap intenció. Passat un temps hi faig un cop d'ull i em fan pensar. En Matt Fitzgerald ha escrit molts llibres sobre plans d'entrenament...i passats uns anys ha reconegut que no eren tan òptims com ell mateix pensava. Ara ha escrit un altre llibre que es diu Correr. Entrenamiento de la fuerza mental, en què parla sobre estats d'ànim, sensacions, tipus d'entrenaments, lesions...i un munt de coses més.
Aquestes són algunes de les frases que em van despertar interès:
-L'entrenament ha de fer sentir el corredor que està preparat. Si ho sent així és perquè ho està. I si no ho sent, és perquè no ho està.
En aquest mateix sentit, en John Litei, maratonià kenià diu: "l'entrenament em dóna proves i no puc competir sense proves, em donen confiança".

-Fes aquell entrenament que més t'emocioni fer.

-Durant una competició o un entrenament dur, en el moment de major patiment, repeteix, com si fos un mantra la frase "aquí és on vull ser".
Sabem que haurem de patir, quan arriba el moment en què, de debò, ja toca patir, és quan hem de deixar-nos-hi la pell. Tota la feina prèvia l'hem feta per aquell moment, per superar aquell patiment.

-Sortir de la zona de comoditat pot convertir-se, paradoxalment, en una part d'una zona de comoditat més gran.
Estan bé els entrenaments suaus, però si en fem de més durs, si fem entrenaments que ens facin sentir "incòmodes", amb el temps els anirem assimilant i augmentarem la nostra "zona de comoditat"...Aleshores haurem de seguir treballant en nivells d'incomoditat, per continuar progressant.

-Si fas sèries o un fartlek a un ritme poc exigent ni el cos ni la ment en obtindran tot el fruit possible d'aquesta activitat
Tant el cos com la ment ho interpretaran com una sessió d'entrenament normal.

-Fer esprints breus en pujada (10x8") a la màxima velocitat, desenvolupa una força general a les cames i redueix, així, el risc de lesió.
No sé si el redueix, però té lògica, val la pena provar-ho.

Sobre el Nascuts per córrer, d'en Christopher McDougall, en parlaré un altre dia.

dimarts, 20 de desembre del 2011

FANTÀSTICA EXPERIÈNCIA A L'ASICS TRAIL SERIES DE CERCEDILLA

Primera cursa després de la Marató de Panamà. Era percipitat el retorn però en vaig quedar més que satisfet. La tradicional Cursa de Nadal de Cercedilla, ara dins del circuit Asics Trail Series, és una excel.lent prova per a tots aquells que es vulguin iniciar en el món de les curses de muntanya. No és ben bé el meu cas, però si en faig un parell més sóc capaç de convertir-me.
Cercedilla és a 1.200 metres d'altitud, que no és l'Aneto però si et poses a córrer i vens de la vall...ho notes. I tant. La cursa no és gaire llarga, només 13,5 quilòmetres, i no hi ha un gran desnivell positiu (no més de 500 metres), així que la pot fer qualsevol atleta amb un mínim de forma física. Però qui es pensi que superar aquest repte és com  bufar i fer ampolles va ben equivocat. Les curses, les fem més o menys dures els corredors, en funció del nivell d'exigència de cadascú.
En el meu cas se'm va accelerar el meu cor molt per damunt del que ho ha estat fent els últims mesos, en qualsevol entrenament o, fins i tot, en la mateixa marató. Es dispara a bategar i no hi ha forma de parar-lo. Bé, si: aturant-te a caminar. Però si puc evitar-ho, m'agrada seguir corrent. De sortida cal estar atent i intentar agafar un lloc més o menys capdavanter. Quan el terreny s'estreta es fa molt complicat d'avançar.
I és precisament quan s'estreta que gaudeixes de la cursa, amb els seus camins, els corriols, la vista de las Dehesas i la mateixa Cercedilla...Definitivament, una cursa amb molt d'encant. Vaig arribar 57è de la general, amb un temps d'1:00:58, a gairebé deu minuts del guanyador, Pablo Vega.




Aquestes dues imatges del moment final de la prova. Últimament sembla que m'agradi arribar sol per sortir a la foto. He de treure-m'ho del cap i no deixar escapar aquells que m'avancen en els últims quilòmetres...estic perdent esperit competitiu? Jo? M'ho hauré de fer mirar...

dissabte, 17 de desembre del 2011

OPERACIÓ "MÀSTER", CONTRA EL DOPATGE EN L'ESPORT AMATEUR

No ha tingut el ressò d'altres però L'Operació "Màster" ha estat, sense dubte, una de les notícies de la setmana. No em canso d'alegrar-me dels avenços de la Guàrdia Civil en la seva lluita contra el dopatge. L'última operació ha tingut lloc a València, Cantàbria, Sevilla i Barcelona. 18 persones han estat detingudes i s'han incautat milers de dosis d'anabolitzants, clembuterol, hormostàncies del creixement i EPO, totes elles, evidentment, substàncies prohibides. El patetisme de la circumstància, una vegada més, és que els suposats destinataris no eren esportistes professionals. I, lamentablement, això ja comença a ser massa habitual. D'entre els detinguts en destaca un, l'exciclista professional Raúl Castaño, que fa dos anys ja va ser detingut en l'Operació Grial, aquella en què va estar implicat el marxador Paquillo Fernández (que va col.laborar amb les autoritats per veure reduïda la pena i tenir opcions d'anar a Londres'12). Dos empleats d'hospital i un altre d'una  residència d'ancians desviaven productes dels seus centres per a l'elaboració de les substàncies inacutades. L'Operació "Màster" s'ha produït arran de la denúncia presentada el 2010 pel ciclista català Xavi Tondo, mort el passat mes de maig en un accident a la sortida d'un aparcament.

No vull invertir gaire estona a analitzar el cas. Ni aquest ni cap altre dels 58 que s'han produït des del 2004. Simplement me'n faig creus, de pensar en tots aquells, pobrets ells, que volen aconseguir l'èxit per mitjà de dreceres. S'enganyen a ells mateixos i en són conscients, però sembla clar que els motiva més enganyar aquells que tenen al costat. A mi em sembla patètic i estúpid. Els planyo.

dimarts, 13 de desembre del 2011

DESCANS VITAL...PER TORNAR A COMENÇAR

Després de tants mesos pendent del rellotge, el retorn als enternaments després de la Marató de Panamà no podia ser més agradable. Gambades curtes i lentes, baixa freqüència cardíaca, poca estona de rodatges, tranquil.litat absoluta...Passo a tenir temps per a d'altres coses, matinar ha deixat de ser tan transcendent. Vaig aguantar fins divendres per calçar-me les vambes i sortir al parc i en aquests cinc dies m'he limitat a córrer durant 5, 7, 10, 12 i 13 quilòmetres...I ja em sento amb ganes de començar a fer alguna cosa rapideta. Aquest cap de setmana (no tinc clar si m'hi deixaré la pell o només la gaudiré) aniré a Cercedilla a córrer una prova de les Asics Trail Series, en un circuit de mitja muntanya de 13 kms. De cara a la setmana que ve ja començaré a fer entrenaments específics amb el punt de mira posat en la Marató de Barcelona 2012.


Des que vaig tornar de Panamà no havia tingut una estona tranquil.la, fins avui, que ja he pogut agrupar totes les fotos que tinc de la cursa. Són una bona mostra del patiment que vaig sentir i la humitat que vaig haver d'afrontar. No són gens afavoridores, però són la realitat del que va ser.



