diumenge, 22 de gener de 2017

SETMANA INTENSA AMB ÒPTICA TRIATLÈTICA

(Traducción al castellano al final del artículo)

He corregut cinc dies, en els que he fet 70 quilòmetres, sense sèries, però amb una visita al nou circuit on faig els tests. Hi vaig anar dimecres, al parc del Conde Orgaz. Allà hi tinc marcat un segment, "Perímetro Orgaz", de poc més de 3.200 metres. Es tracta d'un circuit molt exigent, que baixa de forma constant en la primera part i puja, amb diferents canvis de desnivell, en la segona.
Allà és on m'exigeixo, allà és on em diverteixo. No hi tinc referències d'abans de la lesió, així que les marques que vaig fent són "absolutes". En la visita d'aquesta setmana vaig establir un nou millor temps, 13'03", onze segons millor que els 13'14"que tenia.

També he nedat. La setmana passada vaig finalizar les classes amb en Juan Diego Gil, un coach de luxe (medallista paral·límpic a Barcelona'92) que m'ha fet veure les meves mancances a l'aigua (nombroses) i m'ha intentat corregir alguns mals costums. El cas és que aquesta setmana ja he començat a nedar pel meu compte. Un dia, poca estona, 1.150 metres.
Amb en Juan Diego Gil
 I avui he sortit en bici. Per primera vegada aquest 2017, he superat els 100 quilòmetres. Ha estat en una ruta molt maca per la zona baixa próxima a la Sierra: Madrid-Tres Cantos-Colmenar Viejo-San Agustín de Guadalix-Guadalix de la Sierra-Colmenar Viejo-Tres Cantos-Madrid, una volta amb dues dificultats de muntanya, la Atalaya i el Cerro de San Pedro. En totes dues he millorat els registres de la meva única visita anterior.
M'agrada millorar.
I quan vas en un grup de nivell com el d'avui (Mati, Jabi, Fabio, Charly, Alberto, David i Mingui) és més senzill aconseguir-ho.
A l'Atalaya
 Una de les coses que té la bici és que t'apropa a paisatges interessants. En aquest que he capturat en una de les parades, al Cerro de San Pedro, el contrallum ho oculta gairebé tot.


SEMANA INTENSA CON ÓPTICA TRIATLÉTICA

He corrido cinco días, en los que he hecho 70 kilómetros, sin series, pero con una visita al nuevo circuito en el que hago los tests. Fui el miércoles, al parque del Conde Orgaz. Ahí tengo marcado un segmento, "Perímetro Orgaz", de poco más de 3.200 metros. Se trata de un circuito muy exigente, que baja de forma constante en la primera parte y sube, con diferentes cambios de desnivel, en la segunda.
Ahí es donde me exijo, ahí es donde me divierto. No tengo referencias de antes de la lesión, así que las marcas que voy haciendo son "absolutas". En la visita de esta semana establecí nu nuevo mejor tiempo, 13'03", once segundos mejor que los 13'14"que tenía.

También he nadado. La semana pasada finalicé las clases con Juan Diego Gil, un coach de lujo (medallista paralímpico en Barcelona'92) que me ha hecho ver mis problemas en el agua, así como también me ha intentado corregir algunas malas costumbres. El caso es que esta semana ya he empezado a nadar por mi cuenta. Un día, poco rato, 1.150 metros.
Con Juan Diego Gil
 Y hoy he salido en bici. Por primera vez este 2017, he superado los 100 kilómetros. Ha sido en una bonita ruta por la zona baja próxima a la Sierra: Madrid-Tres Cantos-Colmenar Viejo-San Agustín de Guadalix-Guadalix de la Sierra-Colmenar Viejo-Tres Cantos-Madrid, una vuelta con dos dificultades de montaña, la Atalaya y el Cerro de San Pedro. En ambas he mejorado los registros de mi única visita anterior.
Me gusta mejorar.
Y cuando vas en un grupo de nivel como el de hoy (Mati, Jabi, Fabio, Charly, Alberto, David y Mingui) es más sencillo conseguirlo.
En la Atalaya
Una de las cosas que tiene la bici es que te acerca a paisajes interesantes. En este que he capturado en una de las paradas, en el Cerro de San Pedro, el contraluz lo oculta casi todo.

