dimecres, 9 de desembre del 2009

TORNO A SER CENTENARI

No com l'Arcadi, of course. Parlo de quilometratges. Després de Saragossa'09 aquesta setmana passada em vaig tornar a posar les piles i vaig sumar 100 kms en entrenaments. Dissabte vaig fer una tirada de 28, 2h3', a Granada, per dins de la ciutat i remuntant el riu Genil. Aquests dies que queden fins diumenge, faré bondat, no em passaré ni de ritmes ni de quilòmetres...tot i així m'ho agafo amb calma, no vull pensar en cronòmetres ni posicions. Córrer a casa, a Catalunya, sempre em motiva de manera especial, passi el que passi.

dijous, 3 de desembre del 2009

EL DESCANS TAMBÉ ÉS IMPORTANT

Vaig deixar enrere la marató, cansat, potser saturat i amb una sensació difícil d'explicar. Content a mitges...esperava més. Vaig estar una setmana de descans (24 kms, només per moure el cos una mica) que em va anar de meravella i aquesta altra ja feia una altra cara. Rodades de 14, 13 i 16 kms i augment de la motivació gràcies al calendari de curses: la setmana que ve hi ha la mitja de Vilanova i coincideix que vaig a Catalunya. Va ser la primera mitja que vaig córrer en la meva vida i, ara que ha passat el temps, valoro molt més el debut en la distància (1h16'40). No em marco objectiu, faré una setmana "de pujada", començant a carregar quilòmetres i que surti el que hagi de sortir.

dilluns, 23 de novembre del 2009

CÓRRER, PATIR, LLUITAR, GAUDIR I NO DONAR-SE PER VENÇUT

Ahir vaig tornar a experimentar les sensacions meravelloses que van fer de mi, ja fa molts anys, un maratonià: nervis previs a la sortida, necessitat de controlar l’adrenalina dels primers quilòmetres, recerca del ritme adequat, hidratació en tots els punts d’avituallament, inici del cansament, disgregació del grup d’escapats, lluita en solitari contra la distància, resta de quilòmetres, estimacions sobre el possible temps final, animadors amics i animadors anònims, sobrecàrregues musculars, patiment, esforç per no llençar la tovallola, emoció de l’últim quilòmetre, pell de gallina en la recta final i satisfacció per l’objectiu complert un cop creuada la línia d’arribada. Són moltes sensacions que es poden explicar amb més o menys detall però que s’han de viure per entendre-les. Però és que a més, després dels emblemàtics 42.195 metres comença tota una altra història, el que en el món del rugbi en diuen “el tercer temps”, els comentaris que genera la batalla viscuda entre els companys de cursa, en bona part combatents coneguts en les últimes dues o tres hores.
Ahir vaig córrer a Saragossa, la segona marató de l’any, la segona després de gairebé dos anys d’un calvari viscut per culpa d’una lesió als isquiotibials. Vam sortir junts, amb en Marc Fontanals i ens vam ficar al grup de la Luis Lárraga, que buscava les 2h40’. De seguida vam veure que el grup no anava i que aquella roda no era la bona. Ens en vam anar tots dos, amb la companyia d’un aragonès, José Mari, clavat a en Chema Martínez. Vam anar junts fins a la mitja marató, que vam passar en 1h22’, més lent de les intencions inicials. En Marc va haver d’abandonar per problemes als bessons i jo vaig seguir la lluita en solitari. Al quilòmetre 34 em vaig topar amb el mur. Faltaven només 8.000 metres, els més complicats i esgotadors. A diferència d’altres ocasions, no hi va haver degoteig d’avançaments. En els pitjor moments no em vaig rendir, no em vaig deixar anar. Vaig baixar el ritme una estona, fins que vaig poder superar el tràngol. De fet em van superar només quatre atletes i a dos d’ells els vaig tornar a passar en el 40. Els dos últims quilòmetres van ser molt bons i vaig acabar la prova en 2h47’14”, en la 23ena posició.
Menció a banda es mereixen els dos corredors que em van superar en el tram final: un va ser l'Enrique Del Rey, de la Joventut Atlètica de Sabadell i l’altre en Ramon Trullols, dl Xafatolls, aquell mateix atleta que ja em va passar a la mitja de Mollerussa i del qual guardo un bon record. Se’l veia finet i tot i que venia de fer una prova de 100 kms., va tornar a fer un final excepcional. Una vegada més, Ramón, enhorabona. Ara bé, no t’adormis, que la propera presentaré batalla...
Ahir vaig córrer, vaig patir, vaig lluitar i vaig gaudir. Avui ja faig plans: ens veiem el 22 de febrer a València?
PD: a Saragossa van patir com nosaltres tres amics que van fer una bona cursa. Els germans Bonastre, Xavi (3h 34'42") i Manel (3h 42'38"), i una promesa emergent com és en Víctor Garanto (2h 58'56"), també per a ells, la meva enhorabona.

dijous, 19 de novembre del 2009

TRES DIES DE CALMA I A PUNT PER A LA GRAN BATALLA

He deixat passar el temps. Una setmana i mitja sense esriure, descansant, pensant...i entrenant, és clar. La setmana passada vaig pujar a Navacerrada a fer un últim entrenament llarg. La idea era fer 30 quilometrets, però em vaig topar amb el déu eòlic per excel.lència i vaig rendir-me als 21 (això es pot fer als entrenaments, només als entrenaments). No em va deixar mal cos la renúncia, a aquestes alçades estic preparat per a qualsevol cosa.
El cas és que en tres dies serem a Saragossa, buscant recuperar les bones sensacions d'una marató. A Madrid'09 em vaig retrobar amb la distància, però l'estat de forma era pèssim. Ara l'he preparat a consciència i espero un millor resultat.
Correré amb les quatre barres, però una samarreta nova, que l'antiga ja està molt trillada i em deixava feridetes sota les aixelles.. Espero que l'estrena em doni ales i m'ajudi en tot allò que m'he deixat sense fer pel camí.
Sense esperar miracles, confio que duimenge surti el sol, no faci vent i pugui tenir una bona cursa. I també en Marc, en Bonastre i tots aquells que gosin aventurar-se en aquesta meravellosa aventura.
Sort a tothom!!!

diumenge, 8 de novembre del 2009

LA VIDA ET SORPRÈN, TAMBÉ POSITIVAMENT, QUAN MENYS T'HO ESPERES

Parlava ahir sobre l'anèmia sense avís que m'havia afectat la setmana passada, així com sobre les opcions de fer alguna cosa a Moratalaz, avui. I, com les sorpreses de la vida també poden ser positives, avui he viscut una jornada excel.lent. He fet el millor temps de la temporada, en el millor moment, a 15 dies de la marató, en la tercera mitja que corro i després de l'ensurt anèmic. He acabat 12è, amb un temps d'1h15'45", a 3'35" de mitjana!!! (http://www.forevent.es/resultados/moratalaz09/media.html). Ja vaig dir que no havia de mirar enrere, cap als números de temporades anteriors, així que, mirant cap endavant, Saragossa'09 se'm presenta amb grans expectatives. A Moratalaz he sortit darrere del segon grup, tot i que el ritme dels primers no era gaire millor que el meu. Quan ha arribat la primera pujadeta la selecció s'ha fet més evident. He anat tota l'estona amb un noi del club d'atletisme d'Almagro i, a poc a poc, hem anat recollint cadàvers. Feia vent i hem col.laborat tots dos per igual en els relleus (quin gust trobar algú que no escatima esforços!!!). No ens hem separat fins al km.19, quan ens ha enxampat una de les víctimes anteriors...que s'havia recuperat i volava cap a l'arribada. Allà he canviat una mica i el meu company de cursa s'ha quedat enrere. Sensacions positives, optimisme i ganes, moltes ganes de seguir entrenant-me i que arribi el gran dia!!!

dissabte, 7 de novembre del 2009

PROBLEMES DESCONEGUTS, SOLUCIONS PACIENTS

Algunes vegades no saps per què passen les coses i n'hi ha d'altres que tens clar que passaran. No és el cas, aquest últim. Ho portava bé, havia anat millorant progressivament, els entrenaments eren cada cop millors...Però no ho vaig veure venir, no hi va haver cap avís previ. D'un dia per l'altre em vaig passar a sentir malament, molt buit de forces, amb un gran mal de cap i un cansament brutal als braços. En vaig quedar al llit. I així tot un cap de setmana. Els metges només em van saber dir que no es tractava de la grip "A", però no van ajudar més. Així que vaig intentar recuperar-me imaginant que el que m'havia afectat havia estat una anèmia. Vaig omplir els dipòsits de ferro (gràcies, Joan!!!) i em vaig anar sentint millor cada dia. Tornar a córrer, una altra vegada. Tornar a córrer em va fer guanyar confiança i dijous ja vaig poder fer 20 quilometrets. Les sensacions tornaven a ser bones. Mirant enrere no havia perdut tant de temps ni tants entrenaments. Estic curt de forma però també estic descansat. Demà diumenge hi ha una mitja, a Moratalaz (un clàssic barri atlètic de Madrid...conegut per l'antic "LARIOS DE MORATALAZ"), que ja vaig córrer fa alguns anys. És on vaig aconseguir la meva marca actual en la distància. Lògicament sóc molt lluny d'aquella 1h13'20". Miro la progressió de la temporada, a Móstoles (1h18')i Mollerussa (1h17')...m'agradaria fer 1h16' però crec que he perdut una mica aquests dies, així que qualsevol temps inferior a l'1h18 seria fantàstic. Hi ha qui diu que el descans gaudit durant la baixa m'haurà fet més bé que mal. Demà ho comprovaré.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

