dijous, 30 d’abril del 2009

EL GRAN PATIMENT

Aquestes reixes que apareixen al meu darrere deuen ser les tanques que delimiten el parc del Retiro, el punt on s'acabava la marató. Anava fotut, d'acord, però la imatge deixa prou clar que corria...cap dels dos peus em toca a terra!!!
Si el patiment es té en companyia diuen que és menor. Jo no ho acano de compartir. Puc prometre que és la primera vegada que veig aquests corredors que m'envolten. O algú ha fet fotoshop i els ha col.locat allà o realment corria amb la ment únicament centrada en la línia d'arribada.








Ja en feia cara, ja, de patiment!!! En Jose Manuel, el gallec, em va acopanyar des del Pont de San Isidro, l'inici del final. Anava en bicicleta sortejant policies municipals, fent fotografies i apropant-me el màgic Isostar...Aquesta primera imatge correspon al quilòmetre 38, en ple clavari. Aixeco els polzes però, òbviament, és una gran farsa: no vaig ni cap enrere.

dimecres, 29 d’abril del 2009

TORNEM A COMENÇAR, PERÒ ARA AMB UNA BASE

Vaig deixar passar dilluns i dimarts, però avui dimecres m’he calçat les vambes i he sortit a córrer una estoneta. No ha estat gaire, però m’ha servit per trencar el gel i tornar a començar...o, fent honor al blog, tornar a córrer. Fins avui m’havia limitat a fer 40 minuts d’el·líptica cada dia, tenia les cames molt dolorides i les escales eren tot un suplici, sobretot de baixada. Però aquest matí, després de la màquina (que compagino amb un capítol de la sèrie “A dos metros bajo tierra”), m’he vist amb cor de començar. Tres mil metrets i cap a casa, que ja tindrem temps de córrer més. Les reflexions de la marató, en repòs, han estat totes positives. L’estiu passat, quan tornava de Tailàndia, no m’imaginava que podria tornar a córrer mai més una cursa de més de 10 quilòmetres. L’hèrnia discal que, suposadament, m’afectava als isquios, s’encarregaria d’impedir-ho. Però a poc a poc vaig anar sentint-me còmode i després d’un refredat excessivament llarg, mal curat (mea culpa, mai n’aprendré), vaig començar a córrer de mica en mica. Les ganes, la il·lusió de tornar a competir, al nivell que fos, em va fer prendre la decisió de córrer primer les dues mitges maratons i després, la Mapoma. N’he quedat més que satisfet. Però quan una cosa s’acaba ja se n’ha de pensar una altra, ràpidament. Jo en tinc algunes en ment: primer hi ha la Desman, una competició d’esports d’aventura entre empreses on TV3 participa fa alguns anys. Es tracta d’uns dies fantàstics que compartim al Pirineu amb companys d’Esports i d’Informàtica (sempre guanyen ells) així com d’altres empreses de Catalunya, Espanya, França i Andorra. Això serà a finals de juny. Abans voldria córrer alguna altra mitja marató (tot i que no n’hi ha cap que, de moment, em vagi bé) o un deu mil. Quan torni de la Desman serà el moment d’anar al Nepal (tinc previst fer un trekking a la zona dels Annapurna). Quan l’estiu s’acabi correré una altra marató (Donostia???, Porto???, Milà???), però aleshores ja serà amb la mirada fixa en una de les grans aventures de la meva vida, la Marató de Sables. Temps hi haurà per escriure’n...