Amb en César, mexicà de Runner's

Cares alegres abans de la sortida...nocturna





















Al pas per la Mitja em deixo anar del grup

I m'enganxa en Nicolás García



Que m'arriba a avançar una estona

 


Poc després el passaria i em quedaria tot sol

Com un mussol aniria durant una bona estona

Uns quilòmetres que se'm van fer eterns
Vaig haver de treure el millor de mi




Al final, lluitant amb Ronan Pavoni
Em vaig haver de posar les piles per guanyar-lo



Indescriptible sensació d'alegria



No puc fer una passa més...

...i no puc sentir-me més orgullós


El podi final, regal inesperat


dijous, 8 de desembre del 2011

PETIT ÀLBUM DEL VIATGE A PANAMÀ

L'experiència panamenya m'ha aportat moltíssimes coses. Tenint en compte que feia un salt a l'Atlàntic per a córrer una marató en un país en què no hi havia estat mai, a banda de córrer, també vaig fer una mica de turisme. Sense haver tingut l'ocasió de desplaçar-me a l'arxipèlag de San Blas (que em queda pendent per a una pròxima visita) en aquest post vull mostrar algunes de les imatges que més em van agradar d'aquesta estada a l'istme de Panamà.

Skyline de la Badia de Panamà

Ciutat de contrastos

Qualsevol posta de lloc és un regal

Preciosa matinada amb un "tornillo" al final
 
I m'hi vaig anar apropant

Fins a la base de l'edifici

El Canal de Panamà, una visita obligada

Les escluses que fan possible la navegació pel canal

Creuer a Isla Taboga

La platja que connecta dues illes

Grans facilitats per a relaxar-se al final del viatge


Un viatge que no hauria estat el mateix sense la Khadine, la Leni i el César

En properes entrades afegiré altres fotografies, tornaré al motiu del bloc i penjaré algunes fotografies sobre la Marató de Panamà. De moment només puc dir que han passat quatre dies i encara no m'he estrenat a córrer...i aquesta seria la notícia. Ara bé, demà divendres se m'acaba el descans atlètic. Demà torno a córrer!!!

diumenge, 4 de desembre del 2011

6è CLASSIFICAT A LA MARATÓ DE PANAMÀ

Estic en un núvol. I no vull baixar-hi. Tant me fa haver-me quedat a 20" de baixar de les tres hores, el temps no era important. He lluitat contra molts elements (sortida a les cinc de la matinada, a les fosques, amb una humitat superior al 95% i 25ºC (que s'han acabat convertint en 32ºC quan creuava la línia d'arribada...) i me n'he sortit. I no hi ha res que em pugui satisfer més que aquesta sensació. La sisena posició de la general és un premi excessiu per a un corredor popular com jo. Quan han disparat el tret de sortida només m'he plantejat una cosa: hidratar-me tant com em fos possible, conservar i acabar. La resta ha anat succeint. No deixaré de recomanar l'Energy Shot d'ISOSTAR abans de començar (gràcies per inventar-lo, senyors), avui també ha fet els seus efectes, juntament amb els tres gels que m'he anat prenent.


Ciutat de Panamà, a les sis del matí

De sortida he format un grup molt interessant, de quatre corredors, entre els quals hi havia Fernando Revuelta, atleta espanyol, de Valladolid, que fa uns quants anys se'n va anar a viure a Panamà. Ell ha estat la roda a seguir, i els seus consells, vitamina per seguir lluitant. El grup era compacte, tot i que dos dels corredors volien matar-nos a base de canvis de ritme. Al pas per la mitja, 1h'27'40, m'he quedat del grupet, havien apretat, no em sentia còmode amb el nou ritme i he preferit agafar el meu abans que buidar-me i pagar-ho més endavant. L'he encertada. El pas dels quilòmetres es feia cada cop més dur, però es feia dur per a tothom. A poc a poc m'he adonat que retallava temps als antics integrants del grup...i els he acabat superant. A tots, menys a en Revuelta que se m'havia escapat un parell de minutets i, tot i que ha patit molt en els últims quilòmetres, ha pogut mantenir-se per davant. La meva enhorabona també per a ell, que s'ha proclamat subcampió de Panamà de Marató. L'última mitja hora de cursa ha estat terrible: uns tobogans esgotadors, un sol que picava, les mans que em cremaven la cara cada vegada que intentava treure'm gotes de suor que regalimaven sense parar, les vambes xopes que disparaven microgotetes en cada gambada...i el cansament que ja suposa haver de córrer 42 kms.

Amb en Fernando Revuelta (n.98) i Fernando Blanco, celebritat atlètica de Panamà, després de l'arribada
Vull agrair el suport que m'han donat, sense coneixe'm de res, assistents d'altres corredors, que seguien la prova en bicicleta. Hi havia punts en què els avituallaments s'allargaven de forma excessiva i els glopets que m'han anat regalant han estat bàsics per evitar la deshidratació.

Quan anava arribant calculava que, probablement, aniria l'onzè o el desè. Però dec haver superat més atletes dels que havia calculat...quan m'han dit que he fet sisè no m'ho creia i he hagut de comprovar la classificació unes quantes vegades. A la posició hi he d'afegir un premi en metàl.lic de 800 dòlars que ni en els meus millors somnig hauria pogut imaginar. És cert el que deia en Marc Roig al seu bloc (ell va córrer a Panamà l'any passat), sobre les marques en cada temporada. Avui, diuen, les condicions han estat més dures que al 2010. Però també és evident que no hi havia corredors del nivell de l'any passat. Jo me n'he beneficiat, què hi farem...i el somriure que se'm dibuixa a la cara no me'l pot treure ningú.
Una altra marató finalitzada...i ja pensant en la propera: Barcelona o Sevilla.

NOU HORES I COMENÇA EL PATIMENT A LA MARATÓ DE PANAMÀ

Excel.lent dia, el que he viscut avui, jornada abans de la gran cita. No m'he cansat però, en canvi, he visitat més Panamà que no pas ahir. El Canal era una parada obligatòria i m'ha deixat impressionat. Poc en sabem, a Europa, de les històries que ha hagut de passar aquest país, al voltant del seu canal. Unir l'Atlàntic i el Pacífic no és bufar i fer ampolles...però no tinc temps d'allargar-me. Falten només nou horetes per al tret de sortida de la marató i he d'anar a fer l'últim àpat, uns espaguetis, abans d'anar a dormir. M'he comprat un parell de pomes, un plàtan, un iogur i cereals per demà al matí (matí, matí...a les 2:50 am).
Ho tinc tot preparat i ja conec el circuit. Realment la part final es farà complicada, la carretera puja i baixa en uns tobogans que ens donaran el toc de gràcia. Un cubanet, de 23 anys, debutant, és el màxim aspirant a la victòria (confia fer 2h15 i trencar el rècord de la prova).
Aquest matí m'he llevat a les 3:30, he esmorzat i he sortit a rodar mitja horeta. Veure sortir el sol per darrere del golf de Panamà és una experiència meravellosa (prometo penjar fotos en breu). Demà reviuré l'experiència, però sóc conscient que no ho gaudiré de la mateixa manera. Les emocions i la intensitat del moment hi tindran molt a veure.
Ah, i el cansament, potser, també.