INJECCIÓ D'OPTIMISME DESPRÉS DE MOLLERUSSA

No és per tirar coets, però estic content. Podria haver-ho fet millor però el moment de forma és el que és. 1h17'20" és un temps que em dóna molta força, moltes ganes i una gran injecció de moral a cinc setmanes de la marató. La mitjana de la prova es queda en uns esperançadors 3'40". La setzena posició final no em diu gran cosa tot i que suposa, si no m'equivoco, el millor lloc de la temporada. El que em va agradar, de forma especial, va ser guanyar al meu amic Marc Fontanals, que la setmana passada m'havia deixat estabornit als boscos de Sant Julià de Vilatorta.
Seguint la línia iniciada a Móstoles, vaig sortir lent, frenant-me, deixant passar els dos primers grupets i ficant-me en un tercer on dúiem una bona marxeta. Érem vuit corredors i no en coneixia a cap. De tots ells em vaig fixar molt en un "xafatolls". Em va cridar l'atenció per una forma de córrer molt elegant, recta i sense fissures. Després vaig saber que era en Ramon Trullols Pedra. Doncs bé, m'hi vaig posar al darrera i ens va dur molt bé fins a Bellvís. Allà el grup es va començar a trencar, tant pel davant com pel darrere. Feia uns quilòmetres que havíem agafat a en Marc i, anys després, tornàvem a anar junts en una cursa. Era sensacional. Patir i seguir lluitant amb qui, entre moltes altres coses, vaig fer tota una Matagalls-Montserrat on, com no podia ser d'una altra manera, em va superar. No va tenir el seu millor dia i al final va creuar l'arribada 15" després. El meu final no va ser gaire bo. Vaig imprimir un bon ritme, però els dos passos en alt per superar carreteres em van fondre i (qui havia de ser) el mateix Ramon Trullols em va deixar enrere amb un canvi de ritme que no vaig poder mantenir. En resum, grans sensacions, un dia excel.lent i Saragossa una mica més a prop.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

MOLLERUSSA 2009, JA TOCA POSAR-S'HI DE DEBÒ

Els Black Eyed Peas fa unes setmanes que m'han injectat una bona dosi d'energia...
"Here we come, here we go, we gotta rock
(Rock rock rock rock rock)
Easy come, easy go, now we on top
(Top top top top top)"
I got a felleing, tinc bones sensacions, demà serà un bon dia, demà sortiran els bons entrenaments que he estat fent últimament, demà milloraré amb escreix els 1-18'30 que vaig fer fa quinze dies a Móstoles, demà...en tinc moltes ganes. Fa dues temporades vaig aconseguir acabar en un temps de 1-16'50. No tinc clar si hi arribo, estaria molt bé però no hi compto, vaig una mica més curt de forma. Cada cop queda menys per Saragossa, tinc assimilades les quilometrades i les coses han de començar a sortir.
Ara bé, potser torno amb la cua entre les cames...

diumenge, 11 d’octubre del 2009

A SANT JULIÀ DE VILATORTA GAUDINT DELS AMICS

Tanco setmana amb 128 quilòmetres i molt bones sensacions. Tot i que dilluns i dimarts, després de la Mitja de Móstoles, havia patit unes lleugeres molèsties a sota el bessó de la cama dreta, una reducció de quilòmetres inicial i una bona dosi de massatges locals em van permetre recuperar-me sense cap incidència. La resta de la setmana el punt de forma ha anat en augment. Dimecres vaig fer canvis de ritme a la Quinta de los Molinos 6x2' (+2'rec) que m'hauran donat una mica de velocitat a les cames. El cap de setmana el vaig venir a passar a Catalunya i he tingut, de moment, dues sessions immillorables: dissabte 20 kms. amb en Josep Carreres, per Sant Pol i Calella, i avui 25 kms. a Sant Julià de Vilatorta, amb en Marc Fontanals i en Joan Prats. La ruta d'avui, preciosa, per camins, boscos, bones vistes i ritmes molt exigents...tant l'un com l'altre estan en un estat de forma molt superior al meu. En Marc s'ho ha passat de conya fent-me treure la llengua...si segueix treballant al mateix nivell, a Saragossa batrà la seva marca sense problemes. I aquí estic, intentant recuperar-me i pensant ja en la propera setmana, marcada en vermell la data del 18 d'octubre, dia de la Mitja de Mollerussa. Tornar a Catalunya, ni que sigui en un viatge llampec, serà tot un plaer.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

EL BON CAMÍ

Plantejada com la vaig plantejar, la mitja de Móstoles va sortir força bé. 32è classificat, amb un temps d'1-18'32", a 3'43" de mitjana. Estic en una progressió ascendent. Diuen que la prova era llarga, però tant se val. Els primers quilòmetres em vaig saber comportar, deixant que se n'anessin els dos primers grans grups (tampoc em va costar gaire...jeje). Vam formar un tercer grupet amb dos corredors del
Móstoles i un altre de Majadahonda. Hi havia trànsit, tant de víctimes que queien del davant com de corredors que venien del darrere. Tots quatre vam fer la goma en diverses ocasions, però ningú queia mort feinitivament. Vaig passar el 10.000 a 36'32", millor temps que en el Trofeu Edward, de fa dues setmanes. La segona meitat de cursa em va costar una mica més. El grup es va trencar i, tot i que al començament me n'anava per davant, vaig acabar pagant-ho. Em van treure, tots tres, més de mig minut.
Però la cursa em va deixar sensacions molt positives: no vaig arribar trencat muscularment, vaig tenir un bon quilòmetre final i he millorat mig minut sobre Móstoles 2007. L'objectiu de Saragossa'09 no tinc clar quin és. M'agradaria intentar apropar-me a les 2h40', però ara mateix és un temps difícil d'aconseguir. En dues setmanes potser corro a Mollerussa, una altra mitja amb referències vàlides.
Classificació de Móstoles 2009:
http://www.mostolesatletismo.com/elsoto/images/ix_media_2009/resultados.pdf

dissabte, 3 d’octubre del 2009

EM CAL APRENDRE A CÓRRER, A AQUESTES ALÇADES?

M'ho pregunto abans de competir, demà, a la mitja marató...de Móstoles. Tenia pensat anar a Talavera de la Reina, però un canvi de plans m'ho impedeix. Afortunadament, l'aparició en el mapa de la Mitja de Móstoles (la cursa que més vegades he corregut des que vaig arribar a Madrid, ja fa més de sis anys) em permetrà seguir posant a prova el meu estat de forma. Si en l'anterior entrada parlava de la necessitat de referències, córrer a Móstoles em serà de gran ajuda, de cara al futur. Hi he fet 1h 13' en dues ocasions, 1h 15'50 en una altra i 1h 19' l'any 2007, l'última vegada que hi vaig anar (dues setmanes abans de caure lesionat dels isquiotibials). M'agradaria tornar a repetir els resultats de les tres primeres experiències. Però sóc conscient que m'hauré d'acontentar si faig un temps al voltant d'aquesta hora i dinou minuts...Quin remei, oi?

El cas és que estava llegint la crònica de Móstoles 2007, al meu anterior bloc, "Objectiu Donostia 2007". I la sensació que em queda, que ha estat una constant sempre que no he estat en un gran moment de forma, és que en totes les curses surto al mateix ritme, un ritme elevat...estigui fi o no ho estigui. I, és clar, després, passo penúries. Després de fer al voltant de 36'40" fa dues setmanes, demà intentaré sortir un xic més lent d'aquests 3'40 de mitjana i intentar conservar d'inici.

S'espera que faci bon dia i que no bufi el vent. Ja veurem què tal.

diumenge, 27 de setembre del 2009

SEMPRE CAL BUSCAR REFERÈNCIES

Després del Trofeu Edward em vaig quedar una mica ensopit. Estic entrenant-me molt, crec que començo a tenir un bon estat de forma, però el temps final en aquell 10.000 no va ser el que esperava. Aquesta setmana he seguit augmentant el quilometratge i l'he tancat amb 124 kms (repartits de la següent manera: 15-21-0-23-20-25-20). El final de la setmana ha estat espectacular. Se'm va ficar al cap que havia de rodar a un millor ritme i així ho he acabat fent. Ahir vaig anar a la Casa de Campo, on feia cinc setmanes que no anava, i em vaig provar. Tenia intenció de fer cinc voltes al circuit però vaig haver de canviar els plans sobre la marxa. Vaig sortir massa fort, d'inici, i hauria acabat destrossat, amb la llengua fora i males sensacions.
Vaig convertir el test en un altre de tres voltes, 12 kms, i un farlek de dues voltes més. I és aquí quan busco les referències del passat (no les de temporades anteriors, que podrien ser molt doloroses, sinó les d'aquest 2009). Vaig rebaixar 1'34" el temps final, acumulant una mitjana de 3'54" en total (4'02" cinc setmanes enrere), i 3'47" en l'última volta (3'53", en l'anterior test), cosa que està moooolt bé.
Avui he sortit a rodar amb en Marco Rocha, també a la Casa de Campo. 20 kms a 4'20", amb constants desnivells. Anem a ritmes molt semblants, així que repetir l'experiència sempre m'ajudarà a millorar.
Ara bé, estic cansat. Trobo que necessito baixar una mica. El moment oportú per fer-ho és ara, tenint en compte que diumenge vull córrer la primera mitja marató de la temporada, a Talavera de la Reina.