diumenge, 26 d’abril del 2009

MAPOMA O L'INICI DE RETORN

Trec l'emoció ràpidament i ja anuncio que no he pogut baixar de les tres hores, m'han sobrat 18". Feta aquesta afirmació començaré dient que m'ho he passat molt bé en aquesta marató, he gaudit moltíssim enmig d'un grup nombrosíssim durant bona part dels 42 kms. I també he patit, és clar, i molt. La sortida estava encarada en pujada, Castellana amunt, així que les llebres han iniciat la cursa amb calma, per damunt de 4'20 el quilòmetre (la mitjana que es requereix per aconseguir les tres hores és de 4'18"). Un cop a dalt han anat augmentant els ritmes i alguns kms els marcàvem per sota de 4'. Bravo Murillo, Islas Filipinas i Guzmán el Bueno han estat una passada. Quan hem agafat Alberto Aguilera ja ha començat a haver-hi gent, un ambient que ha anat en augment per tot el centre (Hortaleza, Gran Vía, Callao, Puerta del Sol, Mayor, Bailén) fins a Ferraz. Allà hem començat una pujada que ens conduïa a la mitja marató. Hem passat l'equador de la prova en 1h27'33", amb 2'27" de marge sobre el temps previst. Val a dir que els avituallaments eren molt complerts (cada 5 kms aigua i en d'altre intermedis begudes isotòniques). Tot i això, al km. 22 he recollit una ampolla d'isostar que m'ha portat en Ximo. Me l'he begut durant la baixada del Parc de l'Oeste i l'he repartit també entre alguns dels companys de grup. La baixada és bastant pronunciada i l'isquio dret s'ha començat a queixar. Després hem encarat l'Avinguda Valladolid per anar cap a la Casa de Campo, on he començat a sentir que no aguantaria. La pujadeta que hi ha poc després d'entrar, per arribar al llac, l'hem fet més lentament i així que hem recuperat el terreny pla hem tornat al ritme de creuer (4'15-4'20). Al pas del km 30 m'han vingut molts pensaments al cap: "fins aquí ha estat la primera meitat de la cursa, ara en comença la segona", "ja no vaig sobrat, toca patir", "aquest grup s'ha anat desfent, quan em tocarà a mi?" Però de seguida m'he tornat a centrar en la cursa i hem sortit de la Casa de Campo per anar a buscar el Pont de San Isidro, un altre punt interessant, ja que allà m'esperava en José Manuel, amb un gel, una glucosa...i una bici amb què m'ha anat acompanyant durant el patiment final. Al pont m'estava quedant del grup, però m'hi he reenganxat. Això de fer la goma em passa de tant en tant..., però com acostuma a passar en aquests casos, al final t'acabes quedant tallat. És una decisió que ni tan sols has de prendre, només veus que entre les llebres i tu cada cop hi ha més espai i més gent. T'hi vas acomiadant a poc a poc i arribes a la conclusió que acaba de començar el teu calvari. El meu ha començat al km. 36, però l'he pogut controlar fins al km. 38. Allà, a poc més de 4.000 metres per a la glòria, se m'ha desencaixat la cara (hi haurà fotos més endavant) i he marcat 3 parcials al voltant dels 5', arribant a la plaça que hi ha a l'estació d'Atocha i pujant per Alfons XII. Els càlculs ja no sortien i m'havia desmotivat, però una última glucosa, un crit d'ànim d'algun desconegut o l'adrenalina de qui veu a prop l'objectiu de l'arribada, alguna cosa m'ha fet apretar lleugerament. El km. 42 l'he passat a 4'20", 30" per sota de les tres hores i ja he seguit lluitant fins al final, no per baixar de la barrera, que era materialment impossible, sinó per acabar de bones maneres una cursa que, al final, se m'ha fet duríssima. He arribat amb un temps final de 3h0'18", en el lloc 380. Ara mateix estic moooolt cansat, però també moooolt content. Amb només dos mesos i mig d'entrenament, després d'un llarg oasi de lesions (que podria haver reaparegut avui, hauré d'estar atent...) he estat capaç de fregar les tres hores a Madrid. És per estar-ne satisfet i així em trobo en aquests moments. Gràcies a tots aquells que m'heu animat abans, durant i després de la marató. Ara toca descansar.

dijous, 23 d’abril del 2009

SEGUEIX EL COMPTE ENRERE

Des que he començat la setmana que he baixat, i molt, el volum dels entrenaments. 12 kms dilluns, descans dimarts, 6 kms dimecres i 14 kms avui dijous. Avui he tornat a fer l'arribada, des de la plaça de l'emperador Carlos V. Volia sentir-me millor, fer-ho sense l'esgotament de diumenge vinent i agafar confiança de cara a l'últim esforç. L'experiència ha estat immillorable, he anat a ritme i ja no em sembla una pujada tan terrible. Segueixo fent voltes al ritme que sortiré i al que podré aguantar i, a poc a poc, em vaig convencent que seré capaç de fer-ho. Estic centrat únicament en els 4'16" als quals he d'anar si vull aconseguir l'objectiu. Tot i això, m'enganxaré a la llebre. Caldrà anar amb compte amb els diferents deu mils que haurem d'afrontar en la cursa (un primer en constant pujada, un segon en lleuger descens però final dur, un tercer més còmode i un últim per desesperar-se) i si la llebre decideix robar-li temps al temps de cara al difícil esforç final. Cal ser pacient, cal ser pacient.