divendres, 2 de desembre del 2011

A EL VALLE DE ANTÓN, APURANT PER A LA MARATÓ DE PANAMÀ

Vaig arribar-hi ahir i me'n vagi quan acabi d'escriure aquestes quatre ratlles. El Valle de Antón és un poblet nolt petit que es troba situat a l'oest de Ciutat de Panamà, a unes dues hores llargues en autobús. Com bñe diu el seu nom, el poble es troba situat en una vall entre muntanyes, en el que milions d'anys enrere era el cràter d'un volcà. Aquí hi passen els caps de setmana les famílies benestants de la capital. En aquestes 24 horetes m'ha donat temps per a llegir, fer un entrenament suau, una sessió de banys termals i una visita al Chorro Macho, una caiguda d'aigua de 35 metres, que és una de les grans atraccions turístiques de la localitat. Aquest matí n'he anat a buscar una altra: els conegudíssims "arbres quadrats". He seguit totes les indicacions que m'han donat (ja que no hi havia ni un cartell indicador), hi he passat dues vegades pel davant...però no els he arribat a veure. O sí, els he vist, però de quadrats no en tenen res.
No parlo de pluja però no perquè no n'hi hagi (baixant del Chorro Macho em va enganxar una tempesta...) sinó perquè he decidit canviar el xip i deixar de pensar en totes les nombroses adversitats que em trobaré denà passat. Estic preparat pel que faci falta...i que surti el que hagi de sortir. Pel que fa al jetlag no he tingut cap problema, a mñes, estic matinant de debò, intentant habituar el cos...encara que només sigui durant dos dies.
Al final vaig decidir que sortiré amb la samarreta de tirants de Catalunya. Tinc ganes de suar, de valent, les quatre barres.

dijous, 1 de desembre del 2011

CIUTAT DE PANAMA, PANAMA (...sense accents)

Surto de l'avio, a les deu de la nit (quatre de la matinada de Madrid), despres d'una llarga jornada d'interminables esperes, cues inacabables i controls policials exhaustius. Pero des que poso el peu a terra nomes passen cinc minuts, NOMES PASSEN CINC MINUTS!!!, fins que arribo al carrer. Ha estat la millor manera d'arribar a Panama. El primer contacte amb el pais m'ha deixat unes sensacions fantastiques.
La segona impressio no ho ha estat tant. Cop de calor i humitat bestial, una altra manera de dir...Benvingut a Panama!!!
Despres d'un trajecte en cotxe de 25 minuts, amb l'aire condicionat a tot drap, ja he pres la primera decisio important. Al llarg de la meva estada en aquesta terra prescindire dels aparells refrescants (millor m'anira com abans m'habitui a les condicions que em trobare el dia de la cursa).
Altres efectes de la humitat que hi ha per aqui els ha patit el meu telefon mobil. No li ha costat gaire tornar-se boig i en la primera hora panamenya ja s'ha connectat tot sol, ha marcat tres vegades un copi pin erroni...i se m'ha bloquejat. I ara, posa't a buscar el codi puk...Visca les pantalles tactils!!! De tota manera no tinc clar si, per a mi, aixo de no tenir mobil no es un inconvenient o un aventatge...
He dormit set horetes, molt be, molt descansat, i aquest mati me n'anire a El Valle, un poble que es troba situat enmig d'un antic crater, a les muntanyes. A descansar i a carregar bateries...les necessitare.

dilluns, 28 de novembre del 2011

LA PLUJA, UN ALTRE HANDICAP A PANAMÀ

A falta de sis dies per a la prova em capbusso en la xarxa per treure més informacions que em puguin ajudar a assimilar, abans de trobar-m'hi, les circumstàncies que hi haurà diumenge a la Marató de Panamà. Imalauradament, les notícies que corren no són gens bones: a diferència del que ha passat en els últims deu anys, aquest final de novembre la pluja està negant l'istme. Fa tres setmanes que plou, dia sí, dia també. I a més ho fa ben d'horeta, al matí.

Tot i això, sempre he estat dels que han tingut clar que és millor una mica de pluja, que no pas una mica de vent. El problema és si plou a bots i barrals...i si, a més a més, també fa vent (circumstància gens improbable). Amb aquess condicionants, així com els altres que he anat coneixent (sortida a les 5 am, humitat del 95%, recorregut ondulat amb quilòmetres finals de tendència ascendent), crec que ja em puc mullar sobre l'objectiu que hauria d'assolir. Personalment sento que estaria preparat per fer 2h40' en una marató com València, Donosti o Barcelona. Però tinc clar que hauré d'estar content si sóc capaç de baixar de les 2h55'. No és un temps que em motivi, però l'experiència s'ho val, amb escreix.

La setmana l'he iniciat aquest matí amb un entrenament suau, de 8 kms. Demà en faré 16, una mica més ràpid i dimecres 15, amb un parcial de 5.000, al 85%. Dijous, acabat d'arribar, descansaré. Divendres i dissabte rodaré mooooolt suau, al Causeway, una zona de runners, al costat del punt on va començar a fer-se el Canal. I així arribaré a diumenge, el Dia D.

diumenge, 27 de novembre del 2011

ATENT ALS ENSURTS D'ÚLTIMA HORA ABANS DE PANAMÀ

Acabo avui una setmana complicada, Ha estat la penúltima abans de la Marató de Panamà i no ha passat de forma senzilla...ni molt menys. Un problema amb una lentilla m'ha deixat uns dies mig estabornit, en unes condicions incòmodes tant per treballar com per entrenar-me. Afortunadament estic acabant de recuperar-me, com a mínim puc tornar a córrer, sense molèsties. El seguiment de la setmana, a nivell de quilòmetres, ha estat de 15, 18, 21, 0, 17, 20 i avui 29. Han estat lents però alegres i el cos els està assimilant molt bé. Ara ja puc dir, de forma clara i rotunda, que he acabat la preparació de la marató. El que hagi de passar a Ciutat de Panamà ja no dependrà de sèries, fartleks, curses o quilòmetres de més (o de menys). Ja està tot fet.

Tot i això, d'aquí a diumenge vinent hauré d'estar pendent d'evitar ensurts, lesions i refredats, així com anar amb compte amb les hores de son i el menjar, dos factors que puc controlar a casa, però que es fa més difícil de fer-ho quan un se'n va a 8.000 quilòmetres de distància del seu hàbitat natural. També toca preparar la roba, encara m'he d'acabar de decidir si corro amb les quatre barres o amb una samarreta blanca que ajudi a combatre la calor que hi haurà; toca decidir quins i quants gels m'acompanyaran durant la cursa...i en quin punt del recorregut me'ls prendré. Una decisió que tinc clara és que abans de la sortida em prendré un Isostar Energy Shot, un concentrat energètic preparat per a llargues distàncies. L'he provat en els últims tres tests seriosos i em sembla una meravella. Potser no té res i es tracta d'un efecte placebo, però amb mi funciona.

El que segurament sigui resultat del convenciment que funciona, sense cap base científicament sòlida, és el meu ascens a les altures. Abans d'una marató intento pujar cap a Navacerrada, per damunt dels 1.800 metres sobre el nivell del mar, i fer un entrenament llarg. Dimecres hi vaig anar i vaig córrer a un ritme suau durant 21 kms. Els especialistes asseguren que es requereix significativament bastant més de 5 tristes hores a la muntanya perquè es produeixi una reacció en el cos. Però encara que només hi vagi un sol dia...a mi també em funciona. M'ho crec i surto amb un reforç moral important. Veurem si quan torni de les amèriques, segueixo pensant el mateix.

dilluns, 21 de novembre del 2011

EL MILLOR EN QUATRE ANYS


Va estar plovent tota la nit i bona part del matí, així que era difícil pensar que el circuit estaria en bones condicions. Vaig apropar-m’hi passat el migdia, quan semblava que el cel oferia una treva, però tan aviat com vaig sortir del cotxe, algú va tornar a obrir l’aixeta. Vaig plantejar-me ajornar el test i després de valorar el trasbals que m’hauria suposat fer-lo un altre dia, em vaig posar a fer l’escalfament previ a les set voltes.