dilluns, 21 de setembre del 2009

XIII TROFEU EDWARD

M'havia posat unes expectatives molt elevades i al final no van sortir les coses com esperava. Ni 34 llarg ni 35 curts: 36 minuts...i llarguets: 36'39"!!! Obro el capítol d'explicacions, justificacions, excuses, ho puc anomenar de moltes maneres. Era un circuit de tres voltes, on només hi havia pujada o baixada, sense pla, sense terme mig. I això crema més. Vaig tenir un bon inici de cursa, còmode, en un bon segon grup, que es va anar desfent a poc a poc. Jo vaig ser un dels que van anar caient. Sentia que no anava a un bon ritme, però no tenia cames per a més, el cos no em donava i el cap també em demanava coneixement i conservadurisme, per aguantar bé fins al final. A partir dels 7,5 quilòmetres vaig deixar-me anar i vaig acabar la cursa fent el mil més ràpid (3'26"), amb un sprint en què vaig passar a dos rivals. El 25è lloc de la general és un consol, m'agrada el número, què hi farem.
Com que no m'agrada ser negatiu, ho enfocaré des d'un altre punt de vist: he tornat a pujar el quilometratge setmanal i ja he arribat a 118 kms. El dia abans de la cursa en van caure 18...lògicament arribava cansat. M'hauria agradat fer un millor temps, però treballo a llarg termini. Faig feina pensant en el 22 de novembre i, una mica més enllà, en el 22 de febrer. Són les dues maratons que vull fer aquesta temporada (Saragossa i València), Barcelona a banda. Sumo, sumo, sumo, sumo...i veurem què cau al final.

http://www.atletismomadrid.com/resultados_chip/20090920Edward/resultados.pdf

dimarts, 15 de setembre del 2009

UNA CARRETERA DE LES AIGÜES A GRANADA

Vaig anar-hi a passar el cap de setmana, a Granada, però no podia deixar de córrer. El consell que vaig demanar no va poder ser més adient, em van enviar a la "carretera de les aigües" granadina. Tot seguint el riu Genil, cap amunt, han fet un camí de terra un xic més ample que una carretera secundària, envoltat d'arbres...i sense pedres, lliset com una estora. Fantàstic per a córrer. El camí va variant, però és molt agradable d'anar-hi. Dissabte vaig rodar 23 kms, a 4'05" i diumenge, 16 més (un xic més suaus). La setmana la vaig tancar amb 111 quilometrets, que ja són quilòmetres. Em segueixo trbant molt bé. Ahir dilluns, de tornada a Madrid, vaig haver de descansar (ho preferia, abans d'arrossegar-me). Ara, però, tinc per endavant una setmana complicada, sense descans possible. Anava curt de son i, afortunadament, ja m'he recuperat. Avui he fet ruta de parcs (Breogán, Avenidas, Fuente del Berro i Retiro) per sumar 20 kms. Si no hi ha novetats, aquest cap de setmana faré un deu mil a Madrid. No conec el circuit, però m'agradaria apropar-me als 35 minuts (realment m'agradaria baixar, però apropant-m'hi també estaré content).

diumenge, 6 de setembre del 2009

PRIMERS VINT DE LA TEMPORADA

Havia de ser a Barcelona i així ha estat. A la una de la tarda, com en els vells temps, he pujat a les Aigües.. Hi havia gent, feia un sol espatarrant i no hi havia gaires bicis. He fet una propineta i he sortit cap "als arbres", al km.8. He passat pel 5 a 22'05"( 4'25 de mitjana). Allà he començat a incrementar la velocitat i he passat pel 10.000 a 42'40 (20'35 el segons 5 kms...4'16" de mitjana). El final ha estat molt divertit, m'he trobat molt bé, anava còmode i lleuger, i els he fet tots per sota de 4 min/km, amb els dos últims a 3'46 i 3'38, que m'han deixat una bona sensació. Ja ho vaig escriure quan vaig començar a entrenar-me, quan tornava a córrer, després de la lesió, que intentaria no mirar els temps que feia anys enrere...i en aquest cas encara menys. L'anada i tornada als arbres era un test fantàstic, de gran patiment i de "piques" amb en Prats, en Manel, en Ribes, en Marc i en Fàbregas...Avui, simplement ha estat això, un bon entrenament en què m'he trobat molt bé. 65'44" i 4'06 de mitjana. I ara torno cap a Madrid, després de l'estada a Barcelona, acabant una setmana de 100 quilòmetres que em fa veure el futur amb optimista.

divendres, 4 de setembre del 2009

TORNAREM A CÓRRER, A LES AIGÜES

En tinc unes ganes...Ara que em trobo bé, ràpid, lleuger i àgil...Ara que que sumo quilòmetres com a xurros (n'he fet 80 en cinc dies), que tinc les cames fortes...És ara que em ve de gust gaudir de tornar a córrer a la carretera de les Aigües que em va veure créixer. Aquest cap de setmana torno a Barcelona i diumenge m'espera la tiradeta més llarga de l'estiu. Si tot va bé faré 20 kms, amb vistes del mar Mediterrani de fons i la brisa humida que no tinc a Madrid.
La setmana ha anat força bé, no només he complert les previsions d'entrenaments sinó que també sumo més abdominals i flexions. El nou repte, de cara a la setmana que ve seria fer algun fartlek. Els últims, els recordo a la Quinta de los Molinos, poc abans de lesionar-me a finals del 2007. Ha plogut...

dilluns, 31 d’agost del 2009

SARAGOSSA 2010, EL NOU REPTE?

Han traslladat la marató de Milà al mes d'abril, així que amb les ganes que tinc de fer-ne una a la tardor hem veig obligat a canviar d''objectiu. Seguint les diferents recomanacions, de www.km0.cat i d'en Xavi, ja he pres la decisió de provar sort a Saragossa. Diuen que és plana, que és el que val...sempre i quan un estigui ben entrenat, que si no, no hi ha res a fer. I en aquestes em trobo. Ahir vaig tancar la millor setmana de la temporada (no és fàcil, vaig començar de zero...), amb 79 quilometrets. Però fent un cop d'ull a temporades exitoses vaig veure que el mes de setembre que comença demà havia estat fent al voltant de 500 kms. Ara mateix (tenint en compte que corro sis dies al a setmana) em sembla una quimera, ja que suposaria passar dels 13 quilòmetres diaris que estic fent de mitjana, a més de 19...i per això no estic preparat. No tinc cap dubte, però, que m'hi posaré amb ganes. Es tracta de fer 115 kms setmanals. Aquesta setmana no arribaré als 100, però m'n faltaran pocs. Avui, de moment, n'he fet 14. Ah, per cert, m'agraden els nous ritmes. Ja no em sento un vacot...

dissabte, 29 d’agost del 2009

TEST A LA CASA DE CAMPO

L'altre dia, a la cursa de Sotillo, ja vaig anar a 3'45" de mitjana, però els tests a la Casa de Campo sempre m'han encantat. Després de molt de temps (abans de vacances hi vaig anar una vegada, però a un ritme bastant suau) he tornat al pulmó de Madrid, al Cerro Garabitas. Tres voltetes, amb pujades i baixades, 12 kms. en progressió...i grans sensacions: primera volta a 16'47", segona a 16'08" i terrcera a 15'34" (aquesta última a 3'53" de mitjana). El total em deixa una mitjana de 4'02 que em permet començar a rodar a ritmes interessants. He de tornar a agafar l'hàbit de pujar a la Casa de Campo a provar-me. Aquest cap de setmana no hi havia curses i l'experiència m'ha encantat. Ara només he de seguir la progressió i entrenar moooooolts quilòmetres per arribar en forma a...no-sé-encara-on. És un greu problema però encara no tinc decidida la marató de tardor que vull córrer. M'hauria d'anar decantant, no?

dilluns, 24 d’agost del 2009

CALOR ASFIXIANT I BON RITME A LA CURSA DE SOTILLO DE LA ADRADA

Una setmana després d'El Espinar el meu estat d'ànim és molt elevat. Els entrenaments que vaig fer, tot i que no van tenir res d'especial, em van deixar unes sensacions molt bones. He pujat de ritme i augmentat de quilòmetres. En una setmana no es poden fer gaires balanços, però ahir diumenge em vaig tornar a provar, a la XII Cursa Popular de Sotillo de la Adrada, un bonic poble de la província d'Àvila. Vam arribar amb poc temps i no vaig poder escalfar. Tot i això, la sortida era a les onze i feia una calor brutal, de més de 30 graus, així que vaig estirar tot el que vaig poder. Era una volta a un circuit petit, d'un quilòmetre, i tres voltes més a un altre de 3 kms. Vaig anar a un ritme viu les dues primeres voltes, però a partir de mitja cursa em sentia buit de forces, molt cansat. Vaig aguantar com vaig poder i en l'última volta vaig revifar, vaig recuperar les bones sensacions i vaig fer un gran final de cursa. 31è classificat, amb un temps de 37'34", a una mitjana de 3'45", que ja em fa més il.lusió. Seguiré entrenenant-me, seguiré progressant.

diumenge, 16 d’agost del 2009

BON DEBUT A LA CURSA POPULAR EL ESPINAR

Tres setmanes d'entrenaments, tres setmanes de suades al sol madrileny del mes d'agost, tres setmanes d'un suau despertar letàrgic per començar a córrer...i ja he tastat el retorn a la competició. Tenia ganes de fer el meu debut de la temporada 2009/2010. Com més aviat, millor...tot i que les circumstàncies de la cursa no acompanyessin...Fins ahir, dia de la mare de Déu d'agost, la distància més gran que havia corregut havien estat dotze quilometrets, a la Cursa d'El Espinar (1.200 metres sobre el nivell del mar) se'n corrien 12, 7, en un circuit mixt, asfalt-camí de muntanya amb dues llargues i pesades pujades. Vaig sortir conservador, darrere del segon grup i al segon quilòmetre vaig agafar el meu ritme, amb dos companys de cursa, veterans. Vam anar junts fins a la meitat de cursa, allà em vaig topar amb una segona pujada, forta i em vaig despenjar. Gairebé no vaig intentar enllaçar, preferia agafar el meu ritme i no haver-ho de pagar més tard. La decisió va ser la correcta, no vaig perdre posicions, vaig recuperar-me i vaig creuar la línia d'arribada amb unes molt bones sensacions, a tres segons dels meus rivals (http://clubdeatletismoagatas.wordpress.com/). Vull competir en el major nombre de curses possibles, com a mínim en més de les que he pres part els últims tres anys. M'estic entrenant a ritmes molt lents (avui diumenge ja he començat a canviar la tendència) i la competició em farà espavilar.

dimarts, 11 d’agost del 2009

2009/2010 CANVI DE REPTES, NOUS OBJECTIUS

Va ser arribar a casa, després de les vacances, i em vaig posar a entrenar. Fa dues setmanes i mitja que ja estic per aquí i l'evolució ha estat molt positiva. Els primers dies vaig progressar des dels 5 kms fins als 10, augmentant 1.000 metres cada dia. 35 kms la primera setmaneta, 50 la segona i ara vaig camí d'entrar en els 60. Els ritmes són lents i la calor que fa és desagradable. Intento córrer ben d'horeta al matí o, en cas contrari, fer-ho a última hora del vespre. No tinc curses a curt termini i, en canvi, em sobren ganes de competir i començar a provar-me.