diumenge, 15 de gener de 2017

CHALLENGE MADRID, UN REPTE ON NO VAL CÓRRER I PROU

(Traducción al castellano al final del artículo)

Aquesta setmana m'he inscrit al Challenge Madrid, que tindrà lloc el 24 de setembre, una prova que no és cap broma i per a la qual cal que em prepari molt bé. Perquè són distàncies que desconec, i (a excepció dels 42 quilòmetres de córrer) de dues disciplines amb les quals no estic familiaritzat. Des que he tornat a córrer, m'he il·lusionat amb córrer. Moltíssim. Però vaig tenir l'oportunitat de debutar en una triatló, a Barcelona, el 9 d'octubre, i em va agradar tant que vaig repetir a Gijón, quinze dies després.
Havia nascut un cuquet, que se'm començava a moure per dins.
Vaig decidir que volia fer una triatló de llarga distància. El que popularment es coneix com un ironman, que és una marca registrada. N'hi ha d'altres. Com Challenge. Que va tenir la brillant idea de reflotar una triatló de llarga distància que s'havia estrenat a Madrid el 2015, però que no anava a tenir continuïtat. Una prova peculiar, que s'acaba en un lloc tan emblemàtic com la Puerta del Sol, justament al 'Kilómetro 0', el punt on comencen les principals carreteres espanyoles.
Es tracta d'una prova dura, en un circuit molt més dur del que és habitual en aquest tipus de proves, especialment el tram ciclista, en què cal pujar tres ports de muntanya que es troben per damunt dels 1.500 metres d'altitud sobre el nivell del mar.
A nivel d'entrenaments estic intentant canviar el xip. No és una cursa a peu, sinó que es tracta  d'una triatló. A partir d'aquí, dues reflexions:
-mai he nedat 3,8 km d'una sola tirada.
-mai he pedalat 180 km d'una sola tirada.

Si vull completar el Challenge Madrid convé que em posi les piles en els meus dos punts febles.
I en aquest inici de 2017, estic intentant fer els deures, tornant a nedar (poc, poquet) i tornant a sortir en bicicleta.

Òbviament, però, m'agrada massa córrer com per renunciar a fer-ho. El que pasa és que vaig més cansat. Ahir vaig sortir en bicicleta amb en Fabio Premoli, 85 km, i avui, a la Vuelta Pedestre a Tres Cantos, no em responien les cames.
Tot i així, he aguantat els 15 km, a una mitjana de 3'50"/km, que m'ha servir per acabar en la posició 25.



CHALLENGE MADRID, UN RETO DONDE NO BASTA CON CORRER

Esta semana me he inscrito al Challenge Madrid, que se celebrará el 24 de septiembre, una prueba que no es ninguna broma y para la que necesitaré prepararme muy bien. Porque son distancias que desconozco y (a excepción de los 42 kilómetros a pie) de dos disciplinas con las que no estoy familiarizado. Desde que volví a correr me he ilusionado por el atletismo. Muchísimo. Pero tuve la oportunidad de debutar en un triatlón, en Barcelona, el 9 de octubre, y me gustó tanto que repetí en Gijón, quince días después.

Había nacido un gusanillo, que se ha ido movido por dentro.
Decidí que quería hacer un triatlón de larga distancia. Lo que popularmente se conoce como un ironman, que en realidad es una marca registrada. Pero hay otras. Como Challenge. Que tuvo la brillante idea de reflotar un triatlón de larga distancia que se había estrenado en Madrid el 2015, pero que no iba a tener continuidad. Una prueba peculiar, que finaliza en un lugar tan emblemático como la Puerta del Sol, justamente en el 'Kilómetro 0', el punto de origen de las principales carreteras españolas.
Se trata de una competición dura, en un circuito mucho más duro de lo que es habitual, especialmente el tramo ciclista, en el que hay que ascender tres puertos de montaña que se hallan por encima de los 1.500 metros de altitud sobre el nivel del mar.