En el primer quilòmetre vaig tenir sensacions de cursa. El ritme era superior al que duria durant bona part de l’entrenament. N’era conscient, però no em va importar deixar que l’adrenalina fes el seu efecte: 3’48” (la idea era sortir justet per sota de 4 min/km i anar augmentant). De seguida em vaig posar a to. Estava concentrat en el que volia fer i estava disposat a aconseguir-ho. 15’41” en la primera volta i 15’40”, en la segona. Les cames anaven lliurement, els braços responien en la pujada, el cap seguia a les seves coses, taral•lejant interiorment cançons diverses de la canària Rosana Arbelo (a qui havia escoltat durant una entrevista a “La Ventana” entre setmana). La pluja inicial es va convertir en tempesta a partir de la tercera volta i el que havien estat petits tolls van quedar convertits en zones empantanegades, on les vambes s’enfonsaven més del compte.


El que va ser

Tot plegat em va donar força per pitjar una mica més l’accelerador. El resultat va ser 15’34”, 15’33” i 15’34”, en les tres voltes següents. Tot anava sobre rodes, em sentia còmode, fort i animat. Però en la penúltima volta, la pujada que hi ha al començament del tercer quilòmetre se’m va fer més complicada del compte. Entrava en zona perillosa, faltaven encara sis quilòmetres, espai suficient per engegar a rodar tot l’esforç que havia fet. Samarreta, pantalons,mitjons i vambes, totalment xops, s’havien convertit en un inconvenient afegit, en forma de pes extra. Però no em vaig deixar vèncer pels dubtes ni pels pensaments negatius. Vaig donar tot el que tenia i vaig tancar un matí rodó en 15’34 i 15’33”, per a un temps total d’1.49’09” en els 28 kms, que deixen un ritme de 3’53”8.

Satisfacció

Sóc de lletres però sempre m’han agradat els números, els càlculs, les comparacions i les estadístiques. En referència a l’últim test de set voltes a la Casa de Campo, de fa quinze dies, he millorat 1’18”. El temps d’ahir, a més, equival a la segona millor marca dels últims quatre anys, únicament superada, en sis segons de res, per un entrenament que vaig fer el 20 de febrer del 2010, quan preparava la Marató de Barcelona en què vaig acabar fent 2.40’04”. La pluja em fa considerar aquesta última sessió com el millor entrenament llarg dels últims anys. La progressió ha trigat a arribar però al final l’he pogut gaudir. La llàstima és que no es podrà veure reflectida en un bon temps en cap cursa. El dia D ja és a la cantonada, la setmana que ve me’n vaig cap a la difícil Marató de Ciutat de Panamà.

divendres, 18 de novembre del 2011

UNA PASSIÓ SENSE LÍMITS

S'entén per passió aquella afecció o modificació del subjecte psíquic caracteritzada per una tan gran polarització de l'afectivitat que deixa afeblides i, fins i tot, anul·lades la capacitat de judici i la voluntat. Llegeixo aquesta definició una vegada i una altra i el meu món pren sentit. No sé si actuo contra la meva voluntat, perquè el que vull fer, el que m'agrada fer, és córrer. I ho faig. Però és més que evident que sovint se m'anul·la la capacitat de judici. Córrer és la prioritat número u i quian hi penso, la resta de coses passen a un discret segon pla. I això no és. O no hauria de ser...o sí. Però és.

I com m'agrada: llevar-me, fer quatre abdominals, saltar del llit, vestir-me i sortir al carrer, cap al Retiro o qualsevol altre parc on poder-hi fer unes voltes. Aquesta setmana hi he anat algunes vegades (16-16-18-16-16) i fins i tot he fet un test de 5.000, a 18'30", que tot i ser lent, em va deixar unes sensacions boníssimes. Les que estan per venir, però, són millors. Demà faig un descans actiu de 8 o 10 kms i diumenge torno a la Casa de Campo a fer-ne 32. L'objectiu inicial, fer-los (que ja costa), i si es pot, superar la marca de fa dues setmanes. Serà l'últim test llarg abans de la Marató de Panamà.


diumenge, 13 de novembre del 2011

LA PART POSITIVA D'UNA GRIP

Una setmana sencera, això és el que m'ha durat. Des de diumenge passat, que em vaig començar a sentir malament, l'evolució diària va anar a pitjor. He tingut mal de cap tots els dies i, bàsicament, les nits han estat complicades. 30 quilòmetres en sis dies era un balanç poc prometedor per afrontar una mitja marató, però tenia dorsal per a la Mitja de Moratalaz, ja pagat. Aquest matí els braços no em pesaven, les cames no estaven garratibades i el batec del cor no se'm reproduïa al cap. Així que m'he decidit a anar-hi. El rendiment no ha estat gens malament, tot el contrari.

La cursa ha estat un autèntic caos organitzatiu, de tal magnitud que a l'inici de la segona volta, després d'haver passat el deu mil en 36'40", al grup d'atletes que em precedien, els han enviat per un carrer que no tocava, reduint el recorregut en, aproximadament, 800 metres. Me n'he adonat ben aviat, però tothom seguia la "nova ruta", així que girar enrere (o posar-me a discutir...) era una bestiesa. He recuperat el ritme de cursa i he seguit endavant. Valoro en uns tres minuts el benefici que n'hem tret. Tot plegat m'ha deixat un mal cos. No m'agraden aquestes coses. La segona volta ha estat més lenta i he anat perdent ritme a poc a poc. Tot i així, he pogut aguantar bastant bé i m'he presentat a la línia d'arribada, sense esprintar, sense canviar de ritme, havent perdut la motivació, en 1h15'10", que equivaldrien a 1h18'10". En les classificacions oficials surto en la posició número 23, però imagino que hauria de correspondre a la 27ena o 28ena...

Malgrat tot, l'1-18 és la millor marca de la temporada, de llarg (després d'haver fet 1.19.55 i 1.20.07). La millora experimentada la setmana passada al test de la Casa de Campo s'ha vist reflectida també en la cursa d'aquest matí. El pes del cap em torna a recordar que no estic bé, però sento que sóc un altre. Les coses tornen a funcionar. El descans setmanal m'ha permès arribar a la cursa en un bon estat de forma. Bona cursa, bon diumenge. Fantàstic.

divendres, 11 de novembre del 2011

RICARDO ABAD, UN ALTRE MIRALL

Ricardo Abad és un navarrès, de Tafalla, de 40 anys. La seva vida començà girant al voltant del ciclisme però l'any 2005 es va posar a córrer a peu. Com que no li agraden les mitges tintes, així, de cop, va fer cinc maratons en una temporada. A partir d'aquell moment la seva vida faria un gir radical i va entrar en el món de les ultramaratons. Però Ricky no és un atleta qualsevol, ell sempre destaca (i no només per la seva alçada). L'any 2008 va fer 30 maratons en 30 dies. No en va tenir prou i el 2009 va fer-ne 150, en 150 dies més. L'1 d'octubre embogir de forma definitiva: es va posar a córrer una marató diària i no ha parat. Ni un sol dia.

