diumenge, 26 de desembre del 2010

GRANS SENSACIONS AL RIU RIPOLL DE SABADELL

Ho necessitava. I m'ha vingut molt bé. No coneixia la cursa i no volia patir-la. M'ha agradat molt (tot i que, lògicament no ha estat per la bellesa d'un paisatge envoltat de fàbriques, què hi farem), per moments m'he traslladat en el temps a la meva època de corredor de crossos, quan corria al Cornellà Atlètic...ja fa uns vint anys!!!

km. 5 de cursa, iniciem la baixada
He sortit a la primera fila, més per la comoditat a la sortida que per ambició competitiva. A diferència d'Aranjuez, ara fa una setmana, no m'he deixat endur pels velocistes del primer quilòmetre i al primer pas pel Ripoll  anava aproximadament el 40è. Era bonic de veure un primer grup capdavanter amb domini aclaparador de corredors de la Joventut Atlètica de Sabadell, entre ells (amb una samarreta d'anteriors temporades) l'olímpic Miquel Quesada, que a la llarga ha estat el guanyador. La meva cursa era una altra, més enrere, més de sensacions, de trobar-me còmode en la distància i no haver de pagar sobreesforços al final. He anat remuntant posicions i m'he situat 19è a meitat de cursa. El descens ha estat molt atractiu, tot i que una mica incòmode per la quantitat d'atletes amb què et creuaves i que ocupaven bona part del camí. Però si només haguessin estat atletes rai...en un dels ponts que havíem de creuar he xocat de ple amb un ciclista que pujava. N'eren dos i encara m'explico què hi feien. En plena curva m'he menjat el manillar de la bici i el nano ha acabat anant per terra. M'he girat instintivament i he comprovat que no s'havia fet mal. He continuat endavant, però l'accident m'ha fet perdre la concentració i el contacte amb el que aleshores era el meu rival directe a la cursa. Tot i això no he perdut ritme i n'he enganxat a un altre, del CA Castellar, Josep Margalef Dolz. Poc abans d'arribar a la pista m'ha deixat enrere, però avui tenia ganes d'esprintar i quan he vist que no arribava a agafar els corredors que hi havia al davant i es començava a deixar anar he intentat guanyar un lloc més en la general. Tot i que ha reaccionat molt bé a l'atac i que ha anat d'un pèl que no em tornés a passar, al final m'he imposat. Setzè classificat, amb un temps de 36'17" (18'28-17'49).

Una mica desencaixat? És habitual.
Al riu Ripoll m'hi he trobat amics i això sempre millora aquest tipus de curses sobre les que corro a Madrid, on generalment vaig tot sol. Bona jornada atlètica, conclusions positives, sensacions millorades en referència al 10.000 d'Aranjuez i ganes de fer la propera. Ara que s'acaba, ara que començaré a preparar Sables, ara m'arriba un "mono" de deu mils que no sé com treure-me'l del damunt. Ja buscaré solucions. Si aquests fossin tots els problemes amb què ens hem d'enfrontar...

dissabte, 25 de desembre del 2010

TORNO A CÓRRER A CATALUNYA. DEMÀ, AL RIU RIPOLL DE SABADELL

Setmana festiva, de poca feina, alterada per la visita als jutjats de Madrid de Marta Domínguez i per la golejada de l'equip del senyor "amenaço d'anar-me'n si en Valdano i en Florentino em fan la guitza" contra el Llevant. Tot plegat, però, no va suposar canvis notoris, com a mínim en els entrenaments. Fa dos dies que sóc a Barcelona. No en tinc cap dubte que, ara mateix, rendiria més si visqués aquí. En aquest breu espai de temps n'he tingut prou per sumar 38 quilometrets!!! Ahir 18, després que em vaig trobar en Manel Alcalà al dos i mig de les Aigües (impagable, com sempre, córrer al seu costat). Avui n'han caigut 20 més, de muntanya, per celebrar el Nadal. De sortida érem una gran colla, però ens hem dividit en dos grups i els més malalts (Prats, Fàbregas i el meu cosí, Cesc Guim) hem anat cap a Can Borrell. No em convenia gens allargar tant la jornada, ja que demà corro la Cursa del riu Ripoll. Però tenint en compte que no es tracta d'una prova plana, on pugui fer un bon temps, valia la pena aprofitar l'ocasió que em brindaven els amics per compartir una rodada d'aquelles que no acostumo a fer a Madrid.
No em sento cansat, tot i que sóc conscient que tot sortirà demà. L'esperit, però, no varia. Vull lluitar, patir i recuperar sensacions de 10.000. Vull no sortir a tota castanya. Vull tenir ganes d'esprintar al final. Vull passar-m'ho bé.
I després, Sant Esteve, el penúltim gran àpat nadalenc. Fins ara els estic gaudint d'allò més...

diumenge, 19 de desembre del 2010

ELS RECORDS SÓN ALLÀ ON SÓN. LA REALITAT ÉS AQUÍ, I AIXÒ ÉS EL QUE TOCA VIURE

Revisant els últims missatges veig que no pretenia estar al voltant dels 3'30"/km sinó entre 34'00 i 34'30"...amb un clar optimisme inconscient. Els 35' pelats també se m'han escapat, de llarg. Però com a mínim he baixat de 36' (35'47...a 3'34"), que no està tan malament. La Cursa d'Aranjuez és molt bona, molt ràpida i l'any que ve m'agradaria apuntar-m'hi i córrer-la amb dorsal. Ja fa anys que visc a Madrid i no hi havia anat mai, a Aranjuez. Val la pena. Però el cas és que no hi he anat a fer turisme, hi he anat a córrer. De sortida, desconeixedeor del ritme que duia, i empès per la massa que se'm menjava, he marcat 3'22" al pas pel primer quilòmetre. Però ha estat un miratge, era un ritme infernal que no podria aguantar. He afluixat i m'he anat trobant amb mi mateix. El pas per l'equador l'he fet a 17'37", que estava dins de les previsions. El que quedava era resistir com pugués i ho he fet en 18'10", amb un últim quilòmetre sense forces per a més que, paradoxalment, he acabat clavant la mitjana de la cursa...3'34".

És el que toca, és la realitat del Sebas 2010. L'accepto. Però no renuncio a seguir lluitant. Encara no.

dissabte, 18 de desembre del 2010

ARANJUEZ, TEST PREVI A LA SAN SILVESTRE

No es pot dir que hagi fet uns grans entrenaments però aquestes últimes setmanes m'he posat les piles i he augmentat una mica la càrrega, tant a nivell de quilòmetres com a nivell de canvis de ritme i petits tests en els entrenaments. L'últim el vaig fer ahir, al parc del Breogán, al costat de casa. Encara he de mesurar el circuit però la volta, aproximadament, deu fer uns 1.600 metres. En vaig fer 4, a ritme progressiu i l'evolució, que va ser notable va anar com segueix: 7'33"-6'59"-6'23"-5'37". Les referències que hi tinc, en aquest circuit són molt minses, áixí que no em va sorprendre comprovar que vaig superar l'anterior millor volta (5'52"). Això va ser ahir divendres, ja que dimecres vaig fer uns canvis de ritme al Retiro (4x2' forts-1' rec.) poca estona de fartlek, ho reconec, però millor que res, oi?

Demà torno a competir, a córrer per a mi, sense acompanyar ningú, al 10.000 d'Aranjuez. El canvi, em temo, serà brutal, tenint en compte que el ritme de competició que tinc a les cames és de marató. Fa tant de temps que no faig un deu mil en condicions (als mesos d'agost i setembre vaig córrer a Sotillo de la Adrada i La Elipa, però encara estava en una part massa inicial de la temporada i no els vaig gaudir prou bé. Demà (ho tinc claríssim) m'hi deixaré la pell i acabaré sense alè. Però ningú m'empeny. Busco estar al voltant dels 35'. Com ja vaig dir en l'últim post, m'agradaria trencar la barrera dels 3'30"/km però el més probable és que m'hi quedi amb les ganes.

Ho sabré en menys de 20 horetes. El temps aconseguit serà una bona referència per saber com he d'afrontar la San Silvestre Vallecana. 

dimarts, 7 de desembre del 2010

COMENÇO A AGAFAR VELOCITAT

Fa unes setmanes, en una roda de premsa (no recordo de qui), em vaig trobar en Sergio Heredia, de La Vanguardia, gran migfondista i corredor eventual de maratons. Desencisat després d'alguns intents en els 42.195, en Sergio va decidir deixar d'intentar-ho i ara corre per mantenir-se en forma, sense objectius concrets. I la veritat és que li costa molt poquet estar finet. Des que ens vam retrobar hem quedat algunes vegades al parc del Retiro. Córrer amb algú d'un nviell semblant al teu sempre t'ajuda a millorar. En aquests vuit anys a Madrid no he tingut aquesta referència, en cap de les temporades. Ara, la tinc. Amb en Sergio vaig més ràpid, el ritme ens va bé a tots dos i la millora és evident. Avui, a més, hem fet els primers canvis de ritme. Han estat breus (6x 1' fort-1' fluix) però han estat intensos. El cor s'ha disparat i les cames han hagut de canviar el xip. I jo, tan content.
Segueixo la progressió postmaratoniana i em vaig adaptant als 10.000. L'el.líptica m'ajuda amb la potència de braços i les rodades són més curtes però més intenses que al mes d'octubre. El dia 19 corro a Aranjuez un 10.000 (sense dorsal, la cursa és bona i s'esgotaren així que es van posar a la venda) que m'hauria de servir de pedra de toc de cara a la San Silvestre Vallecana. Fins aleshores aniré una mica a cegues. Crec que hauria d'estar entre 34'30" i 34'00". Però tenint en compte que aquest any no encerto cap previsió, probablement estaré més a prop dels 35'.

dijous, 18 de novembre del 2010

CURT, MIG I LLARG TERMINI

Després de córrer, patir i gaudir durant 42 quilòmetres, el cos necessita un descans. L'objectiu està aconseguit, o no, però la marató ja ha quedat enrere i no hi ha res a fer. Tant si el resultat ha estat positiu com si no una lleugera buidor interior entra de visita en la vida del corredor. Van ser moltes setmanes d'entrenament i és necessari trencar una mica. Han passat gairebé tres setmanes des que vaig córrer a Frankfurt. He carregat les piles, ho veig tot d'un altre color. Estic molt content amb el meu rendiment a Alemanya.

Recuperat de la marató, tant física com anímicament, he tornat als entrenaments paulatinament. La primera setmana vaig fer només 24 kms, la següent 32 i aquesta estaré entre els 40 i els 50 kms. Estic combinant els entrenaments de córrer amb l'el·líptica que tinc a casa. Parlant d'aquestes màquines, val a dir que mai n'he vist dues que comptin de la mateixa manera, amb unes fas un quilòmetre en només 2'30" i en d'altres t'hi estàs fins a 7' deixant-hi la pell. La meva és de les del primer tipus...i jo tan content. El cas és que tinc la intenció d'anar augmentant l'ús de l'el·líptica cada setmana (5 i 10 les dues primeres, en aquesta de moment n'he fet 21). A més, diumenge passat vaig pujar al Peñalara (2.428 msnm), el cim més elevat de la Sierra Madrileña, en una primera presa de contacte amb la muntanya.