El gran objectiu de la temporada era la Marató de Sables. Però ho hauré de deixar per a l'any 2010 (què lluny que queda!!!), per culpa d'un Madrid-Barça. La coincidència de dates m'impedeix, ni tan sols, plantejar la possibilitat d'agafar-me aquestes dues setmanetes. És una llàstima, em feia molta il.lusió, volia provar-me en el desert, volia patir i gaudir l'experiència. Però el Sàhara haurà d'esperar.

I mentrestant, què? A Milà hi fan una marató que sembla rapideta, el 22 de novembre (el cap de setmana següent, Florència i Donostia, hi ha un altre Barça-Madrid, el primer de la temporada). S'ha d'estudiar el tema, però seria una bona opció. De moment, és la que més m'atrau.

divendres, 7 d’agost del 2009

NAMASTE, NEPAL











Em vaig plantejar les vacances d’estiu com una oportunitat de fer alguna cosa diferent, un viatge on poder combinar esport i natura. Al Nepal vaig trobar el que necessitava, en el trek del camp base de l’Everest. L’objectiu final era l’ascens al pic del Khala Pattar, una muntanyeta minúscula, de 5.550 metres, que es troba envoltada per grans meravelles de l´Himalaya, com el mític Everest o els menys mítics però més bonics i impressionants Lhotse, Nupse, Pumori o Ama Dablam. El camí de pujada des de Lukla és un ascens progressiu, que exigeix un esforç constant. Els dies d’aclimatació a Namche Bazar i Tengboche havien d’ajudar a recuperar forces, però d’aquest segon poble vam sortir-ne tocats. Havíem decidit no agafar portejador i aquest error el vam acabar pagant car. Estàvem a 3.800 metres i en Jordi se sentia buit de forces, amb l’esquena desfeta pel pes de la motxilla i un malestar general molt gran. Tot i que va intentar continuar els dos dies següents (a Pangboche i Periche), l’ascens a 4.200 ja va ser definitiu, el cos l’estava avisant de forma reiterada i, amb bon seny, va decidir girar cua abans que fos massa tard. A Periche ens vam separar. Jo seguia endavant i ell m’esperaria a Tengboche, una mica més avall. En teoria hauria d’haver fet una etapa d’aclimatació abans d’arribar al cim, però vaig decidir pujar en dues dures jornades, fent nit a Lobuche, a 4.900 metres. Aquella va ser la pitjor nit de totes. Hi vaig arribar desfet i, a més, tocat anímicament davant del que encara havia d’afrontar. La nit va ser llarga, vaig descansar però no gairebé no vaig dormir. Tenia un mal de cap constant, tot i que afortunadament ni era molt gran ni anava acompanyat de febre. L’endemà vaig sortir a les 5 del matí. M’anava mirant les pulsacions, era la gran etapa del viatge i no volia defallir. El començament de la jornada era suau, però tot i així no anava còmode per damunt de 110 pulsacions per minut. L’ofec era constant. Després de superar el Periche Pass em vaig trobar amb un nou tram complicat: una pedrera inacabable, en una glacera sense gel...45 minuts avorridíssims, pesats i també desconcertants (no tenia clar si el camí que duia era el correcte). Quan més grans eren els dubtes, vaig veure de lluny Gorak Shep, el poble des d’on se surt cap al Khala Pattar. Un te nepalès, descans de 20 minuts i tornar a caminar. Era prioritari arribar d’hora al cim ja que, així que avança el dia, l’Everest va sent tapat pels núvols. L’última pujada, de gran exigència i amb escassetat d’aigua, se’m va fer força dura. Però la recompensa va ser extraordinària. Veure la muntanya més alta del món des d’un punt tan privilegiat és tota una fantasia. Tornar a Gork Shep, però, es va convertir en una necessitat. Per damunt de 5.500 metres, sense aigua i mort de cansament, el camí de baixada també es va eternitzar. Un cop allà, però, hi vaig descansar. Vaig prendre una sopeta de xampinyons (de sobre...allà no hi neix res) i em vaig dedicar a contemplar el paisatge. És molt difícil que algun dia el torni a gaudir. Recuperades les forces vaig desfer la resta del camí i em vaig plantar a Periche cap a dos quarts de quatre de la tarda. Allà vaig passar la nit, després de 10 hores d’una etapa inoblidable, on havia aconseguit l’objectiu que m’havia plantejat des de casa, quan el Nepal encara era molt lluny. Ara que torno a ser aquí, assegut al menjador, descansat, amb una beguda refrescant al costat, miro les fotografies i sento que els falten moltes coses: el soroll del vent, l’escalfor d’un sol que sembla que estigui a tocar, el regalim de les constants gotes de suor...Podria explicar un munt de coses perquè tothom gaudeixi d’unes imatges que a alguns els portaran records i a d’altres no, però el que no seré capaç és de fer-vos viure les sensacions que allà es produeixen. Per això s’hi ha d’anar i viure-ho, en primera persona.

dilluns, 29 de juny del 2009

NEPAL A LA CANTONADA

Vaig anar a la Desman fotut i una setmana després segueixo sense recuperar-me. Del pit al nas, del nas al coll, del coll a la gola...i de la gola tornem cap al coll. Si al malestar aquest hi afegim que no he sortit a entrenar ni un sol dia per ajudar a la recuperació, podeu imaginar-vos que estic que trec foc pels queixals. La bona notícia és que demà és el meu últim dia abans de vacances. L'altra notícia dolenta és que hauré de treballar fins a les tantes: l'atleta de Crist, Ricardo Izecson Dos Santos Leite, també conegut pel nom de Kaka, serà presentat al Bernabeu a dos quarts de nou del vespre!!! Serà un bon comiat, abans d'iniciar l'aventura nepalesa. Ja ho tenim tot lligat...bé, tot el que volem, perquè de fet ho tenim gairebé tot obert. Segur que ho passarem de conya. Fins aviat!!!

dilluns, 22 de juny del 2009

DESMAN 2009, MOLT MÉS QUE PARAULES

Se'n podrien dir moltíssimes coses, però la Desman és una prova que cal viure, com a mínim, una vegada. Si t'ho permeten, aleshores, ja t'enganxa. Sortir de la rutina diària no només és molt sa sinó que, a més, és molt recomanable. Del que suposa fer esport, per a mi, ja no us en parlaré, perquè la majoria sabeu que en sóc un malalt. Però si hi afegim un tercer element com pugui ser sortir barrejar-hi la gent de la feina, aleshores pot convertir-se en una cosa genial...o no. En el meu cas ho ha estat, un any més, gràcies a la Desman. Pel fet de viure a Madrid i estar absent del dia a dia de la redacció de Barcelona sóc conscient que em perdo moltes coses, així que el trofeu Desman (competició d'esports d'aventura interempreses que té lloc cada any al Pirineu) es converteix en un no parar de vivències emocionants i intenses. Aquest any l'equip el formàvem en JM Puig (intentant escampar la boira es va convertir en fotògraf), Quim Robert (l'home de la vida monacal), Francesc Sòria (fins i tot juga bé al billar!!!), Xavi Bonastre (ja ha obert un grup d'amics al facebook a favor de les "víctimes" del caiac...no hase falta desir nada más), Rosa Fuentes (va tenir a Fernando Alonso de becari) i jo mateix (decepció atlètica sense precedents...sense excuses).
D'històries per explicar n'hi ha moltíssimes però el que queda és molt bo. Tretzens de 29 equips no és un resultat que em motivi personalment, tot i que després d'un espectacular inici perduts en la boira (va haver-hi un moment que anàvem 27ens) podem considerar-nos satisfets. Han estat 4 dies de bromes i de riures que es contagiaven constantment. En canvi, per primera vegada en les tres edicions que hem fet l'equip d'esports, ni vam esclatar a riure ni ningú es va esborrar del rafting i vam aconseguir una històrica novena posició (...veníem de fer últims en aquesta prova). La pinya que es fa en aquest tipus de trobades és molt gran i les tensions que hi pugui haver en el terreny laboral s'aparquen per uns dies (...sempre hi ha excepcions, oi?)
Hi havia dos equips més de TV3, els informàtics se'ns van tornar a passar per la pedra (qui diu que estan tot el dia davant del pc) i pels del 3/24 va ser una primera experiència amb un cert marge de millora.
Personalment no m'he trobat gaire bé físicament. Vaig arribar en un estat gripós que (sense que serveixi d'excusa) pot haver afectat al meu rendiment. L'experiència, però, em deixa clara una cosa i cal posar-hi remei: m'agrada córrer, però la prova atlètica de la Desman no va amb les meves carcterístiques (uns explosius tres quilòmetres a 1.600 metres d'altitud? Si us plau, se'm dispara el cor!!!), així que el 2010 intentaré preparar-la a consciència.
El pròxim objectiu el situo al Nepal. Miro el calendari i començo a restar: en deu dies volem cap al subcontintent asiàtic. Em fa falta aprendre tantes coses...