Durant aquest temps l'he anat seguint a través del seu bloc i vaig tenir ocasió de conèixer-lo a Ciudad Real, fa dues setmanes. Jo vaig anar a córrer la mitja, ell (evidentment) feia la marató sencera. Tenia ganes de parlar amb ell, així que, en un moment de calma, m'hi vaig atansar.




En Ricky està casat i té una filla petita. Després de la marató diària se'n va a treballar. Gasta un parell de vambes cada 21 dies. Corre per ell mateix, però també per l'ANFAS, asociació navarresa a favor de les persones amb discapacitat intel.lectual. El que em crida l'atenció d'aquest tipus de reptes és la capacitat d'aixecar-se dia rere dia, amb les forces físiques i mentals necessàries per a superar una marató. Va passar-ho malament quan va perdre el seu pare. Però el pitjor dia de tots el va viure el 13 de maig. Li tocava córrer la marató que feia 225. Aquell dia es va aixecar a les cinc de la matinada per anar a treballar. Se sentia content, ja que havia guanyat una mica de pes. La sorpresa no trigaria a arribar. A mig matí es va començar a trobar malament i quan li tocava sortir a córrer, a la tarda, gairebé no podia fer un pas. Va vomitar un munt de vegades. No era el millor dia per a sortir a fer una marató. I què fas, en aquests casos?

Aquesta setmana em sento fatal, em pesen les cames i tinc un mal de cap que no em deixa tranquil, però si deixo de córrer no passa res. Per a algú com en Ricardo Abad això no és possible. Es va calçar les vambes, va sortir al carrer i va començar a córrer, trotant a un ritme molt suau. Ben aviat va haver de caminar. Li quedaven més de 34 quilòmetres i no era capaç de córrer. Si no es va rendir aquell dia no es rendirà mai. Passada l'una de la matinada va finalitzar la seva dosi de marató diària, amb un temps de 6h 54'. I l'endemà, tornem-hi que no ha estat res. Aquests patiments generen grans recompenses. Així s'entén quan Ricardo Abad assegura que cada dia que passa és una mica més feliç.


El 12 de febrer, a Barcelona, correrà la marató número 500, la que completarà la quadratura del cercle. I aleshores, què? Segurament no trigarà gaire a trobar una nou repte. Ànims i enhorabona!!!

dijous, 10 de novembre del 2011

AQUEST REFREDAT NO FA BONA PINTA

Semblava que se n'anava però no ho vol fer. He passat la part del dolor a la gargamella, la de la suor al nas i la dels estornuts. Ara visc amb un mal de cap que no és normal i una molesta mucositat. 35 kms en quatre dies (0-6-16-13) no és normal, però tampoc m'anava gens malament, de cara a la Mitja de Moratalaz de diumenge. La setmana passada l'havia acabat amb 133 kms, animat i amb bones expectatives de futur. No som res, tot canvia d'un dia per l'altre. Què senzill és fer passes enrere i quant costa avançar-ne, encara que sigui, només una de sola.

dilluns, 7 de novembre del 2011

ALGUN DIA LES COSES HAVIEN DE CANVIAR

I aquest dia va ser dissabte passat.

No sóc un gran amant dels Manel. No ho sóc perquè no els he conegut com caldria. Aquesta tarda m’han vingut ganes d’escoltar-los i escric tranquil•lament, mentre sona El gran salt, un bonic tema. M’hi hauria d’aficionar una mica, crec que van amb mi...o sóc, qui va amb ells. Del que tenia ganes, a banda de gaudir d’una estona de calma, era de fer un bon entrenament. Començava a estar fart de decepcions en forma de marques en curses o de sensacions en entrenaments. Dissabte vaig tornar a la Casa de Campo, on vaig fer les set voltes que tenia pendent des de feia molt de temps.

Potser va ser el fet d’anar-hi sense expectatives, que em va permetre córrer molt còmodament. Vaig tornar a ser constant, amb un ritme viu i una progressió que no vaig interrompre al llarg dels 28 quilòmetres que va durar el test (16’01-15’58-15’53-15’51-15’47-15’44 -15’13). Quan corres d’aquesta manera i acabes com vaig acabar, te’n vas a descansar content, amb un somriure d’orella a orella...feliç. Va ser el millor entrenament de la temporada, un entrenament lluny dels que feia temps enrere, però en la línia d’aquells que he fet els últims anys. En les últimes voltes em faltava l’aire. De cames anava de meravella, però em costava respirar. I no volia ni afluixar ni canviar la cadència respiratòria. Necessitava aguantar fins que arribés una part del circuit que em permetés anar millor. Així m’ho vaig proposar, així ho vaig fer.

La part negativa, que no hauria d’aparèixer en aquest post és un maleït refredat que ha vingut a visitar-me i, sembla que també, a quedar-se una temporadeta. Però, què hi farem? No es pot tenir tot.

Ara, amb el Boomerang (dels Manel), continuo passant la tarda.

divendres, 4 de novembre del 2011

PANAMÀ ÉS UNA MICA MÉS A PROP

Un dia o altre havia de prendre una decisió. Ho vaig fer dimecres, després del pont de Tots Sants. El meu estat de forma no és gaire bo, així que tan se val on vagi a córrer, que la marca serà discreteta. Les opcions que tenia s'havien reduït a Lisboa i Panamà. A la capital portuguesa ja hi he estat; a l'altra, no. A la feina he aconseguit una setmana de vacances, així que valia la pena anar-me'n a córrer la Marató de Ciutat de Panamà. Vaig llegir el bloc d'en Marc Tió, que hi va anar l'any passat, he vist que és una cursa per passar-ho verritablement malament, humitat al voltant del 95%, altes temperatures, sortida a una hora intempestiva (les cinc del matí!!!)...i no m'hi vaig repensar més. Cap a veure el Canal. Serà una bona manera de tancar un 2011 especialment atípic: la marató del Sàhara em va servir per preparar la de Sables (totes dues van acabar convertint-se en experiències inoblidables). A l'estiu vaig seguir fent llarga distància, als Monegros, a la Isostar Desert Marathon i, per acabar l'any, ben rodó, me'n vaig a fer les Amèriques.

Ja m'he recuperat de la Mitja de Ciudad Real, aquesta setmana he tornat a córrer molts quilòmetres a un ritme baix (17-23-20-18...i 9) i demà, si tot va bé, aniré a la Casa de Campo a fer la tirada llarga que tinc pendent, les set volets al circuit, aquellles que havia d'haver fet algunes setmanes enrere. Demà però, hi aniré relaxat. Tant me fa el que trigui, el que compta és finalitzar els 32 kms.

dimarts, 1 de novembre del 2011

MITJA MARATÓ DE CIUDAD REAL, PISTES SOBRE L'ESTAT REAL

La nit anterior havia tingut lloc el canvi d'horari de la tardor, el favorable, el que ens permet dormir una hora més del compte. Vaig descansar molt i bé. Feia un bon dia, però bufava una mica de ventet. La cursa era un no parar de pujades i baixades, de pendent mínim, però d'aquells que et va matant amb el pas dels quilòmetres. 600 inscrits i 300 més (que disputaven la marató sencera), poca gent per formar un grupet maco. De sortida em vaig sentir molt còmode, a un ritme ràpid, de 3'38", en els dos primers parcials. Sentia que tornava a ser aquell Sebas que acostumava a ser. Però no. Encara no estic preparat per anar a aquella velocitat, així que em vaig deixar anar fins que vaig trobar el pas necessari. Era el meu...però, lamentablement, el de ningú més. Així que vaig córrer tot sol durant la cursa sencera.