diumenge, 19 d’abril del 2009

A UNA SETMANA VISTA

Diumenge que vé a aquesta hora ja hauré corregut la marató de Madrid. Fins ara han estat dos bons aperitius, les mitges de Fuenlabrada i Madrid, però el meu retorn de debò és aquest diumenge. Aquesta setmana he fet 119 kms, tot un pico, i la distància més llarga ha estat de 28 kms, ahir dissabte. Vaig curt de quilòmetres, en sóc conscient, i també vaig curt de forma. Però tiraré endavant. Me la jugo. En tinc moltes ganes.
Aquests últims dies havia estat reconeixent el terreny, dia rere dia, fins que dissabte vaig acabar el 42 kms. Serà una cursa dura i se'm farà llarguíssima. Ara, com a mínim, ja la puc visualitzar, he passat per tots els carrers, ja l'he feta sencera, sé quins seran els punts crítics i quins seran punts de possible recuperació. Però aquí ningú et regala res, així que m'ho hauré de treballar. Castellana, Alberto Aguilera, Ferraz, el tram Segovia-Ronda Imperial i, finalment Alfonso XII-Alcalá, són zones complicades, on segur que patiré. Sé de quin mal he de morir, així que intentaré aguantar tot el possible. La idea, ara per ara, és sortir amb el pilot de les 3 hores, tot i que després del ritme que vaig dur en el test de 28 crec que no podré aguantar fins al final. Tot i això tinc confiança i, per acabar-m'ho de creure, he decidit treure del calaix dels records la vella samarreta de Catalunya i lluir-la en la gran cita.

diumenge, 12 d’abril del 2009

LA CAPACITAT DE PATIMENT

Tenia pensat escriure sobre la capacitat de patiment que tenia en l’anterior época com a corredor i que ara, suposadament, hauria perdut. Avui he anat a fer un entrenament dur a la casa de Campo, augmentant a quatre les voltes al circuit i he tingut unes sensacions estranyes. Al llarg de la tercera volta, en el quilòmetre de pujada, tenia ganes de plegar, d’acabar aquella volta, aturar-me i fer la resta de quilòmetres a un ritme de rodada suau. Aquesta temptació m’ha fet pensar que no sóc el mateix que abans en massa aspectes i no només en l’estat de forma. Però he acabat la volta i he iniciat la quarta, la que volia fer, la que necessitava fer si volia mantener una evolució ascendent…i no me’n volia anar d’allà amb una decepció. Tornava cap a casa amb una aparença de derrota per la poca capacitat de patiment que tinc actualmente, però aleshores m’he parat a pensar. Volia fer quatre voltes i les he fet totes quatre. Les volia fer a un ritme ascendent i l’he mantingut en totes quatre. He patit més que en cap altre entrenament i, a diferencia de les dues mitges maratons que he corregut, he lluitat al màxim i no m’he donat per vençut. Tornava cap a casa pensant que no havien anat bé les coses i la reflexió posterior m’ha convençut del contrari. Això és un altre pas endavant i n’estic molt orgullós.
Els últims dies he sumat un bon grapat de quilòmetres i tanco la setmana amb 96, que no està gens malament. La tiradeta d’avui, 20 kms, ha tingut aquests parcials: 16’53” – 16’38” – 16’25” – 15’53”, per a un total de 65’50”, a una mitjana de 4’06”.8, i una última volta de rècord de la nova etapa, la de 15’53” amb uns parcials de 3’59”- 4’01”- 4’01” i 3’51”, que deixen la mitjana en 3’58”. Tenint en compte que l’altre dia vaig fer 3’58” de mitjana en la Mitja de Madrid, aparentment no hauria de tenir cap mèrit fer una volta de només 4 kms al mateix ritme. Però, feu-me cas, en té: el circuit és bastant exigent. Pels propers dies tinc pensat mantener la dosi elevada de quilòmetres, tot i que demà dilluns faré una sessió suau de recuperació, per assimilar la càrrega i poder tornar a la batalla.