dissabte, 13 de juny del 2009

EN FORMA, MOLT DE TEMPS DESPRÉS

Són sensacions, només sensacions, però oh, què positives que són!!! Quan vaig començar a preparar la marató ho vaig fer una mica a corre-cuita, després de veureu que no m'havia anat gaire malament la mitja de Madrid. No hi vaig arribar en plenes condicions, però tot i així me'n vaig sortir prou bé. Em vaig recuperar i vaig tornar a entrenar-me. Ara ho he estat fent sense cap objectiu concret (penso en el futur, en la Desman, en el Nepal, en la marató de la tardor, en els Sables...però no penso en res). El cas és que ara fa quatre setmanes que sumo més de 80 kms i 130 kms més d'el.líptica. Hi he dedicat temps, però no se m'ha fet dur. He corregut a ritmes lents, però em sento fort i això em satisfà. Molt. La setmana que ve hi ha la Desman i començaré a reduir la intensitat...fins que torni del Nepal. Allà espero començar a entrenar amb una base sòlida per tot el que m'espera.

dilluns, 25 de maig del 2009

UN DIA D'EXCESSOS

Vaig anar a dormir d'horeta, després d'un desastrós R. Madrid, 78 - DKV Joventut, 61 i l'endemà me'n vaig anar cap a Peñalara, una altra vegada. La volta sencera em va costar un pèl menys de tres horetes, sense descansos. Un cop de tornada a l'aparcament, em vaig vestir de curt i vaig rodar una horeta entre el Port de Cotos i l'estació de Valdesquí. No en tenia prou i al vespre vaig fer una hora i quart d'el.líptica, per acabar la setmana en els números que m'havia proposat: 80 kms de running i 110 més d'el.líptica. Aquesta setmana no incrementaré el volum, la idea és mantenir-me en la mateixa línia. Ara que s'ha posat de moda el crit de Crackòvia, "Copa, Lliga, Champions!!!", n'he adequat un als meus objectius: "Desman, Khumbu, Sables!!!". No estan tan apretats en el calendari però també motiven moltíssim. Una mica friqui...ho estic veient...

dimarts, 19 de maig del 2009

BARCELONA SUPERA MAPOMA

Feia temps que tenia ganes de veure les classificacions oficials de la marató de Madrid. Deien que hi hauria moltes baixes, en referència als primers números que va donar l'organització. La gent, sovint, passa per la línia de sortida, fa uns quilometrets, i se'n va en metro cap a la Casa de Campo, per fer l'última part de la prova al costat d'algun amic competidor. Tenint en compte que les botigues especialitzades regalen inscripcions a canvi de la compra d'unes vambes, sorgeixen molts corredors no maratoninans que s'apunten a viure l'experiència. La gent de Mapoma, però, triga moltíssim donar el nombre oficial de corredors que han completat el recorregut, que és el que compta. Aques any les coses estaven molt apretades amb Barcelona, que ha crescut d'una manera impressionant, 8229 finishers, però Madrid encara la superava. No sé quants dies feia que estaven penjades les definitives del Mapoma, però avui les he vistes i el número final és de 7945 corredors. Personalment la classificació nova em fa avançar 30 posicions...i ara sóc el 350. Des d'aquest modest blog vull felicitar l'organització de la Marató de Barcelona per l'èxit aconseguit. Tot i que fa temps que no la corro, la considero una mica meva, així que me n'alegro molt.

dilluns, 18 de maig del 2009

PEÑALARA S'HO VAL

Tenia pensat córrer fins diumenge, tots els dies que quedaven de la setmana passada, però vaig canviar els plans per un trekking a la sierra madrileñññña. Carregat amb més pes del necessari, per anar acostumant l'esquena, vam anar amb en Martins al port de Cotos.


Vam deixar el cotxe i vam fer una primera presa contacte amb la muntanya, de cara al que ens espera aquest estiu al Nepal. Les vistes no seran les mateixes, però aquestes tampoc estan gens malament...







La gran perocupació, a part de l'altitud, és el fred. Ahir, que feia un dia meravellós, bufada un vent del nord molt fred. No volem ni pensar què ens espera a 5.000 metres









El cas és que tot i la muntanya dominical, vaig tancar la setmana amb 67 kms de running i 104 d'el.líptica. Aquesta altra que comença avui intentaré recuperar els 80 quilòmetres. Em sento bé.


dijous, 14 de maig del 2009

FALTA RITME, FALTA VELOCITAT

Deia la setmana passada que m'agradaria fer uns 150 kms d'el.líptica durant aquesta altra setmana, però no estic en el camí correcte. Ahir vaig voler recuperar sensacions d'una rodada llarga (la primera postMapoma) i me'n vaig anar fins al Parc Joan Carles I, al Campo de las Naciones. Em van sortir uns 19 quilòmetres i vaig quedar molt satisfet. El ritme va anar en augment i la suada va ser de les grans. Un altre dia interessant va ser diumenge passat, que vaig córrer pel Retiro amb en Toribio, de Radio Marca. Vam anar a un ritme viu des dels primers minutets i també vam acabar amb les pulsacions molt elevades. Salvant les diferències, per moments em vaig recordar de quan corria a les Aigües, sempre ben acompanyat i a ritmes exigents. Tenint en compte que ja queda menys per a la Desman i pensant també en Sables 2010, he decidit que la setmana que ve començaré a córrer amb una motxilla a l'esquena (i poc pes, molt poc pes). M'he d'anar fent a les incomoditats...Antolí, Fontanals...com ho porteu?

dimarts, 5 de maig del 2009

RECUPERACIÓ FINALITZADA, JA TENIM BASE

Ja vaig deixar deixar enrera la primera setmana post marató i em trobo recuperat. En els primers set dies després de la cursa em vaig limitar a córrer 15 quilòmetres (en tres sessions, uuuuuuuuuuuuuauuuuuuuuuuu!!!), fer-ne 93 més en l'el.líptica...i gaudir del repàs del Barça al Bernabeu. Crec que és un d'aquells partits que es recorden tota la vida. Aquesta setmaneta voldria augmentar l'el.líptica considerablement (uns 150 estarien bé) i començar a rodar per damunt dels deu kms (distància que he fet avui).

dijous, 30 d’abril del 2009

EL GRAN PATIMENT

Aquestes reixes que apareixen al meu darrere deuen ser les tanques que delimiten el parc del Retiro, el punt on s'acabava la marató. Anava fotut, d'acord, però la imatge deixa prou clar que corria...cap dels dos peus em toca a terra!!!
Si el patiment es té en companyia diuen que és menor. Jo no ho acano de compartir. Puc prometre que és la primera vegada que veig aquests corredors que m'envolten. O algú ha fet fotoshop i els ha col.locat allà o realment corria amb la ment únicament centrada en la línia d'arribada.








Ja en feia cara, ja, de patiment!!! En Jose Manuel, el gallec, em va acopanyar des del Pont de San Isidro, l'inici del final. Anava en bicicleta sortejant policies municipals, fent fotografies i apropant-me el màgic Isostar...Aquesta primera imatge correspon al quilòmetre 38, en ple clavari. Aixeco els polzes però, òbviament, és una gran farsa: no vaig ni cap enrere.

dimecres, 29 d’abril del 2009

TORNEM A COMENÇAR, PERÒ ARA AMB UNA BASE

Vaig deixar passar dilluns i dimarts, però avui dimecres m’he calçat les vambes i he sortit a córrer una estoneta. No ha estat gaire, però m’ha servit per trencar el gel i tornar a començar...o, fent honor al blog, tornar a córrer. Fins avui m’havia limitat a fer 40 minuts d’el·líptica cada dia, tenia les cames molt dolorides i les escales eren tot un suplici, sobretot de baixada. Però aquest matí, després de la màquina (que compagino amb un capítol de la sèrie “A dos metros bajo tierra”), m’he vist amb cor de començar. Tres mil metrets i cap a casa, que ja tindrem temps de córrer més. Les reflexions de la marató, en repòs, han estat totes positives. L’estiu passat, quan tornava de Tailàndia, no m’imaginava que podria tornar a córrer mai més una cursa de més de 10 quilòmetres. L’hèrnia discal que, suposadament, m’afectava als isquios, s’encarregaria d’impedir-ho. Però a poc a poc vaig anar sentint-me còmode i després d’un refredat excessivament llarg, mal curat (mea culpa, mai n’aprendré), vaig començar a córrer de mica en mica. Les ganes, la il·lusió de tornar a competir, al nivell que fos, em va fer prendre la decisió de córrer primer les dues mitges maratons i després, la Mapoma. N’he quedat més que satisfet. Però quan una cosa s’acaba ja se n’ha de pensar una altra, ràpidament. Jo en tinc algunes en ment: primer hi ha la Desman, una competició d’esports d’aventura entre empreses on TV3 participa fa alguns anys. Es tracta d’uns dies fantàstics que compartim al Pirineu amb companys d’Esports i d’Informàtica (sempre guanyen ells) així com d’altres empreses de Catalunya, Espanya, França i Andorra. Això serà a finals de juny. Abans voldria córrer alguna altra mitja marató (tot i que no n’hi ha cap que, de moment, em vagi bé) o un deu mil. Quan torni de la Desman serà el moment d’anar al Nepal (tinc previst fer un trekking a la zona dels Annapurna). Quan l’estiu s’acabi correré una altra marató (Donostia???, Porto???, Milà???), però aleshores ja serà amb la mirada fixa en una de les grans aventures de la meva vida, la Marató de Sables. Temps hi haurà per escriure’n...