Al km. 4, còmode no anava
O com si hagués anat sol. Des del km. 5 vaig anar amb una paparra al darrere. Al començament no em feia res, pensava que més endavant passaria a col·laborar. I més endavant, el que va passar va ser que vam abandonar Ciudad Real per anar a Miguelturra i el vent de cara a la carretera es va tornar en un problema afegit. Després de gairebé vint minuts navegant sota el patrocini de "Veles Guim" em vaig girar i li vaig preguntar si li feia res tirar una estoneta...En el primer moment es va fer el suec, després em va dir que anava fos i que estigués tranquil, que a l'arribada no m'esprintaria. Qui parlava d'esprintar per un "honorífic" lloc entre el 26 i el 33??? Jo també volia anar tapadet, com ell.
Doncs no.
Quan veritablement em va treure de polleguera va ser quan vaig accelerar. Entenia que, si anava fos i no m'havia fet ni un únic relleu, el paio es quedaria i adéu siau. Com a mínim per no quedar com un poca-vergonya. Doncs no. Es va rebentar el fetge per seguir-me. El vaig intentar convèncer una altra vegada, però va ser inútil.
Al quilòmetre 14, ja de tornada, la carretera que sortia de Miguelturra feia pujada. Allà va ser on aquell corredor (de nom Raúl, triatleta de Ciudad Real) egoista i nefast company de fatigues, va decidir capitular...i quedar-se enrere. Quan vaig deixar de sentir la seva respiració em va semblar com si m'haguessin  alliberat. Em desempallegava del fre i tornava a córrer a bon ritme. D'allà fins a l'arribada va ser una cursa completament diferent, una altra vegada centrat en la prova, movent cames i braços com cal, enfocat en un únic objectiu. Havia malgastat forces per un incident sense importància. Si apretava fort les dents fins al final, encara podria acabar content. 



I vaig aconseguir-ho.Vaig aturar el cronòmetre en 1.20.07, disset segons pitjor que al Mediterrani, en la posició número 29, però amb la sensació que vaig a més. Pujades, vent i incident, a banda, em sento més fort. Vaig tancar la setmana amb 124 quilòmetres!!! No havia d'estar cansat ni res...


Aquesta setmana confio augmentar encara una mica més el volum i apropar-me als 130 kms. Ja baixaré la pròxima, que tinc previst córrer la Mitja de Moratalaz i allà si que hi vull arribar descansat.

dijous, 27 d’octubre del 2011

I MÉS, I MÉS, I MÉS...I ENCARA UNA MICA MÉS

La Mitja del Mediterrani em va posar a lloc. Ara mateix valc poc menys d'una hora i vint minuts, aquesta és la realitat. I amb aquests números segueixo treballant. Diumenge passat vaig arribar a la cursa carregat de quilòmetres, 94, i no tinc intenció d'afluixar. No pas ara. Aquest cap de setmana correré la Mitja de Ciudad Real, una altra prova on fan coincidir marató i mitja marató. El perfil de la cursa no és tan bo com al Mediterrani, però aspiro a fer un temps semblant...tot i els 16, 17, 22 i 23 quilòmetres que he fet des de dilluns (als que hauré d'afegir els 14 de demà i els 8 de dissabte).
Les sèries, fartleks o canvis forts de ritme, ara mateix, em generen lesions. L'alternativa que tinc és sumar quilòmetres i quilòmetres, i més, i més, i més...I no preocupar-me gaire pels temps parcials que vagi fent.
Em sento com un lent tren de mercaderies.
Però un tren que confio que arribi moooooolt lluny.
Per cert, encara no sé on anar. Pendent del correu electrònic per prendre una decisió sobre l'elecció de la marató. Panamá o Lisboa, that's is the question.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

FAUJA SINGH ES QUEDA SENSE RÈCORD

Fauja Singh va néixer l'1 d'abril del 1911. Com a mínim, això és el que posa al seu passaport, però només al passaport. I aquest és el problema. El Llibre Guinness dels Rècords només accepta rècords que es puguin provar i, en aquest cas, demana un certificat de naixement. El govern de l'Índia assegura que l'any 1911 no guardaven els certificats de naixement, així que malauradament, el veterà atleta centenari que fa dues setmanes va ser capaç de córrer la Marató de Toronto, invertint-hi més de vuit hores, es queda sense la glòria del Guinness. Ni tan sols una carta de la reina d'Anglaterra en què felicitava Singh pel seu 100 aniversari no va estovar els rectors del llibre de rècords. Tant de bo siguin sempre igual d'exhaustius.
La proesa, però, queda reconeguda. Fauja Singh, segueix sent un heroi i un exemple a seguir.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

NI FRED NI CALOR

Així és com m'ha deixat la Mitja del Mediterrani, que ha tingut lloc aquest matí. La cursa m'ha agradat, el recorregut és bastant ràpid i no ha bufat gaire vent. Tot i que feia caloreta i humitat s'hi podia córrer molt bé. El problema sóc jo, que no dono per a gaire més. Com a mínim últimament. Però tinc confiança.
He sortit clavant els temps que m'havia proposat, entre 3'45 i 3'50, bon ritme, amagat dins un grup, molt bé. Al pas pel vuit, el dorsal (de paper) empapat, ha decidit desprendre's de la samarreta i caure's a terra. Me n'he adonat a l'instant i m'he girat a buscar-lo. Anava a contra-corrent i he hagut d'esquivar alguns corredors, però no he pogut evitar relliscar i anar per terra. No ha estat res, tot ha anat molt ràpid. Només he perdut 22 segons. En el retorn a la cursa no m'he tornat boig per recuperar el meu grup, ho hauria pagat més endavant. He preferit anar posant-m'hi a poc a poc. Però no m'he tornat a trobar còmode i he perdut el ritme que duia. En la segona volta he mantingut la distància amb els corredors que duia tant al darrere com al davant i no ha estat fins al quilòmetre setze, que he competit de debò. Ens hem agrupat 7 corredors, dos de més forts i una colla d'"arreplegats". A tots ens anava bé un ritme més intens i quan no eren uns, érem els altres, hem mantingut una lluita interessant. Al pont de l'autovia, a falta de 1500 metres, he fet un canvi i me n'he anat, amb forces, a intentar posar fre a tant desgavell. Al final, 1.19.50, que em deixa satisfet, a mitges. La setmana ha estat llarga (118 kms., preferia acumular que arribar fresc al Mediterrani) i no podia aspirar a fer-ho gaire millor. Però a dins meu guardava una petita esperança de fer una bona cursa. Està clar que les flautes sonen quan han de sonar.
A la cursa hi he anat amb en Marc Fontanals, 1.17.20, va camí de fer una bona marató de Sant Sebastià, igual que el santpolenc Aleix Tornamorell, que ha arribat setè en 1.13.50, tota una fletxa.