L'objectiu a llarg termini, com no, és la Marató de Sables, a l'abril. Abans però, tinc intenció de fer un 10.000 ràpid, al voltant dels 34' (podria ser a la San Silvestre Vallecana) i alguna cursa de muntanya (em crida l'atenció una sobre neu que fan a Font Romeu el 16 de gener http://www.traildefontromeu.com/ , però encara hi he de pensar.

El més positiu de tot és que he tornat. Amb energies renovades i ganes de guerra.

diumenge, 31 d’octubre del 2010

2h40´49", OBJECTIU NO ACONSEGUIT

No sé si em va ajudar el fet de ser periodista però ja fa temps que em vaig adonar que les històries es podien explicar de moltes maneres diferents. No només de diversos punts de vista, en funció del narrador, sinó que fins i tot un mateix narrador podia explicar versions antagòniques d´un mateix fet. Sobre la marató de Frankfurt que he tingut el plaer de córrer aquest matí faré interpretacions i totes dues seran vàlides. Després, que cadascú es quedi amb aquella que més gràcia li faci.


L´objectiu pel qual m´havia entrenat era baixar de 2-40´ i no ho he aconseguit només per 49". En una marató, 49" és poc més d´un segon (només 1"!!!!!!!) per quilòmetre més lent. He sortit amb ganes, feia un dia esplèndid, bona temperatura, no plovia i el ventet que feia ahir havia minvat bastant. Després d´uns primers kms. de bogeria m´he endinsat en un grup bastant compacte. Anava lleugerament per sota del meu temps previst, però veient que al darrere la gent venia sense una dur una formació clara, no he tingut cap dubte. El temps de pas dels primers 5.000 ha estat de 18´32" (a 3´42"/km), 18´46", 18´40," 18´46" i 18´52". I ha estat aquí, en el km. 25, quan el grup s´ha esvalotat per l´arribada d´un altre grup que venia pel darrere...i jo he pagat la trencadissa. M´he quedat tallat. Ja no m´he recuperat i cada parcial he anat empitjorant l´anterior (19´08", 19´26" i 19´57"), les cames em feien figa. Tot i la davallada he seguit lluitant, no m´he deixat anar en cap moment. Tot i saber, des del km. 35, que no baixaria de 2-40´, m´he seguit deixant la pell per intentar-ho. És molt senzill, després de 35 kms., un cop ja t´has desencisat per la pèrdua de l´objectiu, plegar, abandonar, fer-te a un costat, deixar-ho córrer. El mèrit, en molts casos, està precisament en tot el contrari. L´esforç de continuar la lluita contra un mateix i el cronòmetre traïdor, d´apretar les dents, tancar els punys i buscar amb la vista el cartell del següent quilòmetre, aquest esforç no es paga amb res quan, abatut i desencaixat, al final, creues la línia d´arribada.

Això és el que avui m´ha passat.

Però també m´ha passat una altra cosa.

L´objectiu pel qual m´havia entrenat era baixar de les 2-40´ i no ho he aconseguit, per 50", però no ho he aconseguit. La diferència de temps, en aquest cas, és el menys important. Ja he corregut prou maratons com per saber que una marató es tracta d´una lluita en dues curses diferents, una que va des de la sortida fins al km. 30 i l´altra que consisteix en els últims 12 kms. En la primera has d´anar a un ritme còmode, tan ajustat com sigui possible a la marca que vols fer. En la segona has d´intentar mantenir el ritme i controlar-ne les davallades. I lluitar, lluitar i lluitar. Fins al final. El problema sorgeix quan no fas bé la primera cursa, quan penses que tot el temps que li robis al cronòmetre serà temps que tindràs d´aventatge per quan arribi el mur. I vas retallant quinze segons en un cinc mil, deu més en un altre...i així vas fent, tot content, perquè creus que és tan poquet, tan poquet, que no ho pagaràs per això. Però resulta que ho pagues. Sempre. O gairebé sempre. I avui, evidentment, ho he pagat.

Sóc conscient que és molt més atractiva i interessant la primera crònica. Però el regust que em queda al cos, ara mateix s´apropa més a l´explicació de la segona.

Tot i això, amb el pas dels dies, estic conven-s-ut que valoraré aquest temps de 2h40´49", que tampoc el regalen. També tinc clar que, un dia o altre, tornaré a baixar de 2-40´.

Agraeixo a tothom que s´ha interessat per la cursa i a aquells que, fins i tot, l´han seguit per internet. Avui, la Marató de Frankfurt, l´ha guanyat el kenià Wilson Kipsang, amb un temps de 2h4´57". És una sensacional marató. Val la pena córrer-la.

dissabte, 30 d’octubre del 2010

ÚLTIMES HORES, TOT EN ORDRE

Vaig arribar ahir al migdia a Frankfurt, ciutat amb un encant especial. No és especialment maca, però he de reconèixer que tants gratacels junts acaben impressionant. El casc antic, on hi ha el Römer, també és molt recomanable. Vaig preparar aquesta marató amb diferents alicients, un d´ells era que hi aniria amb en Marc Fontanals, amb qui sempre hem mantingut una bona rivalitat (tot i que ara ell juga una altra lliga, està fortíssim). El cas és que al final no ha pogut venir, així que part d´aquella il.lusió inicial va desaparèixer el dia que em va comunicar la seva absència. Tot i això, estic encantat de ser a Frankfurt. Estic motivadíssim!!!

És la meva primera marató a nivell internacional i em sembla que encara en podem aprendre una mica. La fira del corredor, si fa no fa, és com la de Barcelona, però a Frankfurt es respira ambient de marató des que entres a la ciutat. La promoció que en fan és brutal, la pancarta de SORTIDA ja estava penjada (com a mínim) des de divendres i els punts quilomètrics també estan marcats molt abans de la prova. Però el millor que té aquesta marató és l´ARRIBADA: els últims 40 metres són dins del Festhalle, un pavelló preciós, amb grades, on aquest migdia s´ha fet la tradicional pasta party.

Ahir vaig  córrer 40 minuts i avui mitja horeta més, en tots dos casos molt suaument. Les sensacions són boníssimes. Cap dolor ni molèstia enlloc. Estic hidratat, he menjat bé i (com a mínim fins ahir) he dormit bé. Per evitar cansar-me caminant amunt i avall (fet habitual quan estem en una ciutat que desconeixem) vaig decidir endur-me la tercera part de la triolgia de MILLENIUM. Em té tan enganxat que pràcticament es pot dir que faig "vida monacal" (ja tindré temps, després de la cursa, per conèixer més a fons la ciutat...).

La idea, ara mateix, és sortir a 3´46"/km. Sense obsessions (no vull anar sol d´inici, massa árriscat) però anant alerta. Portaré tres gels, que em prendré, si tot va bé, als quilómetres 20, 32 i 38. Farà bona temperatura, uns deu graus i no s´espera pluja. L´únic problema és que es preveu que faci vent.

Ara per ara, això és tot. Com deien a l´antiga Roma, alea jacta est.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

MOLT DE COMPTE AMB ELS DETALLS

Descanso al llit escoltant, Amos Lee, després d’una molt bona jornada de diumenge. Avui he fet l’últim gran entrenament abans de la Marató de Frankfurt. Han estat trenta quilòmetres, entre Navacerrada, Cotos i Valdesquí (per damunt dels 1.800 metres d’altitud). M’he trobat molt bé, les sensacions han estat molt positives, ha estat com una injecció de moral de cara al compte enrere que em resta per encarar la prova.


Ara mateix, la feina ja la tinc tota feta. Vaig començar a entrenar a la tornada de les vacances, el 26 de juliol. Des d’aleshores han passat 13 setmanes, amb 85 dies vestint-me de curt i posant-me les vambes i únicament 6 de descans, per sumar un total de 1.482 kms. He competit en cinc curses (dues mitges i tres 10.000) i he fet vint o més quilòmetres en 22 ocasions (en quatre de les quals n’he fet 30 o més).

Els resultats no han estat els que esperaba, no he aconseguit anar als ritmes que m’esperava, i això ha minvat una mica la meva confiança. Malgrat tot em sento resistent, un bon dièsel, capaç d’aguantar bé el repte dels 42.195 metres.

Faig el repàs abans d’iniciar l’última setmana perquè a partir de demà dilluns el més important ja no será córrer (que ho faré, sí, però d’una manera més pausada) sinó vigilar una sèrie de detalls que poden influir directament en el resultat final, qüestions com ara l’alimentació, el descans o, sobretot, els refredats, angines o malalties diverses. Després de tantes sessions d’entrenament les defenses del cos estan més baixes del que és habitual i hi ha moltes probabilitats de caure malalt. Les minimitzaré tant com pugui.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

70" SÓN MOLTS, PERÒ TAMPOC TANTS

Tenia pressupostada una hora, setze minuts i trenta segons per a la Mitja de Mollerussa, però les coses no van sortir com esperava. Aquesta temporada estic rebent nombrosos senyals que m'indiquen que no és la meva. Tot i així no renuncio a il.lusionar-me una i altra vegada. Tinc un somni, fer una bona cursa a Frankfurt, i no el deixaré escapar així com així.
Dit això, val a dir que Mollerussa no va ser un fracàs, ni molt menys. La temperatura era excepcional, vam començar a córrer a 8ºC, però feia un vent bastant molest. Qui coneix aquesta mitja sabrà que el recorregut transcorre per les llargues rectes de les carreteres que uneixen Palau d'Anglesola amb Bellvís i El Poal. De sortida vaig evitar el primer grup quan, en el quilòmetre dos, vaig veure que passava a 7'05", excessivament ràpid. Coneixedor de les meves limitacions vaig intentar esperar un segon grup, que mai es va arribar a formar. Vaig avançar fins al km. 5 amb un corredor del Reus Ploms i un altre del CA Tarragona, però el ritme que portàvem era massa lent i vaig decidir aventurar-me tot sol endavant. Era un risc que corria, a falta de 16 kms, però em va sortir bé. Vaig anar retallant distància amb els corredors que em precedien, en vaig passar a dos i em van faltar tres segons escadussers per a un tercer avançament. Les distàncies entre els atletes eren molt grans i, per molt que ho vaig intentar, tampoc a Mollerussa vaig poder guanyar en Ramon Esquius (no hi tinc res en contra, al contrari, però sovint, en diferents moments de les curses, el tinc a l'abast de la mà...i al final em quedo amb les ganes. Ahir ell va ser un dels que anaven amb el grup capdavanter i que va acabar cedint. La cursa, per als primers, va ser molt bonica. Es va formar un interessant grup de sis atletes que, junts, van avançar cobrint-se el vent entre uns i altres. En Sancho Abad es va endur el triomf final, disputat sobre un sorprenent Joan Piqué i Serra, que segueix un ascens permanent. En Joan Prats va recuperar les bones sensacions perdudes a Sant Cugat i va arribar sisè.
Els meus parcials en cada 5.000 mostren que, tot i que sentia que anava còmode, anava pagant el preu de lluitar contra el vent en solitari: 18'17, 18'13, 18'35 i 18'41...amb uns últims 1.097 metres en 3'55", per a un total d'1h17'41". La posició final, catorzè, em deixa un bon regust. El temps final, dolent. I l'ambició? Potser és el que em va faltar. Potser me l'hauria d'haver jugat i aguantar amb els primers més estona. Potser, potser, potser...però això és el que hi ha, 70" més lent del que volia, a dues setmanes per a Frankfurt. Malgrat tot, segueixo somiant, lluitant i esperançat de tornar a baixar de les 2h 40'.

dijous, 14 d’octubre del 2010

1h16'30, OBJECTIU REALISTA A MOLLERUSSA

L'any 2007 vaig fer 1h16'51" i la temporada passada vaig aturar el crono en 1h17'20". Enguany porto més preparació que aleshores, ja que l'objectiu és molt més a prop. Si la vida la poguéssim explicar amb números, l'1h16'30 hauria de sortir clavada. Però les coses no són tan senzilles i per molt que vulgui, aquest any no acabo d'anar fi del tot. L'últim entrenament llarg em va sortir força bé, però n'esperava més. I, a part, cal tenir en compte que no tinc ritme de 3'40 a les cames, ara mateix...i hauria d'anar per sota.