diumenge, 26 d’abril del 2009

MAPOMA O L'INICI DE RETORN

Trec l'emoció ràpidament i ja anuncio que no he pogut baixar de les tres hores, m'han sobrat 18". Feta aquesta afirmació començaré dient que m'ho he passat molt bé en aquesta marató, he gaudit moltíssim enmig d'un grup nombrosíssim durant bona part dels 42 kms. I també he patit, és clar, i molt. La sortida estava encarada en pujada, Castellana amunt, així que les llebres han iniciat la cursa amb calma, per damunt de 4'20 el quilòmetre (la mitjana que es requereix per aconseguir les tres hores és de 4'18"). Un cop a dalt han anat augmentant els ritmes i alguns kms els marcàvem per sota de 4'. Bravo Murillo, Islas Filipinas i Guzmán el Bueno han estat una passada. Quan hem agafat Alberto Aguilera ja ha començat a haver-hi gent, un ambient que ha anat en augment per tot el centre (Hortaleza, Gran Vía, Callao, Puerta del Sol, Mayor, Bailén) fins a Ferraz. Allà hem començat una pujada que ens conduïa a la mitja marató. Hem passat l'equador de la prova en 1h27'33", amb 2'27" de marge sobre el temps previst. Val a dir que els avituallaments eren molt complerts (cada 5 kms aigua i en d'altre intermedis begudes isotòniques). Tot i això, al km. 22 he recollit una ampolla d'isostar que m'ha portat en Ximo. Me l'he begut durant la baixada del Parc de l'Oeste i l'he repartit també entre alguns dels companys de grup. La baixada és bastant pronunciada i l'isquio dret s'ha començat a queixar. Després hem encarat l'Avinguda Valladolid per anar cap a la Casa de Campo, on he començat a sentir que no aguantaria. La pujadeta que hi ha poc després d'entrar, per arribar al llac, l'hem fet més lentament i així que hem recuperat el terreny pla hem tornat al ritme de creuer (4'15-4'20). Al pas del km 30 m'han vingut molts pensaments al cap: "fins aquí ha estat la primera meitat de la cursa, ara en comença la segona", "ja no vaig sobrat, toca patir", "aquest grup s'ha anat desfent, quan em tocarà a mi?" Però de seguida m'he tornat a centrar en la cursa i hem sortit de la Casa de Campo per anar a buscar el Pont de San Isidro, un altre punt interessant, ja que allà m'esperava en José Manuel, amb un gel, una glucosa...i una bici amb què m'ha anat acompanyant durant el patiment final. Al pont m'estava quedant del grup, però m'hi he reenganxat. Això de fer la goma em passa de tant en tant..., però com acostuma a passar en aquests casos, al final t'acabes quedant tallat. És una decisió que ni tan sols has de prendre, només veus que entre les llebres i tu cada cop hi ha més espai i més gent. T'hi vas acomiadant a poc a poc i arribes a la conclusió que acaba de començar el teu calvari. El meu ha començat al km. 36, però l'he pogut controlar fins al km. 38. Allà, a poc més de 4.000 metres per a la glòria, se m'ha desencaixat la cara (hi haurà fotos més endavant) i he marcat 3 parcials al voltant dels 5', arribant a la plaça que hi ha a l'estació d'Atocha i pujant per Alfons XII. Els càlculs ja no sortien i m'havia desmotivat, però una última glucosa, un crit d'ànim d'algun desconegut o l'adrenalina de qui veu a prop l'objectiu de l'arribada, alguna cosa m'ha fet apretar lleugerament. El km. 42 l'he passat a 4'20", 30" per sota de les tres hores i ja he seguit lluitant fins al final, no per baixar de la barrera, que era materialment impossible, sinó per acabar de bones maneres una cursa que, al final, se m'ha fet duríssima. He arribat amb un temps final de 3h0'18", en el lloc 380. Ara mateix estic moooolt cansat, però també moooolt content. Amb només dos mesos i mig d'entrenament, després d'un llarg oasi de lesions (que podria haver reaparegut avui, hauré d'estar atent...) he estat capaç de fregar les tres hores a Madrid. És per estar-ne satisfet i així em trobo en aquests moments. Gràcies a tots aquells que m'heu animat abans, durant i després de la marató. Ara toca descansar.

dijous, 23 d’abril del 2009

SEGUEIX EL COMPTE ENRERE

Des que he començat la setmana que he baixat, i molt, el volum dels entrenaments. 12 kms dilluns, descans dimarts, 6 kms dimecres i 14 kms avui dijous. Avui he tornat a fer l'arribada, des de la plaça de l'emperador Carlos V. Volia sentir-me millor, fer-ho sense l'esgotament de diumenge vinent i agafar confiança de cara a l'últim esforç. L'experiència ha estat immillorable, he anat a ritme i ja no em sembla una pujada tan terrible. Segueixo fent voltes al ritme que sortiré i al que podré aguantar i, a poc a poc, em vaig convencent que seré capaç de fer-ho. Estic centrat únicament en els 4'16" als quals he d'anar si vull aconseguir l'objectiu. Tot i això, m'enganxaré a la llebre. Caldrà anar amb compte amb els diferents deu mils que haurem d'afrontar en la cursa (un primer en constant pujada, un segon en lleuger descens però final dur, un tercer més còmode i un últim per desesperar-se) i si la llebre decideix robar-li temps al temps de cara al difícil esforç final. Cal ser pacient, cal ser pacient.

diumenge, 19 d’abril del 2009

A UNA SETMANA VISTA

Diumenge que vé a aquesta hora ja hauré corregut la marató de Madrid. Fins ara han estat dos bons aperitius, les mitges de Fuenlabrada i Madrid, però el meu retorn de debò és aquest diumenge. Aquesta setmana he fet 119 kms, tot un pico, i la distància més llarga ha estat de 28 kms, ahir dissabte. Vaig curt de quilòmetres, en sóc conscient, i també vaig curt de forma. Però tiraré endavant. Me la jugo. En tinc moltes ganes.
Aquests últims dies havia estat reconeixent el terreny, dia rere dia, fins que dissabte vaig acabar el 42 kms. Serà una cursa dura i se'm farà llarguíssima. Ara, com a mínim, ja la puc visualitzar, he passat per tots els carrers, ja l'he feta sencera, sé quins seran els punts crítics i quins seran punts de possible recuperació. Però aquí ningú et regala res, així que m'ho hauré de treballar. Castellana, Alberto Aguilera, Ferraz, el tram Segovia-Ronda Imperial i, finalment Alfonso XII-Alcalá, són zones complicades, on segur que patiré. Sé de quin mal he de morir, així que intentaré aguantar tot el possible. La idea, ara per ara, és sortir amb el pilot de les 3 hores, tot i que després del ritme que vaig dur en el test de 28 crec que no podré aguantar fins al final. Tot i això tinc confiança i, per acabar-m'ho de creure, he decidit treure del calaix dels records la vella samarreta de Catalunya i lluir-la en la gran cita.

diumenge, 12 d’abril del 2009

LA CAPACITAT DE PATIMENT

Tenia pensat escriure sobre la capacitat de patiment que tenia en l’anterior época com a corredor i que ara, suposadament, hauria perdut. Avui he anat a fer un entrenament dur a la casa de Campo, augmentant a quatre les voltes al circuit i he tingut unes sensacions estranyes. Al llarg de la tercera volta, en el quilòmetre de pujada, tenia ganes de plegar, d’acabar aquella volta, aturar-me i fer la resta de quilòmetres a un ritme de rodada suau. Aquesta temptació m’ha fet pensar que no sóc el mateix que abans en massa aspectes i no només en l’estat de forma. Però he acabat la volta i he iniciat la quarta, la que volia fer, la que necessitava fer si volia mantener una evolució ascendent…i no me’n volia anar d’allà amb una decepció. Tornava cap a casa amb una aparença de derrota per la poca capacitat de patiment que tinc actualmente, però aleshores m’he parat a pensar. Volia fer quatre voltes i les he fet totes quatre. Les volia fer a un ritme ascendent i l’he mantingut en totes quatre. He patit més que en cap altre entrenament i, a diferencia de les dues mitges maratons que he corregut, he lluitat al màxim i no m’he donat per vençut. Tornava cap a casa pensant que no havien anat bé les coses i la reflexió posterior m’ha convençut del contrari. Això és un altre pas endavant i n’estic molt orgullós.
Els últims dies he sumat un bon grapat de quilòmetres i tanco la setmana amb 96, que no està gens malament. La tiradeta d’avui, 20 kms, ha tingut aquests parcials: 16’53” – 16’38” – 16’25” – 15’53”, per a un total de 65’50”, a una mitjana de 4’06”.8, i una última volta de rècord de la nova etapa, la de 15’53” amb uns parcials de 3’59”- 4’01”- 4’01” i 3’51”, que deixen la mitjana en 3’58”. Tenint en compte que l’altre dia vaig fer 3’58” de mitjana en la Mitja de Madrid, aparentment no hauria de tenir cap mèrit fer una volta de només 4 kms al mateix ritme. Però, feu-me cas, en té: el circuit és bastant exigent. Pels propers dies tinc pensat mantener la dosi elevada de quilòmetres, tot i que demà dilluns faré una sessió suau de recuperació, per assimilar la càrrega i poder tornar a la batalla.