A nivel de entrenamientos estoy intentando cambiar el chip. No es una carrera a pie, sino que es un triatlón. A partir de aquí, dos reflexiones:
-nunca he nadado 3,8 km de una sola tirada.
-nunca he pedaleado 180 km de una sola tirada.

Si quiero completar el Challenge Madrid conviene que me ponga las pilas en mis dos puntos débiles. Y en este inicio del 2017 estoy intentando hacer los deberes, volviendo a nadar (poco, muy poco...que es mejor que nada) y volviendo a salir en bicicleta.

Óbviamente, sin embargo, me gusta demasiado correr como para renunciar a hacerlo. Lo que pasa es que voy más cansado. Ayer, por ejemplo, salí en bicicleta con Fabio Premoli, 85 km, y hoy, en la Vuelta Pedestre a Tres Cantos, no me respondían las piernas.
A pesar de ello, he aguantado los 15 km a una media de 3'50"/km, que me ha servido para acabar en la posición 25.

dilluns, 9 de gener de 2017

LA PISTA MÉS BONICA DE CATALUNYA

El volcà de Santa Margarida, la Fageda d'en Jordà, Santa Pau, el pont romànic de Besalú, la vila de Santa Pau...que bonica és la Garrotxa!!! Hi ha mil i un secrets en aquesta preciosa comarca gironina, però un dels que em feia més il·lusió descobrir era l'Estadi Municipal Parc Esportiu Tossols Basil, una veritable joia pels amants de l'atletisme. Es tracta d'una pista sintètica de 400 metres de corda, amb sis carrers, presidida per una frondosa roureda, en un entorn meravellós, al costat del riu Fluvià.
L'espai va ser inaugurat el 1999, després que l'equip arquitectònic d'RCR aconseguís un projecte que respectés les reivindicacions ecologistes (volien evitar la tala d'arbres) i els requeriments d'homologació de la Federació Catalana d'Atletisme (volien evitar restriccions de vista). Un premi FAD d'arquitectura, a més de molts altres reconeixements fan evident que l'estadi convenç i agrada als experts del món de la construcció.
Ara bé, no és el mateix veure'l a través de fotografies, que fer-ho amb els teus ulls. No és el mateix imaginar-te corrent pel seu interior, que fer-ho amb les teves cames. Per aquest motiu, aprofitant les vacances de Nadal, m'hi vaig apropar. Per gaudir i per córrer.   
Vaig estar escalfant durant mitja hora, fent voltes per l'exterior de la pista. El dia era fred i el gebre s'havia instal·lat damunt la gespa, així com en el tartan de color verd. Quatre sèries de 1.000, amb un temps de recuperació d'1'30", i uns resultats esperançadors de cara al futur: 3'34", 3'33, 3'30" i 3'31". Probablement l'entorn em va empènyer a córrer a aquests ritmes boníssims. Especialment bonica és la contra-recta, on el paisatge varia i es passa pel petit promontori que va ser motiu de les disputes. 
 A banda de la meravellosa sensació de córrer envoltat de roures, dues coses em van cridar l'atenció: la gratuïtat del seu accés (sense ús dels vestidors) i la gairebé nul·la presència d'atletes (en l'estona que hi vaig passar, vaig compartir la pista amb només dos velocistes i els seus entrenadors).
Olotins, garrotxins, catalans!!! Ja sabeu bé quin tresor hi teniu, allà??? 



