divendres, 17 d’octubre del 2008

UN ANY DESPRÉS

El 4 de novembre de l'any passat posava fi a una aventura meravellosa que avui reprenc, com és escriure un bloc a mida que vaig entrenant-me per a un objectiu. Aleshores era la marató de Donostia. Entrenar-se és meravellós i comentar-ho en un diari va ser una experiència molt enriquidora Però vaig caure lesionat, per una sobrecàrrega als isquiotibials. Ha passat un any i he tingut molts daltabaixos però avui, per fi, he tornat a córrer sense dolor. Sé que és massa aviat i no em crec res...però la veritat és que m'omple dil.lusió poder tornar a córrer i veig que ara estic més a prop de fer-ho. M'ho he estat fent mirar per diversos especialistes, amb resultats dolents. Una ressonància magnètica va mostrar la presència d'una hèrnia discal i les perspectives de futur se'n van anar en orris.

Però tot va canviar fa dues setmanes, quan vaig anar a veure el Doctor Viladot, pare de la meva companya de feina Marta. Em va fer un estudi com Déu mana i em va assegurar que la hèrnia no tenia res a veure amb els dolors que jo sentia i el nou disgnòstic passava a ser una tendinitis a la inserció dels isquiotibials. Em vaig posar mans a la feina amb l'Ángel Tiradas, el fisio que em tracta a Madrid, i a poc a poc m'he anat sentint millor.

He estat fent natació, bicicleta estàtica i el.líptica, però abans d'ahir vaig començar a córrer, sobre gespa artificial. 1.200 metres el primer dia, 1.600 metres el segon i avui ja he fet 4 quilòmetres. si algú s'està rient, millor que deixi de fer-ho: no és cap broma!!!

Lògicament no tinc objectius a curt o mig termini i no puc evitar pensar en una pròxima marató. Mai he deixat de fer-ho. Forma part del meu estil de vida. Però ara mateix és com quan s'apropa el 22 de desembre i tots ens preguntem què faríem si ens toqués la grossa de Nadal. Però aquest "I si....", per a mi, ara mateix, no existeix. Avui és el dia més important i tot ha anat bé. Demà, quan arribi, ja en parlarem.

Escric per mi, perquè em fa bé, però també ho faig per aquells a qui els agradi córrer tant com a mi. Segur que, alguna vegada, hauran sentit el que jo sento en aquests moments.