Siguem positius. Aquesta setmana ha estat la segona (des que vaig començar a entrenar a l'estiu) en què faig una baixada, de quilòmetres (10, 11, 14 i avui 17...), de ritme (només avui he tirat fort, la resta de dies he anat a 4'30")...i de dies (després de 47 dies consecutius entrenant, demà divendres descansaré). Queda clar que arribaré descansat a Mollerussa. El que passi allà pot ser una història ben diferent.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

NO ÉS PER TIRAR COETS PERÒ MOTIVA

Ha estat una setmana encarada tota a l'entrenament d'aquest matí, a l'últim test de 32 abans de Frankfurt i el resultat manté les expectatives que tenia, amb una evolució positiva però encara un puntet per sota del que feia quan preparava Barcelona'2010, al mes de febrer. Set voltes al circuit, a dos quarts d'una de la tarda, temperatura molt bona, 15ºC, gens d'aire, ambient humit i recorregut tovet pel xàfec que va caure ahir. 15'56-15'44-15'37-15'38-15'35-15'36-15'21. No ha estat una progressió absoluta, tampoc he fet una última volta espectacular, però he mantingut una regularitat fantàstica durant 20 kms (a 3'54"). He tingut una mica de flat a l'inici de la quarta volta i m'he pres un gel al final d'aquest mateix gir. Les tres últimes voltes han estat controlades. Veia que no podria superar la marca del passat mes de febrer (1-49'02) i m'he centrat a córrer amb cap, sense desesperar-me, intentant assegurar-me millorar el temps de l'últim test fet fa quinze dies (1-50'18). Al final he aturat el crono en 1-49'27" (+-3'54-5), a 25" de Barcelona, tampoc està malament, així que aniré esperançat a Mollerussa (els càlculs i previsions els deixo per a més endavant).  Abans d'aquest test d'avui, vaig córrer tres dies a Salamanca, amb pluja, fresqueta i, per què no dir-ho, també una mica de tensió. Però passo pàgina, miro endavant i em centro només en allò que suma. La resta no m'interessa.

dimarts, 5 d’octubre del 2010

A FRANKFURT HI VAIG AMB EN MARC, QUE ESTÀ COM UNA MOTO

Quan el meu amic Joan Prats va deixar la seva feina, d'enginyer, a l'antiga N-152, li va canviar la vida. No sé si va ser el camp, el tractor, Balaguer, els préssecs o les prunes, però va millorar atlèticament d'una manera fantàstica, impressionant. Sempre havia estat millor que jo però d'ençà que les diferències es van fer inabastables per a mi. En tots aquests anys només he pogut superar-lo en dues ocasions, en dues setmanes consecutives, a les mitges de Móstoles i Sant Cugat. Però hi ha trampa: arrossegava una anèmia que desconeixia.

Això no tindria cap sentit si no expliqués ara que el passat cap de setmana a en Joan el va guanyar un altre amic comú, el meu company de fatigues a Frankfurt, en Marc Fontanals. Ell i jo tenim un nivell molt semblant, gairebé calcat. Però aquest any està que se surt, fortíssim, fins al punt que diumenge, a Sant Cugat, en Marc es va esmorzar en Prats. Amb un temps d'1h15'58, a més, va arribar tres minuts abans que en Joan Piqué Serra, que a la Mitja de Sabadell em va treure gairebé dos minutets. Tothom sap que l'amistat és molt bonica, però als teus amics t'agrada guanyar-los més que a ningú altre. Abans de Frankfurt, tindré l'opció de posar a prova les meves forces, al costat de les d'en Marc (i les d'en Prats, que de ben segur que es treurà l'espina) a la Mitja de Mollerussa.

Pel que fa als entrenaments, començo la setmana amb moltes ganes. Ahir van caure 20 kms (amb un fartlek curtet [4x4' forts 2' recuperació]) i avui 18 kms a ritme viu. En una setmana complicadeta a nivell de feina, la selecció espanyola de futbol és a Madrid, tot el que pugui anar fent serà allò que m'hauré tret del damunt. I moltes ganes que tinc, de córrer, lluitar, patir...i descansar.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

A4

No és la carretera d’Andalusia ni un tipus de paper ni tampoc el conegut vehicle de la companyia alemanya AUDI. Em trobo A-4 setmanes de la disputa de la marató de Frankfurt. No estic confiat, no estic positiu, la millora que esperava no es produeix i estic en el moment decisiu de la preparació. De fet, aquesta que comença hauria de ser la setmana més important de totes. He d’intentar no deixar-me endur pel, tot i que lleuguer, desànim amb què estic enfocant la recta final.


Ahir vaig tancar una segona setmana consecutiva de 130 kms. Dissabte vaig anar al circuit. Hi vaig fer 5 voltes però tot i que vaig rebaixar el ritme de mitjana dels últims 20 kms. que hi havia fet (de 3’54” a 3’52”) les sensacions no van ser d’anar “súper”. Se’m resisteix la pujada del tercer quilòmetre i això comença a ser habitual...i preocupant. Ara bé, vaig tornar a baixar de 15’ i, a poc a poc, vaig aconseguint un punt més de ritme. Vaig coincidir amb uns atletes etíops que volaven i amb el grup d’atletes que entrena el mític Antonio Serrano (també volen, però una mica menys). Quan feia l’última volta vaig rebre els ànims del maratonià Pablo Villalobos, que va fer una gran actuació als europeus de Barcelona.

En aquestes quatre setmanes que queden, seguiré apostant pels caps de setmana: aquest primer aniré a fer 7 voltetes al circuit, el següent aniré a Mollerussa i l’últim abans de viatjar a Alemanya pujaré a rodar dues horetes a Navacerrada, al voltant dels 1.900 metres. És el pla a dia d’avui però estic obert al que em diguin les sensacions.

dijous, 30 de setembre del 2010

UN ALTRE ÍDOL CAIGUT: ALBERTO CONTADOR

Potser tingui raó i va ser una contaminació alimentària. Però jo no me'l crec. I em sap greu perquè em cau bé. Duia la bandera de la lluita contra el dopatge, però és difícil seguir guanyant en el ciclisme professional i estar totalment net. Estudien caloria a caloria tot el que ingereixen. No es poden passar ni un gram. El pitjor dia per als excessos és el dia de descans, quan no cremaran tot el que mengin. I ell decideix prendre's la carn per no fer-li un lleig a López-Cerrón, que s'havia pres la molèstia de dur-la des d'Espanya..."i era una carne muy buena, que no podía echarse a perder" (Contador dixit). Costa de creure. A mi, massa.

Mentrestant segueixo a la meva, amb el meu modest pla d'entrenaments per a Frankfurt. Aquesta setmana han estat 17, 21, 17 i avui 16 kms. Dimecres vaig anar a la Casa de Campo a fer-me un homenatge (sense malinterpretar, que allà hi ha moltes possibilitats d'homenatjar-se...totes censurables, per suposat), amb tres voltetes de luxe. La primera, lentíssima, per gaudir de l'entorn; la segona, a mossegar (15'02") i la tercera a donar-ho tot (14'28"). Tenint en compte que mai faig res ràpid la jornada, que va començar com una broma, va acabar sent molt productiva.

Comparacions odioses sempre, en aquells temps en què tot era meravellós (devia córrer amb la gorra...) un dia de 32 kms. vaig fer una setena volta a 14'24"!!! Per això són tan odioses...

Però d'allò en fa tant de temps que és millor no pensar-hi. Avui és dijous 30 de setembre de 2010, tinc 36 anys i uns altres objectius, més modestos però també il.lusionants.

diumenge, 26 de setembre del 2010

CADA COP MÉS FI

D'avui en cinc setmanes correré la marató de Frankfurt. Tinc la base aconseguida però el que queda per fer és el més sacrificat. Les quatre pròximes setmanes marcaran realment el que pugui fer el 31 d'octubre. Ara és quan he d'apretar de debò. Ahir vaig fer el primer test de 32 kms, amb les esperades set voltes al circuit de la Casa de Campo. La setmana passada no me'n vaig anar gaire content, em vaig fondre abans d'hora. Ahir no va passar el mateix. Primera volta de tempteig, en 16'14, i la resta ja totes per sota dels 4 min/km. La progressió va ser absoluta, des del primer a l'últim gir: 16'14, 15'55, 15'50, 15'45, 15'41, 15'40 i 15'13, per a un temps final de 1h 50'18". No vaig tenir cap problema muscular, de cansament, calor, fred, pluja...res de res. Vaig arribar a l'inici de la setena volta amb totes les forces intactes. Un cop allà, però, se'm va fer bastant dura l'última pujada i no vaig poder apropar-me als 15' pelats (ja cauran), tot i que l'últim quilòmetre el vaig fer en 3'39. La mitjana dels 28 kms és de 3'56.3.
Aquí és quan començo a mirar referències d'altres maratons. Fa uns mesos, en la preparació per a Barcelona'2010, el millor temps el vaig aconseguir a tres setmanes de la marató (1h49'02") i a aquestes alçades de preparació feia un minut més del que he fet avui. Estic en els temps que volia estar, les referències són bones.
Però el que queda, com deia, és el més dur. Ara em mantindré en les set voltes. La idea és anar baixant els temps, setmana a setmana, i intentar-me apropar al màxim a l'1h 46' 20" del 2006, l'1h 47' 35" del 2005 o l'1h 49'07" del 2004.
Ja m'estic cansant només de pensar-hi. Vaig a prendre una Coca-Cola i a gaudir amb la Fórmula 1, a veure si em recupero.