dissabte, 22 d’octubre del 2011

D'AQUÍ A UNES HORES, LA MITJA DEL MEDITERRRANI

Aquest matí m'he llevat a Barcelona, m'he calçat les vambes i he pujat a les Aigües. El primer que he fet ha estat mirar la ciutat. Eren les deu del matí però el dia no acabava de despertar-se. Un camp de núvols mantenia la ciutat ensopida. Al fons, però, prop de l'horitzó, un raig de sol es colava per una escletxa i baixava cap al mar. La imatge era preciosa. Amb el pas de les hores, els núvols s'han anat esvaint i al final la ciutat ha recuperat el to de llum habitual, alegre, ple de vida.
He rodat nou quilometrets, suaus, pensant en la difícil jornada que m'espera demà. La Mitja del Mediterrani és el primer test llarg en competició que faig de cara a la marató. No estic fort, ni llarg, ni ràpid, així que correré sense aquella pressió que ens autoimposem els corredors. Cadascú la seva. Dit això, no estaria malament anar a un ritme d'entre 3'45 i 3'50...i acabar al voltant de l'hora dinou. Només ho dic perquè m'agrada mullar-me. Sortir més ràpid només servirà per punxar més endavant. Hi haurà més curses.
Demà tindré ocasió de retrobar-me amb amics, companys de curses i vells coneguts. Segurament n'hi haurà molts. Al Mediterrani hi haurà 10k, mitja i marató...per a tots els gustos. Sort a tots aquells que hi aneu.

dimarts, 18 d’octubre del 2011

FAUJA VINGH, L'ATLETA ETERN

No som res. I no ens n'adonem. Ens queixem per tot, mai estem prou satisfets i, sovint, ens creiem aconseguim fites quan, veritablement, són qüestions que pot fer qualsevol. M'encanta córrer i com més corro més feliç sóc. Quan em proposo córrer una marató em motiva el fet de sortir cada matí a entrenar-me, pensant en el dia D. M'emociono. Ho visc. De vegades penso que m'agradaria córrer tota la vida, arribar a gran, a vell, i poder seguir corrent.
La història de Fauja Vingh és d'aquelles que agrada conèixer.
Va néixer a Punjab (Índia) l'any 1911. Diumenge passat, a Toronto (Canadà) es va convertir en el primer atleta de cent anys capaç d'acabar una marató. Un heroi, un exemple a seguir, una persona amb una quantitat enorme d'experiències vitals. Viu a Londres des de fa més de cinquanta anys i no va ser fins que va complir els 80 que va decidir-se a córrer. La tràgica mort de la seva dona i el seu fill el van empènyer a canviar. I Déu n'hi dó si ho va fer: des d'aleshores ha completat vuit maratons, l'última, en 8:25:16 (a una mitjana d'11'58" per quilòmetre).
Quan un s'atura a escoltar-lo es queda com hipnotitzat. En una entrevista a la cadena sikh Sangat Television, dóna tres consells a la gent gran, que podríem assumir aquells que no ho som tant:
-quan una persona s'enfada, l'únic perjudicat és un mateix.

-l'exercici és salut (Vingh camina quatre hores cada dia). La gent que es queda a casa, sense fer res, acaba el dia cansada, com ell. Però les seves cames estan més fortes, mentre que les dels sedentaris es van debilitant.
-amb el pas dels anys s'ha de menjar menys (tot i que un cos saludable permet digerir millor la ingesta d'aliments.

Fauja Singh mai s'ha pres cap medicament.

En aquest altre vídeo podeu veure una sessió d'estiraments amb Fauja Vingh

Es parla de Fauja com l'home dels rècords perquè es manté en dubte l'edat d'un altre gran veterà, el britànic Buster Martin, que va morir el passat mes d'abril. Martin va córrer la Marató de Londres de l'any 2008, quan tenia 94 o 101 anys, l'existència de dos certificats de naixement va generar un munt de disputes entre els especialistes. El cas de Martin és molt diferent al de Vingh, una dieta basada en carn i cervesa, acompanyada de tabac també li va permetre arribar molt lluny.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

DE CRANC A TORTUGA

Sense sèries, sense fartleks i sense canvis de ritme. Descansant més, dormint més i menjant més. I també amb suport energètic i vitamínic. Així és com vaig afrontar l'esgotament de la setmana passada. Vaig intentar no fer-hi gaires voltes més. De vegades, com més ens hi capfiquem, pitjor.
I vaig passar a córrer molt lentament...però tots els dies. I a mida que van anar passant els dies vaig anar augmentant els quilòmetres. Tenint en compte que vaig coincidir amb en Marc Fontanals, a la llarga vaig acabar la setmana amb 120 kms, rècord de la temporada. D'aquesta manera, una setmana sense esforços exagerats es va convertir en una setmana llaaaaaarga, gaudint de rodatges a ritmes còmodes.
No estic fort. Però ja no em preocupa. No podent anar a Donostia, tant me fa el temps que pugui fer en la marató que acabi corrent (ara per ara, tot apunta que aniré a la Marató Internacional Ciutat de Panamà). Ja hi haurà altres ocasions.
I de cara a aquest proper cap de setmana, al Mediterrani...doncs tampoc ho tinc clar. Hi arribaré carregadot de quilòmetres, així que suposo que sortiré lent i conservador. És el que hi ha. Forma part de l'objectiu a llarg termini. No ho podem tenir tot. Oi que no?

dijous, 13 d’octubre del 2011

COM ELS CRANCS


Em pregunto per què i no trobo resposta. De vegades, el cos no respon de la forma com esperem i es comporta d’una manera inexplicable. Aleshores comencem a analitzar detalladament tot el que hem fet i intentem trobar explicacions que ens satisfacin i ens permetin reduir la decepció que sentim. La que vaig viure ahir, sense dubte, em va deixar preocupat. Era el dia indicat per fer les set voltes, el test que tantes ganes tenia de fer. Si divendres passat, que sortia amb la mateixa mentalitat, només en vaig fer cinc, ahir també em vaig quedar a una volta de completar l’entrenament.

Jo no sóc d’aquells que es fa el ronsa, m’agrada acabar les coses que començo. I més, si es tracta d’entrenaments. Però no ho vaig poder evitar. Va ser un dia desastrós. Per evitar pagar un ritme inicial excessivament ràpid vaig sortir lent, a 4’11” el primer quilòmetre, i el pas per la primera volta el feia en 16’16”. Si fallava no seria per un desgast prematur. En la segona em vaig posar les piles i vaig aconseguir un 15’45” que em feia veure que les coses rutllaven i que l’havia encertat de ple. Però estava molt equivocat. En la tercera volta anava tant còmode que creia que la lentitud del ritme que em marcava el rellotge era fruit d’una relaxació meva. Quan vaig intentar accelerar el pas, les cames no em van respondre, es van declarar rebels i em van abandonar a uns 15’53” que ja em feien intuir el calvari que em tocaria viure. Duia només 12 kms. de test, així que vaig seguir endavant. La mitjana va començar a superar els 4 minuts per quilòmetre, 16’06”, en la quarta. No em volia rendir. Com a mínim, no ho volia fer sense entregar-me una mica més que l’últim dia. La cinquena volta va ser per emmarcar (16’18”), però les penúltimes voltes sempre acostumen a tenir truc, ja que sovint em reservo una mica de cara a l’última. En aquest cas no m’havia guardat res i en la sisena i definitiva vaig estar a punt de batre tots els rècords negatius. Únicament l’orgull de l’últim quilòmetre (3’55”) va evitar que fos la pitjor volta de totes (16’12”). En total, 24 kms en 1h 36’30”, a una mitjana de 4’01”!!!