dimecres, 8 d’abril del 2009

LA GRIP MAI ARRIBA EN BON MOMENT

Tenia les defenses baixes i després de la cursa no vaig descansar prou. Bé, ni prou ni gens ni mica. Vam anar a dinar a la Latina i no vam parar fins les deu de la nit. Ja ho sabia, jo, que havia de parar. Dilluns no em vaig aixecar gaire fi, però pensava que tot era producte del cansament del dia anterior. Estava equivocat, l'havia enganxat. Aquesta setmana tenia pensat començar a sumar quilòmetres de cara a la marató, però ho hauré de fer progressivament (dilluns res; dimarts, 8; avui dimecres, 14...). Tinc mal de cap, el coll fotut i em sento un xic dèbil. Però estic convençut que acabaré la setmana molt millor.

dilluns, 6 d’abril del 2009

MILLOR, PERÒ TAMBÉ MILLORABLE

Menys del que esperava però tampoc me'n puc lamentar. Tenia confiança de poder aguantar un ritme d'entre 3'50" i 3'55" però no vaig ser capaç. La sortida va ser molt bona, un pèl més ràpid del previst (3'45-3'48-3'48), però la pujada va anar posant les coses al seu lloc i ben aviat vaig començar a fer quilòmetres raspant els 4'. El "flato" em va atacar als 11 kms i vaig haver d'afluixar considerablement. No és una qüestió que em preocupi en excés però comença a tenir-me mosca. La propera cursa intentaré (sempre ho dic, mai ho faig) anar més lent de sortida. Potser així evitaré els temuts dolors abdominals. Cap al km.14 tornava a córrer bé, però tampoc anava sobradet. La pujada final d'entrada al Retiro (que començava al carrer Alfonso XII) se'm va fer llarguíssima i al final no vaig apretar per esgarrapar-li segons al cronòmetre. 343è classificat amb un temps oficial d' 1-23'51" i un temps real d' 1-23'46". Conclusions positives: segueixo progressant i ja corro per sota de 4'/km sense grans patiments. El proper repte podria ser la marató de Madrid, la popular Mapoma, el 26 d'abril. Abans, però, m'he de recuperar (muscularment vaig acabar tocat) i començar a augmentar quilometratge. En les tres setmanetes que han passat des de Fuenlabrada he millorat 2'38". La línia està marcada, m'hauria agradat baixar de l'1h-22 però hauré d'esperar a una altra ocasió.

dissabte, 4 d’abril del 2009

EL DIA ABANS

Falten 13 hores per a la sortida de la mitja marató de Madrid i en tinc moltíssimes ganes. Em torno a sentir corredor, més enllà del temps que pugui aconseguir demà a la prova que comença i acaba al Retiro. Aquestes dues últimes setmanes he corregut com feia temps que no podía fer-ho. La millor sensació de totes, però, ha estat l’absència de dolor als isquios. A començaments de setmana, després d’uns dies un xic estressants a causa de la presència de la selecció espanyola a Madrid, me’n vaig anar a esquiar a Cerler. No hi havia ningú a les pistes i, per postres, un dels dies vaig rematar-lo amb un entrenament de 15 kms a Benasc. Un cop a casa, he seguit fent el reconeixement del circuit que vaig iniciar abans d’anar-me’n. Em faltava per veure com era l’entrada al parc i els últims quilòmetres i així ho he fet tant ahir divendres, com avui dissabte. Ahir, a més, vaig visitar la fira del corredor, amb en Manel Alcalà, que ha vingut a passar el cap de setmana a Madrid. Semblava que es tractés d’una autèntica marató (i no només d’una mitja) tant pels stands que hi havia com per l’expectació que aquests generaven entre la gent. I és clar, això no fa més que motivar-me de cara a demà. Del temps que vull fer ja en vaig parlar dies enrere i no m’hi vull capficar. L’únic que espero és no precipitar-me i no sortir excessivament ràpid. Només si sóc moderat en l’esforç dels primers quilòmetres podré arribar plenament satisfet al final.

dissabte, 28 de març del 2009

HE AGAFAT EMBRANZIDA

Aquesta setmana he sumat 81 quilòmetres (en cinc dies) i em sento molt bé. La cama s'està portant bé i avui he fet la tirada més llarga en entrenaments des que vaig tornar a córrer: 19 kms. És cert que en cursa ja els havia fet, fa dues setmanes a la mitja fuenlabreña, però fer-ho rodant té un mèrit afegit. No hi ha preparació específica, no hi ha esmorzar previ, no hi ha avituallaments...Avui he fet bona part del circuit de la mitja de Madrid de la setmana vinent. Em conec els carrers de memòria però volia tastar en el terreny com puc anar-me trobant, hi ha zones per on feia temps que no hi corria i m'han quedat clars els punts on podria trobar-me una sorpreseta. Per aquells que hi aneu, us diré que pujant el carrer Sant Engracia s'ha de dosificar una mica, per no arribar fos a la plaça Castilla (els últims metres de Bravo Murillo tenen una mica més de pendent) i després ja comença el descens. Intento no calcular gaire què puc fer diumenge, però és inevitable, com a mínim en mi, fer números al voltant de la marca. La idea, com ja vaig escriuer un dia, és baixar de l'hora i 24 minuts (amb un segon ja em val). Abans de la mitja aniré un parell de dies a esquiar. Sempre i quan no em trenqui res m'anirà molt bé per oxigenar-me una mica.

diumenge, 22 de març del 2009

MOTIVACIÓ EN AUGMENT, SABLES A LA VISTA

Sóc a Barcelona, vaig arribar-hi divendres i avui he corregut a les Aigües, amb en Marc i en Josep Maria, 14 kms. Com sempre ha estat un plaer, malgrat els grups nombrosos de ciclistes...La ciutat em segueix encantant i és per això que hi tornaré, tard o d'hora, perquè veure la ciutat des d'allà dalt, amb el mar de fons, és tot un espectacle. Avui hem rodat suau i ens hem anat creuant amb vells amics i antics companys de curses (Xavi Valls, Jordi Soler, David "ñam-ñam" Martínez...). Això, per descomptat, no em passa a Madrid. L'altre dia vaig deixar el tema que m'anava a la Casa de Campo a fer un nou testet de 3 voltes (12 kms). En vaig quedar molt content, tot i que vaig sentir la cama més del que hauria volgut. El temps final, 50', va ser 1'48" millor que el de la setmana anterior i els parcials dels tres girs també em va deixar un bon gust: 17'07", 16'39 i 16'13" (amb un final a 3'54"). Vaig anar lleugeret i àgil però vaig sentir que baixar amb regularitat de 4 min/km se'm farà més complicat del que m'esperava. Que m'agradaria fer 1h24' a la Mitja de Madrid i si no em poso les piles quedaré decebut. No passa res, temps al temps, que tot surt. Del temps és una de les coses que hi entén el Marc Fontanals. Amb ell volem anar a fer la Marató de Sables de l'any vinent. Parlar-ne és motivar-te i il·lusionar-te, gaudir i créixer. El primer que hem de fer és estudiar les dates, que crec que encara no estan penjades a la pàgina oficial. Quan les pengin hauré de demanar el permís a la feina, seguir entrenant-me i, el més difícil en l'actual temps de crisi, buscar un patrocinador que ajudi a fer possible aquest repte tan complicat.

dimecres, 18 de març del 2009

A PARTIR D'AQUÍ HEM D'ANAR MILLORANT

Ja fa tres dies de la mitja, camino sense problemes i corro amb naturalitat. Dilluns, però, no m'aguantava dret, les agulletes em recordaven cada quilòmetre que havia fet el dia anterior. Tot i això, vaig fer una horeta dalt de l'el.líptica. Sense impactes, és una màquina meravellosa per al "dia després" (i per a tants d'altres). Ahir i avui m'he vestit de curt per fer 12 i 14 kms, i demà tinc previst anar a la Casa de Campo a fer tres voltetes al circuit. I en ment, com no, ja tinc la Mitja de Madrid, que té un desnivell semblant a la de Fuenlabrada però espero fer una mica mès ràpidament. Però encara falten 3 setmanes...

dilluns, 16 de març del 2009

MITJA DE FUENLABRADA O COM ASSUMIR LA NOVA REALITAT

Què fácil que és parlar o escriure i què difícil és actuar. Tenia previst sortir amb calma, des del darrere, al ritme més tranquil que pogués, per anar augmentant-lo a mesura que anessin passant els quilòmetres. Però si ja em costava fer-ho quan estava bé de forma i sortia alguns segons més fort del que tocava...ara que es tractava d’anar a ritmes veritablement lents era demanar-me un impossible. Així que va sonar el tret de sortida vaig veure un munt de gent al meu davant que no es movia, que s’arrossegava durant els primers metres del recorregut. No m’ho vaig pensar dues vegades, vaig sortir de la línia i vaig començar a passar corredors. 4’20” era el ritme previst però el primer quilòmetre ja el vaig passar a 3’52” (a què jugava!!!). El 5.000 el vaig fer en 19’34” i allà va canviar tot. El clàssic dolor abdominal que apareix quan un va a un ritme superior a aquell pel qual està preparat, el conegut “flato”, va fer acte d’aparició. Del 5 al 15, vaig dedicar-hi 42’ (tenint en compte les previsions inicials, era un ritme encara superior als 4’20 que volia dedicar a fer cada quilòmetre. Però veient com anava de finet al començament, va ser un cop anímic). Anava fotut i cada vegada que em recuperava una mica, augmentava el ritme i em tornava a equivocar...La cosa, però, va començar a canviar en el km. 12, on vaig començar a sentir-me millor. Sense presses, vaig anar refent-me, amb orgull i ganes. Des de les cendres i fins a un meritori últim parcial de 20’02” que em va deixar molt satisfet. La línia d’arribada la vaig creuar en 1h 26’24”, en la posició 122. I els dolors als isquios? També els he notat. Esperava patir-los, així que no ve de nou. Demà tinc hora amb l’Angel Tiradas perquè em descarregui les cames...i a tornar a començar, que no ha estat res.