dilluns, 20 de setembre del 2010

GRAN GEBRE, ETERN CAMPIÓ

Té el rècord del món de marató, amb 2h 3'59", una autèntica fantasia. Té 37 anys i després d'una vida sencera dedicada a l'atletisme, després d'haver-ho guanyat absolutament tot, després de mil i un sacrificis, corre la Mitja de Newcastle i guanya amb un temps de 59'33"!!! Aquest tio es mereix un bon homenatge, no?
Hailes Gebrselassie ha estat un exemple per a mi, un ídol dels de sempre, des de la seva època dels mundials de Cross. Cada cert temps miro aquest video, curt però emotiu, del dia en què va aconseguir l'estratosèrica marca que molt pocs atletes gosen intentar batre:

http://www.youtube.com/watch?v=j_Yk1xeSLRk

Moltíssims minuts després d'aquesta marca hauria d'arribar jo, a Frankfurt. Segueixo entrenant-me amb il.lusió i sumant quilòmetres. Aquest cap de setmana tornaré a la Casa de Campo...però intentaré arribar-hi descansat, aquest cop sí. M'estic plantejant seriosament anar a la Mitja de Mollerussa, que la conec i és prou bona, el proper 17 d'octubre.

divendres, 17 de setembre del 2010

PLUGES QUE ENS APROPEN A LA TARDOR. PERÒ ENCARA AMB CALOR

Sembla que ha de refrescar però el temps no s'acaba d'estirar. Ens ha donat una treva amb la calor, ja no és tan asfixiant, pèrò encara fa patir quan fem alguna cosa amb intensitat. Com a mínim a Madrid. I ahir vaig ensopegar-hi. A la Casa de Campo, volia fer 7 voltes, per primera vegada aquesta temporada...i vaig haver de plegar a la sisena (24 kms). Havia plogut tres hores de matinada i pensava que correria fresc. Però cap al migdia, que és quan hi vaig anar, tot s'havia assecat. Hi havia una gran xafogor i no me'n vaig acabar de sortir. Em trobo a set setmanes de la marató. El plantejament era millorar el temps que vaig fer a aquestes alçades la temporada passada, en set voltes. El repte era, teòricament, senzill. Però a la pràctica em va costar una mica més. En la pujada de la sisena volta vaig decidir no fer la setena i acabar la que estava fent, en condicions. Tot i la petita decepció, la progressió que vaig fer va quedar així: 16'20, 16'08, 15'57, 15'55, 15'56 i 15'40, tot plegat a una mitjana de 3'59".

Aquest cap de setmana el Barça juga al Calderón i em toca treballar, així que no faré cursa ni grans entrenaments. Avui he fet 16 kms i mantindré aquesta tònica dissabte i duimenge. La feina ja està feta. La setmana que buscarem nous objectius amb diferents alicients.

diumenge, 12 de setembre del 2010

LA ELIPA, UN BARRI, BARRI...AMB CURSA

Han estat tres setmanes seguides de curses. Ja sé en quin estat em trobo. A partir d'aquí intentaré competir en mitges, únicament. Aquest matí he corregut la cursa de La Elipa, un 10.000 justet, amb un parell de pujades. No hi ha classificacions oficials (tampoc crec que arribin a publicar-les, la cursa és molt senzilleta. Tot i així hi havia molta més gent que l'anterior ocasió que la vaig córrer) però he arribat el quinzè, amb un temps de 35'34", mig minutet millor que fa quinze dies a Sotillo. Semblant a diumenge passat a Sabadell, he sortit a veure-les venir, coneixedor del recorregut. Eren dues voltes i he progressat llocs en la segona. Això sempre dóna bon rotllo. A la prova, però, hi arribava un xic cansat. Ahir vaig anar a la muntanya, sis horetes de trek i un desnivell positiu de mil metres...que pesen a les cames. La Maliciosa i la Bola del Mundo s'ho valien. Tanco la setmana, una altra vegada, amb 120 kms. Podria dir que tinc el ritme a les cames i que em falta consolidar-lo amb quilòmetres...a aquesta velocitat. La millor referència és el circuit de la Casa de Campo o mitges maratons sense desnivells perjudicials. Després d'un esgotador cap de setmana he passat la resta del diumenge al sofà, seguint la Fórmula 1, La Vuelta, la final del Mundial de bàsquet, fins que m'adormi, amb en Nadal. I això que no jugava la meva Reial Societat...

divendres, 10 de setembre del 2010

COM M'AGRADA AQUEST CIRCUIT

Crec que tothom que corri l'hauria de provar. Més que córrer a la Castellana, el Retiro, la Puerta de Alcalá o altres indrets clàssics de Madrid. Sens dubte, el circuit del Cerro Garabitas, a la Casa de Campo, és boníssim. Són quatre quilòmetres i estan tots marcats. Vist des del cel té forma de B, majúscula tirada cap per avall. Comença amb una lleugera pujada de 200 metres, gir a l'esquerre (sempre 90º) i 300 metres de baixada pronunciada, un altre gir a l'esquerra i 750 metres de pujada suau, gir a la dreta de 180º i  750 metres de baixada suau. En aquest punt, la meitat del circuit, es torna a girar a l'esquerra per iniciar una pujada bstant pronunciada, de 300 metres, que et deixa sense alè. Un altre gir a l'esquerra, en un terreny irregular però suau (tant de pujades com de baixades) durant 1000 metres, un últim gir a l'esquerra i et situes en la que podríem anomenar recta d'arribada. És una passada!!!


Avui hi he anat i he fet 5 voltes (20kms al circuit i cinc més per arribar-hi i sortir-ne). El resultat ha estat bastant bo: 78'09", que deixen una mitjana de 3'54.6 el quilòmetre. En cada volta he anat progressant (16'11,15'41, 15'38, 15'32, 15'07") i en l'última he marcat una mitjana de 3'46.7, que està prou bé. Mantinc la millora de les últimes setmanes. Motiva saber que en dues setmanes aconsegueixo un ritme de mitjana més ràpid del que vaig fer l'última vegada a la Casa de Campo en una volta menys. Tot i això, encara estic lluny de qualsevol alegria. Seguirem entrenant-nos, no?

dimecres, 8 de setembre del 2010

UNA MICA MÉS A PROP DEL MARROC

Sabadell ja és història. L'objectiu és Frankfurt i per arribar-hi en bones condicions m'entreno. En aquests tres primers dies de la setmana sumo 15, 17 i 21 kms. Tinc intenció de córrer una cursa que diumenge fan al madrileny barri de la Elipa, però no vull renunciar a anar a la Casa de Campo a fer un nou test, afegint una volta més a l'última experiència. Si divendres tinc ocasió d'anar-hi, dissabte descansaria una mica, em recuperaria i diumenge podria estar en condicions de sortir a La Elipa. Ja ho veurem. Mentrestant, aquest matí s'obria el termini d'inscripcions per a Sables'11. De fet ha estat només una preinscripció per establir un ordre. Els 120 primers tindran dorsal, a la resta els tocarà esperar que hi hagi renúncies. Crec que he anat bastant ràpid però fins d'aquí a un o dos dies no em confirmaran si he estat prou hàbil. En aquest cas, també, ja ho veurem.

dilluns, 6 de setembre del 2010

HUMITAT, CALOR, PUJADES I MAL REGISTRE, PERÒ BONA CURSA A LA MITJA MARATÓ DE SABADELL

El títol resumeix algunes de les circumstàncies i sensacions que vaig viure ahir a una de les cocapitals del Vallès Occidental. La mitja començava a les 9:30 (una mica tard per l'època de l'any, pel meu gust) i òbviament ja feia força caloreta. Però el temps és incontrolable, així que no ens queixarem: al juliol, agost i setembre, sempre suarem una mica més. El recorregut no em va semblar malament ni tan dur com m'havien dit. Això sí, posats a fer dues voltes a un circuit amb pujades i baixades intentaria buscar una alternativa i fer que la pujada estigués a l'inici de les voltes, que els corredors estan més frescos...i no al final, que un sempre hi arriba amb les forces justes.
Després de la cursa Sotillo de la Adrada, on vaig sortit al davant i vaig anar reculant, a Sabadell volia unes altres sensacions. Vaig sortir a la meitat del gran pilot i des de l'inici de la cursa vaig anar passant corredors. Sense pressa, amb bon ritme, a la meva. Al pas per la primera volta ja m'havia situat el 25è. La pujada no és dura però es fa llaaaaaaaaaarga. En la segona volta vaig mantenir la tònica, tot i que em costava més avançar atletes. El tram final se'm va fer més feixuc, normal, però vaig aconseguir creuar la línia d'arribada sense ser superat per ningú. Entenc que el mèrit és relatiu, però et deixa bon cos. Us ho asseguro. Al final vaig acabar el 19è. L'alegria hauria estat complerta si la marca (1h20'41) s'hagués apropat una mica a les expectatives (1h17'-1h18') i també si al final no hagués perdut temps sobre en Ramón Esquius, del C.A. Manresa. Vaig anar tota la cursa a uns 10-20 metres de distància darrere seu. No gaire, però sempre vaig ser allà. Cadascú a la seva vam anar passant gent. Creia que l'acabaria atrapant...però no va ser així i al final se'm va allunyar i em va treure gairebé un minut.
A Sabadell vaig poder comprovar, també, que la dèria atlètica que es viu a Catalunya segueix en augment. 920 corredors en una mitja marató a començaments de setembre...és per fer un estudi. A banda, com es veu a la foto, em vaig trobar companys de TV3. En Xavi Bonastre va acabar molt bé un cap de setmana de càrrega quilomètrica i dues curses, en Jordi Soler amb els corredors.cat, en Víctor Patsi, amb la gorra, va acompanyar un debutant, i l'Arcadi Alibés va patir fins al final la calor i els efectes d'unes maleïdes picadures. Passar un cap de setmana a casa, amb la família, i córrer una cursa amb gent coneguda, impagable. A veure quan hi torno.

dijous, 2 de setembre del 2010

DÓNA-ME'N ENCARA QUE NOMÉS SIGUI UNA MICA, QUE NO ME'N FA FALTA MÉS

I tant que sí. Només una miqueta. I ja en tinc prou.
Estic de bon humor. No és difícil saber per què. Quan prepares un objectiu amb la il.lusió amb què jo estic preparant aquesta Marató de Frankfurt, la duresa dels entrenaments acaba portant petites satisfaccions que omplen una barbaritat. I avui n'he experimentat una de bona.
Aquest matí he tornat a la Casa de Campo. No tenia un bon record de l'última vegada que hi vaig anar, fa dues setmanes, així que he intentat centrar-me en cada passa, cada pujada, cada quilòmetre i cada volta. N'he fet quatre. El ritme ha anat en augment (16'05, 15'47, 15'44 i 15'04) i he acabat el test en una mitjana de 3'55". El millor de tot, però, ha estat l'última volta. M'he trobat fort, ràpid, amb energia, sense problemes de respiració ni de cames ni  braços. D'acord que m'he exigit, però no he acabat mort.
L'alegria me l'he endut quan he mirat als arxius i he descobert que no feia una volta tan ràpida des del 4 de novembre de 2006, tres setmanes abans de la marató de Sant Sebastià en què vaig aconseguir la marca que encara tinc avui (2-35'58). Les comparacions són odioses, ja que aquell dia vaig fer 7 voltes (28kms) i vaig rebaixar els 15'04 d'avui en les tres últimes voltes...Estava fet un toro. Però tot i així, se m'ha dibuixat un somriure als llavis, d'il.lusió. No necessito gaires coses, hi haurà qui pugui dir que em conformo amb poc, potser sí, però no em fa falta gaire per estar content, per ser feliç. Vaig pel bon camí. Ja en tinc prou.

diumenge, 29 d’agost del 2010

TRIST I DECEBUT, SEMPRE ET QUEDA EL CÓRRER

Alguns ho fan per aprimar-se, d'altres per mantenir la línia o simplement per fer una mica d'esport. Però aquells que ho portem a la sang ho fem gairebé per necessitat. D'estímuls n'hi ha tants que no sóc capaç de fer una llista perquè potser no l'acabaria. Però quan estàs malament, perquè has tingut un mal dia, la suada de torn et refresca, per molt que estiguis a més de 30ºC. I aquest era el cas el dia d'avui. No havia estat una cap de setmana dolent...sinó pitjor. Com que me'n sento responsable, la sensació que tenia era de tristesa i  decepció. Amb mi.