LA PISTA MÁS BONITA DE CATALUNYA

El volcán de Santa Margarida, la Fageda d'en Jordà, Santa Pau, el puente románico de Besalú, el pueblo de Santa Pau...qué bonita es la Garrotxa!!! Hay mil y un secretos en esta preciosa comarca gerundense, pero uno de los que más ilusión me hacía descubrir era el Estadio Municipal Tossols Basil, una verdadera joya para los amantes del atletismo. Se trata de una pista sintética, con seis calles, presidida por un frondoso robledal, en un entorno maravilloso, al lado del río Fluvià.
El espacio fue inaugurado en 1999, después de que el equipo arquitectónico de RCR consiguiese un proyecto que tuviese en cuenta las reivindicaciones ecologistas (querían evitar la tala de árboles) y los requerimientos de homologación de la Federació Catalana d'Atletisme (querían evitar restricciones de vista). Un premio FAD de arquitectura, además de muchos otros reconocimientos, evidencian que el estadio convence y gusta a los expertos del mundo de la construcción.
Sin embargo, no es lo mismo ver el estadio a través de fotografías, que hacerlo con tus propios ojos. No es lo mismo imaginarte corriendo por su interior, que hacerlo con tus propias piernas. Por este motivo, aprovechando las vacaciones de Navidad, me acerqué a comprobarlo en persona.
Estuve calentando durante media hora por el exterior de la pista. El día era gélido y la escarcha se había instalado encima del césped, así como en el tartán de color verde. Cuatro series de 1.000, con un tiempo de recuperación de 1'30" y unos resultados esperanzadores de cara al futuro: 3'34", 3'33, 3'30" y 3'31". Probablemente el entorno me empujó a correr a estos ritmos buenísimos. Especialmente bonita es la contrarrecta, donde el paisaje varía y se pasa por el pequeño promontorio que fue motivo de las disputas anteriormente comentadas.
Aparte de la maravillosa sensación de correr rodeado por robles, dos cosas me llamaron la atención: la gratuidad de su acceso (sin uso de los vestuarios) y la casi nula presencia de atletas (en el rato que duró mi entrenamiento, compartí la pista, únicamente con dos velocistas y sus entrenadores).  
Realmente sois conscientes del tesoro que tenéis???

dijous, 5 de gener de 2017

M'ENCANTEN!!! ...I LES HAVIA ARRIBAT A ODIAR

(Traducción al castellano al final del artículo)

Sí, quan era infantil i cadet, i m'entrenava al Cornellà Atlètic me'n vaig fer un fart. Els dimarts i els dijous fèiem sèries a la pista. No era tant que en féssim moltes, com que els ritmes eren molt exigents. Potser és perquè m'hi deixava l'ànima, però el cert és que havia arribat a vomitar. M'agradava fer-ne, sí, perquè m'ajudaven a millorar moltíssim, però aquella sensació d'acabar una sèrie, quedar-te sense alè i veure que menys d'un minut després havies de tornar a sortir amb el ganivet entre les dents, m'acabava angoixant.

Quan vaig deixar d'anar a Cornellà, vaig abandonar les sèries. M'entrenava a la carretera de les Aigües i en el menú del dia hi havia tirades llargues, fartleks, pujades o rodatges suaus. Però gairebé mai fèiem sèries. I quan vaig venir a viure a Madrid, tampoc. Les meves millors marques les he fet sense fer sèries.

Fins ara.
Ara veig que ja no puc fer la quantitat de quilòmetres que feia anys enrere, que les meves articulacions estan força castigades i que he de buscar alternatives a millorar el meu estat de forma. Vaig descobrir el pilates, que m'enforteix el core abdominal. I he redescobert les sèries. A les pistes del Santa Ana (un modest equip de la Tercera Divisió madrilenya) i a les del Valle de las Cañas, a Pozuelo. M'hi he tornat a aficionar. No en faig moltes (ja no m'atreveixo amb bogeries del tipus 10 x 1.000) i les que faig tampoc són a ritmes de mort. Faig aquelles que els toquen a aquells amb els que vaig a entrenar aquell dia.

L'altre dia vaig ajudar a en Javi Gil amb tres de 1.000, al seu ritme.
I ahir vaig córrer amb en Jerónimo Alonso, en Christian Camacho i en Rubén Peña, tots els Kamparredores, en unes sèries piramidals (400-600-800-1.000-800-600-400) divertidíssimes. Recuperàvem entre 45" i 1'10", en funció de la sèrie, així que vaig tenir l'ocasió de rememorar aquella sensació d'haver de tornar a córrer sense alè. Però, ara, les coses han canviat.

Córrer és un plaer.

I cansar-me, un gust.