dijous, 12 de març del 2009

CAMES GARRATIBADES, BON SENYAL

Fa un parell de dies que ho noto. Corro lleuger però tinc les cames pesades, mentre estic fent exercici no me n'adono, però a mitja tarda quan torno cap a casa a peu sento les botifarretes que tinc a les cames. I, és clar, m'agrada, vol dir que hi ha una feina feta. Tot i tot. Ahir i avui n'he fet 14 i 15, respectivament. La idea és fer un descans actiu demà divendres (cremant una mica amb l'el.líptica) i dissabte rodar-ne 12 suaus. Ja he reservat hora al fisio per dilluns, segurament estaré bastant fotut així que m'anirà bé que em descarregui una mica. Pel que fa a les sensacions abans del "retorn", no són gens especials. Em fa il.lusió però no és per tirar coets, aniré tan lentet...
Ja era estrany que mai es lesionés. Tot i així em sap greu que en Prats estigui de baixa. Ànims, Joan!!!

dimarts, 10 de març del 2009

DON'T LOOK BACK

No ho facis, no miris enrere...o no miris gaire enrere. Sense comparacions antigues. Una setmana està bé i serveix per veure l'evolució dels entrenaments que he estat fent. No demano gaire, així que amb ben poca cosa estic content. El test de la Casa de Campo va resultar satisfactori. 17'48-17'21-16'37, progressió en totes les voltes, un ritme acceptable en la tercera (4'09"...amb 4'07 el km. més ràpid) i un ritme mig de 4'18.2 en els 12 kms. La tirada final va ser de 16 quilòmetres, la distància més gran de la temporada. En algun tram de pujada vaig sentir els isquios com tibaven, però el tema no va passar d'aquí. I avui no me'n ressenteixo. Sempre havia pensat que en els entrenaments d'aquest retorn no no aniria més ràpid per prevenir dolors i no per temes de respiració o cansament general...i el cas és que ahir, cap al final del test, tenia la sensació de no poder anar més ràpid. Hi ha feina per endavant. I en tinc moltes ganes.

dilluns, 9 de març del 2009

FUENLABRADA, PER RETROBAR-ME

El canvi de xip era necessari, si vull tirar endavant, però agraeixo els ànims del bo dels Guims, el Francesc, és tot un crack. Aquests dies he seguit amb el pla establert. Tinc els 15 assimilats, estic en setmana de cursa, però no faré un entrenament específic. Vull seguir sumant quilòmetres i que el cos em freni o em demani més. Aquesta tarda torno a la Casa de Campo a veure si es produeix una millora, 10 dies després. Tot plegat, el que tinc ganes ara és de córrer ja una cursa, per mi, patir, cansar-me, gaudir...i Fuenlabrada ha estat l'elegida. Avui he pagat la inscripció, 10 euros, barateta. No tinc clar, encara, amb quina samarreta córrer: l'oficial de Catalunya crec que haurà de passar a la història, ja m'ha aguantat prou quilòmetres i ara jo no estaria a l'alçada, no me la mereixo. Me'n queda un gran record, la guardaré, tot sigui com deia al començament, pel canvi de xip.

divendres, 6 de març del 2009

VA SENT HORA DE CANVIAR EL XIP

Vas entrenant-te i no hi penses, però després d'una temporada llarga en blanc, als 34 anys, tornar als números d'abans és quelcom més que una quimera. Si sóc realista, i anava sent hora de tocar de peus a terra, he d'acceptar que ja m'ha passat el tren. Allò de voler fer marques personals en les maratons, mitges o deu mils...ja s'ha acabat. Havia de canviar el xip i ho he fet aquesta setmana, abans que no comenci a il.lusionar-me excessivament. Ahir vaig córrer 15 kms i avui n'he fet 14 més. La setmana que ve vaig a la Mitja de Fuenlabrada (no Fuencarral, com creia) a fer una mitja, però aniré a rodar-la, amb la idea d'anar a 4'25 (+-1h33'). 15 dies més tard faré la de Madrid, amb la intenció de rebaixar una miqueta més aquest temps. Pot ser que faci millors temps i em vinguin ganes de recuperar aquelles marques d'anys enrere. I aquí és on dic, NO!!! Calma. En aquest any i mig he perdut empenta, he guanyat quilos i...m'he fet un any més gran. A més, no m'he recuperat del tot de la lesió, puc recaure en qualsevol moment i millor anar pas a pas. Resignació? No. Vull il.lusionar-me, però començant de zero. I després ja veuré on puc arribar.

diumenge, 1 de març del 2009

TORNAR A LA CASA DE CAMPO

Han passat molts mesos però avui hi he tornat. M'he llevat d'hora i he agafat el cotxe per anar a la Casa de Campo, al circuit del Cerro Garabitas on he fet tants entrenaments de cara a les maratons, un circuit de 4 quilòmetres, exigent, amb pujades i baixades que trenquen el ritme. He fet només dues voltes, però me'n torno amb un molt bon sabor de boca: 35'23 (18'02-17'23), en una mitjana de 4'25.3 i un últim quilòmetre ràpid de 4'13". Millorable però interessant per anar fent boca. Una tercera volta potser hauria suposat massa quilòmetres (tenia el cotxe aparcat lluny i n'he acabat fent 14, rècord de la nova etapa). Tinc un marge gran de millora, però no sé on està el llindar del dolor que em pot anar afectant. Avui ho ha fet a l'inic de la primera volta, però quan s'han escalfat els isquios ha desaparegut. Tinc ganes de sumar quilòmetres, augmentar el ritme...i córrer una mitja marató que hi ha d'aquí a quinze dies a Fuencarral. Potser m'estic embalant, d'acord, però necessito buscar motivacions. Aquesta, després de tant de temps, em sembla una bona opció.

dimecres, 25 de febrer del 2009

MOLA CÓRRER, MOLA MOLT

13 quilòmetres ahir al Retiro i 24 avui a l'el·líptica. Al parc feia molt que no hi anava, els tres quilòmetres que hi ha des de casa meva eren una distància excessiva d'asfalt per posar en perill la recuperació. Però ara estic molt millor i vaig cremant etapes. Al Retiro hi havia fet sessions molt dures a primeríssima hora del matí, amb pluja, vent, amb neu i fred...I recuperar-ho ara és motiu d'alegria. A l'hora que hi vaig anar només hi havia populars-populars, ja que sorprenentment ningú em va avançar. I què? Mmmmmmmmm...sóc competitiu fins i tot lesionat!!!! Nooooooooooooooooooooooo!!! Espero no picar-me amb ningú (quan arribi el moment), saber deixar passar i seguir la meva evolució, que al cap i a la fi és la que compta.
D'altra banda, l'el·líptica es passa amb facilitat, veient alguna pel·lícula, sèrie de televisió (ara estic seguint "Two feet under") o, com he fet avui, gaudint del documental sobre Luis Enrique i companyia durant l'Iron Man de Frankfurt. Per cert, m'ha cridat l'atenció l'escassetat d'imatges del dia D durant la prova...no sé si algú que l'hagi vist conicidirà amb mi en aquest sentit, però se'm fa estrany que recorrin tant a les fotos. Imagino que tindrien "problemes tècnics"...De totes maneres em sembla un reportatge molt interessant. Gran vivència.

dilluns, 23 de febrer del 2009

RECAIGUDA I NOU INTENT, AIXÍ ÉS LA VIDA

Una bona colla de setmanes feia que no escrivia. Vaig arribar al Nadal molt motivat, vaig gaudir de poder entrenar-me a les Aigües, amb en Josep Maria, en Joan i companyia. Vaig veure que un 5.000 em pot aportar moltes alegries, moltes sensacions positives...tot i que l'acabi amb la llengua fora.
Però no vaig poder acabar bé l'any. No per molèsties, que n'hi havia però eren suportables, sinó per un refredat que em va trencar la línia ascendent que duia. Sé que costa de creure però vaig trigar gairebé un mes a treure-me'l de sobre. Lògicament, aleshores ja tornava a ser a Madrid.
A casa, amb l'el·líptica regalada per un veí del meu germà Llorenç, vaig iniciar una vegada més, el retorn. Ja n'havia provat al gimnàs, d'el·líptiques, però tenir-la a casa s'ha convertit en una comoditat brutal. Sèries de televisió, partits de futbol, informatius...afegeixes lleure a l'esport que estàs fent.
Havia d'arribar el dia que tornés a córrer. Reconec que ho vaig fer empès pel sobrepès amb què començava l'any: de tornada d'un soparet vaig treure la bàscula de l'armari i em vaig escandalitzar: 71,6 kgs!!!
D'ençà d'aquell dia he començat a recuperar-me, en tots els sentits i ara sumo un parell de setmanetes rodant 12 kms cada dia que surto. Abans de sortir al carrer faig deu minuts d'el·líptica i els dies que no corro potser m'hi estic una hora i quart.

I avui he decidit anar més enllà. M'he trobat molt bé, no he sentit dolorets (sé que vindran quan acceleri una mica) i m'han vingut ganes de tirar-me a la piscina. D'aquí a quinze dies vull córrer la Mitja Marató de Fuencarral, vull veure si en sóc capaç, no m'importa el ritme. Gairebé ja no recordo les sensacions de fer una mitja...