Aquest matí però, he corregut a Sotillo de la Adrada. He millorat 1'26" el temps que vaig fer la temporada passada, aturant el crono als 36'08". Tot i que he anat en regressió, de més a menys, acabar el primer 10.000 de l'estiu a una mitjana de 3'36" em deixa un bon gust i sensacions positives. Només són 10 kms però ja els faig a un ritme superior al que voldria dur a la marató (3'42"?). La classificació oficial tampoc em deixa malament, 22è, nou posicions millor que l'any passat.

El bon resultat de la cursa no em fa oblidar els errors comesos. Però com a mínim em servirà per aprendre'n.

dimecres, 25 d’agost del 2010

PER QUÈ DIUEN QUE ÉS PLANA SI L'OROGRAFIA DEL TERRENY HO FA IMPOSSIBLE?

Tinc ganes de TORNAR A CÓRRER a Catalunya. Aviat ho faré. La setmana que ve abandono Madrid per passar un cap de setmana  a casa. En plena preparació per a la Marató de Frankfurt (i tenint en compte l'escassetat de mitges a aquestes alçades de temporada (com a mínim per aquesta zona)) no podia desaprofitar una oportunitat com la que em brinda Sabadell, amb la seva Mitja(http://www.mitjasabadell.cat/). Ja m'hi he inscrit, abans que em sortís algun pla alternatiu d'un 10.000 atractiu. Quan m'he capbussat en la xarxa per informar-m'hi una mica he vist que el recorregut no és de pà sucat amb oli, precisament. Té zones per on passa la Cursa Popular de Sabadell , que ja vaig fer fa alguns anys i es repeteix el circuit, amb una segona volta. Es veu que hi ha un parell de pujades.

Molt bé. I què? Tampoc estem encara en forma, oi? Què més donarà un minut més o un minut menys quan l'important és competir, a ritme, cadascú al que pugui, durant els 21 kms...

Dit això, segueixo sorprenent-me cada cop que llegeixo promocions de curses en llocs amb un desnivell inevitable on s'assegura que la cursa és plana...No és necessari, companys. Si volem córrer hi anirem igual, home!!!

dimarts, 24 d’agost del 2010

ANTE TODO, MUCHA CALMA

És el nom d'un àlbum recopilatori que els Siniestro Total van treure l'any 1992. El grup mai em va agradar especialment, però les samarretes amb el nom del disc es veien per tot arreu. I em va venir al cap, quan l'altre dia, a la Casa de Campo, les coses no van anar com m'esperava...Volia fer un test de 5 o 6 voltes al circuit...i vaig haver de deixar-ho en tres. Estava molt cansat, no havia assimilat la quilometrada d'aquest inici de temporada, eren les 11:30 del matí, feia una calor d'aquelles que et fan suar només sortir del cotxe. Els 12 kms però, els vaig fer a una mitjana de 3'58.4, uns 20" més ràpid que tres setmanes enrere, quan hi vaig anar per primera vegada aquest estiu.












 Vaig estar una mica ensopit tot el dia, però a mitja tarda vaig començar a veure'n el costat positiu. L'endemà descansaria, el dia següent començaria la setmana amb un altre descans i encararia una setmana de baixada, tal i com tenia previst. Avui, dimarts, he reprès els entrenaments, amb una sessió suau de 14 kms. Torno a estar lleuger i amb ganes.  

divendres, 20 d’agost del 2010

SI BUSQUES RESULTATS DIFERENTS NO FACIS SEMPRE EL MATEIX

Estava capbussant-me en la xarxa, llegint enlloc i pertot arreu i m'he trobat una pàgina de citacions http://www.encatala.cat/citacions.htm que m'ha traslladat en el temps a l'època en què anava a l'institut (1988-1992). Aleshores ja era un amant de la ràdio i un fidel seguidor de José María García i el seu clàssic "Supergarcía en la Hora 0". Del petit comunicador m'apuntava en un quadern aquelles citacions que més m'agradaven i de tant en tant els feia un cop d'ull. Les cursilades mai m'han agradat, al contrari, em crida l'atenció allò que em fa pensar. Doncs bé, de la troballa d'aquesta tarda em quedo amb una citació d'Albert Einstein:

"Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix"

I jo em pregunto: faig o no faig sempre el mateix? Fa un munt d'anys, des que sóc a Madrid, que els meus entrenaments es limiten gairebé sempre al mateix. I com em va? Resposta discutible. Quan no m'he lesionat, m'ha anat força bé (ha estat en aquest espai de temps que he millorat les meves marques de marató i mitja). Però, relament, això ha passat quan no m'he lesionat. I, malauradament, m'he lesionat bastant.

Per aquest motiu, si vull resultats diferents (no lesionant-me ja em satisfà...) he de canviar alguna cosa. Sense pensar-hi havia començat a fer-ho aquesta pretemporada. I la clau és al llit. El descans és vital per a un corredor. No es pot ser a tot arreu ni fer tot allò que un vol...si l'endemà esperen 20 kms. d'entrenament.
Quan acabi d'escriure aquest text segurament que senti una punxada a la ciàtica o en algun múscul que encara desconec...però sento que aquest any, en aquest sentit, estic fent les coses d'una altra manera. Que doni o no doni els seus fruits això ja són figues d'un altre paner.

dijous, 19 d’agost del 2010

CARREGA QUE CARREGARÀS

Setmana intensa. La més dura de la pretemporada...bé de la temporada, que tenint la Marató tan a prop un s'ha de mentalitzar de ple en el que està fent. 21, 21, 17 i 20 kms. fets des de dilluns. Segueixo augmentant la càrrega (confio fer-ne al voltant de 120). L'entrenament d'aquest matí ha estat divertit. Bastant temps després, avui he fet un fartlek (3'x3'x5), amb ritmes exigents en el tram ràpid i recuperacions a 4'30". M'he trobat bé, amb ganes de competir, de provar-me una altra vegada. Aquest cap de setmana tampoc correré cap cursa, però dissabte aniré a la Casa de Campo a fer voltes al circuit. Espero amb ganes que arribi el dia 29, per vestir-me amb la senyera i córrer a Sotillo de la Adrada (Àvila), un 10.000 que ja conec.

dijous, 12 d’agost del 2010

LA FEINA D'ASSIMILAR LA FEINA

No tot és córrer i córrer i córrer...Estic en un moment de càrrega d'entrenaments de forma progressiva, cada setmana sumo més quilòmetres que en l'anterior però no es tracta només d'això, sinó d'assimilar aquest augment de la distància sense que el cos, pràcticament, ho noti. Aquests dies (aquesta setmana he fet 16, 21, 17 i 21 kms) estic intentant dormir una mica més de les meves set hores, guanyar temps al temps (llegir una mica menys d'estona, prescindir de la televisió...) per tal de descansar. Un altr hàbit que he adquirit des que vaig tornar de vacances ha estat el de deixar una estona les cames en remull, en una galleda amb aigua glaçada. Cuido més que mai els estiraments i els massatges musculars. Per molt que intentis posar-hi impediments, les lesions arriben quan menys t'ho esperes. Com a mínim, si caic en desgràcia, sabré que hauré fet tot el possible per evitar-ho.

diumenge, 8 d’agost del 2010

ETS UN AUTÈNTIC PASSERELL!!!

Fa alguns anys a en Marc Fontanals i en Joan Prats els va passar. Crec que era a la mitja de Ripoll. Jo, que no era capaç d'explicar-m'ho, me'n reia. "Arribar tard a una cursa? Jo, mai!!! Doncs avui m'ha passat a mi. La cursa començava a les 10:30 i jo era a Guadarrama des de gairebé una hora abans. Però, després de recollir el xip, he anat a fer l'escalfament i quan he arribat a la zona de sortida no hi he vist ningú...bé, sí, l'ambulància i el cotxe escombra començaven la seva processó particular. No he estirat ni res. He posat el cronòmetre a zero i he començat a passar gent. Un desastre, un desastre, un desastre. Estic convençut que han donat el tret de sortida abans d'hora, però tot i així no tinc perdó.
Ahir em preocupava per si aniria massa fort els primers quilòmetres i acabaria punxant. No ha estat el cas. Obviant l'error inicial he fet una bona cursa. La primera meitat de la prova era tot pujada i l'he fet en progressió, sense preocupar-me per la gent. No em corresponia. Mirar endavant i veure centenars d'atletes no em motivava, però m'ho mereixa. El repte era millorar el temps que vaig fer els anys 2004 i 2005 i intentar que ningú m'avancés. És un petit consol, però els he aconseguit tots dos. 42'37" (43'17" és el que apareixerà en les classificacions oficials), més de 50" millor que en les altres ocasions.
Tanco la setmana amb 101 kms. El mal regust que m'ha deixat Guadarrama no ha d'amagar que, a poc a poc, estic agafant una bona forma física. I el futur no pinta gens malament.

dissabte, 7 d’agost del 2010

DEMÀ DEBUTO A GUADARRAMA

Dues setmanes de vida a Madrid, amb una bona regularitat d'entrenaments i demà debuto en una cursa aquesta temporada. La Pedestre de Guadarrama (11 kms), una prova mixta, de cross i asfalt, a 1000 metres d'altitud sobre el nivell del mar. L'he correguda en dues ocasions, ja fa anys, amb un temps calcat de 43'30" i posicions 32è i 31è. Hi vaig sense aspiracions. El que hagi de passar, que passi. La intenció és sumar curses, sumar kms. de competició (voldria fer una cursa cada dues o tres setmanes) per tenir bon ritme a les cames. Pel tipus d'entrenament que faig, sense sèries ni canvis de ritme, el meu cos necessita activar-se en curses on m'entrego al 100%. De vegades massa i tot. Vaja, més del que hauria de fer, i m'explico. Si no és una marató o una mitja marató, on el coneixement de la distància és molt gran, quan corro una cursa més curta no sé com m'ho faig però sempre acabo sortint més fort del necessari i al km.4 ja estic bufant i patint pensant en l'arribada. L'experiència s'agreuja a començaments de cada temporada, quan desconec les possibles reaccions del meu cos. Com a mínim anímicament ja estic preparat per una punxadeta abans de la meitat de la cursa. Ho superaré algun dia? Serà demà a Guadarrama?