dimecres, 8 d’abril del 2009

LA GRIP MAI ARRIBA EN BON MOMENT

Tenia les defenses baixes i després de la cursa no vaig descansar prou. Bé, ni prou ni gens ni mica. Vam anar a dinar a la Latina i no vam parar fins les deu de la nit. Ja ho sabia, jo, que havia de parar. Dilluns no em vaig aixecar gaire fi, però pensava que tot era producte del cansament del dia anterior. Estava equivocat, l'havia enganxat. Aquesta setmana tenia pensat començar a sumar quilòmetres de cara a la marató, però ho hauré de fer progressivament (dilluns res; dimarts, 8; avui dimecres, 14...). Tinc mal de cap, el coll fotut i em sento un xic dèbil. Però estic convençut que acabaré la setmana molt millor.

dilluns, 6 d’abril del 2009

MILLOR, PERÒ TAMBÉ MILLORABLE

Menys del que esperava però tampoc me'n puc lamentar. Tenia confiança de poder aguantar un ritme d'entre 3'50" i 3'55" però no vaig ser capaç. La sortida va ser molt bona, un pèl més ràpid del previst (3'45-3'48-3'48), però la pujada va anar posant les coses al seu lloc i ben aviat vaig començar a fer quilòmetres raspant els 4'. El "flato" em va atacar als 11 kms i vaig haver d'afluixar considerablement. No és una qüestió que em preocupi en excés però comença a tenir-me mosca. La propera cursa intentaré (sempre ho dic, mai ho faig) anar més lent de sortida. Potser així evitaré els temuts dolors abdominals. Cap al km.14 tornava a córrer bé, però tampoc anava sobradet. La pujada final d'entrada al Retiro (que començava al carrer Alfonso XII) se'm va fer llarguíssima i al final no vaig apretar per esgarrapar-li segons al cronòmetre. 343è classificat amb un temps oficial d' 1-23'51" i un temps real d' 1-23'46". Conclusions positives: segueixo progressant i ja corro per sota de 4'/km sense grans patiments. El proper repte podria ser la marató de Madrid, la popular Mapoma, el 26 d'abril. Abans, però, m'he de recuperar (muscularment vaig acabar tocat) i començar a augmentar quilometratge. En les tres setmanetes que han passat des de Fuenlabrada he millorat 2'38". La línia està marcada, m'hauria agradat baixar de l'1h-22 però hauré d'esperar a una altra ocasió.

dissabte, 4 d’abril del 2009

EL DIA ABANS

Falten 13 hores per a la sortida de la mitja marató de Madrid i en tinc moltíssimes ganes. Em torno a sentir corredor, més enllà del temps que pugui aconseguir demà a la prova que comença i acaba al Retiro. Aquestes dues últimes setmanes he corregut com feia temps que no podía fer-ho. La millor sensació de totes, però, ha estat l’absència de dolor als isquios. A començaments de setmana, després d’uns dies un xic estressants a causa de la presència de la selecció espanyola a Madrid, me’n vaig anar a esquiar a Cerler. No hi havia ningú a les pistes i, per postres, un dels dies vaig rematar-lo amb un entrenament de 15 kms a Benasc. Un cop a casa, he seguit fent el reconeixement del circuit que vaig iniciar abans d’anar-me’n. Em faltava per veure com era l’entrada al parc i els últims quilòmetres i així ho he fet tant ahir divendres, com avui dissabte. Ahir, a més, vaig visitar la fira del corredor, amb en Manel Alcalà, que ha vingut a passar el cap de setmana a Madrid. Semblava que es tractés d’una autèntica marató (i no només d’una mitja) tant pels stands que hi havia com per l’expectació que aquests generaven entre la gent. I és clar, això no fa més que motivar-me de cara a demà. Del temps que vull fer ja en vaig parlar dies enrere i no m’hi vull capficar. L’únic que espero és no precipitar-me i no sortir excessivament ràpid. Només si sóc moderat en l’esforç dels primers quilòmetres podré arribar plenament satisfet al final.