ME ENCANTAN!!! ... Y LAS HABÍA LLEGADO A ODIAR

Sí, cuando era infantil y cadete, y me entrenaba en el Cornellà Atlètic, me pegué un hartón. Los martes y los jueves hacíamos series en la pista. No era tanto que hiciésemos muchas, como que los ritmos eran muy exigentes. Quizás es porque me dejaba el alma, pero lo cierto es que había llegado a vomitar. Me gustaba hacer series, sí, porque me ayudaban mucho a mejorar, pero aquella sensación de acabar una serie, quedarte sin aliento y ver que menos de un minuto después tenías que volver a salir, con el cuchillo entre los dientes, me acababa agobiando.

Cuando dejé de ir a Cornellà, dejé de hacer series. Me entrenaba en la carretera de les Aigües y en el menú diario había tiradas largas, fartleks, subidas o rodajes suaves. Pero casi nunca hacíamos series. Y cuando me trasladé a vivir a Madrid, tampoco. Mis mejores marcas las conseguí sin hacer series.

Hasta ahora.
Ahora veo que ya no puedo hacer la cantidad de kilómetros que acostumbraba a hacer años atrás, que mis articulaciones están bastante castigadas, así que tengo que buscar alternativas para intentar mejorar mi estado de forma. Descubrí el pilates, que me fortalece el core abdominal. Y he redescubierto las series. En las pistas del Santa Ana (un modesto equipo de la Tercera División madrileña) y en las del Valle de las Cañas, en Pozuelo. Me he vuelto a aficionar a ellas. No hago muchas (ya no me atrevo con locuras del tipo 10 x 1.000) y las que hago no son a ritmos de muerte. Hago las que les tocan a aquellos con los que entreno ese día.

El otro día ayudé a Javi Gil con tres de 1.000, a su ritmo.
Y ayer corrí con Jerónimo Alonso, Christian Camacho y Rubén Peña, de los Kamparredores, en unas series piramidales (400-600-800-1.000-800-600-400) divertidísimas. Recuperábamos entre 45" i 1'10", en función de la serie, así que tuve la oportunidad de rememorar aquella sensación de tener que volver a correr sin aliento. Pero, ahora, las cosas han cambiado.

Correr es un placer.

Y cansarme, un gusto.

diumenge, 1 de gener de 2017

L'EXCÉS DE TORRONS ES DEIXA NOTAR A VALLECAS

(Traducción al castellano al final del artículo)

Feia un munt d'anys que volia tornar a córrer aquesta San Silvestre Vallecana, la reina de les curses multitudinàries, amb 42.000 corredors, en una festa atlètica el vespre de l'últim dia de l'any. És un plaer haver pogut ser un d'ells.
Vaig tenir la sort de poder sortir bastant al davant i tot i que hi ha molta gent surt a mort durant un quilòmetre...i després afluixa i gaudeix de l'ambient durant els altres nou, a ritme festiu, la veritat és que vaig tenir una sortida neta.
La baixada pel carrer Serrano va ser espectacular, com sempre. Vas veient com s'estira la serp, tant al davant com al darrere. Val la pena girar-se i descobrir el monstre que t'empaita. 
Els parcials, favorables pel desnivell negatiu, registraven números poc per damunt dels 3'30". Anava forçant, clarament, però amb la idea d'anar afluixant de forma controlada.
Controlada, sí. Això és el que volia.
Il·lús.
Innocent.
Quan no tens l'entrenament adequat i t'has pres més torrons del compte, Vallecas et passa factura. En el meu cas s'ho va cobrar en el penúltim quilòmetre, en la pujada per l'Avenida de la Albufera, amb un 4'05 que em va fer tocar de peus a terra. Les cames no anaven. Bé, les cames ja havien anat prou. 
Quan vaig creuar l'arc d'arribada, els 37'05" em van deixar una sensació lleugerament decebedora. Però aquest matí d'1 de tener, la veritat és que ho veig tot d'una altra manera. L'evolució d'aquest 2016 ha estat espectacular. Havia renunciat a tornar a córrer, cansat de lluitar, vençut per la lesió als genolls. I vaig tornar-hi.
I ara encaro un 2017 ple d'il·lusions, reptes i objectius, tant esportius com no esportius.
Bon Any!!!