dimarts, 3 d’agost del 2010

MARATÓ DE FRANKFURT, EL 31 D'OCTUBRE

Aquesta temporada ho faig tot amb un objectiu a llarg termini, que és la Marató de Sables. Però abans no arriba aquest llarg termini l'1 d'abril de 2011, vull tornar a enfrontar-me a una marató. Des que vaig superar els problemes als isquiotibials, encara no fa dos anys, he corregut tres maratons. La preparació ha anat en augment en cadascuna de les proves i els resultats han anat recompensant l'esforç dut a terme: 3 horetes pelades a Madrid'09, 2h 47' a Saragossa'09 i 2h 40' a Barcelona'10. Lluny encara de la meva millor marca de sempre, segueixo sense fer cas l'Arcadi Alibés (que m'aconsella oblidar-me del cronòmetre i gaudir de les maratons en un altre sentit) i m'he entossudit a mantenir la progressió. Fins on? No ho sé, però voldria estar a prop de 2h 37'. Després d'agafar el calendari internacional de maratons vaig fer unes consultes a través del facebook i em vaig acabar de decidir. El dia 31 d'octubre correré la Marató de Frankfurt, una de les més ràpides d'Europa. El kenià Gilbert Kiwa va trencar el rècord de la prova l'any passat i el va deixar en 2h 06'14".
Un minutet menys del que va fer el guanyador a Barcelona el passat mes de març. No tinc pressa, només vull anar pas a pas, anar augmentant el nombre de quilòmetres i no lesionar-me. La setmana passada vaig fer-ne 88 i aquesta voldria arribar al centenar (de moment, 16+16 kms). Tinc el dorsal i el bitllet d'avió. Si tot va bé viuré l'aventura amb en Marc Fontanals. Tinc tres mesos per endavant. Intentaré treure'n profit.

diumenge, 1 d’agost del 2010

MARATÓ DE L'EUROPEU, A LES 10:00 D'UN 1 D'AGOST. DE QUI VA SER LA IDEA?

Acabo de veure la Marató de l'Europeu de Barcelona, molt emocionant la lluita pel segon, tercer i quart lloc.Gran victòria del suís Viktor Röthlin i molt meritòria medalla de plata per a Chema Martínez. El recorregut m'ha agradat, em sembla molt atractiu, només hi ha una pujadeta (23 metres de desnivell) al passeig de Gràcia. La gent ha anat donant suport als atletes al llarg de tot el circuit d'una forma que és d'agrair. El que no acabo d'entendre és l'horari de sortida. A les deu del matí d'un 1 d'agost, a Barcelona, hi fauna calor insuportable. El termòmetre marcava 27ºC però la sensació tèrmica superava amb escreix la trentena. I això només a la sortida!!! Qui és capaça d'aguantar-ho? (Si, és clar, tot és posar-s'hi) No sé a qui se li va ocórrer la idea, ni tampoc si és un tema que tingui relació amb les audiències televisives...però córrer a aquestes hores és agreujar més la duresa d'una prova ja de per si molt patidor. Deixem-nos d'històries, que l'atletisme no salvarà els números de l'any televisiu, aquesta batalla ja està perduda abans de començar. La gran majoria de maratons arreu del món s'inicien, com a molt tard, a les nou del matí (un nombre molt elevat força més aviat). Fer-ho a les deu del matí pot convidar la gent a assistir-hi, però personalment no ho crec, hi van aquells que hi estan interessats.

A més de patir davant de la tv, aquest matí he tancat la setmana d'entrenaments (88 kms) amb 15 kms al Retiro. Abans d'ahir vaig anar a la Casa de Campo, on vaig iniciar les voltes al circuit de Garabites, aquelles que cada temporada em posen en forma i em marquen les referències sobre el meu estat. Vaig fer tres voltes a una mitjana exacta de 4'00", millor que la majoria d'estius.

Segueixo buscant una marató adequada per a la tardor. Però no m'acabo de decidir. No tinc ni gaires possibilitats ni gaire temps per decidir-ho.

divendres, 30 de juliol del 2010

BUSCO MARATÓ QUE NO COINCIDEIXI AMB EL BARÇA-MADRID DE NOVEMBRE

"Houston, tenim un problema". Estic fent la segona millor pretemporada dels últims 10 anys. Després d'unes vacances amb un bon descans actiu, a la muntanya (caminant i oxigenant-me), estic a punt de tancar el mes de juliol amb més de 200 kms. d'entrenament. Em trobo bé i amb ganes. Penso en la Marató de Sables del mes d'abril però abans volia fer una marató a la tardor. Mantenint la tònica habitual, la que tenia més punts tornava a ser Donostia, pel seu gran recorregut, per la ciutat, per l'ambient...Però una vegada més coincideix amb la disputa del Barça-Madrid de futbol, el de la primera volta de la llga, el cap de setmana del 28 de novembre. I què faig ara? No vull tornar a córrer a Saragossa, em va decebre la temporada passada, ni tampoc voldria gastar-me un dineral per anar-me'n fora d'Europa (Sables ja em costarà un ull de la cara...). Tampoc vull una marató al mes d'octubre, ja que arribaria curt de forma.Per últim, m'agradaria que fos una mica ràpida, aspiro a lluitar per fer marca...o apropar-m'hi. Mentre passen els dies, però, segueixo entrenant-me, sota el sol asfixiant de Madrid. Avui toca, en tinc moltes ganes, tornar al circuit de la Casa de Campo.

dilluns, 26 de juliol del 2010

CAVALLS DEL VENT, CARROS DE FOC, POSETS...PRETEMPORADA ENTRE REFUGIS

Em queda encara una setmana de vacances, però ja sóc a Madrid un altre cop. Han estat tres setmanes molt bones, amb una barreja de muntanya i mar, amb un clar predomini del primer. M'havien parlat tant dels Cavalls del Vent com dels Carros de Foc, però és com moltes altres experiències: les ha de viure un mateix. La primera travessa gairebé suma 100 quilòmetres, però els desnivells no són tan elevats com a Aigüestortes.






La serra del Cadí té un encant especial. Un se sent petit amb tantes roques i muntanyes. Els refugis són molt comfortables, l'única pega és que un s'ha d'acostumar a sorolls aliens. Jo sóc de son més aviat lleuger, així que em va costar una mica fer-me als refugis. L'última etapa, de Serrat de les Esposes a Lluís Estasen, em va semblar tota una joia, especialment des d'una horeta abans d'arribar al Prat d'aguiló fins al Pas dels Gosolans. Tampoc m'oblido de les Penyes Altes de Moixeró, que tenen unes vistes molt bones
.
Els Cavalls els vam fer en tres jornades, llargues, totes elles, però sense córrer. Em van servir per recordar-me (una vegada més) que a la muntanya he de retallar les meves ambicions. No em vull plantejar la possibilitat de fer uns Cavalls o uns Carros en modalitat skyrunner (cobrir la distància total en menys de 24 hores). És un patiment excessiu, amb riscos de lesions elevats, sobretot durant la nit. Però, sobretot, ha de ser esgotador. 



El cas és que els Carros els vam fer amb una mica més de calma, en cinc dies, i en vaig gaudir una mica més. Ja sigui per l'escenari molt més pirinenc o per la gran quantitat de llacs espectaculars, però passar uns dies en aquesta zona de Catalunya carrega les piles a qualsevol. Alguns dels indrets que més em van marcar van ser els que apareixen en les imatges: la vista des del Montardo, els escarpats Encantats o el bucòlic entorn del refugi de Josep Maria Blanch. Tampoc pot deixar ningú indiferent l'entorn del circ de Saboredo, tota una meravella.



L'última caminadeta de les vacances pirinenques la vam fer al Posets, pel camí més senzill de tot, sortint del refugi Ángel Orús. Pujada sense remei ni descans, ús de crampons obligatori per afrontar la glacera de la Canal Fonda i la cresteta final, que t'omple el cos de vertigen si no estàs acostumat a alts desnivells a banda i banda d'un camí estret. Com gairebé sempre en aquests casos, la recompensa va superar amb escreix l'esforç i el patiment invertits.

dilluns, 5 de juliol del 2010

PRIMERA SESSIÓ AMB EL PENSAMENT POSAT A SABLES'11

Vaig anar a Barcelona per Sant Joan. L'aniversari d'en Marc Fontanals s'ho valia, tot i que hi tornaria aquesta setmana, per celebrar el meu. El cas és que vaig fer unes sessions intensives de muntanya que van posar a prova les meves articulacions i, en general, tot el tren inferior. I no hi ha prova que superin, són un desastre. En aquest cas el dolor era al soli, però ho vaig superar amb un descans de tres dies que em va anar molt bé. Torno a ser a casa. Quan dic a casa em refereixo a Catalunya, en el sentit ampli, tot i que avui paro a Sant Pol. No es tracta de descobrir ara Sant Pol de Mar, però què bonic que és!!! Aprofitant el luxe que suposa tenir el mar a tocar (un luxe, venint de Madrid com vinc), cada dia surto a nedar. I cada dia millor, per cert. He canviat la forma de respirar per intentar acostumar-me a girar cada tres braçades. Fins ara ho havia intentat, però me'n cansava massa aviat i acabava sortint cada dues, sempre pel mateix lloc. Docns bé, ja puc dir que he superat la prova. Ja no em suposa cap esforç alternar el costat de sortida. Una alegria.
A nivell de córrer he recuperat rutes on feia temps que no corria. Avui he anat muntanya amunt, cap a la deixalleria (o potser antiga deixalleria? No hi havia rastre d'escombraries...), seguint el camí d'alguna de les tradicionals marxes que fan per Sant Pau, al mes de gener. Però, per primera vegada, he fet la ruta amb una motxilla a l'esquena. Ha estat el meu primer entrenament per als Sables 2011, però només ho ha estat pel fet d'endur-me la motxilla amb què tinc intenció de córrer pel desert. Anava buida (només hi duia un anorac amb folre i un "sac-llençol) però la intenció era el que comptava. El cas és que, apretant totes les tires queda com una extensió del propi cos. És molt còmode. Però també molt petita, no sé com m'ho faré per posar-hi tot el que hauré de dur al Marroc...