Totalment abatut, sense forces, assedegat i decebut, vaig arribar al cotxe. La ment era l’única cosa que funcionava i vaig ser capaç d’hidratar-me, menjar-me un plàtan i començar a fer estiraments...mentre m’anava preguntant per què. Explicacions o teories en tinc algunes (abans d’ahir vaig anar a que em fessin un massatge i em van deixar les cames toves; vaig anar a córrer tard i, casualment, la temperatura va pujar una bona colla de graus; dilluns vaig fer 20 quilòmetres, dimarts, 15 i el cos ho va pagar dimecres) però la realitat és que, tot plegat, em recorda massa a l’experiència que va viure en Joan Prats fa alguns anys. De la nit al dia es va trobar anèmic perdut i, per molt que corria, acabava fos, rendint molt per sota de les seves possibilitats. No sé si el que tinc realment és una anèmia, però intentaré posar-hi remei d’una o altra forma. El que no puc fer és continuar avançant enrere, com si fos un cranc.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

BALANÇ D’UNA LESIÓ


Ja en tenia ganes, ja, de fer un test. Ara que m’he recuperat de la lesió vull iniciar la recuperació de la forma. Abans de caure en desgràcia amb la periostitis duia una evolució molt bona (més evident en els entrenaments que en les curses, però molt bona, al cap i a la fi) i era necessari calibrar l’estat de forma actual per treballar amb dades concretes. Per aquest motiu (i perquè ja ho trobava a faltar) divendres passat vaig tornar a la Casa de Campo. Molt agosarat, anunciava en aquest mateix bloc la intenció de fer un test de 7 voltes (28 kms.) a ritme progressiu. Havia de ser la primera tirada llarga de la temporada. Però la realitat va ser ben diferent: dotze dies seguits d’entrenaments progressius m’havien deixat tocat.

Vaig iniciar la prova a un ritme ràpid (3’50”) que, a poc a poc, vaig anar modificant. El pas per la primera volta, amb un temps de 15’43 em donava bon feeling, em sentia molt còmode i, fins i tot, m’obligava a anar-me frenant. En la segona volta vaig repetir el temps de la primera i en la tercera el vaig millorar quatre segons.Tot anava sobre rodes fins que vaig encarar la pujada en la quarta volta. Allà em vaig adonar que se’m faria llarg. L’aturada per la lesió m'havia obligat també a un descens en les tirades i l’entrenament de 32 kms. se’m feia molt coll amunt, així que vaig decidir retallar l’entrenament en dues voltes i fer una cinquena i última volta buidant-me totalment. Vaig fer-la en 15’12”, a una mitjana de 3’48”.

Fins aquí ho considero tot molt normal. Deixa de ser-ho quan obro la llibreta i trobo l’últim test de cinc voltes. En les cinc setmanes que han passat he fet un pas enrere de 41”. No en faré un drama, al contrari, ja m’hi he posat mans a la feina. Després de tancar la setmana amb 105 quilòmetres (la més llarga de la temporada), ahir vaig fer-ne vint i avui, quinze més. Un augment del quilometratge, amb descans i un plat de pasta aquesta propera nit (cosa que no vaig abans de l’últim test) i demà buscaré la revàlida. Aprofitant que no treballo confio que serà un bon dia per recuperar les bones sensacions.

La setmana que ve correré la Mitja Marató de Mediterrani, molt més que un test.

dijous, 6 d’octubre del 2011

PERIOSTITIS GAIREBÉ OBLIDADA

Una setmana després, no sé si cantar victòria, però ja corro. I quan ho faig no penso si em fa mal la cama o si no me'n fa. Simplement, corro i gaudeixo. No he deixat de fer-ho des de la setmana passada, amb un increment progressiu dels quilòmetres. El fisio em va deixar a punt, però m'ha posat una condició que m'ha trasbalsat una mica els plans: res de canvis de ritme, res de sèries.
No necessitava gaires excuses però aquesta em va de meravella, amb les poques ganes que tenia jo de fer sèries. L'únic inconvenient és que el fet de fer-ne era el canvi que creia que em duria a tornar a fer bons temps.
Havent perdut dues setmanes tampoc estic per a gaires marques...i menys encara quan no acabo de trobar una marató, que aquesta n'és una altra. M'havia fet il·lusions d'anar a Jamaica, Fukuoka, les illes Caiman o les Verges...i al final (si tinc sort) aniré a Lisboa.
El cas és que seguint les indicacions de l'Ángel Tiradas he tornat a fer volum i aquesta setmana sumo 17, 19, 17 i 16 quilòmetres. I demà divendres, que no treballo, me n'aniré a la Casa de Campo a fer les primeres set voltetes de la temporada (28kms progressius i 4 més d'escalfament i refredament per a un total de...32 kms.). Intentaré no cremar-me per poder anar evolucionant en les properes sortides.
Aquests dies gaudeixo de la companyia d'un mestre de l'atletisme, en Manel Alcalà. Mai és tard per aprendre d'un home que ha corregut maratons en 2h26'. Diverses lesions l'han impedit tornar a córrer a ritmes interessants però ha tornat del Perú més prim que mai...i amenaça de baixar de 34' en unes poques setmanes.


dijous, 29 de setembre del 2011

BONES NOTÍCIES...I NOTÍCIES DOLENTES

Quan et passen aquestes coses mai saps per on començar. Sovint creus que si comences amb la negativa, a continuació sempre podràs arreglar-ho amb la que següent. D'altres vegades penses que la decepció per la dolenta serà tan gran que millor gaudir de la reacció per la bona, com a mínim durant una estona...fins que amb l'anunci de l'altra ho esguerris tot.
En el meu cas el principal afectat de tot plegat sóc jo mateix. I, 24 hores després, encara no ho he acabat de digerir. La bona sí, la bona l'he digerit molt bé: mantenint-me fidel al nom del bloc, torno a córrer. Ahir vaig sortir a rodar set quilòmetres i no vaig sentir cap doloret, ni petit ni gran. Fantàstic. Vaig allargar fins a nou quilòmetres per comprovar-ho bé i les sensacions no van alterar-se. Avui he repetit, augmentant a onze, la tiradeta, i tampoc m'han quedat seqüel·les. Podria dir que estic saltant d'alegria...i la veritat és que és així.
Però mai podem estar del tot contents, oi?
La dolenta, també és molt dolent: no podré córrer la Marató de Sant Sebastià. És un problema d'agenda, d'incompatibilitat amb la feina. No hi puc fer res.
El costat positiu és que com no hi puc fer res, res de res, no em preocupo més del compte. No hi vaig i punt. Ara bé, jo no em quedo sense córrer una marató aquesta tardor. De fet tinc data per la propera, el cap de setmana posterior a Donosti. Vaig com boig intentant valorar quina de les 14 maratons que es disputen aquell dia arreu del món és la més indicada. Tenint en compte que volia intentar fer una bona marca, la millor seria la de Fukuoka, plana, ràpida, fresca...i al Japó. Una mica lluny. La que és més a prop és la de Lisboa però em canso només de recordar les pujades i baixades que hi ha a la capital portuguesa. I entre l'una i l'altra hi ha opcions pintoresques que, posats a treure profit a l'entrenament i no deixar de córrer una marató, també em motiven: la del Reggae (Jamaica), Barbados, Panamà, Las Vegas, Gran Pacífic (Mèxic), Singapur, Illes Caiman, Shanghai (Xina), Macau, llac Nara (Japó), Saint Croix (Illes Verges).
La decisió l'hauré de prendre, com a molt tard, en dues setmanes.