EL EXCESO DE TURRONES SE DEJA NOTAR EN VALLECAS

Hacía un montón de años que quería volver a correr esta San Silvestre Vallecana, la reina de las carreras multitudinarias, con 42.000 corredores, en una fiesta atlética la tarde del último día del año. Es un placer haber podido ser uno de ellos.
Tuve la suerte de poder salir bastante delante y, a pesar de que hay mucha gente que sale a muerte durante un kilómetro...y después afloja y disfruta de los otros nueve, a ritmo festivo, lo cierto es que tuve una salida limpia.
La bajada por la calle Serrano fue espectacular, como siempre. Vas viendo como se estira la serpiente, tanto por delante como por detrás. Merece la pena girarse y descubrir el monstruo que te persigue.
Los parciales, favorables por el desnivel negativo, registraban números cercanos a los 3'30". Iba forzando, claramente, pero con la idea de ir aflojando de forma controlada.
Controlada, sí. Eso es lo que yo quería.
Iluso.
Inocente.

Cuando no tienes el entrenamiento adecuado y, además, has comido más turrón de la cuenta, Vallecas te pasa factura. En mi caso, se lo cobró en el penúltimo kilómetro, en la subida por la avenida de la Albufera, con un 4'05" que me hizo tocar con los pies en el suelo. Las piernas no iban. Bueno, las piernas ya habían ido suficiente. Tras cruzar el arco de llegada, los 37'05" finales me dejaron una sensación ligeramente decepcionante. Pero esta mañana de 1 de enero, la verdad es que lo veo todo de otra manera. La evolución de 2016 fue espectacular. Había renunciado a correr, había tirado la toalla, cansado de luchar contra la lesión de rodillas. Pero volví.
Y ahora encaro un 2017 lleno de ilusiones, retos y objetivos, tanto deportivos como no deportivos.
Feliz año nuevo!!!

divendres, 30 de desembre de 2016

UNA ALTRA VEGADA AL PEU DEL CANÓ

(Traducción al castellano al final del artículo)

Han passat des setmanes però ja hi torno a ser, al peu del canó. No va arribar a ser una tendinitis. Es va quedar en sobrecàrrega a l'extensor del peu dret i, pràcticament, ja ha desaparegut del tot. Corro. Torno a córrer. Una altra vegada. Sembla cíclic, però és així.
En aquestes dues setmanes he anat corrent (això sí, evitant els canvis de desnivell que hi ha en el meu nou circuit predilecte. Ha ajudat a no apropar-m'hi el fet que he passat uns dies turistejant a cavall entre Galícia i Catalunya. També hi han tingut a veure els automassatges, l'esprai de W2W i les sessions de fiosioteràpia (amb punció seca inclosa).
 Vaig posar fre a l'evolució que duia i l'estat de forma, segurament, sen'ha ressentit. Així que arribo al 31 de desembre amb ganes de tancar l'any corrent, però sense un objectiu de marca clar. Per Cap d'Any participaré en la San Silvestre Vallecana, on hi haurà més de 40.000 corredors. Sóc conscient que no estic en disposició de millorar els 36'46" que vaig fer a Canillejas. Però baixar de 37'30" estaría molt bé.




 OTRA VEZ AL PIE DEL CAÑÓN

Han pasado dos semanas pero ya vuelvo a estar ahí, al pie del cañón. No llegó a ser una tendinitis. Se quedó en una sobrecarga del extensor del pie derecho i, prácticamente, ya ha desaparecido completamente.
Corro. Vuelvo a correr. Otra vez. Parece cíclico, pero es así.
En estas dos semanas he ido corriendo (evitando, eso sí, los cambios de desnivel de mi nuevo circuito predilecto). Me ayudó a no acercarme a él, el hecho de que he estado turisteando, por tierras gallegas y catalanas. También han tenido mucho que ver los automasajes, el spray de W2W y las sesiones de fisioterapia (con punción seca incluida).
  Puse freno a la evolución que llevaba y se ha resentido mi estado de forma, así que llego al 31 de diciembre con ganas de cerrar el año corriendo, pero sin un objetivo claro. Participaré en la San Silvestre Vallecana, junto a más de 40.000 corredores. No estoy en disposición de mejorar los 36'46" que hice en Canillejas. Bajar de 37'30", sin embargo, estaría muy bien.