dilluns, 28 de juny del 2010

COM ACONSEGUIR DORSAL PER A LA MARATÓ DE SABLES

El preu per aquest 2010 era de 3220 euros. Tot i així, no és el més important. Diuen que és més complicat aconseguir dorsal que no els diners per pagar-lo. Ja us ho diré. De moment he iniciat els tràmits per poder prendre part en aquesta aventura. A partir d'aquí, comprar motxilla, vambes, mitjons, polaines, ulleres de sol, gorra...comprar i provar el menjar liofil·litzat. Un s'ha d'acostumar a tantes coses que fa por oblidar-ne alguna. El llistat sembla que no s'acaba mai.
I, a banda, caldria córrer una estoneta, clar. Diuen els entesos que entre 150 i 200 kms setmanals!!! Ara mateix em sembla una brutalitat, tenint en compte que quan he preparat bé una marató ho he fet amb un màxim de 140 kms/setmana. Caldrà córrer per muntanya, per platja, amb pes a l'esquena...bufff. Hi ha algú que no es cansi, només de pensar-hi? Step by step (Pas a pas)

dilluns, 21 de juny del 2010

QUI NO ESTÀ MOTIVAT QUE NO SURTI DE CASA

Per a qualsevol cosa, el que sigui. Millor no fer-ho que fer-ho sense ganes. Però cap de les dues em val. M'agrada fer les coses posant-hi tot el que tinc, encara que sigui ben poc. Quan més es gaudeix és quan s'hi ha posat tota la voluntat, tot l'esforç, tot l'empeny, a aconseguir un repte. I jo tinc molts reptes per endavant. L'any passat vaig haver d'ajornar (per problemes de calendaris futbolístics [incompatibles amb la prova]) la meva participació a la Marató de Sables. Enguany en torno a tenir moltes ganes. Per aquells que no sabeu de què us parlo, aquest reportatge d'en Jordi Fandiño, a TV3, n'és una bona mostra.

http://www.tv3.cat/videos/2900790/Marato-des-Sables


Per a la resta començaré dient que la Marató de Sables (a partir d'aquest punt MdS) és un repte on les ganes superen els meus coneixements. Em sento fort i capaç, físicament. Però el que es viu allà baix és un autèntic infern de patiment. La barreja d'aquest patiment amb les satisfaccions permanents amb què et va obsequiant la prova en fan una experiència molt desitjable. De cada marató que corro n'aprenc alguna cosa, però després de 15 anys de participacions en proves de 42.195 metres puc dir, sense resultar pedant (espero), que tinc moltes lliçons d'avantatge sobre la gran majoria de corredors.

A Sables, si aconsegueixo un dorsal, seré un passarell. Un debutant amb moltes ganes però cap experiència. Ni corro per dunes ni platges, ni ho faig mai amb bosses a l'esquena, ni cuino menjar liofilitzat, ni sé fer polaines ni on comprar-les...

Però se m'ha ficat al cap anar-hi i faré tot el possible per viure aquesta experiència.
De moment, l'únic que rebo són consells.
Se n'accepten més.
Gràcies.

dimecres, 16 de juny del 2010

TORNEN ELS OBJECTIUS, TORNA "TORNAR A CÓRRER"

Han passat tres mesos des de la Marató de Barcelona. L'experiència va ser brutal i intensa però necessitava un descans. Tres mesos pot semblar excessiu. Per a mi ho és. Però no han estat tres mesos de descans absolut, va ser un meset de descans i dos més d'impediments físics, com no, en forma de lesió. Aquest cop no té res a veure a desgast muscular als turmells, genolls, isquiotibials ni res que s'hi assembli. El problema, dolorós, el vaig tenir en una costella. En desconec l'origen, tot i que ha estat motiu de moltes hipòtesis en forma de broma, però el que puc assegurar és que va ser (ja hi puc dir!) molt molest i força dolorós.

Ara ja torno a córrer (31 kms fa dues setmanes, 48 kms la passada i 16+16+12 en els tres dies de la setmana en curs). No és per tirar coets però com ens passa als maratonians quan agafem embranzida no hi ha qui ens pari. Estic vivint la meva embranzida i no vull desaprofitar-la.

Pel camí he hagut de sacrificar la meva participació a la Desman, competició d'esports d'aventura per empreses, tot un repte on ens divertim amb companys de feina cada mes de juny...

En el punt de mira, més enllà de recuperar la forma, estan dues travesses clàssiques del Pirineu català: els Cavalls del Vent i els Carros de Foc. Al mes de novembre voldria fer una altra marató (però sense objectiu en ferm) i tot l'entrenament aniria encaminat als Sables 2011, que aquesta cop si que no se'm poden escapar.

Torno a córrer, torno a escriure.

diumenge, 7 de març del 2010

MERAVELLOSA MARATÓ, MOLT EMOTIVA, GRAN RESULTAT

No miris enrere. El quilòmetre que acabes de superar ja és història. L'important és el pròxim que has d'afrontar. No importa si t'avancen. Importes tu. Tu i el cronòmetre. Em deia l'Arcadi Alibés que m'ho passaré molt bé el dia que canviï el xip i deixi de pensar en les marques. D'acord, potser té raó. Però què bonic que és lluitar contra el temps. I, sobretot, que bonic que és quan les coses acaben bé. Avui ha estat un d'aquells dies.

Vaig sopar uns clàssics espaguetis bolonyesa i vaig encarar-me a la tele per veure el Madrid-Sevilla, un partit amb final elèctric i decepció. Un cop al llit, vaig fer-hi algunes voltetes abans de caure adormit. El despertador sonava a les sis del matí, dues hores i mitja abans de l'inici de la cursa i la idea era acabar d'esmorzar dues hores abans del tret de sortida. Un iogur amb mel, un plàtan, vuit galetes, dues torrades amb mantega i sucre...i aigua, molta aigua (en petits glopets).

Un cop a la línia de sortida tenia 42.195, per endavant, tot un repte. El ritme que volia seguir era 3'50"/km. Vam sortir de la plaça d'Espanya i vam enfilar Sants cap amunt. Eren moments per cremar adrenalina i treure's els nervis. Poc després arribàvem al Camp Nou i a la Diagonal, el punt més elevat de la marató. Ni em sentia còmode ni trobava grup ni duia un ritme constant. Eren mals auguris. Vaig afluixar el ritme fins que em va agafar un grupet on em vaig sentir una mica més còmode. Del grup recordo dos atletes del CA Pratencm que buscaven les 2h 40'. Va ser amb ells, amb qui vaig viure i patir la marató.

Al pas per la Pedrera hi havia la meva família, amb un cartellet còmic que no guanyaria cap concurs de dibuix però que em va donar forces i em va arrencar un somriure. El passeig de Gràcia el vam fer després d'un llarg esforç per atrapar un grupet que hi havia al davant, així que ens vam prendre la pujada amb calma. Un cop vam agafar Rosselló vam tornar a imprimir un bon ritme. En una marató que és com una visita guiada per tots els punts emblemàtics de Barcelona, baixar per Marina i veure la Sagrada Família, amb tots els fotògrafs estirats a terra per aconseguir una bona instantània, posava els pèls de punta. I seguíem corrent.

Sempre dic que una marató no són dues mitges, sinó 30+12 kms, així que arribar a l'equador de la prova no em va produir cap sensació especial, més enllà de veure que el temps de pas, 1h20'16", era lleugerament millor del que esperava...36". El gran dubte el vaig tenir just després de creuar la catifa dels 21097 metres. Allà, els pratencs van canviar de ritme i se'n van anar cap a Diagonal Mar a tota castanya. No sé per què ho vaig fer però vaig anar a buscar-los. Veia que podien ser una bona referència, tot i que no acabaven de mantenir-se constants. Intentar atrapar-los suposava un esforç extra, però vaig decidir córrer el risc. El tema va tenir poca durada. Al voltant del km. 24 van fer un altre canvi i vaig decidir anar a la meva. Arribàvem a la Diagonal Mar i encarava la pujada cap a Glòries, amb la Torre Agbar de fons. Una recta molt bonica, amb gran animació i cançons emotives. Recordo que sonava el "Bad Romance", de Lady Gaga, que m'encanta, i vaig començar a pensar que seria un gran dia.

Un cop al final de la Diagonal (km.30) m’esperava en Manel Alcalà, per donar-me un gel de NutriSport. Ja me n’havia pres un altre al km.20, però era aleshores que començaven els moments decisius. Sortint de la Diagonal mantenia una bona velocitat, sempre inferior als 19’10" cada 5.000 (ritme de pas a 3’50”). El passeig marítim, a la Vila Olímpica, va ser un dels moments més delicats de la prova. Saps que ja queda poc però se’t fa encara una muntanya el fet d’haver d’arribar fins a l’altra punta de la ciutat. Allà vaig superar un dels dos pratencs, que s’havien separat a Glòries. El vaig superar a ell i a molts altres corredors. A falta de deu quilòmetres, en una marató, es veu clarament com van les coses. Qui va passant segueix la lluita pel cronòmetre, qui és superat s’entrega a la distància i busca arribar, sigui com sigui. El problema és que vas passant gent i et preguntes quan et tocarà a tu, quan et vindran tots els mals.

I entre una cosa i una altra vaig arribar a l’Arc del Triomf, un monument bonic (i punt, per a mi) però que se’m va fer meravellós. L’organització (excel•lent el tots els sentits) va reduir la zona de pas dels atletes i els espectadors hi estaven més a prop, fent més caliu i donant uns ànims totalment necessaris. Em sentia crescut. Els quilòmetres mantenien la sintonia amb el rellotge i les cames no esqueixaven. Però l’esforç que havia de fer era molt més intens. Ja no em deixava endur per un ritme x, l’havia de lluitar passa a passa. La plaça de Catalunya, de baixada, és impressionant (no hauria dit el mateix en el sentit invers, en un punt de la marató tan avançat com aquell) i l’entrada al Portal de l’Àngel, també. Abans d’arribar a la Catedral em tornava a esperar en Manel, amb la bici, un somriure i un altre gel. Seguia patint però seguia apretant.

Un dels grans encerts de les curses els últims anys ha estat la inclusió del nom del participant en el pitrall. Això apropa els atletes a la gent i fa que animin els patidors malalts que lluitem per arribar fins al final. A mi em va animar moltíssima gent. Familiars, amics, coneguts, amics d’amics i, sobretot, gent que no conec de res. A tots ells vull agrair uns crits d’ànim que em van ajudar, no ho sabeu com, a no donar-me per vençut.


El carrer Ferran era ple de turistes estrangers, amb les seves xancles i les seves samarretes de màniga curta...a 8ºC!!! No canviaran mai. La baixada per les Rambles, el pas per Colom i l’entrada al Paral•lel van ser com un petit parèntesi abans de la traca final. Ja no quedava res però encara era tot un món. I si et deixes anar els minuts cauen com no podries imaginar. A la ronda Sant Pau em va passar un noi jovenet que anava amb una llebre de luxe, a un ritme brutal. Va fer una segona mitja marató de pel•lícula i va baixar de 2h40’. Vaig intentar seguir-los però veient que em fondrien vaig seguir a la meva. I arribo a Sepúlveda.Només entrar-hi ja busques la plaça d’Espanya, allà al fons. El cor se t’accelera, l’emoció se’t menja i et ve una revifada de forces que no desaprofites. Un últim, ara sí, esforç. Apretes les dents i recordes tots els mecanismes que et poden ajudar a millorar: passes llargues, moviment harmònic de braços, esquena recta...I de sobte veig l’altre pratenc, allà, tot de blau, lluitant per arribar, com jo, com tots. Ara ja no hi ha comentaris ni bromes, només ens deixem endur pels crits de la gent i per les poques forces que ens queden. Recta d’arribada a les torres i un últim esforç per intentar (sense èxit) baixar de les 2h40’. No era l’objectiu, no em queda un mal regust. Al contrari, ha estat un premi.
Des de l’any 2004 que no corria a Barcelona. No pensava que fos tant i ho he hagut de mirar per confirmar-ho. Després d’haver perdut gairebé dos anys per una lesió als isquiotibials, a poc a poc, he anat tornant. Després de les 3h00’ a Madrid i les 2h47’ a Saragossa, ja hi torno a ser. Estic content, eufòric, amb ganes de tornar-hi. Amb ganes de TORNAR A CÓRRER.

PD: especial menció al nombrós grup d'atletes del departament d'Esports de TV3 que van córrer a Barcelona, des dels clàssics Arcadi Alibés, Artur Peguera i Xavi Bonastre, o el repetitiu Víctor Patsi, als debutants en la distància Quim Robert, Josep Maria Puig, Josep Coch, Quique López Vilalta, Roger Fontellas i Jordi Fandiño. A tots ells moltes felicitats!!! Confio que hi torneu.

diumenge, 21 de febrer del 2010

I AQUELLA MUSIQUETA ES VA REPETINT DINS DEL TEU CAP

Surts a entrenar-te. T’agrada córrer, és el que més t’agrada fer en aquesta vida, però ets conscient que et trobes davant d’una hora (hora i mitja, dues hores...) de soledat, només tu i el cronòmetre, només tu i el que et donin les cames. Primer penses en les sensacions inicials, per assegurar-te que tot marxa bé, que no hi ha molèsties ni dolors, després fas un repàs mental al trajecte que faràs aquell dia, busques un ritme i, aleshores, comencen la mecànica repetitiva. Allò que a la majoria de gent avorreix de córrer i que a d’altres dóna una felicitat completa. Tens la ment en blanc i qualsevol record passa a fer-te una visita: la feina, l’amor, la família, els amics, la música, un llibre, una pel•lícula...la vida.


De vegades dirigim aquests pensaments, però sovint van i vénen sense que els puguem controlar. A mi em passa amb les cançons. Com un disc ratllat se m’apareix un tema, el tararejo mentalment una i altra vegada i, quan intento posar la ment en blanc, se’m torna a presentar. Ahir vaig anar a la Casa de Campo a fer l’últim test llarg de 32, amb les ja clàssiques 7 voltes de 4 kms al circuit de Garabitas. I des del començament de la primera volta em va venir al cap el Bad romance, de Lady Gaga (“I want your loving and I want your revenge. You and me could write a bad romance....”), una cançó molt comercial i repetitiva, però també molt canyera. I, sobretot, m’encanta. Però he de reconèixer que durant dues hores que va durar la tirada se’m va fer excessiu. Vaig intentar canviar a Paolo Nutini, Estopa o d’altres, però ahir era el dia de Lady Gaga...i (tampoc em queixaré) no em va anar gens malament.

Per endur-me millors sensacions que la setmana passada era necessari sortir a un bon ritme d’inici. La primera volta ja la vaig fer per sota de 4 min/km i, una estona després vaig trobar-me amb 12 kms a les cames i una alegria cada cop que mirava el rellotge. Els tres primers parcials (15’53”, 15’49”, 15’39) em van fer pensar que hauria d’afluixar per voluntat pròpia abans que m’ho demanés el cos. Fins aleshores vaig gaudir, no em resultava cap esforç fora del normal. Però a partir de la meitat del recorregut va començar el patiment. Vaig ser conscient que havia d’apretar les dents i córrer ben concentrat, sense despistar-me ni un instant (de vegades se te’n va el cap una estona, creus que estàs mantenint el ritme i quan arribes al punt quilomètric t’emportes la desagradable sorpresa que havies afluixat sense adonar-te’n). No hi va haver regressió i, fins i tot, vaig mantenir-me amb un punt de millora (15’35”, 15’31”, 15’29”) com si el rellotge, en comptes de dur-lo al canell, el tingués a les cames. I, aleshores, arribava l’última volta. Recordava que la setmana passada l’havia fet a 15’10, però no em veia amb cor ni d’apropar-m‘hi. Això va ser el millor del dia. No vaig perdre la fe ni la il•lusió ni les ganes de lluita. Ja acabava, valia la pena un últim esforç...i la recompensa no es va fer esperar (15’06). 28kms a 3’53.6 (la setmana passada els vaig fer a 3'57.1) i una última volta, quan més cansat estava, a 3’46.5. Sensacions immillorables, a dues setmanes de la marató de Barcelona.

dissabte, 13 de febrer del 2010

MILLORAR A PAS DE TORTUGA MILLOR QUE FER PASSES ENRERE

Esperava més de l'entrenament d'aquest matí. M'he espavilat per anar ben aviat a la Casa de Campo, a fer un altre test de 28 kms (32 en total), però no n'he acabat del tot satisfet. He millorat, que d'això e stractava, però molt poquet. Fa dues setmanes els vaig fer en 1-51'24" i avui en 1-50'40 (44 segons en 28.000 metres...), rebaixant el que era una mitjana de 3'58.9 a una altra de 3'57.1 cada quilòmetre. Esperava rebaixar-ne tres o quatre, com havia fet en l'anterior ocasió...
Però hi ha altres punts de vista que animen: he començat a córrer a -2ºC i m'ha costat una bona estona agafar un ritme decent. A diferència del primer i el segon test de 28, un cop he trobat el ritme de creuer (que he anat augmentant) avui físicament m'he trobat molt còmode, m'he sentit sempre capaç i si no he tirat més ha estat per reservar-me. Sona a contradicció que em lamenti per no haver fet un millor temps, oi? Ho vull tot. El cas és que he acabat molt fi i l'últim km he anat més ràpid fins i tot que la setmana passada a les Aigües sobre la mateixa distància. Aleshores va ser 3'37, avui 3'32". M'hi he deixat la pell!!!
El que he notat, però, és la duresa de la marató. Comentava en Joan Prats l'altre dia que el dia de la marató és meravellós, gaudeixes sense parar, incomptables sensacions, i que el patiment veritable és el que experimentem en dies com avui. En el meu cas ha estat una tirada de 32 kms, tot sol, en un escenari bonic, del qual conec cada gir, cada pujada, gairebé cada branquilló...però que has de superar una vegada i una altra. Sense dubte, en companyia, hauria estat més senzill.

dimecres, 10 de febrer del 2010

BARCELONA ÉS BONA TANT SI SONA COM SI NO

Des que visc a Madrid que sempre m'ha agradat anar a Barcelona. Veure la ciutat i el mar, visitar la família...i, sobretot, córrer a les Aigües. El cap de setmana passat vaig viure-ho tot plegat, amb l'afegitó que ara que començo a estar una mica bé, vaig disfrutar com feia temps. Dissabte van ser 18 kms amb en Prats, a un ritme progressiu que vam tancar amb un últim 4.000 a 3'34" de mitjana. I diumenge, un altre gran dia, en vam fer 32: van ser dues vegades e 28 forts. No és necessari dir que el recorregut és molt més ràpid que el de la Casa de Campo. Tot i així, cobrir la distància en 3'51" de mitjana (últim km en 3'37") parla molt bé de l'evolució que estic vivint  en aquest últim mes. Segueixo sense objectius a curt i mig termini. Ho aposto tot a la marató i el que surti benvingut serà. Aquesta setmana treballo dissabte i diumenge així que em costarà molt tornar a complir amb una tirada  llarga.
Més enllà de córrer, abans d'ahir vaig anar a veure Avatar en 3D. No sé si regnarà als Oscar però sí que diré que fa molt de temps que veig una pel.lícula tan ben feta. L'únivers que hi creen val moooooolt la pena. Òbviament, us la recomano.

dimecres, 3 de febrer del 2010

M'HO VAIG ESTALVIAR, EN PREPARO UNA DE MILLOR

No vaig anar a la Mitja de Getafe. No era necessari. No calia posar-me a prova. Ho tinc clar, no estava en condicions i tenia més a perdre que a guanyar. No hi vaig anar. El canvi, però, va ser molt positiu. Vaig tornar a la Casa de Campo, que feia mesos que no hi anava, i vaig fer una rodada llarga de 31 kms., 7 voltes al circuit, sempre en progressió, a una mitjana de 4'04". Va ser el fet de tornar a fer un entrenament llarg que em va posar les piles i em va tornar a il.lusionar, així que la setmana següent hi vaig tornar. 7 voltes més, a una mitjana de 3'58.9, 5 segons per quilòmetre més ràpid que l'anterior vegada. Ja estic per damunt dels 100 kms setmanals i, fins i tot, he fet un fartlek, per agafar bons ritmes. No era gaire exigent, 5x3'(rec2'), però m'ha anat molt bé. La Marató de Barcelona és un meset vista i faré el que faci falta per intentar arribar en condicions. Millorar Saragossa'09 és el primer objectiu, però ja s'anirà veient.

Per cert, la setmana passada va tornar a nevar a Madrid i vaig sortir a entrenar amb la càmera. El resultat no em definex com a fotògraf però és un petit record d'un dia interessant.

dimarts, 19 de gener del 2010

D'UNA DECEPCIÓ A UNA NOVA IL.LUSIÓ

El cop va ser dur però ja me n'he recuperat. La mitja de Vilanova va ser un desastre. No tant pel lloc, 35è, com per l'1h19'40 que vaig necessitar per finalitzar els 21.097 metres. Sense excuses de fred, vent, pluja...No anava enlloc. Feia només dues setmanes de la Marató de Saragossa i el meu cos no estava recuperat.
Va passar un mes sencer, vaig viure unes bones vacnces nadalenques i vaig fer coincidir l'entrada del 2010 amb la meva recuperació esportiva, a la recerca d'un millor estat de forma. 75 kms la primera setmana i 94 la segona. No he fet tirades llargues, però m'hi aniré posant. Aquest passat cap de setmana vaig ser a Barcelona i vaig trobar-me molt bé a les Aigües. He decidit córrer la Marató de Barcelona, el proper mes de març. Necessito el permís a la feina i millorar la meva forma. Però el més important és que torno a estar il.lusionat. Voldria millorar l'actuació feta a Saragossa i hi posaré tota la meva empenta. Aquest cap de setmana hi ha una bona pedra de toc per provar-me, la mitja de Getafe...el problema és que em desperto tard i ja fa dies que es van tancar les inscripcions. Hauré de córrer sense pitral.