dijous, 15 de desembre de 2016

STOP...AND GO

(Traducción al castellano al final del artículo)

Ja és mala sort, ja. Va ser prendre la decisió d'apuntar-me al repte que suposa el Challenge Madrid de triatló i menys d'una setmana després he de parar d'entrenar-me.

Feia dies que notava una petita molèstia al peu dret. És aquell lleuger dolor a la part superior del peu, que sovint es deu al fet d'haver-nos cordat massa fort les vambes. Havia seguit entrenant-me, però amb un cordatge més folgat. Tot i això, abans d'ahir, després de la tirada de 15 quilòmetres, vaig veure que havia augmentat, així que vaig decidir parar.

No són unes molèsties que m'impedeixin córrer, en absolut. Fa alguns anys, probablement, hauria seguit corrent. Però després del que he hagut de passar, ara mesuro millor cada pas que faig i valoro més el descans que necessita el meu cos.
Gel per a l'extensor
El nom de la lesió és tendinitis a l'extensor del peu (quan es posa en singular es refereix al dit gros; quan es posa en plural es refereix als altres quatre) i possiblement me l'he causat en el circuit en què més he gaudit des que em vaig mudar, ara fa tres mesos. Al parc del Conde Orgaz hi faig un recorregut circular de 3,2 km, molt còmode en la primera part, amb una pujada molt costeruda en la segona i una tendència ascendent en el llarg tram final. Tinc sospites que ha estat la pujada amb desnivell fort el que l'ha provocat.

La solució passa per una bona dosi d'"arròs"...o allò que els experts anglosaxons denominen R.I.C.E. (rest, ice, compresión and elevation...o repòs, gel, embenatge i elevació del peu). De moment ja en sumo dos i em trobo molt millor. En el món de les lesions mai pots estar segur de res, però tinc molta confiança que aquestes molèsties no passaran d'un senzill "stop and go".



STOP...AND GO

Ya es mala suerte, ya. Fue tomar la decisión de apuntarme al reto que supone el Challenge Madrid de triatlón y en menos de una semana tengo que parar de entrenarme.

Hacía días que notaba una pequeña molestia en el pie derecho. Es aquel ligero dolor en la parte superior del pie que, a menudo, se debe al hecho de habernos atado los cordones de la zapatilla demasiado fuerte. Seguí entrenándome, pero con un cordaje más suelto. A pesar de ello, anteayer, tras una tirada de 15 km, me di cuenta de que había aumentado, así que decidí parar.

No son unas molestias que me impidan correr, en absoluto. Hace algunos años, probablemente habría seguido corriendo. Pero después de lo que he pasado, ahora mido mejor cada paso que doy y valoro más el descanso que necesita mi cuerpo.
Hielo para el extensor
El nombre de la lesión es tendinitis del extensor del pie (cuando se pone en singular se refiere al dedo gordo; cuando se pone en plural se refiere a los otros cuatro dedos) y posiblemente me lo he hecho en el circuito en el que más he estado disfrutando desde mi mudanza, hace tres meses. En el parque del Conde Orgaz hago un recorrido circular de 3,2 km, muy cómo en la primera parte, con una fuerte pendiente en la segunda y tendencia ascendente en el tramo de vuelta. Tengo ligeras sospechas de que fue la subida con pendiente la que lo provocó.

La solución pasa por una buena dosis de "arroz"... o lo que los expertos anglosajones denominan R.I.C.E. (rest, ice, compresión and elevation...o reposo, hielo, compresión (vendaje) y elevación del pie). De momento ya sumo dos días de tratamiento y me encuentro mucho mejor. En el mundo de las lesiones nunca puedes dar nada por seguro, pero tengo mucha confianza que estas molestias no pasarán de un simple "stop and go".